Tiberi (; nascut el 16 de novembre del 42 aC i mort el 16 de març del 37), nascut Tiberi Claudi Neró (), fou un capitost romà i segon emperador de l'Imperi Romà entre el 14 i la seva mort el 37. Succeí al seu padrastre, August.
Tiberi era fillastre d'August, qui li donà el permís per tornar a Roma del seu exili a l'illa de Rodes i el va adoptar formalment el 26 de juny de l'any 4 dC, moment en què se li van concedir poders tribunicis per deu anys. Com a resultat de l'adopció en prengué el nomen i el cognomen, i passà a ser Tiberi Juli Cèsar ().
Com a tribú, Tiberi, va reorganitzar de nou l'exèrcit, reformant la llei militar i creant noves legions. El temps en files va ascendir a vint anys (14 anys per als pretorians o guàrdia imperial). Després del servei rebrien una paga l'import de la qual provindria d'un impost del 5% sobre les herències.
El 13 els poders d'August i de Tiberi van ser prorrogats per deu anys més, però August va morir poc després (19 d'agost del 14) i llavors tots els poders van ser transferits a Tiberi, sense cap limitació de termini.
Tiberi va decidir transferir el nomenament dels magistrats dels Comicis al Senat. Amb això els Comicis van perdre una atribució molt important, i va desaparèixer el sistema electoral propi de la República. L'emperador designava candidats per a algunes de les magistratures, i els llocs que quedaven vacants (sense proposta de l'emperador) eren designats pel Senat i es formava una llista única. L'Assemblea Popular o Comicis (que van seguir celebrant-se fins al ) es limitava a aclamar la llista única. Les lleis es van promulgar sense intervenció de les Assemblees. De fet, el poble només conservava el poder en un aspecte: el seu favor o la seva hostilitat eren determinants per als emperadors, i s'expressaven en les grans celebracions al circ.
El Senat va promulgar diverses lleis, entre elles una sobre l'estatus social de les dones que tinguessin relacions sexuals amb esclaus, una sobre tutela, una sobre penes per deterioraments en edificis públics, normes sobre enjudiciament criminal, càstigs d'esclaus que estiguessin presents en una casa quan l'amo fóra assassinat, i una llei d'herència de les dones (els fills de la qual eren preferents als seus germans o parents).
El Senat va adquirir una funció important respecte a les províncies: l'actuació dels senadors com a jurats en els casos de concussió (Repetundae), és a dir d'adquisicions il·legals pels governadors i funcionaris provincials (pel que sembla, els judicis de Repetundis van ser freqüents). També jutjava els delictes de traïció o de lesa majestat.
Una llei (Lex Majestate) promulgada feia anys (al segle anterior) regulava les condemnes per ofenses als màxims dignataris de l'imperi, i Tiberi va haver de fer-la servir.
A la categoria de senadors (o senatorials) podien accedir aquells que posseïen terres per valor d'almenys un milió de sestercis, els quals procedien en gran part de la classe dels cavallers. Així, la majoria dels que tenien la categoria de senadors (encara que no tots exercien el càrrec, que era electiu) constituïen una casta hereditària a la qual només podia accedir-se des d'altres classes per designació imperial directa o indirecta.
Magistratures miniatura|Retrat pòstum de Tiberi Prèviament a ser senador s'havien d'exercir les magistratures següents: El vigintinvirat (vint persones cada any), al qual s'accedia a partir dels 18 anys, i que eren uns superintendents per a les rendes de les seques (cases de moneda) i altres funcions. El tribunat militar. La qüestura (vint qüestors anuals), a la qual s'accedia a partir dels 25 anys, i que auxiliaven els procònsols o governadors provincials en matèries de finances. El tribunat popular (deu cada any), al qual s'accedia als 27 o 28 anys, amb dret de vet en certs assumptes públics. La pretura (deu pretors anuals, augmentats després a divuit), a la qual s'accedia als 30 anys, i que comportava el govern d'una província de segon ordre i el comandament d'una legió (propretors), o bé el desenvolupament d'una pretura especial (de l'Erari, etc.). Els pretors tenien funcions judicials i designaven àrbitres en causes civils. El consolat (dos cònsols ordinaris i deu d'auxiliars), al qual s'accedia a partir dels 40 anys. Les funcions del cònsol eren presidir el Senat i les Assemblees i, en uns quants casos, administrar justícia. Procònsols o governadors provincials, que governaven les províncies senatorials de primer ordre, amb poders consulars (civicomilitars).
Després d'exercir-se totes o part d'aquestes magistratures s'arribava al rang de senador. La majoria dels senadors eren italians, procedents de la classe senatorial.
Al , lImperator o Princeps disposava de tots els poders d'un tribú (tribunicia potestas), dels quals tenia un procònsol en el govern de les províncies (poder que lImperator podia exercir en qualsevol part del territori), i segurament dels poders d'un cònsol, ja que si ho desitjava ostentava el càrrec de Consul ordinarius. Era, a més, Pontifex Maximus i sovint exercia també les funcions censorials (encara que no exercia el títol de censor). Se li atribuïen diverses qualificacions: Pater Patriae, Princeps Senatus, Imperator i Augustus.
Funcionaris L'emperador tenia al seu servei els funcionaris següents: Els lictors (assistents o escortes). Els pretorians, unitats militars reagrupades en una unitat especial al servei imperial, que prestava el seu servei en els quarters generals o Pretoris. Constituïen la guàrdia personal de lImperator i tenien al capdavant el Praefectus Praetorius. Els Speculatores, cos de cavalleria amb funcions d'escorta i missatgeria (més tard, al , les funcions d'escorta van passar als Equites singulares Augusti, i es van crear els Frumentarii, que exercien les funcions de missatgeria i d'espionatge i policia imperial). Els empleats, esclaus i lliberts imperials, constituïts per uns quants milers de persones d'aquestes condicions, que realitzaven les tasques domèstiques i de servei de les residències imperials, essent el càrrec més influent el de Cubicularius (camarlenc).
Rendes fiscals L'emperador disposava de les següents rendes, que constituïen el fiscus: Les procedents de les seves propietats personals. Els llegats i herències de ciutadans (que primer va ser un costum, però que amb alguns emperadors va derivar cap a una obligació). El botí de guerra. L'or ofert per ciutats i províncies. Probablement una part dels béns sense hereus que es compartien amb l'''Aerarium (les finances públiques). miniatura|Hispània Citerior Les propietats de l'emperador (terres, palaus, vil·les a Itàlia o a les províncies i altres), sembla que passaven al seu successor, fins i tot no essent parents. Els ciutadans i les comunitats podien dirigir-se a lImperator, li consultaven qüestions legals i rebien resposta en forma de rescriptes. En temps de Tiberi els tributs a les províncies s'exigien amb moderació i les lleis s'aplicaven amb justícia. Tiberi va viatjar a la província Citerior o Tarraconense en ocasió de les guerres càntabres, cap al 26-25 aC aproximadament.
Lleis L'emperador va exercir també com a censor, i va encarregar la realització del cens a les províncies (instituït ja per August). Entre les lleis que va aplicar, assenyalarem les següents: Límit de despeses en jocs i espectacles. Límit en el luxe de mobles. Fixació anual pel Senat dels articles alimentaris. Ordre que establia que els àpats havien de ser consumits sencers, i obligava que la carn i altres aliments sobrants es consumissin en menjars posteriors (era costum llençar fins a la meitat d'un animal del qual ja s'hagués menjat una part). Va prohibir el costum de besar-se cada dia. Va prohibir demorar més enllà de les calendes de gener els regals de principi d'any. Un consell de família castigaria les adúlteres que no tinguessin acusador públic. Va prohibir als magistrats adquirir dona per sorteig i després repudiar-la. Va prohibir els ritus egipcis i els jueus (aquesta última religió penetrava entre els lliberts). Va establir les Cohorts Pretorianes o Guàrdia Imperial a Roma (fins aleshores estaven als voltants).
Després d'uns anys d'exercici del poder es va retirar a l'illa de Capri. Després de la seva retirada a Capri, el poder a la província Tarraconense va ser exercit per un legat que el va exercir uns quants anys (les províncies es dividien en públiques o senatorials, governades per procònsols; i imperials, governades per llegats imperials -Legati- designats per lImperator, amb algunes excepcions. Els comandants de les legions, sorgits de l'ordre senatorial, eren Legati de la legió designats també per lImperator).
En la seva última època va confiscar béns d'alguns provincials, i va privar moltes ciutats immunes del dret a l'exempció d'impostos.
Tiberi va prohibir col·locar les seves estàtues entre les dels déus. Malgrat això, a la Tarraconense es va desenvolupar el culte a l'emperador Tiberi i a la seva mare Lívia Drusil·la. S'encarregava d'aquest culte un summe sacerdot (Flamen) provincial, designat anualment pel Concilium de la província, que era la reunió de tots els aristòcrates locals, sovint de rang senatorial o eqüestre.
La seva mort l'any 37 va ser obra potser del seu successor, Calígula.
Llegat Historiografia miniatura|Estàtua de Tiberi de Priverno, feta poc després de l'any 37 dC, ara al Museu Chiaramonti dels Museus Vaticans Si hagués mort abans del 23dC, podria haver estat aclamat com un governant exemplar. Malgrat la caracterització aclaparadorament negativa que van deixar els historiadors romans, Tiberi va deixar el tresor imperial amb gairebé 3.000 milions de sestercis després de la seva mort. En lloc d'embarcar-se en costoses campanyes de conquesta, va optar per enfortir l'imperi mitjançant la construcció de bases addicionals, utilitzant la diplomàcia i les amenaces militars i, en general, abstenint-se d'entrar en petites baralles entre tirans fronterers competidors. El resultat va ser un Imperi més fort i més consolidat, assegurant que les institucions imperials introduïdes pel seu pare adoptiu romandrien durant els segles a venir.
Dels autors els textos dels quals han sobreviscut, només quatre descriuen el regnat de Tiberi amb un detall considerable: Tàcit, Suetoni, Cassius Dio i Marcus Velleius Paterculus. També queden proves fragmentàries de Plini el Vell, Estrabó i Sèneca el Vell. Filó d'Alexandria parla breument del regnat de Tiberi a l'ambaixada a Gaius. El mateix Tiberi va escriure una autobiografia que Suetoni descriu com a breu i incompleta, però aquest llibre s'ha perdut.
Publi Corneli Tàcit El relat més detallat d'aquest període va ser escrit per Tàcit, els Annals del qual dediquen els sis primers llibres íntegrament al regnat de Tiberi. Tàcit va ser un senador romà, nascut durant el regnat de Neró l'any 56 dC, i cònsol suffectus l'any 97 dC. El seu text es basa en gran part en lActa Senatus (l'acta de la sessió del Senat) i lActa Diurna (un recull d'actes del govern i notícies de la cort i la capital), així com els discursos del mateix Tiberi, i les històries de contemporanis com Marc Cluvi Rufus, Fabi Rústic i Plini el Vell (tots els quals s'han perdut). La narració de Tàcit posa l'accent tant en la motivació política com en la psicològica. La seva caracterització de Tiberi al llarg dels sis primers llibres és majoritàriament negativa, i empitjora gradualment a mesura que el seu govern declina, identificant un clar punt de ruptura amb la mort del seu fill Drus el Jove l'any 23 dC.