miniatura|upright=1.3|Manuscrit de Vitruvi, còpia datada de 1390. De Architectura és un llibre cabdal de l'arquitectura romana, escrit per Marc Vitruvi Pol·lió vers l'any 20 aC, recollint la seva experiència professional al final de la seva vida. Segons tots els indicis, va escriure l'obra en una data posterior al 27 aC, quan August fou proclamat emperador, ja que el compendi de llibres pretenia servir de referència al Cèsar perquè pogués jutjar els diversos edificis erigits i aquells que pogués erigir en el futur; i abans de l'11 aC, perquè esmenta com a viva Octàvia, la germana d'August, que va morir en aquest any.VITRUVIO. Arquitectura. Libros I-V (trd. Francisco Manzanero Cano). Madrid: Editorial Gredos, 2008, p.7
És el tractat sobre arquitectura més antic que es conserva i va ser pres pels arquitectes renaixentistes com a referència de primera mà per al coneixement de les manifestacions arquitectòniques de l'antiguitat grecollatina. D'ell només han arribat els seus texts, ja que les il·lustracions originals, a les que durant els llibres fa constant referència, s'han perdut.
El seu tractat constitueix un compendi d'altres texts, moltes vegades monogràfics sobre edificis hel·lenístics, als autors dels quals, especialment a Hermògenes, menciona amb freqüència, però també documenta alguns aspectes de la tradició arquitectònica de la República i dels inicis de l'imperi, amb una especial atenció als problemes constructius i tècnica de l'arquitectura.RODRÍGUEZ RUIZ, DELFÍN. "Introducción". A: Los diez libros de Arquitectura. (José Luis Oliver Domingo, trad.) Madrid: Alianza Editorial, 2011, p.18-19
N'existeix una traducció moderna al català, traduïda per Esther Artigas, Empar Espinilla, Glòria Torres i Elena Benedicto, publicada per Ciment Català, l'Agrupació de Fabricants de Ciment de Catalunya, l'any 1989. Ha estat reeditada en format digital el 2022, i és de lliure accés al seu lloc web.
Contingut Els temes dels llibres que componen el tractat De Architectura es poden dividir en tres, en les mateixes parts que segons Vitruvi es compon l'arquitectura: construcció, gnomònica i mecànica.Ibid., p. 35 Cal fer esment que aquesta visió tripartita de l'arquitectura no es correspon amb l'anomenada Tríada Vitruviana (solidesa, funcionalitat i bellesa), també anomenada Teoria Tripartita de Vitruvi, molt difosa a partir del segle XVII com un resum dels principis vitruvians.
La construcció la divideix en: edificis públics (espais comuns de la ciutat com les places o el port; temples i fortificacions) i edificis privats (habitatges); i què totes dues construccions han de posseir: la firmitas, la utilitas, i la venustas, entesos com: solidesa, utilitat i bellesa.
Pel que fa a la gnomònica, a la qual només dedica un llibre, estableix una relació entre l'astronomia i l'arquitectura; i finalment, també només en un llibre, l'últim, el dedica a la mecànica, referint-se a maquinària què serveix per a l'art de la guerra com per a la construcció.
De Architectura està format per 10 llibres:
Llibre I El llibre el comença amb una dedicatòria a l'Emperador César August, amb la que a més d'agrair-li el que fa per l'Imperi, l'explica que amb aquest compendi de llibres li dona les regles de l'arquitectura per als seus futurs edificis, tant públics com privats, i perquè pugui valorar, a través d'aquestes regles, si els que ja ha fet construir són correctes.
En aquest primer llibre Vitruvi defineix l'arquitectura com una ciència que serveix, junt amb altres ensenyaments teòrics, per jutjar totes les obres, a través de la pràctica (que es porta a terme amb les mans a partir d'una matèria) i del raonament (amb el qual es poden arribar a interpretar les obres construïdes amb relació a l'habilitat constructiva i la proporció de les seves mesures). Per tant, aquells arquitectes que sense tenir una bona cultura, tot i ser hàbils en la pràctica no arribaran al seu objectiu ni adquirir prestigi; i viceversa. Però aquells que s'hagin preparat a fons en totes dues aconseguiran gran consideració.
Per tant, l'arquitecte ha de ser una persona culta i que conegui: la Literatura, el Dibuix, la Geometria, l'Òptica, l'Aritmètica, la Història, la Filosofia, la Música, la Medicina, l'Astrologia i tenir un coneixement de les lleis. El coneixement d'aquestes ciències ha de ser suficient per saber-ne les seves parts i estructures per tal de no cometre el més mínim error, però no cal que sigui erudit en cadascuna.
Per a ell l'arquitectura es compon per:
- lOrdenació (proporció dels elements de l'obra de manera aïllada i en conjunt: a partir de la mesura numèrica del diàmetre d'una columna, es poden calcular les proporcions de tot l'edifici sencer);
- la Disposició (la correcta col·locació dels elements i el correcte resultat tenint en compte: planta, alçat i perspectiva; i determinada per la “qualitas” del mateix arquitecte: reflexió (cogitatio) i invenció (inventio) de la capacitat reflexiva i d'invenció del mateix arquitecte);
- lEurítmia (disposició dels elements per tal d'aconseguir causar la “percepció de bellesa” en l'espectador: que una construcció sigui “agradable”, “perfecte” i “proporcionada” a la vista (no de manera objectiva, en si mateixa. Per aconseguir-la, de vegades cal realitzar un seguit de correccion òptiques a les escultures o als edificis per tal, no que “siguin” bells i harmoniosos en si mateixos, sinó que ens ho “semblin a la vista”);
- la Simetria (harmonia de les parts que componen una obra, no per la seva utilitat o solidesa,sinó per motius estètics);
- lOrnament (correcte aspecte de l'obra);
- i la Distribució (economia, disseny de les formes basant-se en diversos factors o condicionants: administració de materials i terrenys, units a uns costos ajustats i raonables de les obres).TATARKIEWICZ, Wladyslaw. "Historia de la Estética I: La Estética Antigua". Madrid: Akal, 1991, p. 54-86
Aquesta arquitectura ha de tenir en compte la disposició de les muralles, la bona situació dels edificis i la protecció i el culte tant d'edificis públics com privats. Aquestes construccions han d'aconseguir seguretat, amb bons fonaments i materials; utilitat, amb la bona disposició de les parts de l'edifici, i una apropiada distribució; a més de bellesa amb una adequada plasmació de la teoria de la simetria.
Estableix també que cal seleccionar un lloc favorable per a la construcció de les ciutats, tenint en compte la seva proximitat al mar o el seu clima, ja que si és un lloc fred o més càlid s'han de tenir presents les possibles malalties que això comporta a la seva població i a les seves collites i animals; i a partir d'aquí també explica la importància del vent a l'hora d'escollir aquest lloc, descrivint els diferents tipus de vent que hi ha segons la seva procedència.VITRUVIO, MARCO. "Los diez libros de Arquitectura". (José Luis Oliver Domingo, trad.) Madrid: Alianza Editorial, 2011, p.68-72.
Llibre II En el segon llibre explica, a través dels materials constructius i les seves propietats i qualitats naturals, com es pot construir.
Comença fent referència als primers homes, que vivien com animals salvatges als boscos i com, amb el descobriment del foc, aquests homes salvatges i independents començaren a ajuntar-se en petites comunitats al voltant del foc que els escalfava. Es van construir així comunitats formades per cabanes, que van anar perfeccionant. Aprenent els uns dels altres van a arribar, a través de l'anàlisi i de reflexions més complexes de les altres arts, als tipus constructius vigents.
A partir d'aquí fa esment dels materials que són útils i profitosos per a la bona construcció, i que aquests són produïts per la mateixa natura. Primer parla dels maons, de com s'han de fer, amb quin tipus de sorra i en quina època de l'any, per tal d'aconseguir el millor assecat i aconseguir el millor resultat constructiu.
Explica els diferents tipus de sorra per al morter, segons si s'asseca molt ràpid o és capaç de suportar grans càrregues o pel contrari s'aconseguirà un arrebossat a les parets molt fràgil i trencadís. A continuació explica la calç i la seva utilitat, serveix per a la construcció, si és de pedra molt dura, o per arrebossar, si prové d'una pedra més porosa; i que junt amb la pols de Puçol, sorra procedent de zones volcàniques i similar al ciment actual, s'aconsegueix gran solidesa als edificis.
També parla de les pedreres, de les que s'extreuen tant pedres tallades com tosques per a la construcció, i amb les quals, també depenent de la seva duresa i porositat, es podrà aconseguir un tipus de construcció més resistent o més fràgil. Diu que hi ha dues formes de construcció: la reticular, molt elegant però amb més possibilitats de patir esquerdes, i la incerta, més antiga, què consisteix a sobreposar unes pedres sobre altres, què garanteix una construcció menys vistosa però més sòlida; i què no s'ha de menysprear la forma de construir dels grecs, perquè tot i no utilitzar pedres tallades revestides d'estuc, sinó pedernal o pedres dues alternant fileres, aconsegueixen construccions molt compactes i consistents.Ibid., p. 113-120.
Finalment parla de la fusta, de com i quan s'ha de tallar per aconseguir una qualitat òptima, i descriu diferents tipus de fusta que es poden extreure de diferents arbres per a la construcció, segons les seves propietats.
Llibre III El tercer llibre explica la correcta disposició dels temples dels déus, què dependrà de la simetria, i aquesta de la proporció. La proporció Vitruvi la defineix com:
"la relació de mesures a partir d'un mòdul constant i calculat, i la correspondència dels membres o parts d'una obra, i de tota l'obra en el seu conjunt ."Ibid., p.131. Traducció al català
A partir d'aquesta definició diu que la correcta construcció d'un temple és impossible sense la simetria i la proporció, igual que passa amb les parts del cos d'un home ben format (Vegeu Home de Vitruvi, sobre el famós dibuix de Leonardo da Vinci que interpreta aquest passatge). Diu per tant que si la natura ha fet el cos humà amb els seus membres exactament proporcionats respecte a tot el cos, els antics van fixar aquesta mateixa relació per a la realització de les seves obres, on cadascuna de les seves parts guarda una exacta proporció respecte a la forma total de l'obra.Ibid., p.133. Així en construir els temples dels déus, les parts de les obres, per separat i en el seu conjunt, seran harmòniques sobre la base de la seva proporció i simetria.
Passa a explicar les diferents estructures dels temples, que depenen de la quantitat de columnes que tenen i de la seva disposició en l'espai (temple in antis, pròstil, anfipròstil, perípter, pseudoperípter o hípetre). A més depenent de l'espai entre columnes, si estan molt espaiades o hi ha una distància proporcionada entre elles, diferencia cinc classes de temple: picnòstil, sístil, diàstil, areòstil i èustil.Ibid., p. 139-144
A continuació passa a explicar la fonamentació sobre la qual construir el temple, que hauria de ser en un terreny sòlid i ferm, i sobre aquest pujar les parets i columnes. A partir d'aquí explica com han de ser les grades de la façana, amb quants graons i quin pendent cal d'aconseguir.
Finalment explica com han de ser les columnes, quina serà la seva grandària, diàmetre, proporcions i la seva decoració. Per això parla de com serien seguint l'estil àtic o l'ordre jònic.
Llibre IV En aquest quart llibre explica els orígens dels diferents ordres, dòric, jònic o corinti, que sorgeixen a partir de la composició o estructura de les diferents columnes; i continua descrivint com són les columnes de l'ordre corinti, en especial de com són els seus capitells. També explica els guarniments d'aquestes columnes, com són les cornises, els tríglifs i les mètopes, i com han d'estar col·locats aquests elements.