The Human League és un grup britànic de pop electrònic, format a Sheffield a finals dels anys 70. Els seus membres actuals són, des de 1991, el cantant i teclista Philip Oakey (l'únic membre constant) i les cantants Joanne Catherall i Susan Ann Sulley.
Tingueren èxit especialment a principis i mitjans dels anys 80, amb èxits com "Don't you want me" (número 1 britànic), "The Lebanon" o "Human" (número 1 als Estats Units).
Biografia Primera època: 1977-1980 Inicis i grups previs Originaris de Sheffield (Anglaterra), Ian Craig Marsh i Martyn Ware formaren la primera versió del grup, amb el nom de "The Dead Daughters"; tots dos estaven fortament influïts pel so electrònic i sintètic de Kraftwerk, i aprengueren a tocar de manera autodidacta el seu primer sintetitzador, un Korg 700S. La primera actuació de Marsh i Ware amb aquest pseudònim va tenir lloc a la festa d'aniversari d'un amic d'ambdós.
Més endavant, amb la incorporació d'un altre amic (Adi Newton), realitzaren una sèrie d'actuacions en directe, però ara amb un altre pseudònim, "The Future". Després d'enregistrar una sèrie de maquetes de so totalment electrònic (en reacció al corrent punk, dominant aleshores), amb Ware i Marsh, Newton deixà "The Future" per formar la seva pròpia banda, Clock DVA. La reacció del duet Ware/Marsh va ser —en un intent d'acostar el seu so als límits del pop— fitxar un cantant. L'escollit fou Philip Oakey, un vell conegut de l'escola que en aquella època treballava com a infermer en un hospital.
Poc després d'entrar al grup, Oakey posà lletra a una peça instrumental que Ware i Marsh havien compost, i que es convertí en "Being boiled", que aparegué a la primera maqueta que enregistraren al seu propi estudi, juntament amb dos temes més ("Circus of death" i "Toyota city"). Però, ja abans de l'aparició d'aquesta maqueta, el grup tenia un nom nou, que acabaria sent el definitiu: The Human League, en referència a un joc de ciència-ficció (Star Force).
Primers llançaments i canvi de discogràfica Aquesta primera maqueta fou editada al segell independent escocès Fast Records, dirigit per Robert Last; la seva bona acollida els animà a fer les seves primeres actuacions en directe. En un d'aquests concerts hi havia un amic de Philip, Adrian Wright, que fou acceptat com a nou membre, per encarregar-se de la posada en escena dels concerts (amb projeccions de diapositives) i, ocasionalment, contribuir al so del grup tocant el sintetitzador.
La reputació dels Human League creixia ràpidament a mesura que feien nous concerts, fins al punt que el grup Siouxsie and the Banshees els fitxà com a teloners de la seva gira l'any 1979; David Bowie va presenciar una d'aquestes actuacions i arribà a comentar que havia vist "el futur de la música pop".
El seu següent llançament amb Fast Records va ser l'EP "The dignity of labour", amb quatre parts instrumentals amb un estil melòdic i rítmic a vegades, i industrial i experimental en d'altres. Tot i el seu escàs impacte a les llistes britàniques, el single va atreure l'atenció de la discogràfica Virgin Records, que finalment els fitxà. De totes maneres, i com a compensació per haver estat el primer a oferir-los un contracte, Bob Last continuà vinculat amb el grup, si bé ara en condició de representant.
The Men, Reproduction, Travelogue i separació A principis de 1979, després de fer de teloners d'Iggy Pop, The Human League van començar a preparar el seu primer llançament discogràfic amb Virgin. Però el segell va incomplir la seva promesa inicial de llibertat creativa i pressionà el grup perquè utilitzessin instruments convencionals (com guitarres i bateries). Com que havien acceptat un avenç financer de Virgin Records, hagueren d'acceptar els suggeriments, si bé a canvi van publicar el nou material amb un nom diferent. Així, el senzill "I don't depend on you" fou publicat a nom de The Men.
Com que "I don't depend on you" tampoc no tingué un èxit significatiu, The Human League enregistraren novament material electrònic i amb el nom originari al seu propi estudi, anomenat "The Workshop", armats amb els sintetitzadors de què disposaven, el Korg 700S amb què van començar i un sintetitzador modular amb més possibilitats, el Roland System 100. Aquestes sessions donaren com a resultat el seu primer disc, anomenat Reproduction, seguit poc després pel seu primer senzill, "Empire state human". Cap dels dos productes no tingué un ressò considerable, i van rebre crítiques moderades; com a resultat, Virgin Records cancel·là una gira britànica programada per al mes de novembre i en comptes d'això els envià a fer de teloners dels Talking Heads. Tanmateix, la seva proposta de posada en escena (simplement unes diapositives amb fotografies del grup i música de fons) no va convèncer els promotors i, després d'uns pocs concerts, hagueren d'abandonar la gira.
Un any després, The Human League publicaren el seu següent senzill, "Holiday '80", amb versions de temes de Gary Glitter i Iggy Pop i una nova cançó, "Marianne", que finalment fou refusada per Virgin. Ja al mes de maig publicaren el seu següent àlbum, Travelogue, que vingué acompanyat per una gira britànica de 12 concerts i per l'edició del seu següent senzill, una versió del tema "Only after dark". "Travelogue", que continuava amb el caràcter electrònic i futurista del seu predecessor i incloïa noves versions de "Being boiled" i "Toyota City", constituí el seu primer triomf, ja que arribà a ocupar el número 16 britànic.
Però aquest èxit fou erosionat pel deteriorament de la relació entre els seus membres. Degut a diferències en l'evolució que havia de seguir el so del grup, van aparèixer les primeres tensions, que desembocaren en la divisió de la banda. Oakey i Wright van retenir els drets d'ús del nom "The Human League", mentre Ware i Marsh fundaven el seu propi grup, British Electric Foundation (posteriorment Heaven 17), a canvi de rebre un percentatge dels drets que generessin les vendes del següent disc i dels seus senzills.
Segona època (1980-1992): èxit i declivi Dare: Catapultats cap a l'èxit Oakey i Wright, per tant, van conservar el nom del grup i el contracte amb Virgin Records, però també els deutes i, sobretot, una gira que havien de complir sota amenaces de denúncia per part dels promotors. En conseqüència, Oakey va haver d'afanyar-se a reclutar músics per suplir les baixes de Ware i Marsh i així poder realitzar els concerts. Durant una visita a una discoteca de Sheffield (el Crazy Daisy Nightclub), Oakey es va fixar en dues amigues que, maquillades de manera força original, ballaven a la pista: es tractava de Joanne Catherall i Susan Ann Sulley. Sense cap preàmbul, Oakey els oferí la possibilitat de participar en la gira com a ballarines i cantants. Com que totes dues eren estudiants i menors d'edat —tenien 17 anys—, Oakey i Wright hagueren de parlar amb els seus respectius pares per obtenir permís. El següent fitxatge fou Ian Burden, un músic professional de Sheffield; amb aquesta formació pogueren completar la gira, si bé els seus resultats foren discrets: la premsa especialitzada centrava la seva atenció en Ware i Marsh i no es prenia seriosament les incorporacions de Catherall i Sulley, a les quals en alguna ocasió el públic (contrariat pels canvis en la formació del grup) llançà objectes.
A través de Simon Draper van conèixer el productor Martin Rushent, amb qui van enregistrar al mes de febrer de 1981 el primer senzill de la nova formació del grup, "Boys and girls" (47). Tot i que no va arribar gaire amunt de les llistes, sí que va superar les posicions dels senzills anteriors i els donà la necessària confiança. Noves sessions als estudis Genetic, de Rushent (amb la col·laboració d'Ian Burden i Jo Callis com a nous membres), van donar com a resultat el senzill "The sound of the crowd", amb què entraren per primer cop al Top 15 britànic. L'èxit també acompanyà els següents llançaments, els senzills "Love action (I believe in love)" (3) i "Open your heart" (6) i el disc Dare, que, aparegut al mes d'octubre, esdevingué un gran èxit i arribà ràpidament al número 1.
Però encara el destí els reservava una altra sorpresa: "Don't you want me" fou escollida, a instàncies de Simon Draper, com a quart senzill del disc. Inicialment Oakey no hi estava d'acord, perquè no li agradava gaire la cançó i, a més, tenia por que treure un altre senzill de "Dare" tingués un efecte negatiu sobre les vendes del disc. Finalment el senzill aparegué (amb un pòster de regal) acompanyat d'un vídeoclip molt innovador, un dels més coneguts del grup i de la dècada dels 80 en general. A finals de desembre de 1981 arribà al número 1, posició on va restar durant cinc setmanes.
Les pressions de la fama: Hysteria L'èxit de "Dare" va provocar un augment de les vendes dels treballs anteriors: a principis de 1982 l'àlbum "Reproduction" entrà a les llistes britàniques al número 34 i fins i tot una edició en format senzill de "Being boiled" pujà fins al número 6; "Holiday'80" fou reeditat també en aquelles dates i va ocupar el lloc 46. Mentre el grup participava en una ambiciosa gira mundial, el productor Martin Rushent confeccionà un mini-àlbum de remescles de temes pertanyents a "Dare", anomenat Love and dancing i publicat a nom de "The League Unlimited Orchestra". Dos senzills més, "Mirror man" i "(Keep feeling) Fascination" aparegueren als mesos de novembre de 1982 i abril de 1983 respectivament, i en tots dos casos arribaren al número 2 britànic.
Després de l'edició de "Fascination", The Human League començaren les sessions d'enregistrament del seu nou disc als estudis Air, de l'Illa de Montserrat, novament amb Martin Rushent com a co-productor; però degut a discussions i enfrontaments amb els membres del grup, Rushent deixà les sessions i fou substituït pel productor Chris Thomas, que també acabà llançant la tovallola. Aquests canvis i discussions eren conseqüència directa de l'èxit de "Dare", que si bé els havia proporcionat la fama i el reconeixement que buscaven, també els donà l'enorme responsabilitat d'haver de crear un nou disc que estigués a la seva alçada. Com a mostra de la pressió i els dubtes que el grup sentia, es pot comentar el cas de Nick Heywood, cantant del grup Haircut 100, que declarà que havia enregistrat tot el seu disc en solitari en el mateix temps en què The Human League van aconseguir programar la pista rítmica d'una sola cançó (dos mesos).
Finalment, guiats pel productor Hugh Padgham, The Human League pogueren enregistrar i completar el nou àlbum, anomenat Hysteria i publicat al mes de maig de 1984, dues setmanes després de l'aparició del seu primer senzill, "The Lebanon" (11), que incloïa parts de baix i guitarra inèdites fins aleshores. "Life on your own" (16) i "Louise" (13), totes dues amb un so més proper al dels anteriors discos, aparegueren al llarg de 1984. Tot i que "Hysteria" arribà a ocupar el número 3 de les llistes britàniques, no pogué igualar l'èxit de "Dare".
Al mateix temps, Oakey va compondre i enregistrar una cançó, "Together in electric dreams" amb un dels seus ídols musicals, el productor italià Giorgio Moroder, famós per diverses contribucions a la música disco durant els anys 70. El tema aparegué a la banda sonora de la pel·lícula "Electric dreams" i arribà al número 3 britànic. Un any després, Oakey i Moroder enregistraren un disc sencer junts, anomenat Philip Oakey & Giorgio Moroder. Però poc abans de l'edició del disc Jo Callis comunicà al grup la seva decisió de sortir-ne, per iniciar una col·laboració amb Feargal Sharkey, cantant dels Undertones; el percussionista Jim Russell va ser el seu substitut.
Crash i Romantic?: S'acaba una era