miniatura|La cara simbòlica de la mort, detall d'una pintura de Philippe de Champaigne. La mort és la fi permanent de les funcions biològiques que defineixen un ésser viu. Es refereix tant a la terminació en si com a l'estat posterior de l'antic organisme. L'autèntica naturalesa del que ve després de la mort ha estat des de fa mil·lennis una preocupació central de les tradicions religioses i filosòfiques d'arreu del món. Moltes religions tenen fe o bé en una mena de més enllà o bé en la reencarnació. Per molts, l'efecte de la mort física sobre qualsevol possible ment o ànima roman una pregunta oberta. Per la ciència contemporània, la mort d'un organisme és final.
Gairebé sense cap excepció (vegeu Turritopsis nutricula), els animals moren eventualment d'envelliment. Alguns fenòmens intervinents que habitualment causen una mort prematura inclouen la malnutrició, la predació, la malaltia, els accidents que provoquen traumatismes terminals o, en circumstàncies extremes, una greu pertorbació d'un ecosistema. Les activitats humanes voluntàries que provoquen la mort inclouen el suïcidi, l'homicidi i la guerra. Cada dia moren aproximadament 150.000 persones arreu del món. La mort al món natural també es pot produir com a resultat indirecte de l'activitat humana: una causa creixent de depleció d'espècies en temps recents ha estat la destrucció de sistemes ecològics a conseqüència de l'expansió de la tecnologia industrial.Human Activities Cause of Current Extinction Crisis, consultat el 7 d'abril del 2009
L'objectiu principal de la ciència mèdica ha estat posposar i evitar la mort. En aquest context, la mort és vista més com un procés que un esdeveniment; condicions que antigament eren considerades indicadores de mort són actualment reversibles. Quan es traça una línia divisora entre la vida i la mort, cal tenir en compte altres factors a part de la presència o absència de signes vitals. En general, la mort clínica no és ni necessària ni suficient per determinar la mort legal. Un pacient amb un cor i pulmons funcionals que hagi patit mort cerebral es pot declarar legalment mort sense que es produeixi la mort clínica. En altres paraules, la definició mèdica precisa de la mort esdevé més problemàtica, paradoxalment, a mesura que avancen els coneixements científics i la tecnologia.
Tipus de mort humana Hi ha diferents tipus de mort: Les morts no intencionades La mort natural, produïda per una patologia determinada que acaba amb la vida de l'ésser humà La mort accidental, a conseqüència de l'acció d'un agent extern de forma involuntària o atzarosa Les morts intencionades La mort per culpa d'altri o homicidi, que inclou les guerres i la pena de mort (per a algunes persones també l'avortament i l'eutanàsia, tot i que aquesta inclusió és força polèmica) assassinat parricidi genocidi i etnocidi feminicidi fratricidi infanticidi magnicidi La mort provocada per un mateix (suïcidi), que pot ser ritual (sacrifici) o no
Causes de mort Les 10 principals causes de mort segons l'OMS són: cardiopatia isquèmica ictus malaltia pulmonar obstructiva crònica infeccions del tracte respiratori inferior (pneumònia, grip, etc.) càncer de pulmó sida trastorns diarreics diabetis accidents de circulació cardiopatia hipertensiva
Agrupant, les malalties no transmissibles van ser responsables de 68% de totes les morts al món el 2012, venint d'un 60% el 2000. Les 4 principals malalties no transmissibles són les malalties cardiovasculars, el càncer, la diabetis i les malalties pulmonars cròniques. Les malalties transmissibles, condicions maternes, neonatals i de nutrició eren conjuntament responsables del 23% de les morts a nivell mundial, i les lesions causades 9% de totes les morts.
Aquestes causes difereixen segons es tracti d'un país desenvolupat o un país del Tercer Món. En el primer cas, els motius més freqüents de mort són els cardiovasculars, el càncer de pulmó i altres problemes respiratoris, els accidents de trànsit, el càncer d'estómac, problemes de tensió, tuberculosi i suïcidis, en aquest ordre. En canvi, als països subdesenvolupats la primera causa de mort són les infeccions respiratòries, les diarrees, les cardiovasculars, la malària i la sida.
A Catalunya, les tres principals causes de mort són per ordre decreixent: En dones: Malalties de l'aparell circulatori, tumors i malalties del sistema nerviós. En homes: Tumors, malalties de l'aparell circulatori i malalties de l'aparell respiratori.
A Espanya, segons un estudi de l'Institut Nacional d'Estadística, les causes de mort més freqüents són similars a les de Catalunya.
La mort clínica miniatura|El Bes de la Mort 3 Els criteris de mort clínica han canviat amb els temps, i especialment a partir del desenvolupament tecnològic de la medicina.
Avui dia és el metge qui diagnòstica la mort, però no sempre ha estat així. Determinar la mort ha estat un acte de gran transcendència per a qualsevol societat. El fet de designar un individu com cadàver té conseqüències immediates: com, per exemple, la inhumació o l'aplicació del que socialment es denominen els "ritus de la mort". Cada societat ha tingut els seus propis i cada societat ha interpretat a la seva manera el sentit de la mort i la manera de determinar-la, explicar-la i comprendre-la. Les pors pel que fa a la possibilitat d'un error en el diagnòstic de mort i l'experiència que en alguns casos, especialment coincidint amb els enterraments massius de guerres i epidèmies, s'han produït enterraments amb vida, va conduir per pressió social a la implantació de lleis per als enterraments, als períodes d'espera abans de procedir a la inhumació i especialment a la necessitat d'una certificació mèdica de la mort.
Fins a finals del i principis del XIX la figura del metge estava absent dels ritus de mort en les societats del món occidental. El metge acompanyava el pacient mentre "s'hi podia fer alguna cosa", però a partir d'aquest moment procedia al "desnonament" del pacient que quedava a la cura de familiars, i dels membres socials i religiosos especialment dedicats a les obligacions morals i als manaments d'"enterrar els morts".
El diagnòstic pròpiament dit de "mort clínica" basat en la intervenció d'un metge per emetre un certificat legal "per" poder enterrar no es va implantar fins a principis del , lligat al naixement dels criteris científics de la medicina moderna, i a raons de salubritat pública. La gestió de la mort humana va passar de ser un patrimoni de la religió i la filosofia a ser un problema de "diagnòstic clínic", i la "mort clínica" una qüestió sobre com actuar mèdicament davant l'evidència d'una pèrdua irreversible de les funcions i les estructures constitutives de l'organisme d'un vivent humà concret.
Les causes de la mort poden ser classificades d'una manera pràctica en dos grans grups: morts sobtades o inesperades, i morts terminals o esperables en el procés final de la vida. En les primeres és possible reconèixer un antecedent immediat que ha pogut danyar de manera molt important algun òrgan vital o essencial per a la vida (per exemple el cervell o el cor). En les segones hi ha l'antecedent de la "malaltia prèvia" amb una evolució de pronòstic dolent que fa esperable el seu desenllaç com a situació purament terminal.
La desestructuració de l'organisme i la mort cel·lular no ocorren en el mateix instant; el ritme d'instauració i progressió és diferent per a cada teixit i per a cada òrgan, i els anomenats "signes de mort" tendeixen a aparèixer en una successió temporal.
Existeixen en el moment actual dos criteris vàlids per arribar al diagnòstic clínic de mort, que són: Criteri cardiopulmonar: la comprovació del cessament irreversible de la funció cardiopulmonar (absència de batec cardíac i respiració). Criteri encefàlic: la comprovació del cessament irreversible de la funció de l'encèfal com un "tot" (no necessàriament de totes les neurones), fins i tot en presència d'un funcionament cardiovascular i ventilatori artificial.
És important aclarir que no hi ha dues classes de mort ni dues formes diferents de morir, sinó simplement dues maneres d'arribar al diagnòstic de la mort clínica i que això és només una conseqüència de la necessitat d'haver de prendre decisions ètiques davant la incertesa clínica de determinades situacions produïdes per la medicina tecnològica i els mitjans artificials de suport cardiopulmonar.
La mort per parada cardíaca i respiratòria L'absència de signes vitals i especialment el criteri de l'aturada cardiorespiratòria va ser la manera tradicional de fer el diagnòstic de mort en la medicina. La seva verificació era relativament fàcil, especialment quan la medicina científica va aportar procediments més exactes per registrar el batec cardíac i la respiració. La seva confirmació final també era fàcil, ja que n'hi havia prou amb esperar l'aparició de signes de putrefacció per tenir prou proves que evitessin els diagnòstics precipitats o erronis de la mort.
Les maniobres de reanimació cardiopulmonar van suposar un gran impacte sobre les creences establertes de l'hora de la mort. En efecte, la possibilitat que una pèrdua de funcions vitals com la respiració i el batec cardíac fossin reversibles, i que determinades maniobres permetessin un "retorn a la vida", va plantejar una qüestió molt seriosa sobre els criteris reals d'una mort definitiva.
La parada irreversible de la funció cardíaca i respiratòria suposa la mort de l'organisme a conseqüència de l'anòxia dels òrgans i teixits corporals que en temps molt curt condueix a la mort de les cèl·lules, la destrucció per lisi dels òrgans i l'obertura al procés de desintegració o descomposició del cadàver. La pèrdua irreversible de les funcions anomenades "vitals" (batec cardíac i respiració) ha estat el criteri diagnòstic tradicional per certificar la "mort clínica" i l'actuació del metge tenia una justificació basada fonamentalment en motius medicolegals, i amb la finalitat darrera de poder enterrar, era un diagnòstic "per poder enterrar", i l'enterrament una necessitat social preceptiva per raons de salubritat pública.
La mort encefàlica Amb el desenvolupament tecnològic de la medicina i especialment amb la creació de les unitats de cures intensives es van obrir nous camins i maneres de realitzar els diagnòstics de la "mort clínica". Quan els pacients ingressats a l'UVI en estat de coma i amb assistència ventilatòria no sortien d'aquesta situació clínica, es van començar a plantejar noves dificultats per diagnosticar la mort.
A partir de 1956 va començar a parlar de casos de coma irreversible i de les incerteses que sobre la manera correcta de procedir plantejaven. Així, per exemple: prendre decisions sobre si retirar o no l'assistència ventilatòria; reanimar o no les parades cardíaques; mantenir o limitar l'esforç terapèutic, iniciar o no tècniques extraordinàries com la diàlisi, etc. Però també una qüestió ètica fonamental de caràcter ontològic: si els pacients es mantenien en absència completa de funció neurològica, sense retirar la intubació, i mantenint el suport cardiocirculatori, s'estava mantenint una vida humana o practicant acarnissament terapèutic i futilitat sobre un cadàver? La necessitat de prendre decisions per afrontar aquests greus problemes va dur a la recerca d'un consens social en els camps de la medicina, la ciència, el dret i la religió.
El 1968, el Comitè de la Facultat de Medicina de Harvard“Harvard Criteria”. Report of Ad Hoc Committee of Harvard Medical School to Examine the Definition of Brain Death. A definition of irreversible coma. JAMA 1968; 205: 337-340. constituït per deu metges, un advocat, un teòleg i un historiador formula el primer criteri per determinar la mort basat en un total i permanent dany encefàlic, encunyant-se el concepte de "mort cerebral" o encefàlica.