miniatura|Abadia de Monte Cassino, construïda sota els preceptes de Sant Benet, en la imatge la reconstrucció actual de després de la batalla de Monte Cassino. El monestir va ser construït sobre un antic emplaçament pagà, un temple d'Apol·lo que corona el turó, rodejat per un mur sobre la fortificació de la xicoteta ciutat de Cassino, i recentment saquejat pels gots. El primer pas de Benet va ser destruir l'escultura d'Apol·lo i l'altar. El temple va ser dedicat a Joan Baptista. Una vegada instal·lat allí, Benet mai el va deixar. A Monte Cassino, va escriure la Regla benedictina que es va convertir en el principi fundador del monaquisme occidental. A Monte Cassino, va rebre la visita de Tòtila, rei dels ostrogots, tal vegada en 543 (l'única data històrica per a Benet). alt=Monestir de Sant Cugat|miniatura|Monestir de Sant Cugat Un monestir és un tipus d'edificació per a la reclusió dels religiosos, que hi viuen en comú un o diversos monjos. Originàriament un monestir era la cel·la d'un sol monjo o monja, anomenats en aquest cas ermitans o anacoretes. Posteriorment la tendència va ser la reunió dels diversos monjos per a establir una vida en comú. En aquest cas els monestirs cristians s'anomenen abadies (regides per un abat o abadessa), o priorats (regits per un prior) i supeditats a l'abat, segons el nombre de monjos. En tots els casos, la característica és la situació isolada del monestir, almenys originàriament, per tal de dur una vida espiritual apartada de la societat. En aquest sentit el monestir es contraposa al convent, seu d'una comunitat religiosa que no s'aparta de la societat sinó que s'hi incorpora d'alguna manera.
Els monestirs poden variar molt en grandària; des d'una llar reduïda que allotja només un ermità o, en el cas de les comunitats, des d'un únic edifici d'habitatges per a un superior i dos o tres monjos o monges, fins els grans complexos de residència, finques i tallers per a desenes o centenars de monjos o monges.
Característiques monàstiques Moltes religions i filosofies tenen tradicions monàstiques similars, per les quals les persones es comprometen a una vida religiosa al marge de la societat secular vivint en un monestir. La paraula monestir també s'usa en altres religions per a referir-se a aquesta mena de comunitats.
A la majoria de les religions la vida als monestirs es regeix per les regles de la comunitat que estableix entre altres coses el gènere dels habitants, obligant-los a romandre en el celibat així com a la poca o nul·la propietat personal.
El grau en què la vida en un monestir és independent de la societat també pot variar àmpliament. En algunes tradicions religioses, l'aïllament és un mandat a l'efecte de la contemplació eliminant el món quotidià, i en eixe cas els membres de la comunitat monàstica poden passar la major part del seu temps fins i tot aïllats els uns dels altres. Uns altres se centren en la interacció amb les comunitats locals a fi de proporcionar alguns servicis, com l'ensenyança, l'assistència mèdica, o l'evangelització. Algunes comunitats monàstiques estan només ocupades estacionalment, depenent tant de les tradicions involucrades i del clima local, i les persones poden ser part d'una comunitat monàstica, per períodes que van d'uns dies a quasi tota la vida.
La vida dins dels murs d'un monestir es pot mantenir econòmicament de diverses formes: per mitjà de la fabricació i venda de béns, ben sovint productes agrícoles, com ara formatge, vi, cervesa, licors, gelees i, per donacions o almoines; lloguers o per ingressos derivats d'inversions, i per fons d'altres organitzacions religioses que tradicionalment recolzen els monestirs. No obstant això, els monestirs catòlics s'han actualitzat i adaptat a la societat moderna, oferint serveis de computació, comptabilitat, gestió, així com l'administració d'hospitals, a més de disposar d'escoles, col·legis i universitats.
Etimologia La paraula monestir procedix del grec μοναστήριον (monastērion), de l'arrel μόνος-monos (= "un de sol"), puix originàriament tots els monjos cristians eren ermitans. El primer que fa ús de la paraula monastērion és el filòsof jueu del Filó d'Alexandria.La vida contemplativa, cap. III
Vocables per a «monestir» en diferents tradicions Els monestirs budistes generalment s'anomenen «vihara» (en llengua pali). Els vihares poden ser masculins o femenins, i d'acord amb l'ús comú de les llengües occidentals, un vihara poblat per dones sovint pot ser anomenat un convent de monges. No obstant això, amb «vihara» també pot es pot fer referència a un temple. En el budisme tibetà, els monestirs són anomenats sovint «gompa». A Tailàndia, Laos i Cambotja, un monestir s'anomena «wat».
A l'hinduisme els monestirs són anomenats «matha», «mandir», «koil», o més comunament «asram».
El jainisme usa el terme vihara budista.
La vida comunal d'un monestir cristià es denomina cenobítica, en contraposició amb la vida anacorètica d'un ermità. Pot ser una comunitat d'hòmens (monjos) o de les dones (monges). Una cartoixa és qualsevol monestir pertanyent a l'orde de la Cartoixa.
En el cristianisme ortodox una comunitat monàstica reduïda es pot anomenar «skete», i una de molt gran o d'important se li pot donar la dignitat d'un «lavra».
Primers monestirs cristians miniatura|Monestir de Kecharis La vida monàstica per als cristians va començar poc de temps després de la mort de Jesús. Els primers cristians compartien les seves possessions i portaven una vida d'entrega a Déu. No obstant això, Joan Baptista pot ser considerat el primer monjo cristià, tot i que ell era jueu, en un moment en què cristianisme i judaisme eren una mateixa cosa.
Al , sant Antoni, un cristià egipci, va reflexionar sobre les paraules de Jesús "si vols ser perfecte, ves, ven el que tens i dona-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel; després vine, seguix-me",Mt 19:21 i va decidir retirar-se de la societat. Ell i els seus seguidors van abandonar totes les seves possessions i van anar al desert d'Egipte i Síria. D'esta manera creien viure més prop de Crist dedicant-se a l'oració i la contemplació. Inicialment van viure sols, però poc de temps després van decidir unir-se i habitar coves o cabanyes construïdes per ells mateixos, senzilles però suficients per fer-hi la seva vida d'oració en comunitat. Aquest és el primer cas de monestir registrat. Encara avui dia continua en funcionament.
Una forma de monacat de transició va ser creat més tard per Sant Amon en què malgrat la incomunicació, els monjos vivien prou a prop entre si per oferir-se suport mutu; els diumenges es reunien per als serveis comuns. A la pràctica eren agrupacions d'ermites que a la llarga van ser rodejades per un mur amb dues finalitats: defensiva; i per mantenir als eremites aïllats del món.
Sant Pacomi va desenvolupar la idea que els monjos visquéssin junts sota el mateix sostre (monacat cenobític). Els monestirs es van convertir en una espècie de ciutat ideal distribuïda segons els oficis amb una sèrie de cel·les i una sala comuna. Aviat el desert egipci es va omplir de monestirs, especialment al voltant de Nítria, que s'anomena la «Ciutat Santa» en record de Jerusalem, en la qual trobaven la seua inspiració. Segons les estimacions més de 50.000 monjos vivien en esta àrea.
miniatura|esquerra|Nau central del monestir de Montecassino La paraula monestir en un primer moment va significar la «cel·la» d'un monjo. Després va passar a indicar les agrupacions de cel·les, anomenades «laures». Finalment va designar un «cenobi», o lloc on habita una comunitat de monjos. Al principi, les construccions eren molt simples, però varen anar evolucionant al llarg de la història fins a convertir-se en autèntiques obres d'art.
Encara que sempre varen existir ermitans, la idea va tindre èxit, i es va estendre a altres llocs de seguida:
Sant Eugeni va fundar un monestir en el mont Izla a Nísibis (Mesopotàmia (350)), i des d'este monestir va propagar la tradició cenobítica per Mesopotàmia, Pèrsia, Armènia, Geòrgia, i fins i tot l'Índia i la Xina. Sant Sabas va organitzar als monjos del desert de Judea, en un monestir a prop de Betlem (483), que és considerat com la casa mare de tots els monestirs de l'església ortodoxa oriental. El monacat irlandès, consistia en fundacions molt xicotetes assentades en llocs el més solitaris i llunyans possible, el monjo més famós és Patrici d'Irlanda, patró d'Irlanda. Sant Benet els recriminava un individualisme excessiu. Durant el Sant Benet va fundar l'abadia de Montecassino al Laci (529), en el qual va crear una nova comunitat, els benedictins, i va establir regles de convivència que després varen servir de base per a altres congregacions. Els seguidors de sant Benet feien tres promeses: abandonar totes les seues possessions personals (vot de pobresa), no mantindre relacions sexuals (vot de castedat), i seguir les regles de la vida monàstica obeint l'abat (vot d'obediència). Va ser la llavor del monacat catòlic romà en general, i de l'orde de Sant Benet, en particular: «La Gran Chartreuse» casa mare de l'Orde de la Cartoixa fundada per Sant Bru de Colònia es va establir en el com una comunitat eremítica. És considerat dins l'Església Occidental l'orde religiós més auster. Kecharis és un monestir del , localitzat a 60 km d'Erevan, en el poble Ski de Tsakhkadzor, en Armènia. Situat en les muntanyes Mambak, Kecharis va ser fundat per un príncep Pahlavuní en el , i la construcció va continuar fins a mitjan . Entre els segles XII i XIII, Kecharis va ser un gran centre religiós d'Armènia, i lloc d'educació superior. Hui en dia el monestir ha sigut totalment restaurat i és clarament visible des dels tossals de Skí.
Monestirs femenins miniatura|Planta del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Els monestirs de dones daten del segle IV. Sant Antoni Abat va edificar a Egipte un d'aquests monestirs i va posar a sa germana a dirigir-lo com a superiora. Sant Basili, patriarca del monacat oriental, va fundar diversos monestirs per a dones jóvens a Capadòcia (actual Turquia) i altres enclavaments. A partir de llavors es varen multiplicar en Orient estos cenobis i a principis del alguns comptaven amb més de 200 monges. Sant Jeroni dona fe dels cenobis de dones a Occident. A Roma, a Gàl·lia i en Milà es varen fundar diversos sota la direcció de Sant Ambròs, Atanasi i Eusebi.
A la Gàl·lia del existien també cenobis de monges. El més cèlebre va ser el monestir de Sant Ambrosi on es va recloure sa germana Marcel·lina amb una companya anomenada Càndida. Sant Ambrosi testifica en els seus escrits que allí arribaven dones de llocs llunyans per a rebre de les seues pròpies mans els hàbits (llavors era el vel).Ambrosi de Virgin. Llib. I cap. 10. De Placentino sacrandae virguets veniunt, de Bononiensi veniunt, de Mauritania veniunt ut hic valentur.
Vegeu: Monestir de Jonqueres, Monestir de Pedralbes (Clarisses), Reial monestir de Las Huelgas (cistercenc), Sant Benet de Montserrat, Sant Pere de les Puel·les i Monestir de Sant Daniel de Girona (Benedictines), Monestir de Sant Joan de les Abadesses, Monestir de Santa Clara de Xàtiva (franciscanes), Santa Maria de Vallbona de les Monges (cistercenc), Santa Maria de Valldonzella (cistercenc), llista de monestirs femenins a Catalunya.
L'edat mitjana miniatura|esquerra|Monestir de San Juan de la Peña, Osca. En l'edat mitjana, molts dels monestirs també servien com a granges, casa d'hostes, centres d'aprenentatge i fins com a hospitals, quasi sempre sota les regles benedictines. Varen ser, juntament amb les catedrals, els grans centres de cultura amb escoles i biblioteques importants. Més tard varen aparéixer altres órdens que varen establir regles fins i tot més rígides, com els cartoixans o els cistercencs.