Un ban era el poder que tenien els reis germànics d'obligar i de castigar. En l'època carolíngia, es considerava que qualsevol delicte havia d'ésser castigat pel ban reial. Aquest poder el tenien, per delegació, els diferents funcionaris locals, com, per exemple, els comtes. Al , aquests comtes s'apropiaren, de fet, del poder que abans tenia el rei. Cap a l'any 1000, alguns veguers comtals, els castlans, els antics fidels reials i els senyors eclesiàstics immunes també s'apropiaren del ban. A l'inici del , hi hagué la desintegració del poder públic, fet que va portar que un gran nombre de senyors s'apropiessin del ban i de la jurisdicció. Les càrregues que pesaven sobre els pagesos que vivien en una senyoria banal, podien tenir un origen militar (obres al castell o albergues), econòmic (lleudes), fiscal (censos i monopolis) o bé judicial. S'hi afegiren altres càrregues arbitràries (forces, toltes, talles). La senyoria banal, segons Pierre Bonnassie, fou la base material sobre la qual es construí l'edifici feudal. El ban també era, a l'edat mitjana, la pena pecuniària que havien de pagar tots aquells que infringien una llei.
Referències
Bibliografia Jordi Bolòs, Diccionari de la Catalunya medieval (segles VI-XV), pàg. 40, Edicions 62, Barcelona, 2000.
Categoria:Dret medieval Categoria:Dret penal