Abd-ar-Rahman IIIEnciclopèdia d'Eivissa i Formentera, Abd al-Rahman III de Còrdova o Abu-l-Mutàrraf Abd-ar-Rahman ibn Abd-Al·lah an-Nàssir li-din-Al·lah () (Còrdova, 7 de gener de 891 - 15 d'octubre del 961) va ser el primer califa de Còrdova (912-961).
Al semblava que l'Àndalus s'havia de desmembrar a causa de les contínues revoltes i l'avenç dels regnes cristians. Va ser aleshores que el jove príncep Abd-ar-Rahman va posar fi a les rebel·lions internes, va enfortir el poder polític i va vèncer diverses vegades els enemics del nord (els cristians).
Com va trobar la Península Abd-ar-Rahman III miniatura|350px|esquerra|Emirat de Còrdova el 912. La història d'Abd-ar-Rahman III i els regnes cristians de la Península durant l'època que abraça, ofereix immenses dificultats que únicament poden ser vençudes a força de paciència i de treball. I tanmateix, aquesta completa i múltiple història constitueix el quadre general de la Península en aquella època, i cal no ometre res; s'han de referir i explicar mil i mil fets que es creuen, es barregen o es contradiuen; ha de parlar-se de Navarra, d'Astúries, de Lleó, de Galícia, de Catalunya i dels comtes de Castella alhora que de Còrdova, d'Abd-ar-Rahman III i de l'Àfrica occidental, que es convertirà en província de la Hispània musulmana. Importa abraçar-ho, fer-ho comprendre tot.Al-Maqqarí, ms. arab. de la Bibl. nac. n 704
El quadre d'aquest regnat, que constitueix una de les èpoques més brillants de la dominació àrab a la Península, comprèn l'espai de quaranta-nou anys i un dia, des del 14 d'octubre de 912 fins al 15 del mateix mes de 961, i la situació de la Península en donar-hi principi, era la següent: Regnava Garcia I de Lleó, i posseïa el territori situat entre el Duero i Astúries, i els Camps Gòtics anomenats Tierra de Campos; Ordoni II, governava a Galícia i Fruela II a Astúries. A Pamplona residia un rei anomenat Sanç I o Garcés; i Sunyer I havia succeït al seu germà Guifré II al comtat independent de Barcelona. Pel que fa a l'Espanya musulmana, no depenia de Còrdova d'una manera absoluta. Els fills de Hafsun es mantenien independents de l'Espanya oriental i eren amos de gairebé tot el territori que rega el Baix Ebre. Altres caps de tribu negaven també obediència al poder central, i la ciutat de Toledo tampoc no estava sotmesa.
Aquest era a grans trets l'estat de la Península quan el net d'Abdallah va empunyar a Còrdova les regnes de l'emirat. Les cròniques àrabs es mostren molt prodiges d'elogis i de feliços vaticinis en donar principi a la relació del seu regnat. Aleshores, diu Al-Maqqarí, fou emir d'Andalusia el gran Abderrahman Ledinallah; i Déu li havia donat la mà blanca de Mois, la poderosa mà que fa brollar aigua de les roques, que enfonsa les onades del mar, que domina quan Déu ho vol els elements i la natura tota, amb la qual va portar l'estendard de l'Islam més lluny que cap dels seus predecessors.
Primeres campanyes La seva primera campanya fou contra el rebel amazic Fat·h ibn Zannun revoltat a la serra d'Almadén, Caracuel i Qal'at Rabah. Els rebels foren derrotats; el seu cap va fugir amb un contingent de fidels, i fou assetjat a Uclés, i prop d'allí, a Conca, fou assetjat un altre rebel, Kalb ben Hafsun, germà del cap rebel muladí de Bobastro. El governador de les Balears, Issam al-Khawlani fou cridat a Còrdova.
El 913 va atacar Écija, fidel a Úmar ibn Hafsún. Tropes cordoveses van dominar les revoltes d'Ibn Al-Shaliya a la regió de Valdepeñas. Després van fer l'anomenada campanya de Monteleón, a terres de Granada i Màlaga dominades per Umar; el senyor muladí de Monteleón, Said ibn Hudayl (o Hudhayl), aliat d'Omar, va haver de capitular; van seguir altres fortaleses més o menys vinculades a Omar: San Esteban, Peña Forata, Salobreña foren els principals; també van obtenir victòries a les terres de Conca (Castella - la Manxa) i Toledo. Muhàmmad ibn Hadjdjadj de la dinastia dels Banu Hadjdjadj de Karmuna es va sotmetre a Còrdova voluntàriament, esperant obtenir a canvi el govern de Sevilla (que ocupava un cosí seu). Tropes cordoveses i de Carmona van assetjar Sevilla (21 de desembre); quan fou ocupada no li fou concedit el govern i Muhàmmad es va revoltar altre cop. El 914 fou assetjat a la seva capital. Els cordovesos van fer una campanya a la serra de Ronda i van arribar fins a Màlaga i Al-Yazira al-Jadrā. Aquest any hi va haver una gran sequera.
El 915 Muhàmmad de Carmona fou enverinat però la ciutat encara va resistir dos anys més. Aquest any fou sotmesa la regió de València sense lluita. Al sud es va sotmetre Azomor (Muhàmmad ibn Adeha) valí d'Alhama, a Jaén, i Ubayd-Al·lah, valí de Cazorla, a Elvira (Granada), i un altre valí, Ablapaz fou derrotat prop de San Esteban de Gormaz, però després es va recuperar i va vèncer a Mindònia. Mentrestant, els lleonesos aprofitaren per ocupar alguns castells del Duero i Tajo, com ara el d'Alange.
El 916 Azomor d'Alhama es va revoltar altre cop a Ronda. Els Banu Ishaq, que dominaven la Kura de Tudmir foren sotmesos per les forces de l'emir; també fou derrotat i sotmès Ibn Takit, que dominava la regió a l'est de Mérida.
El 917 es va fer una incursió al comtat de Barcelona i van arribar a ocupar la ciutat breument. Carmona, assetjada, va capitular finalment. Llavors l'emir es va dirigir contra Bobastro a la que va posar setge. Úmar va morir al cap de poc i la ciutat es va rendir. Però els muladís dominaven a Toledo i el fill d'Umar, Kalib ibn Úmar, va assolir la direcció de la revolta junt amb els seus germans Jàfar, Sulayman, Abd-ar-Rahman i Hafs. Kalib va morir a Toledo el 918 i el va succeir el seu germà Djafar, que es va convertir al cristianisme i fou assassinat, assolint Sulayman la direcció de la revolta.Tenia el suport de les tropes; el 920 fou enderrocat, però va recuperar el poder ràpidament
El 918 els cordovesos van ocupar Ubbada. Els idríssides de Fes i els salíhides de Nakur van demanar l'aliança (protecció) cordovesa; a Nakur l'emir havia estat deposat pels fatimites el 917 però els fills de l'emir deposat van recuperar el poder amb ajut cordovès, expulsant a la guarnició fatimita el 918.
El 919 Azamor d'Alhama fou derrotat en diversos combats i es va refugiar al castell d'Alhama on finalment va haver de capitular. Aquest any es va fer una saifa contra el regne de Pamplona. L'emir dels miknasa, Massala ibn Habus, per por dels fatimites es va acostar a Còrdova. El 920 els tutxibites de Saragossa, van ratificar el seu reconeixement a l'emir i els fou concedit el govern de la regió. Aquest any va començar la campanya de Muez, en què els cordovesos es van acostar a Tudela, domini Banu Qasi (ara lleials a l'emir) que patia l'atac de Pamplona. Els atacants foren rebutjats i Calahorra, que feia dos anys que els pamplonesos havien ocupat, fou recuperada. Sanç I de Navarra, fou assetjat a Arnedo, però va rebre ajut d'Ordoni II de Lleó que va enviar un contingent des de Nájera; es va lliurar la batalla de [Valdejunquera], entre les salines d'Oro i el castell de Muez, i els cordovesos van obtenir la victòria, però després es van retirar i per això els pamplonesos van poder ocupar els castells de Muez i Viguera. El 920 Còrdova va ocupar una sèrie de fortaleses defensives al Duero: Osma, San Esteban de Gormaz i Clunia principalment.
El 921 es van sotmetre els Banu Muhallab de Guadix i Baza i Múndhir ibn Ibrahim, emir de l'Emirat de Xerès i Cadis. El 922 la ciutat de Petxina que funcionava com una república comercial, es va sotmetre a l'emirat. El 923 els pamplonesos van ocupar Nájera i altres castells. Pel costat de Lleó fou recuperat el castell de Chaves als lleonesos.
El 16 de febrer del 927 va morir en combat Sulayman ibn Úmar el cap dels muladís de Toledo. Toledo fou ocupada i Abd-Al·lah ibn Khàlid fou nomenat governador; però un germà de Sulayman, Hafs ibn Úmar, va continuar la revolta marxant a Bobastro on fou assetjat. El mateix 927 els fatimites van posar fi a la dinastia idríssida de Fes; alguns dels seus territoris al Rif van passar als salíhides de Nakur; Melilla es va sotmetre poc després a Còrdova. La major part de les terres idríssides foren concedida a l'emir dels miknasa i una resta dels idríssides va subsistir a la regió d'Hadjar al-Nasr. .
El 928 Hafs va capitular a Bobastro (19 de gener). Poc després fou derrotat un altre rebel, Al-Aslami, que dominava la regió de la moderna província d'Alacant. El 929 els cordovesos es van dirigir contra un dels més poderosos i antics enemics, els Banu Merwan de Badajoz i Mèrida; a l'Algarve van sotmetre a Ibn Abi-l Djawad (al nord) i als Banu Bakr (al sud). En canvi a Àfrica els fatimites van ocupar l'emirat de Nakur.
Califa de Còrdova Abd-ar-Rahman es proclamà califa l'any 929 i va trencar tots el lligams amb el califat de Bagdad. A més va ser reconegut com a cap espiritual pels musulmans del nord d'Àfrica amb el títol damir al-muminin i el lakab dAl-Nasir li-dini Ilah. Així va néixer el califat de Còrdova, el període de més esplendor de l'Àndalus.
El 930 Còrdova va ocupar Badajoz eliminant els Banu Merwan. Tropes cordoveses van ocupar el 930 Melilla. El 931 l'emir dels Banu Issam de Ceuta, Abul ibn Kennum Aiyx al-RidaFill del fundador de la dinastia, Kennum Mudjbir Va haver d'acceptar també la sobirania cordovesa. Ceuta incloïa la zona de la rodalia, com Tànger. Al-Rida va haver d'abdicar i cedir els seus estats. L'emirat fou eliminat i el territori annexionat. Aquest mateix 931 Osca, tant de temps virtualment independent sota Muhàmmad al-Tawil, va tornar a sobirania de Còrdova.Muhàmmad havia mort i els seus fill es van sotmetre
El 932 l'emir dels miknasa (dinastia Banu Àfia) Mussa II ibn Abi-l Afia, que dominava des de Tahart fins a la costa a l'oest de Fes, va proclamar la sobirania del califa cordovès. Abd-ar-Rahman hi va enviar una delegació amb soldats i Ahmed ibn Bakri fou nomenat governador de Fes. Aquest domini fou efímer i els fatimites van entrar a Fes al cap d'uns mesos (933) sota la direcció del general fatimita Humayd ibn Yasal; Musa II va haver de reconèixer el califa fatimita.
El 933 es va sotmetre l'emir amazic de Santaver, Ibn Zennum.Fill del fundador de la dinastia dels Dhil Nun Va seguir el governador rebel d'Uclés Al-Fath, i l'emir o governador de Huete, Mutarrif. Toledo, que estava altre cop en rebel·lia fou finalment ocupada aquest any.
Els conflictes fronterers en la frontera del Duero eren constants en del Duero oriental, amb les fortaleses de Medinaceli, Atienza i Gormaz, i el repoblament cristià de l'extremadura del Duero s'estava consolidant.Mínguez 2004:p.140 El 932, Ramir II de Lleó organitza una ràtzia contra la fortalesa de Magerit a la qual va acudir Ferran González, la ciutat va ser presa així com el seu castell obtenint així un gran botí, no obstant Magerit va ser represa pels musulmans després de l'abandó dels castellanolleonesos, i un any més tard Abd-ar-Rahman III contraataca assetjant Osma i San Esteban de Gormaz, Ramir II va acudir en ajuda de Ferran González assolint aixecar el setge de San Esteban de Gormaz i vencent al costat de Ferran González una batalla prop d'Osma. El 934 Abd-ar-Rahman avança amb el seu exèrcit sense cap oposició, assola Àlaba i destrueix Burgos, però és novament derrotat per Ramir i Ferran a Osma.
El 935 els cordovesos van anar a Fes i van entrar altre cop a la ciutat; el contraatac fatimita els va deixar assetjats a la ciutat; la població va obrir les portes als fatimites; l'emir Musa II fou destituït i proclamat Ibrahim. Musa II, que havia donat suport reiterat als cordovesos va fugir a Tsul (o Tesul).Musa II va morir en combat amb els fatimites el 937 El mateix any va llençar una ràtzia comandada per Abd-al-Màlik ibn Said ibn Abi-Hamama sobre el litoral català, arribant fins a l'Empordà.Dolors Bramón i Rosa Lluch Bramon, De nuevo sobre unos topónimos catalanes escritos por Ibn Hayydn