Els jurtxets (xinès tradicional: 女眞, transcrit jou-tchen; xinès simplificat: 女真; pinyin: nǚzhēn; transcripció arabopersa jurtxe) fou un poble tungús de Manxúria que va habitar la regió al voltant del riu Amur, que actualment marca la frontera oriental entre Rússia i la Xina. Els jurtxets passarien a ser coneguts a partir del amb el nom de manxús. La identitat nacional manxú va ser una creació de Hung Taiji, governant jurtxet que va heretar l'Estat unificat pel seu pare Nurhaci i que va establir la darrera dinastia imperial xinesa, la dinastia Qing. A causa de la seva condició de terra originària dels jurtxets o manxús, l'extrem nord-est de la Xina passaria a ser coneguda amb posterioritat com a Manxúria.
Antecedents Els jurtxets formaven part del complex de pobles tungús de la Manxúria. Els seus antecedents remots es relacionen habitualment amb diverses poblacions que les fonts xineses medievals descriuen amb noms diferents, i entre aquestes destaquen els mohe, especialment els grups de la regió del riu Amur i del nord-est de Manxúria. Entre els segles VII i X, una part important d'aquests pobles va quedar vinculada al regne de Balhae, que ocupava bona part de Manxúria i zones de la península de Corea. La caiguda de Balhae davant els khitans de la dinastia Liao l'any 926 va modificar profundament l'equilibri polític de la regió. Diverses poblacions locals van quedar sota influència khitana, mentre que altres van mantenir una autonomia considerable.
Entre els segles X i XII, les comunitats de la Manxúria oriental van experimentar una progressiva reorganització que no va consistir en la simple unificació d'un poble que ja existia com a nació, doncs els jurtxets es van formar mitjançant la integració de nombrosos grups locals, amb diferències de llengua, organització política i grau de contacte amb els estats veïns, i. Les fonts de les dinasties Liao i Song documenten diverses poblacions de la Manxúria oriental que posteriorment serien identificades com a jurtxets.
Unificació i conquesta de Liao Per liquidar als kitan l'emperador xinès Houei-tsong (1101-1125) va decidir cridar a bàrbars més llunyans. Els Liao (la dinastia dels kitan) estaven prou adaptats a la cultura xinesa per ser uns veïns acceptables però no era el cas del poble que vivia més enllà, als boscos de l'Ussuri i nord-est de Manxúria, coneguts com els jurtxets. L'ambaixador xinès que els va visitar el 1124-1125 els descriu com a verdaders bàrbars amb la residència del kan rodejada de bestiar i en mig de les pastures, sense cap edifici, ni carrer, ni parets; el kan seia en un tron cobert de dotze pells de tigre, i es feien festes bàrbares amb beguda, música, dansa, pantomimes de caceres i de combats i dones fent jocs de llums amb els miralls.Chavannes, Voyageurs chinois chez les Khitan et les Jou-tchen, J. A. 1897, I, 378; Wieger, Textes historiques, II Just llavors els jurtxets estaven sent organitzats per un cap enèrgic de nom A-kou-ta, del clan reial Wan-yen (1113-1123).
Després de l'aliança amb els xinesos en què es va establir que el regne Liao es repartiria entre xinesos i jurtxets el 1114 es va revoltar contra el rei kitan i va llançar la seva horda a la conquesta del regne Liao, cosa que va fer en nou anys: Ning-kiang (al sud de la moderna Harbin a la riba d'un afluent del Sungari) el 1114, Leao-yang el 1116 (després d'aquesta ciutat tota Manxúria va passar als jurtxets). Lin-huang (capital septentrional dels kitan, al nord del modern Jehol) el 1120; Ta-ting (capital central) i Ta-t'ong (al nord del Shanxi) el 1122. Pequín havia de passar a la Xina segons els termes del tractat entre l'Imperi i els jurtxets, però els xinesos no van poder ocupar la ciutat i finalment foren els bàrbars els que ho van fer (1122) però la van entregar a la Xina el 1123. El rei jurtxet, A-kou-ta va morir el 1123 i el va substituir el seu germà Wou-k'i-mai (1123-1135) que era molt ambiciós. El darrer rei kitan Ye-liu Yen hi es va refugiar a la zona de Kuku-khoto i va tractar de resistir a la comarca de Wou-tcheou (1124) però fou derrotat diverses vegades i finalment capturat el 1125.
Dinastia Jin (Kin) miniatura|Xina al (c. 1141). El nou rei dels jurtxets va modificar el nom de la dinastia a Allchun (en tungús) que vol dir dinastia daurada (Kin en xinès, transcripció actual Jin, nom amb què els xinesos anomenen el regne) i va intentar establir un estat regular organitzat a la manera xinesa.De Harlez, Histoire de l'empire kin ou empire d'or, traduït de l'Aisin Gurun, 1887
Aviat van esclatar disputes frontereres quan els xinesos van reclamar algunes viles al nord de Pequín i com que no els foren reconegudes, van donar suport a una revolta contra els jurtxets. Això va provocar el conflicte obert i el general de la dinastia kin, Nien-mo-ho va entrar altre cop a Pequín i la plana del Hebei (1125) i cap a Taiyuan al cor de Shanxi (1126). Un altre general kin, Wa-li-pou, va travessar el riu Groc, i se li va unir Nien-mo-ho, i junts es van presentar davant la capital xinesa K'ai-fong; els defensors, encapçalats per l'emperador Houei-tsong i el seu fill Kin-tsong, es van rendir (finals de 1126) i junt amb tota la cort foren deportats a la capital dels kin, la ciutat de Ning-kiang als sud de Harbin (començament del 1127). Entre els presoners fets pels kin, alguns membres de la tribu turca dels ongut, enviats a Manxúria, i que van resultar ser nestorians; un d'aquests va explicar una visió del rei kin i aquest els va alliberar i els va permetre instal·lar-se al nord del riu Groc, a Tsing-tcheou.
Un membre de la família imperial Song, Kao-tsong, es va escapar de ser capturat i fou proclamat emperador a Nankin, protegit pel Yang-tse kiang. Per la seva banda els kin van acabar la conquesta de les places del nord encara en poder dels imperials: Ho-kieng i Ta-ming al Hebei (Hopei), Tai-nan al Shandong (Shantung), Tchang-to a Henan (Honan), Ho-tchong al sud-oest del Shanxi (Shansi) i K'ai-fong que els imperials havien recuperat aprofitant l'absència de guarnició kin.
Conquesta del sud El 1129 les forces kin a les ordes del general Nien-mo-ho van avançar cap a la part central de la Xina entre el baix Houai-ho i el baix Yang-tse-kiang; després d'una pausa van atacar la línia del darrer riu amb dos exèrcits, un a l'oest, va passar del Hubei cap a Kinag-tcheou al Kiangsi (Jiangxi). L'avanç fou espectacular i ràpid (més que no ho fou un segle després el dels mongols). El segon exèrcit va passar el Yang-tse prop de T'ai-ping i va fer capitular Nanquín. L'emperador Kao-tsong va fugir cap a Ning-po (llavors anomenada Ming-tcheou) i després cap al port de Wen-tcheou (al sud de Zhejiang (Chekiang); el general Wou-tchou el seguia i es va dirigir a Hang-tcheou i Ning-po (finals del 1129 i començaments del 1130), però això portava al seu exèrcit massa lluny de la seva rereguarda, al mig d'una població hostil, amb terrenys inundats, plens de rius, de camps d'arròs, de canals. Wou-tchou va intentar retornar cap al nord però no va poder creuar el Yang-tse protegit per les flotilles xineses. Per poder passar va haver de signar un tractat, i així va poder travessar el riu per Tchen-kiang a l'est de Nankin (1130). El sud es va desempallegar dels kin i l'emperador Kao-tsong va tornar a Hang-tcheou, que va restar capital de la Xina fins a la conquesta mongola.
La pau del 1138 Després d'aquesta derrota els generals xinesos van començar a recuperar ciutats entre el Yang-tse i el riu Groc. El general Yo Fei va reconquistar la ciutat de Siang-yang (1134); el 1138 va atacar K'ai-fong, però abans de la victòria l'emperador Kao-tsong va signar la pau amb els kin, llavors governats per Ho-lo-ma (1135-1149) successor del seu cosí Wou-k'i-mai. El tractat delimitava la frontera al Houai-ho i després d'aquest les muntanyes entre el delta del riu Groc i les del Han superior; el delta del riu Groc (i la regió de Wei) restava en mans dels Kin i la regió de Han passava a mans dels xinesos; així els Kin conservaven Hebei, Shandong i Shanxi, així com la major part del Shaanxi i del Henan, i alguns districtes dels nord de Jiangsu i Anhui. Aquesta divisió entre el sud dels Song i el nord dels Kin es va consolidar. Per part dels Kin la pau es va signar a causa de l'aparició d'un perill al nord, els mongols, que s'acabaven de federar sota el seu kan Qabul i havien atacat als Kin al Gobi oriental (1135), atac que a l'any següent del tractat es va reproduir (1139).
Un xaman de la casa reial dels Wan-yen, de nom Wou-che (en djürtchät el nom era Gochi) va crear l'escriptura del tungús adaptant els caràcters xinesos; el seu prestigi el va fer sospitós al rei Ho-lo-ma que el va fer matar el 1139.
El 1447 els kin van haver de cedir alguns districtes als mongols.Barthold, Turkestan, 381
Els Kin (Jin) van conservar com a capital del nord Houeu-ning, prop de Harbin (va ser la principal residència dels reis fins al 1153) i Pequín va tenir el rang de capital meridional i secundària; una capital central, Ta-ting, es trobava al nord del Jehol. Finalment el 1153 el rei Ti-kou-nai (1149-1161) va convertir finalment Beijing en la capital del centre i principal, passant Ta-ting a ser la capital del nord i secundària, Leao-yang la de l'est, Ta-t'ong la de l'oest iK'ai-fong la del sud.
El rei Ti-kou-nai tenia encara l'instint salvatge del bàrbars djürtchän, però amb els efectes perniciosos de la civilització i de la vida luxuriosa. L'abandonament de la residència manxú dels reis fou molt negativa en un moment d'expansió dels mongols i els tàrtars; el rei volia conquerir la Xina del sud i esdevenir emperador i el 1161 va intentar creuar el Yang-tse a l'altura de Yang-tcheou, a la vora de l'illot Kin-chan, prop de la ciutat moderna de Tchen-Kiang, però fou derrotat i els mateixos soldats el van matar mentre altres tropes proclamaven rei a Leao-yang a Wou-lo.
Wou-lo va signar la pau amb Xina sobre la base de respectar l'anterior tractat: Les negociacions van durar del 1163 al 1165. Wou-lo té fama de savi i moderat. Va morir vell el 1189 i el va succeir el seu net Ma-ta-kou (1189-1208). En el regnat d'aquest darrer la disciplina militar dels djürtchän es va relaxar.
El final de la dinastia Jin (Kin) El 1206 la dinastia Song va reprendre la guerra contra els Kin o Jin i encara aquests foren prou forts per arribar al Yang-tse i van exigir el cap del ministre que havia encoratjat la guerra; finalment Ma-ta-kou va acceptar la pau sobre la base del retorn a lstatu quo anterior i alguns regals en sedes i plata que de fet constituïen una mena de tribut (1208). El va succeir Tchong-hei (1209-1213) en el regnat del qual va començar la invasió mongola que va culminar el 1234.
Ara la dinastia Jin tenia capital a Pequín i governava a Manxúria, i la Xina del Nord (al nord del Han i el Huai). Les capitals secundàries eren Ta-ting al Jehol, Leao Yang, Tat'ong a Shanxi i Kaifong a Henan. Genguis Khan portava un modest títol xinès que li havien donat els Jin, pels seus serveis contra els tàtars. A la mort del rei Jin Ma-ta-kou (1189-1208) Genguis es podia considerar lliure de tota relació de vassallatge i va refusar el reconeixement de la preeminència al seu successor Tchong-hei (1209-1213) quan aquest va enviar a un ambaixador. El rei Jin fou tractat d'imbecil pel gran kan, i efectivament era un titella en mans dels seus generals, i no gaudia d'una autoritat forta. La Gran Muralla Xinesa del costat de la Mongòlia era vigilada per compte dels Jin, per un poble de turcs federats anomenats ongut, cristians nestorians;M. Pelliot, Chrétiens d'Asie Centrale et d'Extréme Orient, 1914 el cap ongut Alaquchtagin, havia agafat el 1204 el partit de Genguis Khan, i ara els ongut van obrir les portes al conqueridor i li van entregar la marca fronterera de la que tenien encarregada la vigilància (1211). Em premi Genguis Khan va donar a Alaghai-baqi, una de les filles en matrimoni a Po-yao-ho (fill d'Alaquchtagin).