Lanàlisi del discurs és una pràctica interpretativa i una disciplina que, si bé va sorgir dins de la lingüística, s'ha constituït en un camp acadèmic interdisciplinari. Les investigacions d'aquesta disciplina, preocupades per entendre el llenguatge en ús, estudien sistemàticament el discurs escrit, oral i audiovisual. L'anàlisi del discurs s'ha desenvolupat en diferents països des de diferents perspectives, tals com l'escola francesa, l'anàlisi crítica del discurs (ACD), l'anàlisi feminista crítica del discurs (AFCD), l'anàlisi multimodal, l'anàlisi de la conversa, entre d'altres. Totes aquestes disciplines s'agrupen en el vast camp dels Estudis del discurs.
Definicions L'anàlisi del discurs és una subdisciplina de la lingüística i la sociologia que s'ha definit de diverses maneres, segons l'autor que es consulte. Es destaquen les aportacions de: Walizer i Wienir (1978): "Qualsevol procediment sistemàtic ideat per a examinar el contingut d'una informació arxivada". Krippendorf (1980): "Tècnica d'investigació capaç d'efectuar inferències vàlides i estables a partir d'unes dades entorn del seu context". Kerlinger (1986): "L'anàlisi del contingut és un mètode d'estudi i anàlisi de comunicació de manera sistemàtica, objectiva i quantitativa, amb la finalitat de mesurar determinades variables". Dins aquesta definició cal destacar-ne tres termes: Sistemàtic: fa referència a les regles explícites i estables que ha de contindre l'anàlisi del discurs. Aquest mètode fa servir un únic criteri d'avaluació, de manera que diverses anàlisis sobre el mateix tema han de conduir a la mateixa conclusió. Objectiu: s'ha de comptar amb regles precises que busquen una anàlisi que no incloga l'opinió de l'investigador. Encara que aquest és subjectiu a l'hora de triar el tema i l'enfocament, no ha d'introduir judicis de valor en l'anàlisi. Quantitatiu: s'ha de comptar amb moltes mostres perquè que l'anàlisi siga una vertadera representació precisa del conjunt de missatges estudiats.
Història Va sorgir als anys 60 com a corrent autònom, centrat sobretot en les relacions de poder que es transmetien amb el llenguatge. Usa l'etnografia i instruments de la semiòtica i la sociologia per extreure conclusions sobre la configuració del discurs. Alguns dels autors més famosos d'aquesta tendència són Michel Foucault o Van Dijk.
El primer lingüista modern que va començar l'estudi de la relació de les condemnes i va conceptualitzar el nom danàlisi del discurs, que després es va denotar en una branca de la lingüística aplicada, va ser Zellig Harris. El seu mètode consistia a utilitzar un criteri de la distribució complementària com es realitza en el camp de la fonologia, i pren processos de la lingüística descriptiva enfocant també en les connexions entre la situació social i l'ús lingüístic. L'anàlisi del discurs com a disciplina independent va aparèixer als anys 1960 i 1970, juntament amb altres disciplines i en diversos països al mateix temps: l'antropologia, la lingüística, la filosofia, la poètica, la sociologia, la psicologia cognitiva i social, la història i les ciències de la comunicació (1). El desenvolupament de l'anàlisi del discurs va ser paral·lel a l'emergència d'altres transdisciplines, com la semiòtica o semiologia, la pragmàtica, la sociolingüística, la psicolingüística, la socioepistemologia i l'etnografia de la comunicació. En els últims anys, ha crescut la importància de l'anàlisi del discurs com a aproximació qualitativa a les ciències humanes i socials.
Van Dijk (1992) suggereix que, en tots els nivells del discurs, podem trobar "empremtes del context". Aquestes empremtes o indicis permeten entreveure característiques socials dels participants, com ara el sexe, la classe, l'etnicitat, l'edat, l'origen, la posició i altres formes de pertinença grupal. A més, sosté que els contextos socials són canviants i, com a usuaris d'una llengua, seguim passivament els dictats de grup, societat o cultura.
Perspectives Segons la perspectiva del discurs (com a text, estructura verbal, procés mental, acció, interacció o conversa), hi ha moltes línies en l'anàlisi del discurs, com la gramàtica del text, l'anàlisi de la conversa, la psicologia del processament de text, la psicologia discursiva (una tendència d'origen britànic en la psicologia social), l'estilística, la retòrica, la ideologia, l'anàlisi de l'argumentació, l'anàlisi de la narració, la teoria de gèneres, entre molts d'altres més. L'anàlisi crítica del discurs és una perspectiva especial que pren posició política i analitza el paper del discurs en la reproducció de la dominació (com l'abús de poder), així com en la resistència contra la dominació.
Habitualment, fem servir el text com a perspectiva per a una anàlisi de discurs, perquè el text és una part real del llenguatge; si partim d'un text, podem analitzar-ne les estructures verbals, l'anàlisi de conversa, l'anàlisi d'argumentació, perquè si partim d'un text és més precís detallar una anàlisi i tenir-ne una descripció detallada de cada estructura.
Mètodes Els mètodes de l'anàlisi del discurs són en general qualitatius: descripció detallada de les estructures i estratègies dels discursos escrits o parlats, a molt nivells: sons i estructures visuals i multimèdia, la sintaxi (estructures formals de les oracions), la semàntica (les estructures del sentit i de la referència), la pragmàtica (els actes de parla, la cortesia, etc.), la interacció i la conversa, els processos i les representacions mentals de la producció i de la comprensió del discurs i les relacions de totes aquestes estructures amb els contextos socials, polítics, històrics i culturals. En aquest sentit, l'anàlisi del discurs es diferencia de l'anàlisi del contingut en el fet que aquest és un mètode més aviat quantitatiu de les ciències socials, que s'aplica a grans quantitats de textos, per exemple amb una codificació de propietats observables dels textos.
Tipus o estils d'estudis del discurs Dins les disciplines i entre aquestes, hi ha molts tipus o estils per a realitzar anàlisis del discurs:
Analiticolingüístic Una aproximació, que es podria anomenar analítica, té la seva inspiració principal en la lingüística i és més explícita, sistemàtica i d'escriptura en general més accessible que la perspectiva filosòfica. Aquí s'estudia sistemàticament i de manera molt detallada les estructures del discurs com a objecte verbal (text, argumentació, narració), com per exemple, els temes, la coherència local i global, els pronoms, l'estil, etc. Els noms més destacats en aquesta línia molt diversa (i d'origen sobretot europeu) són: Teun A. van Dijk, Ruth Wodak, Michael Halliday, Wallace Chafe, János Petöfi, Wolfgang Dressler, Robert de Beaugrande, Talmy Givón, Sandra Thompson, Robert Longacre, John Sinclair, Malcolm Coulthard, Petr Sgall i Frans van Eemeren.
Anàlisi de la conversa Una altra línia més aviat analítica, que va sorgir de la microsociologia i l'etnometodologia, sobretot als Estats Units, remarca el discurs com a interacció, primer en l'anàlisi detallada de les estructures i estratègies de la conversa quotidiana, i després també de les interaccions verbals en les institucions i organitzacions. Aquesta línia, que es coneix sobretot com a anàlisi de la conversa'', té moltes relacions amb la pragmàtica, la sociolingüística interactiva, la psicologia discursiva (dins de la psicologia social) i la línia de l'etnografia de la comunicació a l'antropologia. Alguns dels analistes més prominents de la conversa són, entre d'altres, Erving Goffman, Harvey Sacks, Emmanuel Schegloff, Gail Jefferson, John Heritage, Paul Drew, Paul ten Have, Charles i Marjorie Goodwin, i Douglas Maynard. Respecte de l'etnografia i l'antropologia, destaquen sobretot: Dell Hymes, John Gumperz, Elinor Ochs i Sandro Duranti. I en la pragmàtica del discurs i de la conversa, Jef Verschueren, Jan Blommaert i Stephen Levinson. D'una altra perspectiva també: Deborah Tannen i Deborah Schiffrin. En psicologia discursiva: Michael Billig, Jonathan Potter, Pedro Aguilar i Derek Edwards.
Psicologia cognitiva Inspirada per les complexitats de l'"aprenentatge humà" i/o "l'adquisició del coneixement" (fonaments epistemològics) (Audi, l998), a l'inici dels anys 70 sorgeix un corrent d'investigació en l'estudi o el rol que exerceixen els "processos mentals" (atenció, memòria, percepció, concentració, solució de problemes, etc.) en el procés de comprensió de "textos" i en un marc que posteriorment coneixem com "ciència cognitiva".
En la psicologia cognitiva, l'estudi del discurs és, en general, experimental (de laboratori) i tracta sobre les estratègies i representacions mentals de la producció, la comprensió, la memorització i la recuperació del discurs o de la seva informació. Explica, per exemple, allò que normalment memoritzem i oblidem després de llegir un text -o allò que fa que la producció o la comprensió sigui més fàcil o més difícil. Aquesta perspectiva relaciona els processos de producció o de comprensió amb una anàlisi explícita del rol crucial del coneixement sociocultural compartit entre la comunicació i la interacció. Una de les nocions que s'han utilitzat amb molt d'èxit en aquesta línia és la noció de model mental -una representació de la memòria a llarg termini sobre la situació o els esdeveniments als quals es refereix un discurs. En aquest sentit, comprendre un discurs vol dir poder construir un model mental del referent del discurs: un fragment del món real o ficcional.
Les figures més prominents en aquesta àrea són: Walter Kintsch, Teun A. van Dijk, Art Graesser, Mary Ann Gernsbacher i Tom Trabasso.
Intel·ligència artificial-informàtica Relacionades amb la psicologia cognitiva i les ciències cognitives en general, però també amb la gramàtica formal i la lògica, trobem les línies de la informàtica del discurs, com a intel·ligència artificial. Aquí trobem programes que simulen la producció, la comprensió, la traducció, etc., del discurs i es representen els coneixements (generals o especialitzats) que el programa necessita per a aquests processos. L'interès dels investigadors és el de construir màquines que siguin agents intel·ligents, capaces d'adaptar-se a les circumstàncies i les fites, amb capacitats humanes.
Entre les capacitats humanes que involucren les facultats intel·lectuals que s'han desenvolupat, la més rellevant és la de dialogar en una llengua verbal i una de les seves característiques és poder extreure el sentit a missatges contradictoris o ambigus. Uns científics importants en aquesta àrea són: Bonnie Lynn Webber, Barbara Grosz i Roger Schank.
Anàlisi crítica del discurs L'anàlisi crítica del discurs (ACD) se situa en qualsevol de les altres aproximacions esmentades, però ho fa des d'una perspectiva social, política i crítica, posant èmfasi en com el discurs s'utilitza i abusa per establir, legitimar o exercir -i resistir- el poder i la dominació. S'interessa sobretot per l'anàlisi del racisme, el sexisme, el classisme i la pobresa, i es relaciona amb moviments socials, com el feminisme, el pacifisme, l'ecologisme, l'antiglobalització, etc. L'anàlisi crítica del discurs no té mètodes fixos, sinó que fa servir els millors mètodes adequats en el plantejament i l'anàlisi dels problemes socials, que són el seu objectiu principal. Els noms més coneguts de l'anàlisi crítica del discurs són: Roger Fowler, Michel Pêcheux, Norman Fairclough, Ruth Wodak, Luisa Martín Rojo, Teun A. van Dijk, Theo van Leeuwen, Gunther Kress i Paul Chilton.
Tipus d'anàlisi del contingut del discurs Els autors especialitzats Juan A. Gaitán i José L. Piñuel mostren algunes diferències a l'hora d'analitzar el contingut d'un discurs, segons es tinga en compte: Objectius de la investigació. Presenta diverses variables: Anàlisi exploratòria: projecta l'aproximació al disseny definitiu d'una investigació. Anàlisi descriptiva: identificació i comprovació de la realitat empírica.