Un lamina o lamin és una criatura fantàstica de la mitologia basca, un esperit de la natura o un geni amb aparença humana. Tot i que sovint se'ls anomena en plural, laminak, ja que aquests genis es representen com a grup, el singular ('lamina', 'lamin') apareix en diverses històries on només s'hi troba un sol individu. El nom alternatiu lami (plural lamiak) es troba amb freqüència a Hegoalde.
La descripció, el gènere i fins i tot el nom dels laminak varien segons les llegendes i la regió. Molt sovint, els laminak es representen com a follets masculins, com a nans (ipotxak o nanoak) o com a dones d'alçada normal la part inferior del cos de les quals té característiques animals (peus palmats, potes de gallina, unglots de cabra o cua de peix).
Criatures principalment nocturnes, els laminak viuen sota terra, en coves o prop de fonts i rierols. Les històries i els contes sobre els laminak formen una part important del corpus de llegendes basques. Molts llocs del País Basc, a una banda i altra dels Pirineus, hi tenen noms relacionats i se'ls atribueix la construcció de diversos ponts, esglésies i altres edificis.
Corpus de llegendes Els laminak es troben entre les criatures fantàstiques més populars de la mitologia basca. Les llegendes que els envolten constitueixen una part important del corpus de narracions recollides (dites, anècdotes, contes, alguns dels quals contenen passatges en versos, contes amb connotacions morals, mites etiològics breus que expliquen la construcció d'un edifici i, per descomptat, articles i comentaris escrits posteriorment per folkloristes).
Entre els relats del , els contes recollits per Jean-François Cerquand el 1875 a Zuberoa i la Baixa Navarra i, més o menys al mateix temps, per Wentworth Webster i Julien Vinson a Lapurdi, són considerats els més fiables per l'antropòleg Julio Caro Baroja.
Al , com a exemples destacables, del costat francès hi ha les Légendes basques publicades per Jean Barbier el 1931 i les llegendes de Lapurdi recollides per Mayi Ariztia el 1934; del costat espanyol hi ha l'obra Euskalerriaren Yakintza ('Coneixement del País Basc') de Resurrección María de Azkue (1942), que abasta tot el País Basc, així com els nombrosos contes mitològics publicats entre 1921 i 1946 per la revista Eusko-Folklore sota l'impuls de José Miguel de Barandiarán.
Forma de les llegendes Pel que fa a la forma d'aquests contes, les llegendes recollides rarament presenten una fórmula introductòria que indiqui la naturalesa fictícia dels esdeveniments relatats, com és habitual en els contes de fades. Així, no només les històries no se situen en el temps i l'espai virtuals del conte popular, sinó que sovint també se situen amb precisió dins d'un context geogràfic real. Fins i tot s'esdevé que els personatges humans estan relativament ben definits (membres d'una família concreta que viu en una granja concreta).
Denominacions miniatura|esquerra|Escola nocturna "Laminak", a Maule-Lextarre Segons Barandiarán, la concentració més alta de contes de laminak es troba a Biscaia, el sud de Guipúscoa, les regions muntanyoses de Navarra, Lapurdi, la Baixa Navarra i Zuberoa. Són menys comuns a Àlaba, el sud de Navarra i el nord de Guipúscoa.
Com que la llengua basca té diversos dialectes, existeixen diferents termes per referir-se a aquestes criatures. La paraula més emprada és laminak, de vegades escrita lamiñak (o fins i tot lamignac en obres franceses del ) per transcriure la [ɲ] palatalitzada. A Hegoalde, autors com ara Barandiarán o Caro Baroja generalment fan servir el terme lamiak, habitual a les zones costaneres i a prop d'Agurain, o eilalamia a la vall d'Aezkoa. Altres denominacions locals són: lamie, illamina, lamin, llamin, labina, lamiñaku i eilamia. La forma més documentada, però, és lamina, que s'ha adoptat per a la llengua estàndard, l'euskera batua.
Es poden fer servir altres termes en funció dels seus atributs: per exemple, latsari les caracteritza per la seva activitat com a "rentadores" (una figura habitual en la mitologia celta entre d'altres) quan van a rentar la roba de nit als rierols.
Atributs Malgrat el tou de textos escrits sobre ells, els laminak romanen relativament desconeguts.
A la majoria de llegendes, els trets d'aquests personatges mai no s'especifiquen completament o bé apareixen de manera succinta al text en funció d'una característica que el narrador vol emfatitzar. Si apareixen, els atributs varien considerablement segons la regió, la localitat on es va recollir el conte i fins i tot l'època o l'informant.
Algunes llegendes fins i tot fan del desconeixement dels laminak un criteri ontològic, cosa que sembla reflectir-se en la naturalesa contradictòria dels successius estudis que se n'han fet.
Sexe
El sexe dels laminak varia segons les llegendes.
El 1876, quan Cerquand en va recollir una sèrie inicial de llegendes, només van aparèixer laminak masculins. Cerquand va descobrir més tard altres històries que representaven els laminak vivint en famílies com a marits i mullers amb els seus fills. Assenyala, però, que el paper dels laminak masculins és, amb diferència, el més significatiu i que el de les seves dones és menys destacat. El 1990, el diccionari basc-anglès de Gorka Aulestia i Linda White definia els laminak com a «elfs, gnoms, brownies o trolls». éssers ni bons ni dolents; entitats directament malèvoles), si ens referim al corpus llegendari, trobem que l'actitud dels laminak envers els humans és ambigua i pot variar del millor al pitjor, des d'una gran simpatia (oferir refugi i regals espontanis) fins a una forta malvolença (segrestar noies joves), passant per actituds intermèdies de venjança justificada, pactes o intercanvis de serveis.
Segrest recíproc Algunes llegendes emfatitzen la seva naturalesa violenta i salvatge. En el pitjor dels casos, els laminak de vegades s'identifiquen amb les sorginak, bruixes malèvoles. Les històries que els representen en la seva pitjor faiçó els mostren exigint menjar, maltractant els qui els hi neguen, exigint ànimes a canvi del seu treball, segrestant una noia jove per a casar-s'hi i empresonant-la en una cova. La pobra noia roman tancada durant uns quants anys abans que un pastor aconsegueix (o no) alliberar-la.
Per contra, hi ha una història d'una lamin que va ser capturada per uns pagesos i mantinguda captiva a la seva cuina. Va romandre en silenci fins que la llet que havien posat a bullir a l'olla estava a punt de vessar. Els va advertir cridant: «Xuria gora!» 'El blanc amunt!' i va fugir per la xemeneia.
Assistència mútua Altres relats, però, emfatitzen la seva benvolença. Entre els que descriuen les bones relacions que mantenen amb els homes, diversos destaquen la seva necessitat d'ajuda en el moment del naixement o la mort. Quan les seves dones donen a llum, han de recórrer a una llevadora humana; quan agonitzen, només es poden morir si un home recita oracions al costat del seu llit.
Contràriament, mostren espontània gratitud a aquells que els ofereixen petits obsequis de menjar, ajuden a les seves collites o realitzen voluntàriament diverses petites tasques per als seus benefactors. Accepten fàcilment els mortals a les seves llars i els fan regals: un home es va veure obligat per una tempesta a refugiar-se en una cova. Un lamin el va acollir i li va donar un tros de carbó en anar-se'n. A l'aire lliure, el carbó es va convertir en or pur. Si els humans perden els regals que se'ls ha donat, només és per ximpleria o per avarícia excessiva.
Matrimoni impossible Altres històries, que sempre acaben malament, presenten l'amor d'un pastor per una lamin. El conte més trist explica la desventura d'un jove de la família Korrione, al districte de Garagarza d'Arrasate, que va conèixer una bella jove a les muntanyes prop de la cova Kobaundi. Se'n va enamorar i li va prometre de casar-s'hi. La mare del jove el va advertir: sabia realment qui era la seva estimada? Si tenia potes d'oca, era una lamin. El jove va descobrir la veritat sobre la seva estimada i, en conseqüència, va incomplir la seva promesa. Es va morir de pena. La bella lamin va anar al poble a vetllar el seu cos, cobrint-lo amb una mortalla que va treure d'una closca de nou. Va seguir la processó fúnebre però no va entrar a l'església.
Afirmació i negació, mentides i veritat Els laminak expressen el deure de dir la veritat dins la comunitat a través del tema del «no» («eza» en basc), el concepte de negació. Com la deessa Mari, castiguen el mentider apropiant-se de la diferència entre el que declara als altres i el que realment té. Una llegenda explica que un pastor pobre i assedegat va conèixer una dona bonica prop d'una cova que li va oferir sidra. Quan el pastor li va preguntar d'on provenien les pomes que feien tan bona sidra, ella va respondre que eren les que un ric terratinent havia negligit fraudulentament de declarar.
Potser perquè viuen de la negació, els laminak sovint expressen el contrari del que volen dir, com il·lustra aquesta llegenda:
Una lamin havia contractat una jove humana que buscava feina com a criada. Li va encarregar la tasca de trencar la vaixella, pegar els nens i empastifar-los la cara. La noia va fer el contrari. Satisfeta, la lamin li va oferir triar entre una bossa de carbó o una d'or com a recompensa. La noia va triar el carbó i va rebre l'or.
Finalment, algunes llegendes representen els laminak emprant un llenguatge particular compost per onomatopeies i expressions que els hi són pròpies.
Una època passada És interessant d'observar com diverses llegendes —tant del com del — descriuen els laminak com a pertanyents a un passat recent però pretèrit. La seva desaparició s'explica o bé per l'era industrial (per exemple, el desenvolupament de fàbriques d'armes a la ciutat d'Eibar) o pels avenços de la cristianització: els laminak suposadament van desaparèixer dels voltants a causa de les processons de les rogatives, el so de les campanes de les esglésies o la construcció d'una ermita o capella.
Creença en l'existència dels laminak miniatura|Representació de la lamina marina en un escut de Bertizarana Tanmateix, el 1972, Barandiarán va assenyalar que fins feia relativament poc, n'hi havia que continuaven creient en l'existència dels laminak. Aquestes creences prenien la forma d'un compromís resumit per dos proverbis bascos: «Tot allò que té nom ha d'existir» («Izena duenak izana du») i «No s'ha de creure que existeixen; no s'ha de dir que no existeixen». Als laminak se'ls feia ofrenes de menjar: coques de blat de moro (talo), trossos de pernil, gots de sidra que es deixaven a la cuina durant la nit, terrines de llet o mató que els pastors col·locaven en certes coves i menjar que els pagesos col·locaven a la vora dels seus camps com a ofrena propiciatòria.
Hipòtesis sobre els orígens del mite La recerca sobre les llegendes basques està poc desenvolupada. En particular, els estudis comparatius són gairebé absents del tot. A més, els estudis existents, majoritàriament del costat espanyol, es dediquen gairebé exclusivament a l'aspecte femení del personatge (la "làmia", lamia en basc).
Les làmies
Tot i que la lamia té un paper destacat en les llegendes basques, no és una figura exclusivament basca. En castellà, el terme lamia, homònim del terme biscaí, fa referència a un dimoni femení amb cos de drac. A França, les làmies es representaven com a dones amb caps de drac als peus. Aquests vampirs, dimonis o bruixes xuclaven la sang dels nens i seduïen els joves per a devorar-los. De fet, d'aquesta mena d'éssers femenins amb cossos compostos se'n poden trobar per tot Europa, sovint amb noms semblants, amb especial esment a les làmies de la mitologia grega. Per tant, no és sorprenent que les lamias basques recordin a l'autor nascut a Lituània Milosz les Laumes del seu propi país.
miniatura|Representació d'una làmia grega en un llibre anglès de 1658