miniatura|Músculs humans segons un dibuix de l'anatomista Andreas Vesal (De humani corporis fabrica (1543). El múscul (del llatí, musculus, diminutiu de mus, "ratolí"El nom se li va donar a causa de la semblança que hom ha vist entre els moviments d'aquest rosegador i els que fa un múscul quan es contreu "Múscul", Diccionari enciclopèdic de medicina (accedit el 25 gener 2008)) és el teixit contràctil del cos; deriva de la capa mesodèrmica de cèl·lules germinals embrionàries. En conjunt, són cadascun dels òrgans carnosos que, amb llur contractilitat, són els instruments immediats per a produir o contrarestar els moviments. L'element anatòmic constitutiu és la fibra muscular, que pot ésser llisa o estriada. I per musculatura s'entén com l'agrupació de o bé tots els músculs del cos, o bé els d'una part concreta del cos (per exemple, la musculatura facial o la musculatura cervical).
La seva funció ha de ser el fet de produir moviment de força que fa possible la locomoció o el moviment dins dels òrgans interns; els músculs es contreuen per tal de desplaçar o moure parts del cos, i transportar substàncies en el seu interior. En fisiologia, el múscul és un dels quatre tipus de teixits. Els altres tres són l'epiteli, el teixit connectiu i el teixit nerviós.
Moltes de les contraccions de músculs es realitzen sense una acció conscient, i són accions necessàries per a la supervivència, com ho és la contracció del cor, o el moviment peristàltic, que fa circular l'aliment a través del sistema digestiu. La contracció consisteix en la capacitat que tenen els músculs de disminuir de longitud en una de les dimensions i augmentar-la en l'altre. La contracció de músculs voluntaris s'utilitza per moure el cos, i es pot controlar minuciosament, com són els moviments de l'ull, o moviments grans com el del múscul quàdriceps de la cuixa. El més gran és el gluti major (el qual, juntament amb el gluti mitjà i el gluti menor serveixen per a aixecar i sostenir la pelvis, per a moviments del fèmur i de la cuixa).
Embriologia Tots els músculs deriven del mesoderma paraxial. El mesoderma paraxial es divideix al llarg de la llargària de l'embrió en somites, que es corresponen amb la segmentació del cos (com es pot observar de manera òbvia a la columna vertebral). Cada somita té 3 divisions, esclerotoma (que forma vèrtebres), dermatoma (que forma la pell) i miòtom (que forma els músculs). El miòtom es divideix en dues seccions, l'epímer i l'hipòmer, per formar músculs epaxials i hipaxials, respectivament. En els éssers humans els músculs epaxials són només els músculs erector de la columna (sacroespinals) i els petits músculs intervertebrals, i estan innervats per les branques dorsals dels nervis espinals. Tots els altres músculs, incloent els de les extremitats, són hipaxials, formats a partir de l'hipomer i innervats per les branques ventrals dels nervis espinals.
Durant el desenvolupament, els mioblasts (cèl·lules precursores de les fibres musculars) poden romandre en les somites per a formar els músculs associats amb la columna vertebral o migrar cap al cos per formar tots els altres músculs. La migració dels mioblasts és precedida per la formació de teixit conjuntiu, en general format a partir de la somàtica placa lateral del mesoderma. Els mioblasts segueixen senyals químics als llocs adequats, on es fonen en cèl·lules allargades de múscul esquelètic.
Classes de músculs miniatura|Tipus de musculatura, mostrats en diferents augments. D'esquerra a dreta: múscul esquelètic, múscul estriat i múscul cardíac. miniatura|Diagrama d'un múscul esquelètic Podem diferenciar els diversos tipus o classes de múscul en els següents grups: Múscul estriat: n'hi ha de dos tipus, el múscul cardíac i el múscul esquelètic. Els músculs estriats contenen unes bandes transversals separades regularment, els sarcòmers, que empaqueten les fibril·les musculars. Mentre que els músculs esquelètics estan disposats en paquets regulars, paral·lels, el múscul cardíac està format per cèl·lules ramificades que es connecten entre si a través d'unes estructures anomenades discs intercalars. El múscul estriat es contreu i es relaxa en ràfegues curtes i intenses. Múscul esquelètic és un tipus de múscul estriat que està unit als ossos de l'esquelet per tendons (o en alguns llocs per mitjà d'una aponeurosi o membrana fibrosa) i s'utilitza per a moure el cos efectuant moviments voluntaris com pot ser, per exemple, la locomoció dels animals i també és tipus de múscul responsable del manteniment de la postura. Encara que generalment el control postural es manté com un reflex inconscient, els músculs responsables reaccionen al control conscient com els músculs no posturals. Un home adult està compost de mitjana per un 42% de múscul esquelètic mentre que una dona adulta només en tindria un 36% de mitjana d'aquest tipus de múscul a la seva massa corporal. Múscul cardíac és un múscul estriat involuntari que només es troba en el cor (d'aquí el seu nom, miocardi; mio: múscul i cardi: cor), aquest múscul té una estructura semblant a la dels músculs esquelètics i el seu moviment involuntari és automàtic perquè té un sistema de marcapassos que provoca la seva contracció rítmica. Múscul llis: és un tipus de múscul de moviment involuntari que es troba formant part de les parets dels òrgans i estructures internes com per exemple l'esòfag, l'estómac, els intestins, els bronquis, l'úter, la uretra, la bufeta o els vasos sanguinis; també trobem els músculs erectors dels pèls a la pell que controlen l'erecció del borrissol corporal. A diferència del múscul esquelètic, el múscul llis no està sotmès a control conscient i les seves contraccions poden durar llargs períodes i tenir-ne de gairebé permanents. Hi ha músculs llisos unitaris, que es contrauen ràpidament (no es desencadena innervació), i músculs llisos multiunitaris, en els quals les contraccions depenen de l'estimulació nerviosa.
El múscul esquelètic es pot dividir al seu torn en diferents subtipus en funció de les característiques de les seves fibres: Tipus I o ST: Les fibres de tipus I són presents a músculs que poden estar tot el dia en contracció, com els involucrats en el manteniment de la posició corporal, es caracteritzen per la seva contracció lenta i la seva alta capacitat d'oxidació, pot portar més oxigen i mantenir l'activitat aeròbica. Les fibres de tipus I formen un múscul dens, amb capil·lars i ric en mitocondris i mioglobina, que donen a aquest teixit muscular el seu color vermell característic. Aquestes fibres de contracció lenta s'adapten millor a l'exercici de llarga durada perquè contenen una major quantitat d'enzims mitocondrials.Tipus de fibres musculars de cada individu i la seva importància a l'hora d'escollir l'esport de competició , Dr. Joaquim Majó i Masferrer, Servei d'Anatomia Patològica, Hospitals Vall d'Hebron. IV Jornades de la salut, l'alimentació i l'esport
Tipus II o FT: Les fibres de tipus II predominen en els músculs de contracció ràpida que es caracteritzen per la seva gran capacitat glucolítica. Estan especialment adaptades per a desenvolupar activitats físiques que requereixin contraccions breus, poderoses i explosives. Hi ha tres tipus principals que són, en ordre creixent de la seva velocitat de contracció: Tipus IIa: igual que en el cas del múscul de tipus de contracció lenta (tipus I), és aeròbic, ric en mitocondris i capil·lars que li donen el seu color vermell. Tipus IIx (també conegut com a tipus IId), que és menys dens en mitocondris i mioglobina. Aquest és el tipus de músculs més ràpid present en els éssers humans. Es pot contreure més ràpidament i amb una major quantitat de força que el múscul oxidatiu, però pot mantenir l'esforç només per un curt període. Si es fa un sobre-esforç apareixen els cruiximents musculars, que són traumatismes a nivell de les miofibril·les musculars que provoquen dolor quan es produeix la contracció del múscul (sovint s'atribueix erròniament aquest dolor a una acumulació d'àcid làctic). Cal assenyalar també que en alguns llibres i articles aquest tipus de múscul humà és anomenat tipus IIB. Tipus IIb, és un múscul anaeròbic i glicolític, molt menys dens en mitocondris i mioglobina. És present en els petits animals com els rosegadors i és el tipus de múscul de contracció més ràpida, la presència d'aquest tipus de fibra muscular explica el color pàl·lid de la seva carn.
Fisiologia miniatura|A mesura que un sarcòmer es contrau, la línia Z s'acosta al centre i la banda I s'escurça. La banda A no varia de longitud. Durant una contracció màxima, els filaments prims i gruixuts se superposen. Els tres tipus de múscul (esquelètic, cardíac i llis) presenten diferències significatives. No obstant això, tots tres utilitzen el moviment de l'actina contra la miosina (combinades, formen l'actomiosina) per generar la contracció muscular. En el múscul esquelètic, la contracció és estimulada per impulsos elèctrics que són transmesos pels nervis, els nervis motors i les motoneurones en particular. Les contraccions del múscul cardíac i del múscul llis són estimulades per les cèl·lules marcapassos internes que es contrauen regularment i propaguen les contraccions de les altres cèl·lules musculars que estan en contacte. Totes les contraccions dels músculs esquelètics i moltes del múscul llis són facilitades pel neurotransmissor acetilcolina.
L'activitat muscular s'emporta la major part de l'energia consumida pel cos. Totes les cèl·lules musculars produeixen adenosina trifosfat (ATP), molècules que s'utilitzen per generar el moviment dels caps de la miosina. Els músculs conserven l'energia en forma de fosfocreatina, que es genera a partir de l'ATP i es pot regenerar en ATP quan sigui necessari amb creatina-cinasa. Els músculs també tenen una manera d'emmagatzematge de la glucosa en forma de glucogen. El glucogen es converteix ràpidament en glucosa quan es necessita energia per a contraccions sostingudes o de gran potència. Dins dels músculs esquelètics, de moviment voluntari, la molècula de glucosa pot ser metabolitzada anaeròbicament en un procés anomenat glicòlisi, que produeix dos ATP i dues molècules d'àcid làctic, cal fer notar que en condicions aeròbiques, no es forma lactat (forma ionitzada de l'àcid làctic) sinó piruvat i es transmet a través del cicle de l'àcid cítric). Les cèl·lules musculars també contenen glòbuls de greix, que s'utilitzen durant l'exercici aeròbic per a produir energia. Els sistemes d'energia aeròbica necessiten més temps per a produir l'ATP i arribar a la seva màxima eficiència, i requereixen molts més passos bioquímics, però produeix molt més ATP que la glicòlisi anaeròbica. El múscul cardíac en canvi, pot consumir fàcilment qualsevol dels tres macronutrients (proteïnes, glucosa i greix) aeròbicament sense necessitar un període d'«escalfament» i sempre extreu el màxim rendiment d'ATP a partir de qualsevol de les molècules en qüestió. El cor, el fetge i els glòbuls vermells també consumeixen l'àcid làctic produït que és excretat pels músculs esquelètics durant l'exercici.
Funcions del múscul A continuació s'enumeren les funcions dels músculs: Produeixen moviment. Generen energia mecànica per a la transformació de l'energia química (biotransformadors). Donen estabilitat articular Serveixen com a protecció. Manteniment de la postura. És el sentit de la postura o posició a l'espai, gràcies a les terminacions nervioses incloses al teixit muscular. Informació de l'estat fisiològic del cos, per exemple, un còlic renal provoca contraccions fortes del múscul llis generant un fort dolor, signe del mateix còlic. Aporta calor, per la seva abundant irrigació, per la fricció i pel consum d'energia. Estimulant dels vasos limfàtics i sanguinis. Per exemple, la contracció dels músculs de la cama bomben ajudant la sang de les venes i la limfa a dirigir-se en contra de la gravetat durant la marxa.