Dins l'àmbit de la música clàssica (també dita música acadèmica, culta o erudita), la música contemporània és aquella que comença com a continuació de moviment vigents a finals del , com el romanticisme o postromanticisme de Serguei Rakhmàninov, Gustav Mahler o Richard Strauss, l'impressionisme de Claude Debussy o Maurice Ravel, i els fervors del nacionalisme a l'Amèrica Llatina, Nord-amèrica i Europa.
A partir de la segona dècada del segle, la forma i el lloc que havia ocupat la música durant els passats tres segles en la societat van canviar per sempre amb la irrupció del modernisme musical. Es va posar fi al període anomenat de pràctica comuna i es va entrar en una nova era musical de constant recerca de l'originalitat i trencament amb la tradició. Això generà una enorme diversitat de gèneres i moviments de difícil categorització i definició, que en l'últim quart de segle, amb la decadència dels valors de la modernitat, es fa pràcticament indissociable d'altres tendències com el jazz o el rock, per la creixent massificació i globalització de la cultura popular.
Antecedents i transició al segle XX Nacionalisme El Nacionalisme en música es refereix a l'ús de materials musicals reconeguts com a propis d'una nació o regió. Per exemple, l'ús de melodies, ritmes o harmonies provinents de la música folklòrica. També s'inclou l'ús del folklore com a base conceptual estètica i ideològica de l'obra musical.
El nacionalisme és normalment relacionat amb l'estil romàntic i postromàntic de mitjan fins a mitjan , al que s'incorporen elements folklòrics o locals, encara que també s'empra per referir-se a la música de regions no dominants en el cànon musical, especialment Amèrica i Europa de l'Est. Històricament el nacionalisme musical del s'ha considerat com a reacció contra el domini de la música romàntica alemanya.
Els països relacionats amb més freqüència amb el nacionalisme són: Russia, Txecoslovàquia, Polònia, Hongria, Noruega, Finlandia, Suècia,Grècia, Ucraïna, Espanya, Gran Bretanya, Estats Units, Mèxic, Brasil, Argentina, Chile i Cuba. Alguns dels compositors més importants associats al nacionalisme foren: Heitor Villa-Lobos (Brasil), Leoš Janáček (Txèquia), Jean Sibelius (Finlàndia), Bèla Bartók (Hongria), Manuel de Falla (Espanya), Silvestre Revueltas (Mèxic) o Aaron Copland (Estats Units), Grażyna Bacewicz (Polònia), Teresa Carreño (Veneçuela, nacionalisme llatinoamericà).
Post-Romanticisme A la primera meitat del , molts compositors van compondre música que es pot considerar continuació de la música romàntica del , mantenint l'harmonia tonal i els conjunts instrumentals tradicionals. Els músics més represantitus d'aquesta tendència foren Gustav Mahler, Richard Strauss i Sergey Rachmaninov, encara que molts dels grans compositors modernistes van començar les seves carreres component en aquest estil, com Bèla Bartok, Igor Stravinsky i Arnold Schoenberg.
Molts compositors prominents - com Dmitri Kabalevski, Dmitri Xostakóvitx i Benjamin Britten - van fer avenços significatius en l'estil i tècnica romàntica mentre continuaven emprant un llenguatge melòdic, harmònic, estructural i textural relacionat amb el del , accessible al seu públic.
Impressionisme L'impressionisme musical és un moviment sorgit a finals del a França. Els impressionistes donaven molta importància al timbre, amb el qual aconsegueixen multitud d'efectes, i es caracteritza pel fet que els temps no són lineals, sinó que s'executen en una successió d'impressions. Fou encapçalat per Claude Debussy i Maurice Ravel, amb Erik Satie com a precursor. El moviment, influït pels pintors impressionistes, així com la poesia de Paul Verlaine, Charles Baudelaire i Stéphane Mallarmé, descarta les formes clàssiques de sonata i sinfonía en la recerca de més llibertat estructural. Debussy, a més recorre a una barreja d'elements innovadors i tradicionals. Per una part l'escala de tons sencers, o els acords de novena coloristics, però també les harmonitzacions a partir de quartes i quintes pròpies de la música medieval.
Altres compositors d'aquesta escola foren Paul Dukas, Gabriel Fauré, Albert Roussel, Alexis Roland-Manuel, André Caplet i Florent Schmitt. També va influir fortament a compositors d'Espanya com Isaac Albeniz, Manuel de Falla, Joaquín Rodrigo i Enric Granados.
Modernisme (1910 - 1975) Es dona el nom de modernisme a una sèrie de moviments basats en el concepte que, essent el segle XX una època de grans canvis socials i tecnològics, l'art ha d'adoptar i desenvolupar aquests principis com a fundament estétic. El modernisme pren l'esperit progressista de finals del , desentenent-se de les normes i formalismes de l'art i la tradició. D'aquesta manera la característica principal del modernisme és la pluralitat del seu llenguatge musical, que pot variar molt d'un moviment a l'altre.
Tècnicament, el modernisme musical té tres característiques principals que el distingeixen dels períodes anteriors: L'expansió o abandonament de la tonalitat. L'ús de tècniques intrumentals esteses. La incorporació de sons i sorolls fora d'aquells dels instruments tradicionals.
Futurisme El futurisme fou un dels moviments inicials de la vanguardia del . Aquest corrent es funda a Italia pel poeta italià Filippo Tommaso Marinetti, que redacta el Manifest Futurista, i el publica el 1909 al diari Le Figaro de París.
Aquest moviment buscava la ruptura amb les tradicions artístiques del passat i els signes convencionals de la història de l'art. Va intentar enaltir la vida contemporània mitjançant dos temes principals: la màquina i el moviment. El futurisme recorria a qualsevol mitjà d'expressió; arts plàstiques, arquitectura, poesia, publicitat, moda, cine i música; amb la finalistat de construir un nou perfil del món.
Els treballs futuristes en música comencen el 1910, mateix any en què se signa el Manifest dels Músics Futuristes. Els principals compositors futuristes foren els italians Francesco Balilla Pratella i Luigi Russolo. Aquests compositors es caracteritzen per composicions basades en sorolls que imiten els sons de les màquines i instruments de la vida moderna. Els intruments dissenyats per a generar aquests sorolls són els anomenats Intonarumori. Entre les seves obres més significatives destaca Els Llampecs de 1910.
Crisi de la tonalitat i atonalisme Els primers antecedents de la música europea sense un centre tonal es troben en Franz Liszt, amb la seva Bagatella sense tonalitat de 1885. Per aquell temps ja es parlava d'una "crisi de la tonalitat". Aquesta crisi es va generar a partir de l'ús cada cop més freqüent d'acord ambigus, inflexions harmòniques improvables i les inflexions melòdiques i rítmiques menys plausibles possibles dins la música tonal. La distinció entre l'excepcional i el normal es va fer cada cop més borrosa i, com a resultat, es produí un debilitament dels enllaços sintàctics a través dels quals els tons i les harmonies s'havien relacionat entre si. A principis del segle XX compositors com Claude Debussy, Aleksandr Skriabin, Béla Bartok, Paul Hindemith, Sergei Prokofiev, Carl Ruggles i Igor Stravinsky van escriure música que s'ha descrit, totalment o parcialment, com atonal.
La primera fase de l'atonalisme, coneguda com a "atonalitat lliure" o "cromatisme lliure", va implicar un intent conscient d'evitar l'harmonia diatònica tradicional. Les obres més importants d'aquest període són l'ópera Wozzeck (1917-1922) d'Alban Berg i Pierrot Lunaire (1912) d'Arnold Schonberg. En aquest primer període de Schoenberg les peces sovint tenen com a element integrador una cèl·lula intervàl·lica bàsica. Altres compositors als Estats Units, com Charles Ives, Henry Cowell i George Antheil van produir música impactant per a l'audiència pel seu menyspreu per les convencions musicals. Combinaven música popular amb tècniques d'aglutinament i politonalitat, dissonàncies extremes i complexitat rítmica gairebé impossible d'interpretar.
Primitivisme El primitivisme fou un moviment de les arts que pretenía rescatar el folklore més arcaic de certes regions per a aplicar-lo a la música culta moderna. Similar al nacionalisme en el seu afany per rescatar el que és local, el primitivisme incorpora mètriques i accentuacions irregulars, un major ús de la percussió i altres timbres, escales modals i harmonia politonal i atonal. Dins la música d'aquest moviment els dos principals exponents són el rus Igor Stravinsky i l'Hongarès Bèla Bartok.
L'obra primitivista de Stravinsky s'inaugura amb tres ballets composts per a Diagilev: L'ocell de Foc, Petrushka i La Consagració de la Primavera. Aquí el compositor emprea la armonia politonal i els ritmes abruptes, en part inspirats en la música tradicional russa.
Microtonalsime El microtonalisme empra intervals més petits que un semitó per a les seves composicions. Experimentant amb el violí, el 1895 el mexicà Julián Carrillo és capaç de distingir 16 sons clarament diferents entre el sol i el la de la quarta corda. Amb aquest descobriment escriu sobre teoria i fisca de la música i inventa una notació numèrica per representar les escales musicals sobre la base de qualsevol divisió de l'octava, com terços, quarts, cinquens, i així successivament. Va inventar nous instruments musicals per a la seva música microintervàlica. Als anys 10 i 20, els quarts de to i altres divisions de l'octava van rebre l'interés de compostors com Charles Ives, Alois Haba, Ivan Wyschnegradsky o Ferruccio Busoni.
Segona Escola Vienesa, dodecafonisme i serialisme Una de les figures més significatives de la música del segle XX és Arnold Schoenberg. Els seus primers treballs pertanyen a l'estil tardorromàntic, influenciat per Richard Wagner i Gustav Mahler, però ben aviat va abandonar el sistema de composició tonal per començar a investigar amb l'atonalitat. Amb el temps desenvolupà la tècnica compositiva coneguda com a dodecafonisme, proposant-la el 1923 com a substituta de l'organització tonal tradicional.
Els seus alumnes Anton Webern i Alban Berg també van desenvolupar i aprofundir l'ús d'aquest sistema dodecafònic, i van adaptar-lo a les seves pròpies normes. Schoenberg, juntament amb els seus dos alumnes són coneguts com a la Segona Escola de Vienes. Aquest mom es crea per ressaltar que aquesta música havia de tenir el mateix efecte innovador que el de la Primera Escola Vienesa de Haydn, Mozart i Beethoven.
El dodecafonisme és una forma de música atonal en la qual les 12 notes de l'escala cromàtica son tractades com equivalents. D'aquesta manera, la música dodecafònica es nega a emprar una nota més que una altra: la melodia dodecafònica ha d'usar les 12 notes abans de poder repetir cap d'elles. El ritme i les dinàmiques amb què s'han de tocar aquestes notes, en canvi, es deixen a la llibertat del compositor.
El serialisme integral representa un pas més endavant del dodecafonisme: estableix un ordre no només per a la successió de les diferents altures, sinó també per a la successió de les duracions i les dinàmiques de les notes, així com l'articulació. Aquestes sèries es repeteixen durant tot el transcurs de la peça. Irònicament, després d'anys d'impopularitat, l'estil puntillista de Webern, en què els sons individuals són curosaments ubicats en l'obra de manera que cadascun tingui importància, es va convertir en norma a Europa durant els anys 50 i 60, i va influir a compositors com Olivier Messiaen, Pierre Boulez, Luciano Berio, Luigi Nono, Karlheinz Stockhausen i Ígor Stravinski.
Neoclassicisme