La cardíaca, mà de Santa Maria o herba del mal de cor (Leonurus cardiaca del grec leonurus que significa cua de lleó i cardiaca que en grec es refereix tant al cor com a l'estómac) és una planta de la família de les lamiàcies present a gran part d'Àsia i Amèrica del Nord. Malgrat ser una planta d'origen asiàtic, s'ha introduït a la major part d'Europa gràcies al seu cultiu. Als Països Catalans només es troba a l'estatge montà dels Pirineus i de forma rara, i no apareix al País Valencià ni les Illes.

Descripció morfològica És una planta herbàcia perenne (hemicriptòfit) que gràcies al rizoma de curtes dimensions que posseeix, persisteix any darrere any. Pot mesurar aproximadament fins a 1,5 metres d'alçada però normalment la trobem amb una mida de 60 a 120 cm. La tija que surt del rizoma és molt erecta i amb diverses ramificacions que donen lloc a tiges secundàries. És glabrescent o poc pubescent. Les fulles són palmatífides o palmatipartides, irregularment dentades amb nervadura palmada, surten de la tija amb un llarg pecíol i estan disposades arreu de la tija de forma oposada. Les fulles presenten pèls sobretot al seu anvers i formen 7 lòbuls, tot i que les fulles superiors només presenten 3 lòbuls. Les flors són hermafrodites i estan repartides en verticils al llarg de tota la tija formant unes estructures anomenades verticil·lastres en nombre de 10-20 densos i poc distants. A la base d'aquestes inflorescències apareixen les bràctees de forma semblant a les fulles però més petites. El periant és diferenciat, amb calze i corol·la. Les flors són sèssils, zigomorfes i pentàmeres. El calze és gamosèpal format per 5 sèpals, campanulat, amb cinc venes i 5 dents subiguals i de longitud semblant a la del tub. La corol·la, és bilabiada, tubular, de color rosa a vegades tacada de porpra. Éstà formada per 4 pètals amb un tub més curt que el calze i presenta un anell de pèls a l'interior. El llavi superior està densament cobert de pèls i té forma de casc; en canvi, l'inferior és trilobat. L'androceu està constituït per 4 estams didínams. El gineceu és bicarpel·lar amb ovari súper. El fruit de la cardíaca és una tetraclusa de mericarps trígons.

Hàbitat Aquesta planta es troba a les vores de camins, matolls, bosquines, bardisses i a enderrocs. Es cria en les tanques i ribassos d'algunes valls pirinenques i d'altres muntanyes pròximes a ells. Viu en herbassars nitròfils dels sòls profunds i més o menys humits florint de juny a setembre.

Farmacologia Part utilitzada Les parts que utilitzem farmacològicament d'aquesta planta són les fulles i els extrems de la tija.

Composició química Junt amb quantitats molt petites d'essència també té saponina, una matèria amarga, insoluble en l'aigua i soluble en l'alcohol, en l'éter i en cloroform. La leonurina és un altre alcaloide extret de les llavors.

Els components importants de la planta són:: Olis essencials (0,003%) Tanins (5-9%)´: pirogàl·lics i catèquics Alcaloides:Leunocardina (estaquidrina), leonurina Glucòsids amargs: leonurina Flavonoides Saponòsids (0,2%) Derivats del harpagid Resina Ceres Diversos àcids: fenòlics, tartàrics, màlics i cítrics.

Accions farmacològiques Sedant en casos de distonies neurovegetatives com ansietat i insomni Espasmolític Antiarítmic, s'utilitza amb freqüència en taquicàrdies i palpitacions. Lleugerament hipotensor. Oxitòcic: afavorint l'evacuació de l'úter en estimular les contraccions miometrials, pel que s'utilitza en situacions de metrorràgies i menorràgies. Emenagoga pel seu alcaloide, leunocardina, recomanable en l'amenorrea, absència de menstruació. Alleugerar trastorns mòrbids de l'estómac. Propietats cardiotòniques, adquirides per l'essència en petites quantitats de tanins, saponines, flavonoides i glucòsids amargs, que són els més característics. Sudorífic.

Administració En forma d'infusió, es prepara afegint 2 grams de pols de la planta sencera sobre ¼ litre d'aigua bullida i calenta durant 10 minuts i es filtra el preparat.

Extracte florit: es pren de 20 a 30 gotes al dia i tintura 20 a 30 gotes gotes d'un a tres cops al dia. La mateixa infusió de les summitats floríferes acabada de fer, serveix per rentar ferides i llagues, les quals les neteja i les cicatritza.

Toxicitat La ingestió d'altes dosis (3 grams) pot provocar diarrea, contraccions uterines i gastritis, ansietat, insomni, taquicàrdies, palpitacions, insuficiència cardíaca lleu, hipertensió. És una planta sudorífica les dosis excessives de nebulitzats o extractes provoca irritació a la mucosa intestinal i genital provocant diarrees, a vegades hemorràgies digestives o uterines i excés de sudoració.

Contraindicacions Amb l'embaràs, per l'acció oxitòcica, en grans quantitats pot causar contraccions uterines i inclús un avortament. Tractaments amb digitàlics, laxants antraquinónics o diürètics, per la possible potenciació de l'efecte dels cardiotònics. Ús exclusiu per prescripció i sota control mèdic.

Referències

Bibliografia Font Quer P. Plantas Medicinales. El Dioscórides renovado. Editorial Labor. Cinquena edició: 1979. Barnes J, Anderson L.A, Phillipson J.D. Plantas medicinales. Pharma editores. Primera edició: 2005. Barceló, M.C.; Benedí, C. (coord.) i cols. "Botànica farmacèutica ensenyament de Farmàcia: Pràctiques". Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona; 2004 (col. Textos docents 279; Text guía). .

Categoria:Plantes medicinals lamiàcies Categoria:Lamiòidies