José Eduardo Agualusa (Huambo, Angola, 1960) és un periodista i escriptor angolès en portuguès. Ha estat traduït al català.
Trajectòria El 1977 va marxar a Portugal, a fer estudis d'agronomia, que no va arribar a completar. D'estudiant va militar en moviments ecologistes. Va començar a treballar com a periodista a la revista África, editada a Portugal. Va deixar, però, ràpidament el periodisme informatiu per dedicar-se a la crònica i al reportatge com a freelance en diferents mitjans de la premsa portuguesa com ara el diari Público (on ha publicat nombroses cròniques) o l'emissora de ràdio pública portuguesa Antena 1 (on feia un programa sobre música i poesia africana titulat "L'hora de les cigales"). Ha col·laborat també en programes de televisió de caràcter cultural com "Acontece", emès a RTP2.
L'any 1989 va publicar la novel·la A conjura, estrena literària de gran èxit que li va fer guanyar el premi Revelació Sonangol, atorgat per un jurat format per algunes de les més prestigioses figures literàries d'Angola: José Luandino Vieira, Gabriela Antunes, Arnaldo Santos, Enrique Bonavena i José Domingos. L'any 1990 publica un recull de contes amb el títol de D. Nicolau Água-Rosada e outras estórias verdadeiras e inverosímeis. Prossegueix la carrera literària amb A feira dos assombrados, publicada l'any 1992, una novel·la curta. L'edició inclou la republicació de la primera part del llibre anterior. Entremig, el 1991, publica el llibre de poemes Coração dos bosques. L'any 1993 apareix publicat un treball fruit de la seva faceta periodística, Lisboa africana, un reportatge sobre la vida de la immigració africana a la capital portuguesa. A cavall entre Lisboa i Luanda escriu les novel·les Estação das chuvas i Nação Crioula. Amb aquesta última aconsegueix el Gran Premi de Literatura RTP 1997. L'any 1998 es trasllada al Brasil, concretament a Olinda, on escriu el llibre de narracions breus Fronteiras perdidas, publicat el 1999. Aquest mateix any se'n va a Rio de Janeiro, des d'on intensifica els contactes amb la vida cultural d'aquell país.
L'any 2000 publica un recull de cròniques aparegudes majoritàriament a la revista Pública (dominical del diari portuguès Público) o a la revista Xis amb el títol de A substância do amor e outras crónicas. També aquest any 2000 publica Um estranho em Goa, barreja de novel·la i llibre de viatges situat a l'antiga colònia índia de Portugal. A finals d'aquest mateix any obté un ajut de la DAAD (Deutscher Akademischer Austauschdienst) per fer una estada a Berlín, on escriu la novel·la O ano em que Zumbi tomou o Rio (publicada el 2002). El 2003 treu un nou llibre de relats breus amb el títol de Catálogo de sombras, títol també del primer dels contes que s'hi recull i que havia estat publicat a la revista Tabacaria en homenatge a Fernando Pessoa. L'any 2004 publica la novel·la O vendedor de passados, novament ambientada a Angola. El 2005 surt al Brasil, en el marc de la publicació de les obres d'Agualusa en aquest país, una antologia de contes —molts ja publicats en llibre, altres inèdits— amb el títol de Manual prático de levitação. El 2006 publica el recull de contes Passageiros em trânsito: novos contos para viajar, on inclou uns quants contes publicats anteriorment a Pública, a més d'un conte escrit per commemorar els 40 anys de l'editorial Publicações Dom Quixote i alguns altres dispersos en diferents revistes.. Les seves obres han estat traduïdes a altres llengües. El 2007 treu una nova novel·la, As mulheres do meu pai, ambientada sobretot a diferents llocs de l'Àfrica austral. El seu següent llibre, amb dibuixos de João Queiroz, intitulat Na rota das especiarias, torna al gènere de viatges. El 2009 publica Barroco tropical, una novel·la que retrata una Luanda tumultuosa i estranya, suposadament l'any 2020. L'anys següent publica Milagrário pessoal (2010), la història d'una lingüista que busca neologismes i del seu professor angolès. D'aleshores ençà ha continuat publicant ficció (contes i novel·les) i també cròniques i literatura infantil i juvenil.
El gener de 2021, fou una de les 50 personalitats que signar el manifest «Dialogue for Catalonia», promogut per Òmnium Cultural i publicat a The Washington Post i The Guardian, a favor de l'amnistia dels presos polítics catalans i del dret d'autodeterminació en el context del procés independentista català. Els signants lamentaren la judicialització del conflicte polític català i conclogueren que aquesta via, lluny de resoldre'l, l'agreuja: «ha comportat una repressió creixent i cap solució». Alhora, feren una crida al «diàleg sense condicions» de les parts «que permeti a la ciutadania de Catalunya decidir el seu futur polític» i exigiren la fi de la repressió i l'amnistia per als represaliats.
Obra José Eduardo Agualusa pertany a la primera generació d'escriptors angolesos formats després de la independència del país. Al contrari del que és molt habitual en les generacions immediatament anteriors —amb una literatura sovint completament marcada per la guerra colonial i compromesa amb el projecte descolonitzador—, l'obra d'Agualusa evita explícitament les certeses morals i les preses de partit incondicionals en relació amb la història i la situació del seu país. Sense deixar de ser en certa manera una literatura estretament compromesa amb les qüestions que aborda, es manté tossudament allunyada de la militància i del maniqueisme, i de fet se situa amb freqüència en terrenys conscientment polèmics i delicats amb l'objectiu d'il·luminar determinats episodis o aspectes de la vida angolesa des de perspectives poc convencionals i provocatives per a les versions oficials de la història i per a les postures acomodatícies i poc inclinades a una revisió crítica dels fets.
La història d'Angola és, en efecte, un dels grans temes de la narrativa d'Agualusa, que fins ara s'ha concentrat fonamentalment en dos moments: la segona meitat del i la segona meitat del . El primer d'aquests períodes correspon al moment àlgid i l'inici de la decadència d'un grup social d'origen europeu o mestís però arrelat a la colònia i que començava a construir una cultura pròpia simbòlicament allunyada de la metròpoli. El segon període coincideix amb el desenvolupament dels moviments anticolonials, la guerra contra Portugal fins a la independència política i els conflictes pel poder al nou estat angolès, de conseqüències tràgiques.
A Conjura La colonització portuguesa d'Angola abans del segle XX és molt feble en termes quantitatius i es concentra fonamentalment en els nuclis urbans costaners. En una societat fortament patriarcal i esclavista, on a més la presència colonial femenina és molt més minsa que la masculina i on la poligàmia de facto és habitual, es dona un fenomen força important de mestissatge i el sorgiment d'un col·lectiu que desenvolupa una cultura fortament marcada pels valors europeus —que li fan de model absolut— però alhora amb un substrat africà significatiu. El grup mestís dels pocs nuclis urbans, i especialment de la capital, es constitueix en una mena de classe mitjana que porta el pes de l'administració i de l'economia però que pel fet de no ser considerats blancs no poden tenir accés al poder polític: són els anomenats "fills de la terra".
A conjura, la primera novel·la d'Agualusa, és, de fet, una radiografia del procés de substitució d'aquest grup social al capdavant dels destins de la colònia. L'estat portuguès inicia, després de la Conferència de Berlín, una política de recolonització i un replantejament dels principis de l'administració colonial que suposaran la fi de les possibilitats d'una mínima promoció social dels mestissos. Agualusa presenta a A conjura una alta societat de Luanda en què el criteri de diferenciació social no és el color de la pell, sinó l'adscripció cultural i familiar i el poder econòmic. Així, els vells colons portuguesos conviuen amb els mestissos fills de la terra —fills seus, de fet—, amb les dames africanes aculturades de grat o per força i fins i tot amb algun membre assimilat de l'aristocràcia africana. Aquesta societat criolla en què van sorgint, a més, anhels d'una major autonomia política i crítiques a la deixadesa de la metròpoli, es veu alterada per l'arribada creixent de nous colons i pel també creixent valor del criteri racial en el repartiment de càrrecs i llocs de treball o en l'aplicació de la justícia. El personatge de Severino de Souza és un representant emblemàtic dels fills de la terra: fill d'un colon portuguès i d'una senyora africana, treballa a l'administració pública on fa una carrera modesta però ascendent fins que la nova política colonial favorable als blancs n'afavoreix la degradació i propicia el fàcil ascens de persones arribades de Portugal amb l'únic requisit de ser blanques. D'altra banda, Antunes, un tèrbol aventurer portuguès desterrat (sovint la deportació a les colònies africanes era una alternativa a la pena de presó) representa el màxim beneficiari del viratge polític. Antunes és propietari de terres a l'interior del país i, en una festa, fa rostir una esclava per donar-la a menjar als gossos. És detingut i empresonat a Luanda, però aconsegueix fugir. Anys després no només és perdonat, sinó que esdevé una peça important de la penetració portuguesa al país i el governador li ofereix un càrrec polític i total impunitat. El conflicte entre cultura criolla i cultura metropolitana s'exemplifica de bon començament a A conjura: en morir Velho Gama se celebra un enterrament públic a l'europea i un enterrament clandestí a l'africana, perquè un nebot de la metròpoli l'ha prohibit, mentre que la seva filla, nascuda a Angola, no hi posa cap pega.
El paper dels deportats a les colònies és complex en les novel·les d'Agualusa. A més dels casos de delictes de sang, sovint es tracta també de condemnats per delictes polítics, republicans i anarquistes portuguesos, que porten a Àfrica nous ideals. L'autor atorga gairebé sempre un paper en el procés històric angolès a la ideologia llibertària. La conspiració dels autonomistes per prendre el poder a Luanda que s'explica a A conjura té una ànima, un humil barber negre de Benguela, Jenónimo Caninguili, adoptat i educat per un llibertari portuguès anomenat Acácio Pestana. Un barber que instal·la una barberia a Luanda que es diu La fraternitat i que es converteix ràpidament en un centre social masculí on es discuteix i es comenta l'evolució de la colònia i l'enfrontament entre la comunitat arrelada a la capital, blanca i mestissa, i les noves onades de colons emparats per la política de discriminació racial. Per tant, A conjura esbossa una societat urbana angolesa en permanent crisi, amb una evolució vertiginosa en part explicada per una situació molt més oberta i anòmica —especialment en el pla de les convencions morals europees o en el de l'esclerosi social— que la portuguesa. L'Angola de A conjura és un espai convuls que permet tant el ràpid ascens social com la sobtada ruïna, un espai fonamentalment percebut com a nou, en construcció, en procés d'ocupació. Al fons d'aquest escenari, les comunitats autòctones, en un altre món, s'entenen a vegades com l'enemic essencial i a vegades com l'aliat natural d'un projecte d'allunyament de la metròpoli, però en tots els casos es perceben com una alteritat radical.