La Segona Guerra Púnica fou la guerra més important de les tres guerres púniques; lliurades entre Roma i Cartago, van comportar la fi de l'imperi cartaginès en benefici de Roma, que va esdevenir la potència hegemònica indiscutible del Mediterrani occidental, malgrat que Cartago va sobreviure i va continuar, en teoria, essent sobirana del seu reduït territori nord-africà. La guerra se sol datar des de l'any 218 aC, data de la declaració de guerra de Roma després de la destrucció de Sagunt, fins al 201 aC, quan Hanníbal Barca i Escipió van acordar les condicions de la rendició de Cartago. A la Segona Guerra Púnica hi destaca la batalla de Cannes.
Fonts Les úniques fonts que descriuen les contestes entre els ibers i els romans són gregues i llatines, i molt llunyanes del temps que es produïren els fets. Autors com Titus Livi (Ab Vrbe Condita, llibres XXI, XXII, XXIV, XXV i XXVIII) i Polibi (Històries, llibres IX, X i XI) han fet esment de les campanyes de la República Romana a la península Ibèrica, però l'únic relat seguit de la conquesta és Ibèria, de l'historiador alexandrí Apià, que va viure al .
Antecedents El Tractat de l'Ebre (226 aC), signat entre Cartago i la República de Roma, establia el riu Ebre com la frontera entre els dos poders. El 219 aC Roma, tement la força d'Hanníbal a Ibèria, va establir una aliança amb la ciutat edetana d'Arse (l'actual Sagunt), que es va transformar en protectorat en territori cartaginés al Sud del Riu Ebre. Hanníbal ho va entendre com un trencament del tractat i assetjà la ciutat, que demanà ajuda a Roma, qui es limità a exigir-li a Hanníbal que retirés el seu exèrcit. Després de vuit mesos de setge, Arse finalment caigué el 218 aC. Roma, immediatament, declarà la guerra a Cartago.
Després de la guerra de desgast que havia suposat la Primera Guerra Púnica tots dos contendents havien quedat exhausts. Malgrat tot, la pitjor part se l'havien emportat els cartaginesos, que no només havien patit àmplies pèrdues econòmiques fruit de la interrupció del seu comerç marítim, sinó que havien hagut d'acceptar unes costoses condicions de rendició. Al costat d'això, a més a més d'haver de renunciar a qualsevol aspiració sobre Sicília, van haver de pagar als seus enemics una indemnització de 3.200 talents de plata.
En aquesta decisió de rendició va ser clau la pressió dels grans oligarques cartaginesos (al capdavant es trobava Hannó II el Gran), que abans que res desitjaven la fi de la guerra per reprendre les seves activitats comercials. Altres importants figures púniques, en canvi, consideraven que la rendició havia estat prematura, especialment tenint en compte que Cartago mai havia sabut explotar la seva superioritat naval, i que la conducció de la guerra havia millorat ostensiblement des que l'estrateg Hamílcar Barca havia assumit el comandament de les operacions a Sicília. A més, consideraven abusives i deshonroses les condicions de l'armistici imposades per Roma.
Per agreujar la ja enrarida situació, els oligarques, que dominaven el senat cartaginès, es van negar a pagar a les tropes mercenàries que havien tornat des de Sicília, i que estaven estacionades al voltant de la ciutat. La nova malantesa va costar el setge no només de Cartago sinó la presa d'altres enclavaments púnics, com Útica, i només una magnífica campanya d'Hamílcar va aconseguir acabar amb els mercenaris rebels i amb els libio-fenicis de l'interior que s'havien sumat a la revolta.
Cartago necessitava una gran solució per millorar la debilitada economia, després de rebre un cop dur amb la pèrdua de Sicília, les finances es van afeblir. La solució la va dur Hamílcar Barca i els seus seguidors que van organitzar una expedició militar per obtenir les riqueses de la península Ibèrica. Els pobles de la zona meridional d'Hispània van ser sotmesos per Hamílcar. Quan va morir, el seu gendre Hasdrúbal pren el comandament. Hasdrúbal estableix aliances amb les tribus de l'est de la península Ibèrica gràcies a les seves habilitats diplomàtiques. Funda Cartago Nova (actual Cartagena) i situa la frontera al riu Ebre. Va ser assassinat en el 221 aC, després del qual es nomena a Hanníbal Barca cabdill cartaginès.
Pla Hanníbal projectà l'atac directe a Roma en una expedició per terra de 75.000 homes, 9.000 cavallers i alguns elefants de guerra, entre els anys 219 aC i 202 aC. Partí de les bases que els cartaginesos havien establert al sud de la península Ibèrica, especialment Cartago Nova (Cartagena), per compensar les pèrdues a Sicília, conquerint la ciutat d'Arse i atacant Roma amb el seu exèrcit i les tropes que pogués anar reclutant en el seu camí a la capital, en especial els ibers i els celtes de la Gàl·lia.
La Campanya d'Hanníbal miniatura|Principals batalles d'Hanníbal a Itàlia. miniatura|La ruta seguida per Hanníbal. miniatura|Hanníbal creuant els Alps. Hanníbal canvia la política d'Hasdrúbal. Els conflictes entre els turbolitans (aliats de Cartago) i Sagunt (aliat de Roma), empenyen a les dues potències a una guerra inevitable. El 220 aC, gràcies a l'ús de la cavalleria i d'elefants, derrota una coalició de més de cent-mil carpetans, vacceus i olcades a la rodalia del riu Tajo. Les ciutats d'aquests pobles són destruïdes i sotmeses a tributs d'homes i espècies.VILLAR DE CANYES. Olcades en la Carpetania pàg. 4/12. Reobre les hostilitats amb els romans conquerint el 219 aC la ciutat de Sagunt, que era aliada de Roma però estava en els límits d'influència cartaginesa. Aquest és l'inici de la Segona Guerra Púnica.
Un cop dominada Arse, Hanníbal, amb un gran exèrcit, travessà els Pirineus i els Alps seguint una ruta molt discutida en els detalls, evitant les grans poblacions d'Emporion i Massàlia. Penetrà a Itàlia, esquivant l'exèrcit que els romans van enviar contra ell a Arles, i va travessar els Alps seguint un camí mostrat pels bois,Titus Livi, Ab Urbe Condita afrontant les dificultats del clima i el terreny, les tàctiques de guerrilla de les tribus locals i les dificultats de dirigir un exèrcit amb diferents llengües i races, en una de les maniobres militars més agosarades de la història, en la qual va perdre 20.000 homes.
Els cartaginesos no podien enfrontar-se als romans per mar donada la superioritat naval d'aquests últims. Sabent això, parteixen des d'Hispània cap a Itàlia travessant els Alps. Hanníbal va conduir un exèrcit de 70.000 nord-africans i ibers a través del sud de França (la Gàl·lia Narbonense) i va creuar els Alps a l'hivern. Va envair Itàlia per sorpresa. No havia construït una flota i es creia impossible que pogués creuar la serralada. Certament, les baixes van ser importants, tant que van afectar també els seus elefants de guerra, dels quals només en van sobreviure tres. No obstant això, a la primavera va arribar al nord d'Itàlia amb un exèrcit de 26.000 efectius, va sotmetre la tribu dels taurinii i va prendre sense lluita llur capital, Torí.
Les tropes de suport (70 quinquerrems) enviades des de Cartago van ser interceptades per una flota romana de 120 quinquerrems i es van haver de retirar.
Ja en sòl italià, reeixí una gran victòria en la batalla de Trèbia gràcies al poder de la cavalleria, que va obligar els romans a evacuar la Llombardia, i va afegir gals i lígurs del nord d'Itàlia a la força expedicionària. Tot seguit, els cartaginesos van acampar les tropes per passar l'hivern, i avançar cap al sud a la primavera. Però el suport dels gals s'havia refredat.
Els romans, al comandament de Publi Corneli Escipió, van intentar atacar quan encara no era preparat, però un destacament de genets númides al comandament de Maharbal els va rebutjar en una escaramussa a la vora del riu Ticino. Escipió, que va ser ferit en l'enfrontament, es va salvar gràcies a la valèntia del seu fill de disset anys (el futur Escipió l'Africà), es va retirar a Placència. Va defensar el gual del riu Po en aquella alçada. Hanníbal va travessar el riu aigües amunt de Placència, i es va dirigir per a afronter Escipiói. Va atacar els romans en arribar a la ciutat. Escipió, comprenent la superioritat de la cavalleria cartaginesa, va rebutjar la batalla i, sorprès per la defecció d'un contingent gal aliat, va decidir retirar-se de matinada a l'altre riba del Trèbia, esperant l'arribada del segon exèrcit consular, al comandament de Tiberi Semproni Long. Aquest va imposar el seu criteri d'entaular combat de forma imminent amb l'exèrcit púnic, desoint els prudents consells d'Escipió contra aquesta mesura.
El 217 aC, les tropes van avançar per la ruta més ràpida cap a la Itàlia central, a la vora del riu Arno, una ruta d'aiguamolls crescuts en aquesta època. Va creuar els Apenins sense oposició, però va perdre gran part del seu exèrcit. Amb l'exèrcit de Gai Flamini com a úniques forces romanes, va provocar que aquest el perseguís fins que el va emboscar en la batalla del llac Trasimè, on Hanníbal va destruir l'exèrcit de Flamini. Però en contra de l'opinió dels seus generals, no va atacar Roma que semblava inexpugnable.
Hanníbal va disposar un cos de genets que van travessar el riu Trèbia i van atreure l'atenció de l'exèrcit romà, el qual, havent travessat el riu gelat en ple, sense haver-se desdejunat i de forma temerària, es van trobar de front amb l'exèrcit púnic, sec i prest per a la batalla. Aquesta va ser la batalla del Trèbia, on només 10.000 romans van poder escapar (d'un exèrcit de 40.000 homes), mentre que les baixes d'Hanníbal van ser escasses.
Els romans es van retirar, deixant a Hanníbal el control del nord d'Itàlia. El suport dels gals i de les ciutats italianes no va ser l'esperat, i molts terratinents romans van cremar la casa per evitar el saqueig (donant lloc indirectament al latifundisme posterior). Malgrat aquesta resistència, Hanníbal va ser capaç de reforçar el seu exèrcit fins a comptar amb 50.000 soldats.
Temorosos per la seva derrota, els romans van nomenar com a dictador a Quint Fabi Màxim Berrugós. Fabius va decidir-se per una impopular guerra de fam, trencant les línies de subministrament púniques i mantenint les seves tropes a prop però sense oferir batalla a camp obert. Fabius va decidir que el millor seria evitar noves batalles campals, a causa de la superioritat de la cavalleria cartaginesa. En lloc d'això, va intentar tallar la línia de subministraments d'Hanníbal, devastant els camps de conreu i fustigant al seu exèrcit. Aquestes operacions són ara conegudes com a tàctiques fabianes, i li van valer el sobrenom de Cunctator (alentidor). Aquestes tàctiques no comptaven amb gran suport del poble, que desitjava un final ràpid a la guerra, de manera que quan el comandant de la cavalleria, Minuci, va aconseguir una petita victòria sobre els cartaginesos, va ser nomenat dictador igual que Fabi. No obstant això, la consegüent divisió de les forces romanes va fer possible que Hanníbal aconseguís una victòria total sobre Minuci, l'exèrcit hagués estat completament destruït si Fabi no l'hagués salvat. Això va posar en evidència que les forces romanes no s'havien d'afeblir sent dividides, i que el sistema de la dictadura no era en si la solució al problema. Així que l'any següent va ser reemplaçat pels cònsols Emili i Terenci Varró amb aquestes intencions.
Hanníbal es dirigí cap al sud de la península Itàlica, arrasant tot al seu pas, seguit de prop per les tropes romanes, per passar l'hivern a Gerunium. El 216 aC, veient que els romans no presentaven batalla, Hanníbal es decidí a passar a l'ofensiva i va tallar també els subministraments a Roma, assetjant la ciutat de Cannes, un punt clau, en el que es va lluitar la batalla de Cannes, amb el resultat d'una altra humiliant derrota dels exèrcits romans, tot i el seu gran avantatge numèric.