La República Romana fou el període de la civilització romana en què la forma de govern era la república. Aquest període va començar amb l'expulsió de l'últim monarca el 510 aC, Tarquini el Superb, i va acabar amb la subversió, per mitjà de guerres civils, i la instauració de l'Imperi Romà. La data precisa de la fi de la República és subjecta a interpretació; algunes propostes són la designació de Juli Cèsar com a dictador vitalici (44 aC), la batalla d'Àccium (2 de setembre de 31 aC) o la data en què el Senat Romà va atorgar a Octavi el títol d'August (16 de gener de 27 aC).
Una característica del canvi va ser que l'administració de la ciutat, i els seus districtes rurals, va quedar regulada en el dret d'apel·lar al poble (ius provocationis) contra qualsevol decisió d'un magistrat concernent a la vida o a l'estatut jurídic (asput). L'administració executiva va quedar dotada dImperium o poder omnímode el qual tenia un origen religiós que arrencava del mateix déu Júpiter.
La República romana va ser un període de la història de Roma caracteritzat pel règim republicà com a forma de govern, que s'estén des del 509 aC, quan es va posar fi a la monarquia amb l'expulsió de l'últim rei, Luci Tarquini «el Superb», fins al 27 aC, data en què va tenir el seu inici l'imperi. La República Romana va consolidar el seu poder en el centre de la península Itàlica durant el i en els segles i aC es va imposar com a potència dominant de la península Itàlica sotmetent els altres pobles de la regió i enfrontant-se a les polis gregues del sud. A la segona meitat del va projectar el seu poder fora d'Itàlia, el que la va portar a una sèrie d'enfrontaments amb les altres grans potències de la Mediterrània, en què va derrotar Cartago i Macedònia, annexionant els seus territoris.
En els anys següents, sent ja la major potència de la Mediterrània, va expandir el seu poder sobre les polis gregues, el regne de Pèrgam va ser incorporat a la República i al va conquerir les costes del Pròxim Orient, llavors en poder de l'Imperi Selèucida i de pirates. Durant el període que abasta el final del i el , Roma va experimentar grans canvis polítics, provocats per una crisi conseqüència d'un sistema acostumat a dirigir només als romans i no adequat per a controlar un gran imperi. En aquest temps es va intensificar la competència per les magistratures entre l'aristocràcia romana, creant irreconciliables fractures polítiques que sacsejarien a la República amb tres grans guerres civils; aquestes guerres acabarien destruint la República, i desembocant en una nova etapa de la història de Roma: l'Imperi Romà.
República romana primerenca (510-275 aC) 250|miniatura|La Lloba capitolina alletant Ròmul i Rem. Abans de l'arribada de la República, Roma era una monarquia de caràcter electiu. El setè i últim rei de Roma, Tarquini el Superb, va utilitzar la violència, l'assassinat i el terror per mantenir el control sobre Roma com cap rei anterior els havia utilitzat, derogant fins i tot moltes reformes constitucionals que havien establert els seus predecessors.
Tarquini va abolir i va destruir tots els santuaris i altars sabins de la Roca Tarpeia, enfurint d'aquesta manera al poble romà. El punt crucial del seu tirànic regnat va succeir quan va permetre que el seu fill, Sisè, violés Lucrècia, una patrícia romana. Un parent de Lucrècia, Luci Juni Brut, va convocar el Senat, que va decidir l'expulsió de Tarquini l'any 510 aC. Immediatament després de l'expulsió del monarca, que fou derrotat en la batalla d'Arsia Silva,Tit Livi, Ab urbe condita, 2.6-7 es va crear el Senat permanent que va decidir abolir la monarquia convertint Roma en una república. L'any 509 aC Roma es va dotar amb un nou sistema de govern designat per substituir el lideratge dels reis i es va crear el nou càrrec de Cònsol, assignat expressament a dos senadors. Inicialment, els cònsols posseïen tots els poders que abans tenia el rei, però compartits amb un altre col·lega consular. Els seus mandats eren anuals, i cada cònsol podia vetar les actuacions o decisions del seu col·lega.
Posteriorment els poders dels cònsols van ser dividits, afegint noves magistratures que van acaparar diferents poders, menors als que originalment posseïa el monarca. Les primeres d'aquestes noves magistratures van ser les de pretor, que reunia les potestats judicials dels cònsols, i la de censor, que posseïa el poder de controlar el cens. Luci Juni Brut i Lluci Tarquini Colatí, nebot de Tarquini i vidu de Lucrècia, es van convertir en els primers cònsols del nou govern de Roma.
El primer acte de Brut com a cònsol va ser obligar a Colatí a renunciar sota el pretext que era un Tarquini i que Roma no seria lliure fins que tots els membres d'aquesta família deixessin la ciutat. Colatí es va veure pressionat i es va mudar al poble llatí de Lanuvium. Posteriorment, el Senat va decretar que tots els Tarquinis havien de ser exiliats i el poble va triar com a nou cònsol a Publi Valeri, amic de Brut. Aparentment, ningú va prendre mesures contra Brut tot i que aquest era parent més proper a Tarquini que l'exiliat Colatí, encara que no portava el nom Tarquini.
La data tradicional del naixement de la República es produeix durant l'any 509 aC, després d'enderrocar i expulsar el monarca de Roma i any de consagració del temple de la Tríada Capitolina. Després que el poder dels etruscs s'afeblís, els primers segles de la República van veure la progressiva conquesta de la Itàlia peninsular per part de Roma. L'instrument de la conquesta, la legió, estava composta per ciutadans, reclutats en temps de guerra. A mesura que va avançar en la seva conquesta, Roma va utilitzar els contingents de les ciutats dominades i aliades com a tropes auxiliars. Després de les Guerres Llatines, que van atorgar a la República de Roma el control de tot el territori del Laci, els samnites es van oposar al creixent poder de Roma i es van enfrontar a ella en tres conflictes coneguts com les Guerres Samnites, documentades per Titó Livi.
Roma va vèncer successivament els pobles del Laci, els etruscs, els gals, que s'havien instal·lat a la plana del Po, els samnites i les ciutats gregues del sud d'Itàlia, que malgrat la intervenció del rei de l'Epir, Pirros, van ser conquerides per Roma entre els anys 280 i 275 aC.
República romana mitjana A partir de mitjans del , Roma, que ja dominava tota la península d'Itàlia, va iniciar sèrie de guerres que la van portar a dominar el món mediterrani. Les guerres púniques van marcar la primera etapa d'aquesta expansió. La ciutat de Cartago, situada a la costa nord-africana, havia creat un imperi marítim que dominava tot el Mediterrani occidental, amb colònies a Hispània, Balears i Sicília, d'on va arribar a expulsar els grecs.
El 264 aC, Roma va decidir ocupar les colònies cartagineses a Sicília. Per això va construir una flota de guerra i després d'anys de batalles de diferent signe, el 241 aC Cartago va haver de capitular. Roma, després d'apoderar-se de Sicília, va aprofitar el debilitament del seu enemic per ocupar Còrsega i Sardenya, i per penetrar a la Gàl·lia Cisalpina. La Segona Guerra Púnica (218-201 aC) es va desenvolupar en Hispània, Itàlia, i finalment a l'Àfrica. La difícil victòria final de Roma va suposar l'ocupació d'Hispània, amb els seus rics jaciments argentífers. Finalment, Cartago va ser derrotada totalment, primer política (201 aC) i més tard materialment (146 aC). La seva població va ser exterminada o esclavitzada i el seu territori va passar a convertir-se en la província romana d'Àfrica.
A la Mediterrània oriental, Roma es va enfrontar successivament als monarques dels estats hel·lens sorgits de l'imperi d'Alexandre el Gran: als reis macedonis Filip V l'any 197 aC i Perseu en el 168 aC en les Guerres Macedòniques, ja Antíoc III de Síria l'any 189 aC en la Guerra Romano-Síria. Macedònia, Acaia i Epir es van convertir en províncies romanes l'any 146 aC. El rei de Pèrgam va llegar el seu regne a Roma l'any 133 aC, una part del qual va esdevenir la província romana d'Àsia.
Roma va consolidar el seu domini de la conca occidental de la Mediterrània amb l'establiment de nombroses colònies a la Gàl·lia Cisalpina, la definitiva conquesta d'Hispània — Setge de Numància (134 aC) — i l'ocupació de la Gàl·lia del sud, que, convertida en la província Narbonense, va permetre la unió terrestre d'Hispània amb Roma per la via Domícia.
Aquestes conquestes van comportar una veritable revolució econòmica. El botí, les indemnitzacions de guerra i els tributs pagats per les províncies, van enriquir l'estat i als particulars. Els membres de la classe senatorial van acaparar les terres que l'estat s'havia reservat a les conquestes, l'''ager publicus, i els cavallers van administrar l'explotació dels béns públics, per això el seu nom de publicans, en la qual es van lliurar a l'especulació.
Però les conquestes van trastocar també el fràgil equilibri social de la República: els esclaus, cada vegada més nombrosos, es van revoltar en la Tercera Guerra Servil encapçalats per Espàrtac (73-74 aC), molts petits pagesos italians, arruïnats, van augmentar la plebs urbana de Roma, cada vegada més susceptible de manipulació demagògica, els habitants dels territoris ocupats estaven descontents per l'explotació a la qual estaven sotmesos pels seus governants i els italians desitjaven la igualtat amb els romans.
Les institucions creades per a administrar una ciutat no servien per al nou gran imperi. Al mateix temps, el gust pel luxe es va introduir en els costums malgrat les lleis sumptuàries i l'art i la literatura es van transformar influenciats per l'art oriental, sobretot per l'art hel·lenístic.
República romana tardana (147-27 aC) miniatura|esquerra|Representació d'una reunió del Senat romà en la qual Ciceró ataca a Catilina (fresc del ). La inestabilitat social deguda als canvis en l'estructura social de la República es va traduir en una època de guerres civils que van desembocar en la fi del mateix sistema polític i al Principat. Tant Tiberi com Gai Semproni Grac van intentar reconstruir en va una classe mitjana de camperols. La plebs de Roma va donar suport a diversos personatges que van obtenir una posició privilegiada per la força, com Gai Mari, que va reformar l'exèrcit, o Luci Corneli Sul·la que, després de la guerra contra els aliats italians que s'havien rebel·lat, va atorgar a tots els italians la ciutadania romana i va restaurar durant un temps l'autoritat del Senat romà.
miniatura|La Cúria Júlia, lloc de reunió del Senat romà, manada edificar per Juli Cèsar durant la seva dictadura, després de la destrucció de la Cúria Hostília pels seguidors de Clodi. La Cúria Júlia, lloc de reunió del Senat romà, manada edificar per Juli Cèsar durant la seva dictadura, després de la destrucció de la Cúria Hostília pels seguidors de Clodi. Després de la revolta de Sertori a Hispània i els intents de conjura de Catilina, cosa que va suposar el principi de la fi de la República va ser no obstant això el Primer Triumvirat, format l'any 60 aC i renovat en el 55 aC per Juli Cèsar, Gneu Pompeu Magne i Cras. Pel que fa a la història militar i a les conquestes, durant el Roma va emprendre noves conquestes a través d'una sèrie de generals ambiciosos: Gai Mari va vèncer en la Guerra de Jugurta (105 aC) i va rebutjar als teutons prop d'Ais de Provença i als cimbres a Vercelli (101 aC); Luci Corneli Sul·la va vèncer a Mitridates, rei del Pont, i va reconquerir Grècia i Àsia (188-185 aC); Gneu Pompeu Magne va conquerir Síria (64 aC) i Judea (63 aC), i Cèsar va conquerir la Gàl·lia (58-51 aC).