, va ser una cantant, ballarina, actriu, vedet principal, membre de la resistència francesa, francmaçonaJoséphine Baker va ser iniciada el 1960 a la lògia maçònica La Nouvelle Jerusalem de la Gran Lògia femenina de França. (Dictionnaire universelle de la Franc-maçonnerie - Larousse 2011 - p.110) i activista pels drets civils estatunidenca nacionalitzada francesa. La seva carrera es va centrar a Europa, principalment a França. Va ser la primera dona negra que va protagonitzar una pel·lícula cinematogràfica important, la pel·lícula muda de 1927 La Sirène des tropiques, dirigida per Mario Nalpas i Henri Étiévant.
Durant la primera etapa de la seva carrera artística, Baker va ser reconeguda com a ballarina i va ser una de les intèrprets més famoses en encapçalar les revistes del Folies Bergère a París. La seva actuació a la revista Un vent de folie (1927) va causar sensació a París. El seu vestit, format només per una faldilla curta de plàtans artificials i un collaret de perles, es va convertir en una imatge icònica i un símbol de l'Era del Jazz i de la dècada del 1920. Baker va ser celebrada per artistes i intel·lectuals de l'època, que la van batejar amb noms com la «Venus Negra», la «Perla Negra», la «Venus de Bronze» i la «Deessa Criolla».
Nascuda a Saint Louis, Missouri, va renunciar a la seva ciutadania estatunidenca i es va convertir en ciutadana francesa després del seu matrimoni amb l'industrial francès Jean Lion el 1937. Va criar els seus fills a França; «J'ai deux amours, mon pays et Paris» (Tinc dos amors, el meu país i París), va dir una vegada Baker.
Va ser coneguda per tenir un paper important en la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial. Després de la guerra, els militars francesos li van concedir la Creu de Guerra 1939-1945 i va ser nomenada Dama de la Legió d'honor pel general Charles de Gaulle.
Després va utilitzar la seva gran popularitat en la lluita contra el racisme i per a l'emancipació dels afroamericans. Baker es va negar a actuar en espectacles segregats als Estats Units d'Amèrica i va destacar per les seves contribucions al moviment pels drets civils. El 1968, després de l'assassinat de Martin Luther King Jr., Coretta Scott King li va oferir el lideratge no oficial del moviment als Estats Units. Després de rumiar-s'ho bé, Baker va rebutjar l'oferta pensant en el benestar dels seus fills.
Biografia Infància Freda Josephine McDonald, més coneguda com a Joséphine Baker, nascuda a Saint Louis, Missouri (Estats Units d'Amèrica), va ser una cantant i ballarina estatunidenca nacionalitzada francesa el 1937, mestissa d'afroamericà i nadiu americà. Probablement descendia d'Eddie Carson, un músic ambulant. Com a artistes, els seus pares cantaven i tenien un número de ball junts, però Eddie Carson va abandonar la seva família el 1907. Carrie McDonald, la seva parella, es va tornar a casar amb un treballador, Arthur Martin.
La jove va passar una part de la seva infància alternant l'escola i fent tasques domèstiques per a persones riques, on la seva mare l'enviava a treballar.
En aquell moment, Josephine Baker no tenia cap altra opció que la de contribuir, a través del seu salari, a mantenir els seus germans dels quals ella era la gran. La família era molt pobra i va augmentar encara més; Carrie i Arthur van tenir tres fills: Richard, Margaret i Willie Mae, que també havien de ser alimentats. Joséphine va deixar l'escola el febrer de 1920 per casar-se, tal com indiquen els registres de l'establiment públic al qual va assistir a Saint Louis, amb Willie Wells. Ell i Joséphine, que aleshores tenia 13 anys, van viure a la casa dels pares d'ella.
Inicis al music-hall Artista de carrer Després de finalitzar el seu primer matrimoni el 1920, Joséphine Baker, qui ballava des de ben petita, es va unir a un trio d'artistes de carrer anomenat Jones Family Band, que posteriorment es va integrar al grup itinerant Dixie Steppers. Va ser quan la seva gira es va aturar a Filadèlfia que Joséphine va conèixer Willie Baker, amb qui es va casar el 1921 i amb qui es va establir. Per guanyar-se la vida, ballava al Standard Theatre, on guanyava 10 dòlars a la setmana.
Ballarina a Broadway Però Josephine Baker pensava en gran, i les ganes de ballar a Broadway l'empenyen, amb prou feines als 16 anys, a deixar el seu segon marit per anar a provar sort a Nova York. Un cop allà, no triga en aparèixer a la sala de música de Broadway del carrer 63, el Daly's 63rd Street Theatre. Aquí, va patir diverses negatives del director abans que finalment li oferís un petit paper. Es va unir a la companyia del musical Shuffle Along, una comèdia musical molt popular en aquell temps interpretada només per afroamericans. Després de dos anys de gira, va deixar l'espectacle i es va unir amb els Chocolate Dandies, que al seu torn va deixar per entrar al Plantation Club, on coneix Caroline Dudley Reagan. Aquesta socialista, esposa de l'agregat comercial de l'ambaixada estatunidenca a París, Donald J. Reagan, va veure en Joséphine Baker un gran potencial i li va oferir un salari de 250 dòlars a la setmana si acceptava seguir-la a França, on Reagan volia muntar un espectacle en què Joséphine Baker seria l'estrella i que la faria famosa: la Revue nègre (la Revista negra).
Viatge a França El 25 de setembre de 1925, el Berengaria, el vaixell en què Joséphine Baker va fer la travessia, va arribar al port de Cherbourg. En el moment que arriba a París comença a assajar. El 2 d'octubre de 1925 es va estrenar la Revue nègre al Théâtre des Champs-Élysées. Vestida amb una senzilla faldilla de plàtans falsos, balla a ritme de xarleston (música llavors desconeguda a Europa) la interpretació d'un quadre anomenat La Danse sauvage (La dansa salvatge).
L'escàndol va deixar pas ràpidament a l'entusiasme general. Es va convertir en la musa dels cubistes, que veneren el seu estil i les seves formes, i va despertar l'entusiasme dels parisencs pel jazz i les músiques negres. En aquell moment, va conèixer Georges Simenon, qui la va contractar com a secretària.
La Revue nègre L'èxit aconseguit per Joséphine Baker en la Revue nègre formava part de la «visió benèvola i condescendent cap als negres (o els colonitzats en general)» dels francesos de la dècada del 1920, «que va succeir als discursos de la por al salvatge, més característic de la Belle Époque», segons Sophie Jacotot.Sophie Jacotot, «Danses de société des Amériques en France dans l'entre-deux- guerres : les mirages de l'exotisme», dans Tanmateix, és just dir que aquest personatge del «salvatge» va permetre convertir Josephine Baker en la pionera del que alguns qualifiquen com a «renaixement negre» basat en una barreja de jazz, dadaisme, art negre i cubisme.
El 1926 va conèixer un antic picapedrer de Sicília, sovint considerat un «gigoló», Giuseppe Abatino (també conegut amb el nom de «Pepito»), amb qui va iniciar una relació que va durar fins al 1936. Durant aquest període, ell va ser el seu impresari, el seu gerent i el seu mentor. La seva relació es correspon amb el període de l'ascensió de Joséphine Baker.
Després d'una gira per Europa, Joséphine Baker va dirigir una revista al teatre Folies Bergère el 1927 acompanyada d'un guepard, que va terroritzar l'orquestra i va fer estremir el públic. Aquell mateix any, la jove estrella va començar a cantar i, seguint els consells de Giuseppe, va participar en la pel·lícula La Sirène des tropiques (1927). Giuseppe va obrir el club «Chez Joséphine» i va organitzar la gira mundial de la cantant el 1928.
Magie noire En aquella època, Baker va ser la inspiració d'un dels vuit contes de Magie Noire (1928) de Paul Morand, que presenta la ballarina com una afroamericana del Congo, iniciada en pràctiques de vodú al Harlem de la dècada del 1920; en aquesta obra marcada per la fantasia i l'erotisme, l'escriptor fa un homenatge a la cultura negra, en un moment en què «l'art negre» estava de moda en determinats cercles artístics i socials.
J'ai deux amours Henri Varna, director del Casino de París, a través del seu impresari Émile Audiffred, la va contractar per dirigir la revista de la temporada 1930-1931 i li va comprar un guepard, anomenat Chiquita. El 1931 va assolir un èxit inoblidable amb la cançó J'ai deux amours (Tinc dos amors), composta per Vincent Scotto.
Alguns cineastes li ofereixen papers en pel·lícules, com ara Marc Allégret. A continuació, va intrepretar dues pel·lícules dedicades a ella i per les quals Abatino va escriure el guió: Zouzou (1934) amb Jean Gabin i la famosa cançó Fifine (composta per Vincent Scotto, Henri Varna i Émile Audiffred), i la Princesse Tam Tam (1935), que no va assolir el reconeixement esperat. En canvi, en els espectacles de music hall reuneix un públic més nombrós, cantant i ballant fins i tot el tango Voluptuosa de José Padilla.
La seva gira pels Estats Units d'Amèrica de 1936 tampoc no va tenir l'èxit esperat. Amèrica és escèptica i alguns li retreuen que parli de vegades en francès o en anglès amb accent francès. «Pepito» i Joséphine Baker se separen després del fracàs d'aquestes Ziegfeld Follies.
Va tornar a França i va adquirir la nacionalitat francesa casant-se el 30 de novembre de 1937 a Crèvecœur-le-Grand amb el jove empresari del sucre Jean Lion (l'empresa Jean Lion et Compagnie encara existeix), ja que Giuseppe Abatino va morir de càncer la tardor de 1936. Jean Lion era jueu i va començar a patir persecucions antisemites. La nova parella es va mudar al Château des Milandes, a la Dordonya.
Al servei de la França Lliure
Des del començament de la Segona Guerra Mundial, el setembre de 1939, Joséphine Baker es va convertir en una agent de contraespionatge, contractada per Jacques Abtey (cap del contraespionatge militar a París). Amb aquesta finalitat va freqüentar l'alta societat de París i es va mobilitzar per la Creu Roja. Després de la batalla de França, es va allistar el 24 de novembre de 1940 als serveis secrets de la França Lliure, també sota el comandant Abtey, qui va romandre com a oficial dels serveis secrets fins a l'Alliberament,Jean-Luc Barré, « Baker, Joséphine (1906-1975) », en Claire Andrieu, Philippe Braud, Guillaume Piketty (dir.), Dictionnaire de Gaulle, Paris, Robert Laffont, col. « Bouquins », 2006. a França i al nord d'Àfrica, on Baker estava sota la protecció de Si Ahmed Belbachir Haskouri, cap del gabinet califal del Marroc espanyol.
Instal·lada al Marroc entre 1941 i 1944, va donar suport a les tropes aliades i estatunidenques, i va emprendre una llarga gira en jeep (des de Marràqueix fins al Caire), i després al Pròxim Orient (des de Beirut fins a Damasc), recollint tota la informació que podia dels oficials que coneixia.
Va realitzar missions importants durant la guerra i va utilitzar les seves partitures musicals per a ocultar missatges. Durant la seva primera missió a Lisboa, va amagar al sostenidor un microfilm que contenia una llista d'espies nazis, que va lliurar als agents britànics. Després es va unir a la força aèria francesa i va desembarcar a Marsella l'octubre de 1944.
Durant l'Alliberament, va continuar les seves activitats amb la Creu Roja, i va cantar per als soldats i resistents prop del front, seguint amb els seus músics el progrés del 1r Exèrcit francès. Les seves activitats durant la guerra li van valer, després de les hostilitats, la Medalla de la Resistència amb roseta (per decret del 5 d'octubre de 1946), i uns anys més tard la insígnia de Dama de la Legió d'Honor i de la Creu de Guerra 1939-1945 amb palma que rep de mans del general Martial Valin. Tota la seva acció com a resistent al servei de la França Lliure es detalla a l'obra de Charles Onana, Joséphine Baker contre Hitler.
Ambaixadora de l'alta costura francesa