La Revolució Alemanya (Alemany: Novemberrevolution) consistí en tota la sèrie d'esdeveniments que, a partir dels darrers moments de la Primera Guerra Mundial, es donaren a Alemanya des de novembre de 1918 fins març de 1919, els quals dugueren a l'abolició de la monarquia i a la instauració de la república.
Les arrels de la Revolució poden remuntar-se a les tensions socials provocades pel caràcter no democràtic de la constitució de l'Imperi alemany i per la incapacitat dels seus dirigents d'assolir una reforma política. La insurrecció començà quan els mariners s'amotinaren contra l'ordre del Comandament Naval Alemany de dur a terme una darrera batalla contra la flota britànica; amb molta celeritat, la revolta va estendre's a tot arreu del país des de les ciutats portuàries de Wilhelmshaven i Kiel, amb la qual cosa es va arribar a la proclamació de la República el 9 de novembre de 1918, poc després de l'abdicació del kàiser Guillem II. Un grup de més de 120 artistes, el Novembergruppe, va afegir-se al moviment revolucionari.
El gener de 1919, la novella república va haver d'enfrontar-se a l'Aixecament Espartaquista, el qual es proposava instaurar a Alemanya un règim comunista seguint el model del govern bolxevic de Rússia. Llavors, els dirigents del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (SPD), que havien encapçalat la revolució de novembre de 1918, van decidir combatre els espartaquistes i esclafar la revolta. Durant tot el procés revolucionari, la política dels socialdemòcrates no fou mai foragitar del poder les antigues classes dirigents sinó menar una política conciliadora que les dugués a adaptar-se al nou règim democràtic; per això, buscaren l'aliança dels alts comandaments militars i usaren les forces paramilitars, anomenadfes cossos lliures o Freikorps, formades sovint per simpatitzants de l'extrema dreta nacionalista, per perseguir els espartaquistes.
La revolució va cloure's amb la promulgació de la nova constitució de la República de Weimar l'11 d'agost de 1919.
Context històric El Partit Socialdemòcrata L'imperi Alemany i els Socialdemòcrates Als països alemanys, les revolucions de 1848 van fracassar-hi perquè els seus dirigents es proposaren aconseguir ensems la democratització i la unitat nacional. Posteriorment, la majoria dels alemanys van acabar acceptant el nou Imperi Alemany sorgit el 1871 del procés d'unificació impulsat des de Prússia pel rei Guillem I i el seu canceller Otto von Bismarck.
miniatura|El Reichstag abans de 1900 L'acabat de crear Segon Reich era una monarquia constitucional, en la qual, però, el Reichstag (parlament) no disposava pas de la capacitat de controlar el Govern del Reich perquè aquest era responsable no pas davant del Parlament, sinó, únicament, davant de l'emperador. A més, per dictar noves lleis calia aconseguir l'aprovació del Bundesrat (Cambra Alta) i del Kaiser, qui, en qualsevol moment, podia exercir la potestat de dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions. L'única atribució important del Reichstag era la votació del pressupost de l'estat, del qual, però, en quedava a part l'assignació de la despesa militar.
El Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (en alemany, Sozialdemokratische Partei Deutschlands SPD), amb representació al Reichstag des de 1871, era l'única força política alemanya que es proposava instaurar un sistema republicà, per la qual cosa, el canceller Otto von Bismarck el va il·legalitzar el 1878, i, a partir d'aleshores, l'SPD va haver de moure's en la clandestinitat fins que, el 1890, Guillem II va destituir Bismarck. Tornat de nou a l'actuació legal, l'SPD va anar experimentant un continu creixement electoral; així, després de les eleccions de 1912, amb un 28% dels vots, l'SPD esdevingué el principal partit del Reichstag, on la distribució dels escons va quedar d'aquesta manera: Partit Socialdemòcrata (SPD): 110 diputats Partit Catòlic del Centre: 91 diputats Conservadors: 57 diputats Partit Liberal Nacional: 45 diputats Partit Progressista del Poble: 42 diputats Polonesos: 18 diputats Alsacians: 9 diputats
Per altra banda, vers 1900, l'SPD ja havia esdevingut la principal força política del moviment obrer internacional, gràcies sobretot a la seva hegemonia dins de la Segona Internacional, organisme que coordinava l'acció política dels partits marxistes a tot arreu del món. A més, el partit disposava d'un milió de militants, i el seu diari (Vorwärts) comptava amb un milió i mig de subscriptors, com també hi havia dos milions i mig de treballadors afiliats als sindicats socialdemòcrates, majoritaris dins del conjunt del moviment sindical.
En un principi, l'SPD era un partit marxista i, per tant, aspirava a l'abolició del capitalisme i a la instauració del socialisme mitjançant la dictadura del proletariat; ara bé, a partir de 1898, el corrent revisionista va imposar una nova línia ideològica en què, sense abandonar el marxisme, l'objectiu de la revolució socialista quedava ajornat i es donava prioritat a l'assoliment de reformes socials dins del capitalisme i de l'ordre polític existent; d'aquesta manera, tot i mantenir la retòrica revolucionària, l'SPD va acabar esdevenint un partit reformista, el qual va arribar a assumir sense cap problema el discurs patriòtic alemany.
L'SPD i la Primera Guerra Mundial miniatura|Karl Liebknecht, polític i revolucionari, va ser el primer diputat de l'SPD a votar contra els bons de guerra i la participació alemanya en aquesta (com ja va fer el seu pare anteriorment). Membre de l'ala més esquerrana del partit, seria expulsat d'aquest el 1916. miniatura|A mesura que la guerra s'empitjorava tant per als soldats en el front com per als civils, van anar sorgint més veus en l'esquerra que demanaven la finalització immediata del conflicte. Als congressos de la Segona Internacional, l'SPD sempre havia votat les resolucions que demanaven una actuació conjunta dels partits socialistes europeus en el cas que les tensions entre els diferents estats duguessin a l'esclat d'una guerra. Per això, fins i tot després de l'assassinat a Sarajevo de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria (28 de juny de 1914), fet que dugué poques setmanes més tard a l'esclat de la Primera Guerra Mundial, l'SPD, igual com d'altres partits socialistes d'Europa, encara convocà manifestacions contra la guerra, en les quals, la facció més esquerrana del partit, encapçalada entre d'altres per Rosa Luxemburg, es pronunciava a favor d'evitar la guerra mitjançant la desobediència civil. Tanmateix, després que, l'1 d'agost de 1914, el kaiser hagués declarat la guerra al Tsar de Rússia, la majoria dels diaris de l'SPD es deixaren dur per l'entusiasme patriòtic i, malgrat les dures crítiques d'alguns dirigents del partit, acabaren coincidint amb les postures d'August Bebel, mort l'any anterior, qui, el 1904, havia declarat al Reichstag que l'SPD donaria suport a la defensa armada d'Alemanya contra un atac estranger, i, el 1907, en un congrés del partit a Essen, va assegurar que ell mateix aniria al front a lluitar contra Rússia, enemiga de tota la cultura i de tots els oprimits.
De fet, davant del general entusiasme bel·licista dins del conjunt de la societat, que temia un atac per part de les potències de l'Entesa, l'SPD va tenir por de perdre vots si mantenien el seu pacifisme. Per altra banda, el canceller Bethmann Hollweg, a més d'aprofitar l'hostilitat dels socialdemòcrates contra la Rússia tsarista, havia amenaçat d'il·legalitzar tots els partits en cas de guerra; per això, Friedrich Ebert, un dels principals dirigents de l'SPD des de 1913, va viatjar a Zúric amb Otto Braun per dipositar-hi els fons del partit, deixant-los així fora de l'abast de possibles confiscacions.
Davant de la guerra, es va produir una divisió tant dins de la direcció del partit com entre els diputats; 96 diputats, entre els quals Friedrich Ebert, aprovaren l'emprèstit de guerra sol·licitat pel govern, mentre que catorze diputats, alineats amb el número dos del partit Hugo Haase van parlar contra l'emprèstit però votaren a favor per disciplina de partit. I així va ser com, el 4 d'agost de 1914, el grup de l'SPD al Reichstag va votar unànimement a favor de l'emprèstit de guerra. Dos dies abans, els sindicats havien acordat no convocar vagues ni demanar augments salarials mentre durés la guerra. Fou, doncs, gràcies al posicionament del partit i dels sindicats, que la mobilització general de l'exèrcit alemany decretada pel govern va poder dur-se a terme sense cap problema. Haase va justificar el seu vot al parlament manifestant No havíem pas d'abandonar la pàtria en un moment de necessitat Per la seva banda, el kàiser va agrair la treva social decretada pels socialdemòcrates amb la proclamaIch kenne keine Parteien mehr, ich kenne nur noch Deutsche! (Jo ja no conec partits, jo només conec alemanys!)
miniatura|Sessió parlamentària en el Reichstag el 1889. miniatura|Guillem II (esquerra) amb el rei de Romania Carol I el 1914. Com més va anar allargant-se la guerra, desmentint així la promesa feta pel Kàiser als soldats l'agost de 1914 que aquella tardor mateixa ja serien a casa, i com més víctimes anava causant, als dirigents de l'SPD se'ls feia cada cop més difícil mantenir la treva social acordada a l'inici de la guerra. Per altra banda, a partir de 1916, el govern efectiu d'Alemanya va passar, no pas de dret però sí de fet, al Comandament Militar Suprem (Oberste Heeresleitung- OHL) dirigit pels generals Paul von Hindenburg i Erich Ludendorff, qui, a la pràctica, semblava que tingués autoritat sobre el kàiser mateix. Els generals van subordinar la vida dels civils a l'assoliment dels seus plans d'atac; per això, a les fàbriques van començar a fer-se jornades laborals de dotze hores, amb uns salaris de misèria i amb raccionament del menjar i d'altres articles de primera necessitat.
L'hivern del nap L'hivern de 1916 i 1917, més tard conegut com a "Hivern del nap", va marcar un dels anys més durs a l'Alemanya de la guerra. El mal temps de tardor va provocar una pobre collita de patates igualment pobre i gran part dels productes que s'enviaven a les ciutats alemanyes es van podrir. El reclutament militar massiu d'Alemanya va tenir un paper directe en això, ja que totes les àrees de l'economia patien la manca de mà d'obra, inclosa l'agricultura. La pèrdua de la collita de patates va obligar a la població alemanya a subsistir amb naps i colinaps suecs com a alternativa.
Després de l'esclat de la Revolució de Febrer de 1917 a Rússia, pel març i l'abril va començar a haver-hi vagues a les fàbriques d'armament d'Alemanya, en les quals hi participaren uns tres-cents mil treballadors. A més, l'entrada dels Estats Units a la guerra, decidida pel president Woodrow Wilson el 6 d'abril va amenaçar d'empitjorar encara més la situació; per això, en el seu discurs de Pasqua (7 d'abril), el kàiser va intentar calmar els vaguistes prometent eleccions democràtiques per a després de la guerra, fins i tot a Prússia on el sufragi s'organitzava encara sobre una divisió de la societat en tres estaments.
L'escissió de l'SPD Després que Friedrich Ebert hagués exclòs de la direcció de l'SPD els contraris a la guerra, foren els espartaquistes, els revisionistes, com ara Eduard Bernstein, i els centristes de Karl Kautsky els que intentaren donar resposta al descontentament dels obrers. El 9 d'abril de 1917 molts d'aquests dissidents convergiren en la fundació del Partit Socialdemòcrata Independent d'Alemanya (USPD), dirigit per Hugo Haase. El nou partit va demanar la fi immediata de la guerra i la democratització d'Alemanya, però no disposava pas d'un programa clar de reformes socials. La Lliga Espartaquista (Spartakusbund en alemany), fins aleshores contrària a la divisió de l'SPD, va esdevenir la facció més esquerranosa de l'USPD, l'activitat principal del qual fou continuar la seva campanya de propaganda antibel·licista a les fàbriques, en especial a les fàbriques d'armament.