La Guerra Civil finlandesa va ser part del caos social i nacionalista ocasionat a Europa a la darreria de la Primera Guerra Mundial. Va tenir lloc a Finlàndia, des del 27 de gener fins al 15 de maig de 1918. D'un costat es trobaven les forces socialdemòcrates, dirigides per la delegació popular de Finlàndia, comunament coneguts com a «rojos» (punaiset). D'altra banda es trobaven les forces del senat, controlades pels conservadors que a la tardor anterior, que pretenien mantenir l'statu quo (retenir la independència i la monarquia constitucional sense parlamentarisme). Eren popularment coneguts com a «blancs» (valkoiset). Els roigs van rebre l'ajuda de la Rússia Bolxevic, mentre els blancs van ser recolzats militarment pel II Imperi Alemany.
Els finlandesos tenen molts noms per a aquest conflicte: vapaussota (Guerra de Llibertat), kansalaissota or sisällissota (Guerra Civil), luokkasota (Guerra de Classes), punakapina (Rebel·lió Vermella), torpparikapina (rebel·lió dels minifundistes), veljessota (la guerra entre germans) i fins i tot vallankumous (Revolució). Els historiadors actuals assenyalen que tots aquests noms diferents són igual de vàlids, encara que difereixen en les seves càrregues propagandístiques.
Les revolucions de febrer i l'octubre de 1917 van precipitar la derrota i total col·lapse de l'Imperi Rus, la caiguda del qual va repercutir en la ruptura de la societat finesa. Els socialdemòcrates i els conservadors van competir pel lideratge de l'estat finès, que va bascular de l'esquerra a la dreta el 1917. Ambdós grups van col·laborar amb les forces polítiques corresponents a Rússia, endinsant-se a la bretxa nacional oberta., ,
Ja que Finlàndia no disposava d'exèrcit o policia definits després de març de 1917, ambdós bàndols van començar a reclutar els seus propis grups de seguretat, el que va portar a l'aparició de dues tropes militars independents, la Guàrdia Blanca i la Guàrdia Roja. Entre els finlandesos es va estendre una atmosfera de tensió política i por, fins que el gener de 1918 l'espiral de violència va conduir a l'esclat de la contesa.
Els blancs van resultar victoriosos en la consegüent guerra, i van passar des de l'esfera d'influència russa a l'alemanya. El senat conservador va intentar establir una monarquia finlandesa, amb un rei alemany: el príncep Federico Carlos de Hesse-Kassel, però després de la derrota alemanya en la Gran Guerra, Finlàndia va emergir com una república democràtica independent., , Manninen, T. 1992 en; Manninen, O. ed., parte I p. 346–395 y p. 398–433, , ,
La guerra civil continua sent l'esdeveniment més controvertit i emocional en la història de la Finlàndia moderna, i han existit disputes sobre el nom que s'havia de donar al conflicte.La Guerra Civil Finlandesa ha sido bautizada como Guerra por la libertad, Guerra de hermanos, Guerra de clases, Rebelión roja, y Revolución finlandesa.http://www.uta.fi/koskivoimaa/valta/1918-40/luokkasota.htm Haapala 1993], , , Uns 37.000 persones van morir durant el conflicte, incloent tant baixes al front com morts causades per campanyes de terror polític i un alt índex de mortaldat en els camps de presoners. Va desaprofitar l'economia finlandesa, i va dividir l'aparell polític i la nació finlandesa durant molts anys. El país es va cohesionar lentament gràcies a compromisos per part dels partits polítics moderats i concessions des de l'esquerra i la dreta.
Antecedents miniatura|esquerra|Llauradors en els camps. Molts finlandesos es dedicaven a l'agricultura i a l'artesania, i no exercien a penes influència política en la societat de classes existent, prèvia a la reforma parlamentària de 1906.
El factor principal darrere de la guerra civil finlandesa va ser la Primera Guerra Mundial. Tant l'Imperi Alemany com l'Imperi Rus tenien interessos polítics, econòmics i militars en el país escandinau, i el conflicte va precipitar el col·lapse de Rússia, principalment amb les revolucions de febrer i octubre de 1917. Això va conduir a un gran buit de poder en l'autònom Gran Ducat de Finlàndia, nascuda el 1889 com a resultat del paneslavisme rus i sense forces armades des de l'intent de russificació de 1899, que va intentar limitar l'autonomia finesa des de Sant Petersburg. Els finlandesos n'anomenen a aquest fet el primer període d'opressió 1899-1905. Com a resultat, per primera vegada van néixer a Finlàndia plans per a l'obtenció de la seva sobirania nacional i conseqüent separació de Rusia., , , ,
Fins al primer període de russificació, el senat de Finlàndia havia seguit una política conservadora i lleial cap a Rússia, assegurant-se de mantenir els interessos nacionals i l'autonomia de la que gaudia dins del marc territorial rus. En comparació amb altres parts de l'imperi, les relacions rus-finlandeses s'havien mantingut excepcionalment pacífiques i estables. Amb l'alteració d'aquesta política, els finesos van començar a oposar-se fortament al sistema imperial. Van néixer diversos grups polítics amb idees contradictòries, entre ells el radical moviment activista, que va col·laborar amb l'Alemanya imperial durant la Primera Guerra Mundial.,
La radicalització de la dreta es va produir com a resposta a les temptatives russes d'hegemonia cultural i constitucional, el que a llarg termini portaria a col·laborar obertament amb l'Alemanya imperial, que havia emergit com una gran potència a la regió bàltica després de la seva unificació el 1871. La radicalització de l'esquerra va venir motivada principalment com a reacció davant de la precària situació d'un creixent grup social de camperols, els Torpparit, que no disposaven de terres pròpies per conrear. A més, la Revolució Industrial havia començat a deixar sentir els seus efectes al sud de Finlàndia, obrint encara més la bretxa entre les classes humils i les classes acomodades.
L'opressió russa havia actuat com a enemic comú en qui ambdós sectors enfocaven el seu odi, però amb l'enfonsament d'aquesta després de la caiguda de l'Imperi Rus, les diferències entre classes van desembocar en un conflicte social obert.
Les raons principals per a la gradual tensió existent entre els finlandesos venien del govern autocràtic, i la gens democràtica societat de classes basada en estaments, existent en el Gran Ducat, originada sota l'règim suec del , i que havia dividit a la societat finesa en dos grups diferenciats socialment, econòmicament i políticament.
La direcció finesa no tan sols s'oposava a la russificació, sinó que també buscava el desenvolupament d'una política domèstica que abordés els problemes socials i respongués a la necessitat democràtica del poble. La població finlandesa va créixer ràpidament al , donant origen a una classe de treballadors industrials i agraris, i de camperols sense propietats. La Revolució Industrial i la llibertat econòmica van arribar a Finlàndia més tard que a Europa occidental, (1840-1870), a causa del govern de la família Romanov. Això implicava que alguns dels problemes socials associats amb la industrialització disminuïssin després d'aprendre de l'exemple de països com Anglaterra. Les condicions socials, el nivell de vida i l'autoconfiança dels treballadors van millorar gradualment entre 1870 i 1914, al mateix temps que llançaven arrels els conceptes polítics del socialisme, nacionalisme i liberalisme. Però a mesura que s'incrementava el nivell de vida entre la gent corrent, també ho feia la bretxa entre les classes més pobres i les més acomodadas., , ,
El moviment obrer finlandès, que va sorgir a finals del des del poble pla, l'Església Evangèlica Luterana de Finlàndia i la fenomanía,La «fenomania» fue un movimiento sociopolítico nacionalista finlandés que surgió en el siglo XVIII. va adoptar el caràcter de "classe treballadora nacional finlandesa", i va estar representat pel partit socialdemòcrata, nascut el 1899. Aquest moviment va passar a primera plana sense majors enfrontaments quan les tensions durant la guerra rus-japonesa van portar a una vaga general i a un clima revolucionari en l'imperi. En un intent d'aplacar la inquietud general, el sistema estamental va ser abolit en la reforma parlamentària de 1906, que va introduir el sufragi universal. Tots els adults, incloent les dones, van rebre el dret al vot, incrementant el nombre de sufragistes des de 126.000 fins a 1.273.000. Això va incrementar el nombre de votants socialdemòcrates en un 50%, malgrat que no es percebessin millores evidents. El tsar de Rússia, Nicolau II, va recuperar la seva autoritat després de la crisi, reivindicant el seu rol com a Gran Duc de Finlàndia. Durant el segon període de russificació (1908 - 1917) va reclamar les seves funcions i poders en el nou parlament. Els enfrontaments entre representants de la gran massa inculta finlandesa i els finesos de l'antiga societat estamental, acostumats a actituds meritocráticas, van disminuir la capacitat del parlament per resoldre els grans problemes socioeconòmics durant la dècada precedent al col·lapse de l'estat finès., , , , , Reforma parlamentaria del 1906.
Revolució de febrer miniatura|Vaga general en Hèlsinki, 1917. Els treballadors reclamaven menjar i el trasllat complet de poders legislatius des del govern rus al parlament de Finlàndia El més sever programa de russificació, anomenat el segon període d'opressió 1908-1917 pels finesos, va quedar interromput el 15 de març de 1917 amb la caiguda del tsar Nicolau II. La raó immediata per al col·lapse de l'Imperi Rus va ser una revolució subjacent en la col·lisió entre les polítiques del règim, més conservadores, a Europa, i la necessitat de modernització política i econòmica, arran de la industrialització. El poder del tsar va ser transferit a la Duma i al govern provisional, majoritàriament de dretes per aquestes dates., ,
L'estatus autònom va tornar el març de 1917 a Finlàndia, i la revolta a Rússia va permetre al parlament finlandès exercir un poder polític real per primera vegada en la seva història. L'esquerra comprenia majoritàriament socialdemòcrates, cobrint un ampli espectre des de socialistes revolucionaris a socialistes moderats. La dreta era més diversa, fins i tot comprenent des de liberals i conservadors moderats a elements d'extrema dreta. Els quatre partits principals eren els dos vells grups fenómans, el conservador partit finlandès, el jove partit finlandès, que comprenia liberals i conservadors a parts iguals, la social reformista i centrista Lliga Agrària (Partit de Centre, Finlàndia), recolzada principalment per agricultors amb petits terrenys, i el Partit Popular Suec, que buscava defensar els drets de la minoria suecoparlant.
Els finlandesos s'enfrontaven a una nociva combinació entre lluita pel poder i fracàs social el 1917. A començaments del , els finesos es mantenien en una cruïlla entre el vell règim d'estaments i l'evolució cap a una societat nova, moderna i democràtica. La direcció i l'objectiu d'aquest període de canvi es convertirien en un problema fruit d'intenses disputes polítiques, que finalment es desbordarien donant lloc a un conflicte armat, a causa de la debilitat de l'Estat Finlandès. Els socialdemòcrates pretenien mantenir els drets polítics aconseguits i incrementar la seva influència sobre la població. Els conservadors temien perdre el seu poder socioeconòmic, que havien ostentat durant llarg temps., ,