Els bretons (bretó bretoned) són un grup ètnic de la Bretanya, que forma part políticament de França. Són els descendents actuals dels grups de britans de parla celta que van emigrar des del Sud-oest de Gran Bretanya, incloent Cornualla, en diverses onades entre els segles III i , especialment en el període entre 450 i 600 cap a la península d'Armòrica, a la que posteriorment van donar el seu nom.
A causa d'aquesta emigració el bretó (Brezhoneg) és parlat a la Baixa Bretanya (l'oest de la península). En l'actualitat, el bretó és parlat per aproximadament 365.000 persones, dels quals 240.000 el parlen quotidianament.Omniglot.com Un altre idioma minoritari a la zona és el gal·ló, parlat exclusivament a l'Alta Bretanya, on el bretó mai va arribar a consolidar-se plenament. Com a llengua cèltica el bretó està fortament emparentat amb el còrnic, i de manera més llunyana, amb el gal·lès. D'altra banda, el gal·ló és una llengua romànica pertanyent al grup de les llengües d'oïl. El llenguatge natiu de la major part de bretons en l'actualitat és el francès.
Bretanya i els bretons són considerats com una de les sis nacions celtes.Hervé Abalain, Histoire de la langue bretonne, Les Universels Gisserot, p.32. Ètnicament, juntament amb còrnics i gal·lesos, els bretons són els últims vestigis dels antics britans. La xifra actual de bretons a Bretanya i França és difícil d'estimar, mentre el govern francès no fa estadístiques sobre identitat ètnica. La població de la Bretanya (regions de Bretanya i Loira Atlàntic) és de 4.365.500 segons el cens de 2007.Breizh.net
Es diu que entorn de 1914 un milió de persones parlava bretó a l'est de la frontera entre les zones de parla bretó i gal·ló - entorn del 90% de la població de la Baixa Bretanya. En 1945 aquest percentatge hi havia caigut fins al 75%, i avui dia, les estadístiques més optimistes apunten al fet que només un 20% dels bretons pot parlar bretó. La població de Bretanya s'estima entorn dels 4 milions, incloent el departament de Loira Atlàntic, que va ser separat de Bretanya pel Govern de Vichy en 1941. Tres quartes parts de les 200.000-250.000 que utilitzen el bretó com a llengua quotidiana tenen més de 65 anys.
Una forta emigració històrica ha donat lloc a una diàspora bretona dins de les fronteres franceses i als Departaments d'ultramar. Es van assentar principalment a l'àrea de París, on més d'un milió de persones afirmen tenir ascendència bretona. Moltes famílies han emigrat igualment a Amèrica, sobretot al Canadà (especialment a Québec i les províncies marítimes) i als Estats Units. Els primers colons francesos a les Antilles Franceses procedia de Bretanya.
Història Orígens històrics dels bretons
miniatura|esquerra|Establiments bretons en el . A la fi del , gran quantitat de tropes auxiliars britanes de l'exèrcit romà es van estacionar a Armòrica per a protegir les costes gal·les i particularment les de l'Armòrica dels atacs dels pirates irlandesos, frisons i saxons. La Historia Brittonum, escrita per Nennius en el afirma que l'emperador Magne Màxim va donar ordre de retirar les tropes romanes de Britànnia, va assentar les seves tropes a Bretanya.
En el els angles, els juts i els saxons, pobles germànics vinguts del continent, empentant als britans, poble celta de la família britònica, a instal·lar-se a l'oest (País de Gal·les) i al sud (Cornualla) de l'illa. Però els bretons emigraren sobretot per tal de fugir de les incursions dels gaels, poble celta vingut d'Irlanda. Milers de bretons s'instal·laren a Armòrica. Aquest èxode no fou pas massiu sinó que consistí sobretot en una llarga sèrie d'infiltracions. L'oest de l'Armòrica a prendre el nom de Bretanya a causa d'aquest immigració contínua.
Tant Nennius com Gildas esmenten una segona onada de britans assentant-se a Armòrica al segle següent, escapant de la invasió anglosaxona i de l'assetjament dels escots. L'arqueologia moderna també recolza l'existència d'una migració en dues onades.Léon Fleuriot, Les origines de la Bretagne: l'émigration, Paris, Payot, 1980. Està acceptat generalment que els britans que van arribar a Bretanya van donar a la zona el seu nom i hi van portar el bretó, Brezhoneg, idioma emparentat amb el gal·lès i el còrnic.
Aquesta immigració britànica provocà una receltització de l'Armòrica que havia estat poc romanitzada a la caiguda de l'imperi romà. La població autòctona armoricana era cosina dels nouvinguts, ja que bretons gàl·lics i britans estan emparentats.Louis Élégoët, Bretagne, une histoire, CRDP de Bretagne, septembre 1998, , page 42, L'installation des Bretons en Armorique - Leur arrivée en Armorique. Extret : (...) llurs costums i llur cultura són similars; parlen llengües que, en aquesta època, eren properes: el gal a l'Armòrica i el bretó a Cornualla i a Gal·les." Les dues poblacions es coneixien prou bé a causa dels intercanvis que havien mantingut al llarg dels segles.
Hi ha nombrosos registres de missioners cristians arribats des de Gran Bretanya durant la segona onada de colonització, especialment el llegendari Gildas. Igual que en Cornualla, moltes poblacions bretones porten el nom dels set sants fundadors de l'església britànica. L'irlandès Sant Columbà també va desenvolupar activitats a Bretanya i és recordat a Saint-Colomban a Carnac.
La instal·lació a Armòrica comportà la creació de nous reialmes : Bro Waroch, Cornualla, Dumnònia (que s'estenia als dos costats del Canal de la Mànega en un moment de la seva història); endemés de nombrosos països tradicionals i culturals: Bro Leon, Poher, comtat de Porhoët, Bro Gwened, etc. Les relacions entre bretons i llurs veïns francs, els nous amos de la Gàl·lia, foren conflictives durant l'alta edat mitjana, entre rebel·lió i relativa submissió temporal. Carlemany no arribarà pas a sotmetre l'oest bretó.
Llengües miniatura|Retolació bilingüe a un carrer de Quimper L'existència de dues Bretanyes lingüísticament diferenciades és testimoniat de ben antic. En el la cancelleria pontifical, qui demanà al clergat de parlar la llengua dels seus feligresos, distingeix la Brittania gallicana i la Brittannia britonizans,Prigent Christiane, Pouvoir ducal, religion et production artistique en Basse-Bretagne de 1350 à 1575, pp.61-62 és a dir, la Bretanya gallésante i la Bretanya bretonnante. El límit està regulat i colpa als observadors per la netedat del traçat: per Gilbert Villeneuve qui parla de la Baixa Bretanya, « no hi ha absolutament cap diferència: es parla baix-bretó o no se'n parla, no hi ha punt intermedi ». Quan a l'historiador Pitre-Chevalier, en 1845 no va dubtar pas en qualificar aquesta frontera de « Gran Muralla Xinesa » de l'idioma bretó. Aquest límit lingüístic ha fluctuat des de l'emigració bretona a l'Armòrica en profit del gal·ló, i després del francèsHistoire de la langue breton, Hervé Abalain i avui es dibuixa com a tal : va de l'oest de Plouha i el sud de Paimpol, a les Costes d'Armor, passa per Châtelaudren, Corlay, Locminé i acaba a la península de Rhuys, a Ar Mor-Bihan»Gwendal Chevalier, Breton et Gallo, complémentarité ou concurrence ?, Les Cahiers de Sociolinguistique , n°12, 2008, Université de Lyon
Avui dia la llengua materna de la majoria dels bretons és el francès. D'altra part, cap dels dos parlars tradicionals de Bretanya, bretó i gal·ló, té cap mena de reconeixement oficial, però encara avui és utilitzada com a llengua quotidiana d'una petita part de bretons, principalment els de més edats. Algunes accions per tal de salvaguardar el bretó s'han dut a terme per part dels poders públics, com la senyalització bilingüe, sobretot a l'oest de la península, gràcies a l'impuls d'organismes com l'Ofis Publik ar Brezhoneg (abans Ofis ar Brezhoneg) i Stourm ar Brezhoneg. Aquesta senyalització francès/bretó no es va fer sense controvèrsia perquè també es va fer a l'Alta Bretanya.Comunicat de premsa del GRIB (Françoise Morvan), 4 de desembre de 2005 Association d'opposition à la signalisation bilingue en pays gallo Després del 1880 fins a mitjans del segle XX la política escolar dels diversos governs francesos és considerada pels milers de militants com a provocadora d'un veritable lingüicidi de la llengua bretona,L'écho de Savoie : Le PDPE-ALE accuse la France de "linguicide" au Parlement européen en la interdicció particularment a les escoles, en una òptica propera a la del Welsh Not al País de Gal·les.Dans le silence de l'histoire per Jean Le Dû En la filiació d'un decret de la França de Vichy del 12 de desembre de 1941 autoritzant l'ensenyament facultatiu dels "parlars locals" a les escoles primàries, la llei Deixonne d'11 de gener de 1951, presentada pel diputat socialista del Tarn Maurice Deixonne, però preparada pels diputats comunistes bretons,Article d'Olivier Moliner de l'Université Libre de Berlin, Arborescences : revue d'études françaises, n°1, mars 2011, consultable en ligne. autoritza l'ensenyament del bretó i de 3 altres llengües (occità, català, basc).
Una circular del ministre de l'Educació nacional, François Bayrou, del 7 d'abril de 1995, va incloure l'aprenentatge de la llengua i de la cultura regional al programa escolar. Avui el bretó i el gal·ló són ensenyats en algunes escoles primàries i secundàries i es poden fer algunes proves facultatives al batxillerat."Loi Deixonne et langues régionales : représentation de la nature et de la fonction de leur enseignement, Langue française, B. Gardin, 1975, Numéro 25, p. 29-36". http://www.persee.fr/web/revues/home/prescript/article/lfr_0023-8368_1975_num_25_1_6054?_Prescripts_Search_tabs1=standard& En 1966 fou autoritzat el posar noms bretons als nens.Instruction ministérielle du 12 avril 1966 (JO 3 mai 1966) relative aux principes généraux sur le choix des prénoms
Bretó
miniatura|Els diferents tons de gris tracen la disminució de bretó en benefici de gal·ló i del francès, la part blanca mai ha estat de majoria bretonòfona. El límit entre l'Alta i la Baixa Bretanya s'ha desplaçat gradualment cap a l'oest al llarg dels segles. A la fi de l'Imperi Romà els britans que fugiren de les invasions de la Gran Bretanya, s'instal·laren a loOest de l'Armòrica on van receltitzar aquesta part de la Gàl·lia feblement romanitzada.
D'origen celta britànic, el bretó és proper al còrnic, i en menor mesura del gal, i es classifica dins les llengües cèltiques insulars. Al la major part de la Bretanya era bretonòfona llevat de les zones al voltant de Nantes i Rennes, que han estat sempre de llengua romanç. A través dels segles i en l'Edat Mitjana, el bretó va decaure a l'oest de la península davant la pressió del francès i del gal·ló (vegeu el mapa). Al , a la Baixa Bretanya, Brest era gairebé completament aliena al bretó, la resta de les viles de Bretanya occidental eren parcialment francesitzades.Fañch BROUDIC, À la recherche de la frontière : la limite linguistique entre Haute et Basse-Bretagne aux XIXe et XX siècle Brest, Ar Skol vrezoneg – Emgleo Breiz, 1995, p. 85 Fins a mitjans del segle XX el bretó era la llengua materna de la majoria dels habitants de la Baixa Bretanya. La UNESCO ha classificat el bretó, de la mateixa manera que el gal·ló, com a «llengua seriosament en perillUNESCO Atlas des langues en danger du monde, 2009.».
Gal·ló
miniatura|Zona de parla gal·lo Els habitants de l'Alta Bretanya parlen tradicionalment el gal·ló, una llengua d'oïl, que presenta alguns elements d'intercanvi amb el bretó, principalment en el vocabulari i en la pronunciació. No hi ha acord en el nombre exacte de parlants. que poden variar de 28.300 parlants a 200.000.
Francès