miniatura|alt= Diagrama de la relació entre paraula, objecte i pensament | Un tema central de la semàntica és la relació entre el llenguatge, el món i els conceptes mentals. |class=skin-invert-image La semàntica, en un sentit ampli, és la part de la lingüística que estudia la paraula, concretament tot allò relacionat amb el seu significat. Etimològicament el seu nom ve del grec sēmantikós, 'sema', que vol dir 'signe'. Com a disciplina va néixer al .
Analitza els components i la transmissió del significat i determina les relacions que s'estableixen entre els mots. Aquestes relacions són (a) la sinonímia: s'estableix entre dos o més mots amb significats semblants, (b) l'antonímia: s'estableix entre mots amb significats oposats, (c) l'homonímia: s'estableix entre mots que, tot i tenir significats diferents, coincideixen formalment (comparteixen un mateix significant) per una qüestió d'evolució històrica. Hi ha casos d'homonímia parcial, en què cadascun dels mots té una categoria gramatical diferent i, per tant, el mateix contingut sintàctic actua com a desambiguador; i casos d'homonímia exulta, quan ambdós mots comparteixen els trets morfològics i, com a resultat, cal que el context actuï com a element desambiguador, (d) la polisèmia: s'estableix quan a un mateix significant li corresponen diversos significats a conseqüència d'un procés de transferència semàntica. miniatura|alt=Fotografia d'un diccionari|La semàntica no se centra en el significat subjectiu del parlant i s'interessa pel significat públic, com el significat que es troba a les definicions dels diccionaris generals.
La semàntica és una disciplina propera a la filosofia, per l'anàlisi dels conceptes; a la psicologia, per l'estudi de la ment humana i de la comunicació; a la lexicologia, perquè ajuda a definir els mots; a la sintaxi, ja que assigna papers temàtics a funcions dins de la frase i a moltes altres branques del saber. De fet, des de l'anomenat gir lingüístic del coneixement al , la semàntica s'ha convertit en una ciència auxiliar útil per a qualsevol apropament a la realitat.
Semàntica lingüística La lingüística és la disciplina on originalment es va introduir el concepte de semàntica. La semàntica lingüística contrasta amb dos aspectes més que intervenen en una expressió amb significat: la sintaxi i la pragmàtica.
La sintaxi només estudia les regles i principis sobre com construir expressions interpretables semànticament a partir d'expressions més simples, però en si mateixa no permet atribuir significats. La semàntica és l'estudi del significat atribuïble a paraules i expressions sintàcticament ben formades d'un llenguatge, i examina la manera com els significats s'atribueixen a les paraules, les seves modificacions a través del temps, i els seus canvis per nous significats. Com a exemple, la lexicografia és una part de la semàntica que tracta de descriure el significat de les paraules d'un idioma en un moment donat, i sol exhibir-ne el resultat en la confecció de diccionaris.
D'altra banda, la pragmàtica fa referència a com les circumstàncies i el context ajuden a decidir entre alternatives d'ús o interpretació. Gràcies a la pragmàtica es pot interpretar perquè una mateixa frase pot ser usada també amb fins humorístics o irònics. A més, la pragmàtica redueix l'ambigüitat de les expressions, seleccionant només un conjunt adequat d'interpretacions en un context determinat.
Escoles teòriques En semàntica, predominen un seguit d'escoles, la majoria en consonància amb els corrents teòrics sobre la gramàtica en general. La semàntica estructuralista i els seus derivats proposen analitzar el significat d'un terme per trets o característiques, de manera que es puguin establir classes, categories o camps que distingeixin els mots que comparteixen unes determinades propietats referencials dels que no les tenen, seguint la teoria de conjunts.
Els partidaris del referencialisme entenen una paraula com un símbol i estudien com vehicula una idea mental o representació, o com serveix per a comunicar una part de la realitat a altres persones, centrant-se en la relació amb l'exterior.
La lingüística cognitiva té en la semàntica un dels camps essencials i afirma que la ment emmagatzema una sèrie de mots amb propietats difuses que s'interrelacionen en xarxa amb les dels veïns i que el context activa una paraula, aquesta informació i l'adjacent, a diferència de l'inventari definit dels estructuralistes. miniatura |alt=Diagrama d'una hipotenusa|La semàntica cognitiva s'interessa per les estructures conceptuals subjacents al llenguatge, que es poden articular mitjançant el contrast entre perfil i base. Per exemple, el terme hipotenusa perfila una línia recta en el context d'un triangle rectangle.
La semàntica formal es basa en la descomposició de les frases en fórmules matemàtiques que expliquin les combinacions de mots permeses per cada llengua segons les característiques dels mots, la seva funció sintàctica i la funció temàtica que juguin en l'oració. La derivació d'aquesta teoria és el corrent que supedita la semàntica a la lògica formal i, per tant, analitza les condicions de veritat dels enunciats, i no els mots en si mateixos.
El corrent de semàntica conceptual en barreja els anteriors, analitzant els conceptes o idees que posseeix cada persona i que li possibiliten entendre una oració seguint les regles del seu idioma, centrant-se en la denotació del mot i el seu paper com a estructurador de la frase.
Història La semàntica es va establir com un camp independent de recerca en el , però l'estudi dels fenòmens semàntics va començar ja en el període antic com a part de la filosofia i la lògica. En l'antiga Grècia, Plató (427-347 a. C.) va explorar la relació entre els noms i les coses en el seu diàleg Crátilo. Considera les posicions del naturalisme, que sosté que les coses tenen el seu nom per naturalesa, i el convencionalisme, que afirma que els noms estan relacionats amb els seus referents per costums i convencions entre els usuaris del llenguatge. El llibre sobre la interpretació d'Aristòtil (384-322 a. C.) va introduir diverses distincions conceptuals que van influir en gran manera en els treballs posteriors en semàntica. Va desenvolupar una forma primerenca del triangle semàntic sostenint que les paraules parlades i escrites evoquen conceptes mentals, que es refereixen a coses externes en assemblar-s'hi. Per a ell, els conceptes mentals són els mateixos per a tots els humans, a diferència de les paraules convencionals que associen amb aquests conceptes. Els estoics van incorporar moltes de les idees dels seus predecessors per a desenvolupar una teoria complexa del llenguatge a través de la perspectiva de la lògica. Van discernir diferents tipus de paraules pels seus rols semàntics i sintàctics, com el contrast entre noms, noms comuns i verbs. També van discutir la diferència entre declaracions, ordres i prohibicions.
miniatura|Bhartṛhari va desenvolupar i va comparar diverses teories semàntiques sobre el significat de les paraules.
A l'antiga Índia, l'escola ortodoxa de Nyaya sostenia que tots els noms es refereixen a objectes reals. Explorava com les paraules condueixen a la comprensió de la cosa que es vol dir i quina conseqüència té aquesta relació per a la creació de coneixement. Els filòsofs de l'escola ortodoxa de Mīmāṃsā van discutir la relació entre els significats de paraules individuals i frases completes, tot considerant quina és la més bàsica. El llibre Vākyapadīya de Bhartṛhari (segles IV-V dC) distingia entre diferents tipus de paraules i considerava com poden tenir significats diferents segons com s'utilitzen. A l'antiga Xina, els mohistes argumentaven que els noms tenen un paper clau a l'hora de fer distincions per guiar el comportament moral. Van inspirar l'Escola dels Noms, que va explorar la relació entre noms i entitats alhora que examinava com els noms són necessaris per identificar i jutjar les entitats. esquerra|miniatura|Una de les innovacions de Pere Abelard va ser la seva atenció al significat de les frases completes en lloc del significat de les paraules individuals.
A l'Edat Mitjana, Agustí d'Hipona (354–430) va desenvolupar una concepció general dels signes com a entitats que representen altres entitats i les transmeten a l'intel·lecte. Va ser el primer a introduir la distinció entre signes naturals i lingüístics com a tipus diferents que pertanyen a un gènere comú. Boeci (480–528) va escriure una traducció i diversos comentaris sobre el llibre d'Aristòtil Sobre la interpretació, que va popularitzar les seves idees principals i va inspirar reflexions sobre els fenòmens semàntics en la tradició escolàstica. Una innovació en la semàntica de Pere Abelard (1079–1142) va ser el seu interès per les proposicions o el significat de les frases en contrast amb l'enfocament en el significat de les paraules individuals per part de molts dels seus predecessors. Va explorar més a fons la naturalesa dels universals, que entenia com a mers fenòmens semàntics de noms comuns causats per abstraccions mentals que no es refereixen a cap entitat. En la tradició àrab, Ibn Faris (920–1004) identificava el significat amb la intenció del parlant, mentre que Abu Mansur al-Azhari (895–980) sostenia que el significat resideix directament en la parla i s'ha d'extreure mitjançant la interpretació.
Un tema important cap al final de l'Edat Mitjana va ser la distinció entre termes categoremàtics i sincategoremàtics. Els termes categoremàtics tenen un significat independent i es refereixen a alguna part de la realitat, com ara cavall i Sòcrates. Els termes sincategoremàtics no tenen significat independent i compleixen altres funcions semàntiques, com ara modificar o quantificar el significat d'altres expressions, com les paraules alguns, no i necessàriament. Una versió primerenca de la teoria causal del significat va ser proposada per Roger Bacon (c. 1219/20 - c. 1292), que sostenia que les coses reben noms de manera similar a com les persones reben noms a través d'algun tipus de baptisme inicial. Les seves idees van inspirar la tradició dels gramàtics especulatius, que proposaven que hi ha certes estructures universals que es troben en totes les llengües. Van arribar a aquesta conclusió establint una analogia entre els modes de significació a nivell de llenguatge, els modes de comprensió a nivell de ment i els modes de ser a nivell de realitat.
A principis de l'època moderna, Thomas Hobbes (1588–1679) va distingir entre marques, que les persones utilitzen en privat per recordar els seus propis pensaments, i signes, que s'utilitzen públicament per comunicar les seves idees als altres. A la seva Lògica de Port-Royal, Antoine Arnauld (1612–1694) i Pierre Nicole (1625–1695) van desenvolupar un precursor primerenc de la distinció entre intenció i extensió. L’Essay Concerning Human Understanding de John Locke (1632–1704) va presentar una versió influent de la teoria ideacional del significat, segons la qual les paraules representen idees i ajuden les persones a comunicar-se transferint idees d'una ment a una altra. Gottfried Wilhelm Leibniz (1646–1716) va entendre el llenguatge com el mirall del pensament i va intentar concebre els esquemes d'un llenguatge formal universal per expressar veritats científiques i filosòfiques. Aquest intent va inspirar els teòrics Christian Wolff (1679–1754), Georg Bernhard Bilfinger (1693–1750) i Johann Heinrich Lambert (1728–1777) a desenvolupar la idea d'una ciència general dels sistemes de signes. Étienne Bonnot de Condillac (1715–1780) va acceptar i desenvolupar encara més la idea de Leibniz sobre la naturalesa lingüística del pensament. Contra Locke, sostenia que el llenguatge està implicat en la creació d'idees i no és simplement un mitjà per comunicar-les.
miniatura|Michel Bréal va encunyar el terme francès i va conceptualitzar l'abast d'aquest camp d'investigació.