miniatura|Antic Passeig de la Plaça Major La història de Sabadell descriu l'esdeveniment històric de la ciutat de Sabadell. Sabadell, segons excavacions arqueològiques realitzades a la zona, existeix com a nucli de població des de fa diversos mil·lennis, tot i que les primeres cases a l'actual centre de la ciutat no es construïren aproximadament fins al o a la part baixa de l'actual Passeig de la Plaça Major. A l'edat mitjana es convertí en una població de mercat i va anar guanyant importància. La història més recent de la ciutat ve definida sobretot per la proliferació de la indústria, que va convertir Sabadell en un dels motors econòmics de Catalunya.
El nom Sabadell Són diverses les teories sobre l'origen del topònim de Sabadell: S'ha dit que el nom es deu a la instal·lació d'un hostal per part d'un hostaler originari de Collsabadell (Vallès Oriental). Aquest hostal va donar origen, posteriorment, al nucli habitat. Durant molts anys s'ha pensat que el nom de la ciutat podria venir de la ceba, ja que apareix dibuixada en l'escut de la ciutat, però aquesta teoria ha estat descartada. De fet es creu que la ceba apareix al a partir del nom de la ciutat, i no el nom a partir de la ceba. Existeix també la teoria que el nom es deu al dia de la setmana en què tenia lloc el mercat: el dissabte, en llatí sabbatum (sabbatellum n'és un diminutiu). Alguns estudiosos han proposat la teoria que: El nom prové de l'església de Sant Salvador (passant de Salvadorell a Salvadell i a Sabadell). Que ve del llatí vadum o badallum, en referència al gual per travessar el riu Ripoll. Que sorgeix de l'expressió ipso uadell (també llatina), extreta d'un document on es parla de la zona de Sant Julià d'Altura.
Escut i bandera miniatura|Bandera de la ciutat L'actual escut de Sabadell, és un escut heràldic que fou aprovat pel Ple de l'Ajuntament de Sabadell el 29 de juny de 1992. És un escut caironat truncat amb una corona mural de ciutat. La ceba al·ludeix al nom de la ciutat i a l'origen humil de la seva població i les quatre barres catalanes recorden que la ciutat pertanyé a la Corona.
La bandera de Sabadell és la formada per dues franges horitzontals: blanca la de dalt i verda la de sota, la qual està travessada per una tercera franja de color groc. Fou dissenyada el 1928 per encàrrec a la Casa Jorba SA de Barcelona a partir d'una proposta del mateix Ajuntament. El cost de la confecció fou de 2.750 pessetes de l'època.Ajuntament de Sabadell. La ciutat. La bandera de Sabadell
Els primers pobladors Els primers habitants de la comarca del Vallès són agricultors i ramaders que es van establir a la zona fa 7.000 anys. De fet a la zona de Can Roqueta i a Can Gambús s'hi han descobert restes que fan de Sabadell un dels assentament més importants de pagesos i pastors de fa entre 3.800 i 2.700 anys, de tot Europa.
Els ibers Els ibers van poblar diversos llocs dels terrenys que avui són Sabadell, entre ells, la serra que ara es coneix per La Salut. I és amb els ibers que va néixer el nom d'Arrahona.
El conjunt d'edificacions aixecades pels romans a La Salut podia ser el que ells en deien "villa", o sigui una gran explotació pagesa.
Als romans els era imprescindibles uns camins en bones condicions perquè hi poguessin passar les legions. Un d'aquest camins es deia "Via Aurèlia", ruta general que anava de Roma a Cadis. La "Via Aurèlia" travessava la serra d'Arrahona descendint fins al riu i tornant a pujar cap al que ara és Sabadell.
L'època romana Amb l'arribada dels romans al 218 aC, es produeix la romanització on la cultura ibèrica indígena s'anirà assimilant als nouvinguts. Al Vallès, i a la zona de Sabadell, ja a partir del , comencen a aparèixer els primers assentaments romans, alguns sobre antics establiments ibèrics ja existents, com el de la Salut. El , amb August com a emperador, va ser un moment de prosperitat econòmica i moment també en què es van fundar uns conjunts industrials i residencials anomenats villae, la majoria dedicades a la producció de vi. D'entre les villae del Vallès destaca la de la Salut. Tradicionalment, s'ha associat aquesta vil·la amb el nom de la mansió Arragonem (Arraona), tot i que cap prova arqueològica ho demostra. Arragonem era un lloc de parada per a l'avituallament de les cavalleries i dels viatgers que transitaven per la Via Augusta.Fa uns anys es va constatar arqueològicament un tram de la Via Augusta just quan creuava el Riu Ripoll en direcció al centre de la vila, per després dirigir-se cap a Sant Cugat del Vallès (Castrum Octavianum). També s'establiran a altres indrets de Sabadell, com poden ser Can Feu, Can Gambús, Sant Pau de Riu-sec, Castellarnau, entre d'altres.
Durant la pax romana, el poblet ibèric d'Arragona, edificat dalt de la serra de la Salut, quedà sotmès als romans després d'unes certes lluites, com ho prova la capa de cendres que s'ha trobat en els seus habitacles, sobre els quals els romans alçaren llurs nous edificis. Aquests foren tan importants que Arragona és esmentada en els itineraris de la via Hercúlea, després Via Aurèlia, que era una calçada romana que enllaçava Roma amb Cadis. L'itinerari d'aquesta via, que constava en el breviari d'August i que era gravat en la columna de bronze anomenada milliarium aureum, erigida al fòrum romà, ha pervingut fins a l'actualitat per mitjà del testimoni de tres vasos votius d'argent, construïts a Cadis, i trobats a mitjan , en el fons de les termes romanes d'Acquae Apollinares, avui dia Vicarello, poble de la Toscana.
Segons l'itinerari marcat en aquests vasos, Arragona estava situada entre Adfines (Martorell, Gelida o Castellví de Rosanes) i Semproniana (Granollers o la Roca del Vallès). Encara que els investigadors no s'han posat d'acord per determinar clarament per on travessava l'actual terme de Sabadell l'itinerari esmentat, sembla prou raonable que fos per l'antic camí de Granollers a Rubí, que passa per Polinyà, deixa can Mimó a mà dreta, baixa al riu Ripoll per Torre Romeu, passa l'Horta Vella, pels carrers de la Creueta, de Sant Quirze i pel camí d'aquest poble, per sobre de can Feu, i deixa la vil·la Subarba (escrit així el 971), predecessora de la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres.
D'acord amb els testimonis que en forneixen els arqueòlegs es veu la terra sembrada de despulles romanes, principalment a les carenes. No s'hi veu, però, cap agrupament important que indiqui un possible poblat, sinó un poblament rural disseminat, format per diverses vil·les: entre les més importants l'esmentada de Subarba, la de can Vilar, la de Togores, la de ca n'Ustrell, la de castell Arnau, la de can Coniller i per sobre de totes, el complex rural de la Salut.
La vil·la de la Salut fou un important magatzem recol·lector de l'agre del latifundi, servida, sens dubte, per esclaus i lliberts del país mateix. No se'n pot veure quasi res al seu emplaçament (cal anar al Museu d'Història de Sabadell): les ruïnes, tret d'un absis encarat a ponent que sobressurt a flor de terra al mig del passeig del santuari, es troben soterrades. Hi aparegueren espaiosos cellers —un amb 68 dolia d'una cabuda per a 1.050 litres, dels més capaços d'Hispània—, obradors tèxtils i quatre forns de coure terrissa, un dels quals destinat per a la cèlebre ceràmica sigillata, que de tot Catalunya només es fabricava a dos indrets més: Abella i Solsona. La part residencial ens ha deixat vestigis de cornises, estucs, columnes i capitells, objectes de metall i fràgils utensilis de vidre. La troballa més important s'escaigué sota el presbiteri de l'antiga ermita de la Salut, on aparegué un mosaic que representa Neptú. Unes altres troballes a esmentar són dues làpides amb el nom de Licinius, descobertes a Sant Nicolau. De Licini en coneixem dos: el general Luci Licini Sura, fill de la tarraconense, advocat i cònsol en temps de Nerva i Trajà, l'home que va fer construir l'arc de Berà, prop de l'imperial Tarraco, i un llibert del mateix general, Luci Licini Segon, oriünd de Barcelona.
La regressió visigòtica A la invasió visigòtica de Catalunya, la ruïna del país era absoluta, i la classe urbana que havia vertebrat la Hispània romana s'extingeix; els seus elements caigueren sota dependència dels visigots. Arragona degué quedar com a districte rural o pagus, però no en tenim cap data concreta. En canvi, se'n sap que l'any 476 va organitzar-se el territori de Sant Julià d'Altura en una rodalia parroquial, que depenia de la seu episcopal d'Egara, que s'havia aixecat pocs anys enrere, el 450, i de la qual queden dempeus els testimonis de les tres esglésies visigòtiques.
A les velles terres d'Arragona és possible que, per aquest temps, es formés la parròquia, sota l'advocació de Sant Fèlix Africà, actual patró de la vila de Sabadell.
Ho suggereix les dimensions i la forma de creu que tenia l'església de Sant Feliu d'Arrahona (les dades més endarrerides són del 1039), de la qual avui només se'n conserva el braç esquerre d'aquesta creu que és la capella de Sant Nicolau.
L'edat mitjana miniatura|Restes del molí d'en Font, el molí documentat més antic del Ripoll (973) El 987 el rei de França, considerat com a senyor del país, confirmà a Ot, abat del monestir de Sant Cugat, els dominis que el cenobi posseïa, i entre aquests l'alou d'Arrahona, que havia donat Nunterd, un nou senyor d'aquestes terres i de les de Jonqueres.
Correspon a les possessions de Nunterd una gran part de l'Horta Major, a baixar del riu, el Taulí, el mas Deganet (on hi ha l'actual església de la Puríssima) i els Trullars (prop de l'actual carretera de Barcelona).
També el monestir de Sant Cugat posseí el terme d'Altura, almenys a partir de 1120, i tant a aquesta rodalia com a Arrahona algunes terres passaren al cenobi de Sant Llorenç del Munt, que depenia d'aquell i que era del mateix orde benedictí. Sembla que foren els monjos de Sant Llorenç els qui van aixecar els primers molins i els qui feren la séquia Monar del Ripoll. Altres terres que posseïa el monestir de la Mola eren les de Togores, Jonqueres, ca n'ustrell, can Font i ca n'Arnella.
Durant l'edat mitjana el nucli de població es va produir al marge dret del riu Ripoll, amb unes primeres edificacions construïdes al costat de la capella de Sant Salvador (actual església de Sant Fèlix), documentada des de l'any 1076. A la llera del riu també s'hi construeixen els primers molins fariners.
Les primeres referències a un mercat proper a Sant Salvador daten del 1064. La primera ocasió en què apareix el nom de Sabadell és el 1050, quan s'esmenta una via que anava de Sabadell a Sant Cugat del Vallès.
Després de Nunterd apareix, almenys el 1049, com a senyor d'Arrahona, Bernat Amat, que ho era de Rubí, el qual l'any 1054 es ven Arrahona a Guillem Bernat d'Òdena i a la seva esposa Ermengarda, pel preu d'una unça d'or.
Guillem Bernat era un senyor molt important i durant el seu domini es va formar la població de Sabadell. Va morir el 1089 i el va succeir el seu fill Pere Guillem d'Òdena, el qual el 1112 vengué castell d'Arrahona al bisbe de Barcelona per 60 lliures. Posteriorment la propietat tornarà als Òdena,e n la persona del fill de Pere Guillem, i a la seva mort (any 1159), el llega a la seva filla Elisenda, amb la qual s'estronca la senyoria d'Òdena sobre Arrahona.
Segons la jurisdicció de l'època, hi ha els antics termes parroquials següents: per Arrahona la parròquia de Sant Feliu, per Riu-sec la de Sant Pau, per Jonqueres la de Sant Vicenç i per la rodalia d'Altura la de Sant Julià.