miniatura|Miniatura d'una batalla de la Segona Croada (edició del de la Història d'Ultramar de Guillem de Tir) Les croades foren una sèrie de guerres de religió iniciades, predicades i ocasionalment dirigides per l'Església Llatina en l'edat mitjana. Les més conegudes, dutes a terme entre el 1095 i el 1291, pretenien arrabassar Jerusalem i la resta de Terra Santa als musulmans per tornar-les a situar sota autoritat cristiana. La Primera Croada assolí aquest objectiu el 1099 i les croades es convertiren en un dels fils conductors de la història d'Europa durant segles.
Una altra motivació era intervenir en l'esfera d'influència de l'Imperi Romà d'Orient i les rutes comercials amb Orient.
El fenomen de les croades s'ha relacionat amb l'augment demogràfic de l'Occident europeu a partir del , i l'impuls d'unes campanyes de conquesta que s'acompanyaren d'un relat i discurs justificador basat en la religió. Les anomenades assemblees de pau i treva canalitzaren cap a l'exterior l'esperit bel·licós de la petita noblesa d'Occident, dirigint-lo contra els musulmans i reduint així els conflictes interns.
En un primer moment, l'Imperi Romà d'Orient considerà els croats com una protecció contra els turcs, però més tard hagué d'enfrontar-se als intents de reduir Constantinoble a l'obediència romana i a les temptatives d'hegemonia dels normands de Sicília sobre l'Orient grec. D'altra banda, el món musulmà, dividit a la darreria del , permeté la penetració llatina.
Els interessos comercials de les poderoses ciutats mediterrànies com Gènova i Venècia afavoriren també les croades per eliminar l'intermediari romà en el comerç amb Orient.
Si bé la majoria de croades foren impulsades per conquerir les terres de Palestina que estaven en mans dels musulmans, també s'utilitza el terme per a designar operacions de conquesta dels regnes europeus occidentals lliurades contra els eslaus, jueus, russos, cristians ortodoxos, mongols, hussites i càtars, com fou el cas de la croada albigesa, i també contra els estats que s'oposaven a l'obediència papal, com fou el cas de la Croada contra la Corona d'Aragó.
A llarg termini, i malgrat les seves importants conseqüències polítiques, militars i comercials, tant a Europa com a l'Orient pròxim, la presència llatina a la regió no fou duradora, al marge d'un llegat de fortificacions i places fortes.
Etimologia La paraula croada prové de la creu que portaven a la bandera els expedicionaris o croats i es va aplicar, especialment en el , a les guerres contra els musulmans, els pobles pagans, els heretges cristians i els enemics polítics del papat. Però, per extensió, el terme s'empra per descriure qualsevol guerra religiosa, política, espiritual (com la Reconquesta) i, a vegades, certs moviments polítics o morals. Així, per exemple, a l'Estat espanyol, els alçats contra el govern legal republicà l'any 1936 aviat van denominar croada la guerra començada per ells mateixos (1936-1939) per considerar que el seu objectiu era vèncer l'ateisme i els nacionalismes perifèrics.
El context històric miniatura|alt=Expansió islàmica de 622 a 750|Expansió islàmica de 622 a 750 L'inici de les croades va ser marcat amb l'objectiu de reconquerir Jerusalem i la resta de territoris anomenats Terra Santa, on van succeir fets destacats de la Bíblia, de mans dels musulmans. El Papa animava els reis i senyors feudals a usar el seu poder militar per expandir els territoris cristians. Algunes de les batalles més cruentes van tenir lloc a Jerusalem. Els croats rebien privilegis civils el perdó dels pecats després de jurar un vot (el nom croada ve de prendre la creu).
Les croades, tot i ser convocades en nom d'ideals com l'honor o la fe, sovint van acabar en actes de brutalitat i saquejos indiscriminats. Van obrir noves rutes comercials i van afavorir el desplaçament de població, amb l'intercanvi cultural que això suposà. Els castells europeus van veure's fortificats per les croades, per l'amenaça que suposaven soldats d'ambdós bàndols. Van suposar també l'inici de les persecucions massives contra els jueus.
A l'Imperi Romà d'Orient, la feblesa de l'emperador es va revelar amb la derrota en la batalla de Mantziciert contra l'Imperi Seljúcida el 1071, que va reduir els territoris asiàtics de l'imperi a l'Anatòlia occidental i Constantinoble. Un signe de la desesperació romana d'Orient va ser la crida d'Aleix I Comnè al seu enemic, el papa Gregori VII per obtenir ajut, però estant ocupat amb la querella de les investidures i no poder comptar amb l'emperador alemany la croada no es va iniciar.
La Primera Croada (1095-1099)
Les croades van començar formalment el dijous 27 de novembre de 1095, en un descampat de la ciutat francesa de Clarmont d'Alvèrnia. Aquell dia, el papa Urbà II, successor de Gregori VII, va predicar a una multitud de seglars i clergues que assistien al Concili de Clermont. En el seu sermó, el papa va esbossar un pla per a una croada i va cridar els seus oients per unir-s'hi. La resposta va ser positiva i aclaparadora. Urbà II va encarregar als bisbes assistents al concili que tornessin a llurs localitats i reclutessin més fidels per a la susdita croada. També va dissenyar una estratègia bàsica segons la qual diferents grups de croats iniciaria el viatge a l'agost de l'any 1096. Cada grup s'autofinançaria i seria responsable davant el seu propi cap. Els grups farien el viatge per separat fins a la capital romana d'Orient, Constantinoble (l'actual Istanbul, a Turquia), on es reagruparien. Des d'allà, llançarien un contraatac, juntament amb l'emperador romà i el seu exèrcit, contra els seljúcides, els quals havien conquerit Anatòlia. Una vegada que aquesta regió estigués sota control cristià, els croats realitzarien una campanya contra els musulmans de Síria i Palestina, essent Jerusalem el seu objectiu fonamental.
Exèrcits croats miniatura|Imatge medieval de Pere l'Ermità liderant cavallers, soldats, i dones enfront Jerusalem durant la Primera Croada. La Primera Croada es va atènyer a l'esquema prevista pel papa Urbà II. El reclutament va prosseguir amb passos de gegant durant la resta de 1095 i els primers mesos de 1096. Es van reunir cinc grans exèrcits nobiliaris a la darreria de l'estiu de 1096 per iniciar la croada. Gran part dels seus membres procedien de França i Occitània, però un nombre significatiu venia del sud d'Itàlia i de les regions de Lorena, Borgonya i Flandes.
El papa no havia previst l'entusiasme popular que la seva crida a la croada va produir entre la pagesia i la gent de les ciutats. Al costat de la croada de la noblesa es va materialitzar una altra constituïda pel poble pla. El grup més gran i important de croats populars va ésser reclutat i dirigit per un predicador conegut com a Pere l'Ermità, natural d'Amiens (França). Encara que foren nombrosos el participants en la Croada popular, només una part ínfima va arribar a l'Orient Pròxim i encara menys van ser els que van sobreviure per veure la presa de Jerusalem pels cristians l'any 1099.
La conquesta d'Anatòlia miniatura|Mapa de la Primera Croada (1096-1099) Els exèrcits croats de la noblesa van arribar a Constantinoble entre novembre de 1096 i maig de 1097. L'emperador romà, Aleix I Comnè, va pressionar els croats perquè li tornessin qualsevol antic territori de l'Imperi Romà d'Orient que fos pres. Els caps croats es van sentir ofesos per aquestes demandes i, encara que la majoria van accedir-hi, van començar a sospitar dels romans d'Orient.
El maig de 1097, els croats van atacar el seu primer gran objectiu: la capital turca d'Anatòlia, Nicea (l'actual ciutat d'Iznik a Turquia). Al juny, la ciutat es va retre als romans d'Orient abans que als croats. Això va confirmar le sospites dels croats que l'emperador romà intentava utilitzar-los com a peons per assolir els seus propis objectius.
Molt poc després de la caiguda de Nicea, els croats es van trobar amb el principal exèrcit seljúcida d'Anatòlia a Dorilèon (prop de l'actual Eskisehir, a Turquia). L'1 de juliol de 1097, els croats van obtindre una gran victòria i gairebé anihilaren l'exèrcit turc. Com a conseqüència, els croats van trobar escassa resistència durant la resta de la seua campanya a Anatòlia. El següent gran objectiu va ser la ciutat d'Antioquia. Els croats van posar setge a la ciutat el 21 d'octubre de 1097, però no va caure fins al 3 de juny de 1098. Tan aviat com els croats van prendre Antioquia, van ésser atacats per un nou exèrcit turc, procedent de Mosul (a l'actual Iraq), el qual va arribar massa tard per auxiliar els defensors turcs d'Antioquia. Els croats van repel·lir aquesta expedició d'auxili el 2 de juny.
La conquesta de Jerusalem Els croats van estar descansant a Antioquia la resta de l'estiu i, cap a la fi del mes de novembre de 1098, van iniciar el darrer tram del seu viatge. Van evitar atacar les ciutats i fortificacions amb la finalitat de conservar intactes llurs tropes. El maig de 1099 van arribar a les fronteres septentrionals de Palestina i, al capvespre del 7 de juny, van acampar a les envistes de les muralles de Jerusalem.
La ciutat estava aleshores sota control del Califat Fatimita del Caire, els seus defensors eren nombrosos i estaven ben preparats per resistir el setge. Els croats van atacar amb l'ajut de reforços arribats de Gènova i amb unes recent construïdes màquines de setge. El 15 de juliol van prendre per assalt Jerusalem i van assassinar brutalment i en massa a gairebé tots els seus habitants. Segons la concepció dels croats, la ciutat va quedar purificada amb la sang dels infidels.
Una setmana més tard, l'exèrcit va triar a un dels seus caps, Jofré de Bouillon, duc de la Baixa Lorena, com a governant de la ciutat. Sota el seu lideratge, els croats van realitzar llur darrera campanya militar i van derrotar un exèrcit egipci a Ashqelon, a l'actual Israel, el 12 d'agost. No gaire més tard, la majoria dels croats van tornar a Europa, deixant Jofré de Bouillon i un petit reforç de la força original per organitzar i establir el govern i el control europeu sobre el territoris conquerits, incloent-hi el recent creat Regne de Jerusalem.
L'apogeu dels cristians d'Occident a l'Orient Després de la conclusió de la Primera Croada els colons europeus van establir quatre estats, essent-ne el més poderós el regne de Jerusalem. Al nord d'aquest regne, a la costa de Síria, es trobava el petit comtat de Trípoli. Més enllà de Tripolí hi havia el principat d'Antioquia, situat a vall de l'Orontes. Més a l'est hi havia el comtat d'Edessa (l'actual Urfa turca), poblat principalment per cristians armenis.
Els èxits de la Primera Croada es devien en gran manera a l'aïllament i relativa feblesa dels musulmans. No obstant això, la generació posterior a aquesta croada va contemplar l'inici de la reunificació musulmana al Pròxim Orient sota el lideratge d'Imad al-Din Zengi I, governant de Mosul i Halab (actualment al nord de Síria). Sota el comandament de Zangi, les tropes musulmanes van obtindre la seua primera gran victòria contra els croats en prendre la ciutat d'Edessa l'any 1144, després de la qual van desmantellar sistemàticament l'estat croat que hi havia a la regió.
La Segona Croada (1147-1149)
miniatura|Mapa de la Segona Croada miniatura|Una batalla de la Segona Croada (il·lustració de Guillem de Tir Histoire d'Outremer, 1337).