miniatura|Cartell a una platja de Durban, Sud-àfrica l'any 1989. "Segons la secció 37 de les lleis de platges de Durban aquesta àrea de bany està reservada per a l'ús exclusiu dels membres del grup racial blanc".
Lapartheid (pronunciat ɐˈpartɦɛit en afrikaans) va ser una política que esdevingué un sistema de segregació racial duta a terme entre 1948 i 1990 durant els governs del Partit Nacional a Sud-àfrica (i Namíbia mentre restà sota tutela sud-africana). El primer esment que es té del mot és en un discurs de Jan Smuts del 1917, l'aleshores primer ministre. Significa "separació'" o més literalment "apartament" en afrikaans i neerlandès, però el terme ha estat adoptat per moltes altres llengües, ampliant-ne el significat per explicar situacions de discriminació racial, i reclamat amb més o menys èxit per diversos pobles o grups oprimits. La segregació racial a Sud-àfrica començà durant el colonialisme, però l'oficialització de l'apartheid començà després de les eleccions generals de 1948. La nova legislació classificava els habitants en grups racials (blancs, negres, coloured i indis) i les zones residencials foren segregades mitjançant trasllats forçosos. Els habitants negres foren desposseïts de la ciutadania i traslladats a un dels 10 territoris autònoms tribals o bantustans del país, quatre dels quals esdevingueren estats independents. El govern segregà l'educació, la sanitat i altres serveis públics, i reservà per als blancs aquells de major qualitat i per als negres els pitjors.
L'apartheid comptà amb una resistència interna considerable. El govern respongué a les protestes i aixecaments il·legalitzant l'oposició, promovent una forta repressió i empresonant els més significatius líders anti-apartheid, com Nelson Mandela. Les reformes promogudes els anys 80 no varen aconseguir sufocar l'oposició, i el 1990 el president Frederik Willem de Klerk començà les negociacions per posar fi al sistema. El 1994 se celebraren eleccions multirracials per sufragi universal que guanyà el Congrés Nacional Africà de Nelson Mandela.
Precursors de l'apartheid Els legisladors colonials britànics introduïren una nova legislació a la Colònia del Cap i la Colònia de Natal durant el que pretenia regular els moviments migratoris des de les regions tribals fins a les colonitzades, ocupades pels blancs i els coloured, governades pels britànics. Les lleis s'aprovaren no només per restringir el moviment dels negres cap aquestes àrees sinó també per prohibir el moviment d'un districte a un altre a tots aquells que no tenien una autorització firmada. Als negres no se'ls permetia sortir al carrer durant la nit en aquestes colònies i havien de dur els seus passis sempre a sobre.
Eleccions de 1948 En les eleccions de 1948 el principal partit Afrikaner, el Herenigde Nasionale Party (Partit Nacional Reunificat o NP) sota el lideratge del clergue protestant Daniel Malan va fer campanya a favor de la legislació de l'apartheid. El NP va guanyar de forma ajustada les eleccions contra el Partit Unificat de Jan Smuts, un clar opositor a les lleis de segregació racial, i va formar un govern de coalició amb un altre partit Afrikaner. D'aquesta manera Malan esdevingué el primer primer ministre de l'apartheid. Els dos partits de govern es fusionaren més tard formant el Partit Nacional.
Sistema de l'apartheid miniatura|Localització dels Bantustans a Sud-àfrica. L'apartheid sovint es divideix en gran apartheid i petit apartheid. El gran apartheid es refereix a l'intent de partir Sud-àfrica en diferents estats, mentre que el petit apartheid fa referència la política de segregació racial. La primera fou aplicada fins a la dècada dels 90, mentre que la segona s'abandonà durant els anys 80.
Gran apartheid La creació dels bantustans provocà que els ciutadans negres fossin desposseïts de la ciutadania i traslladats a un d'aquests territoris. Els bantustans ocupaven extensions relativament petites i econòmicament improductives. Malgrat tot, molts negres mai residiren en els Bantustans que els foren assignats. El sistema revocà el dret a vot a tots aquells que residien en territoris reservats per als blancs. Es feu efectiva una gran segregació en diferents camps com l'educació, on els negres eren educats per esdevenir la classe treballadora.
Durant la durada del règim arribaren a establir-se deu bantustans assignats a diferents grups ètnics negres:
Lebowa i QwaQwa als basotho Bophuthatswana als tswana KwaZulu als zulu KaNgwane als swanzey Transkei i Ciskei als xhosa Gazankulu als tsonga Venda als venda KwaNdebele als ndebeles
D'entre tots aquests el Transkei (1976), Bophuthatswana (1977), Venda (1979) i Ciskei (1981) foren declarats oficialment independents. Als habitants d'aquests territoris se'ls revocà la ciutadania sud-africana. En aquests casos la política oficial de l'apartheid fou assimilar els problemes d'aquests territoris als que molts països afronten per culpa de la Immigració il·legal.
Per tal d'establir la segregació entre els anys 60 i 80 es dugué a terme una política de trasllats forçosos dels ciutadans cap a les seves zones assignades de residència. Algunes fonts citen la xifra de més de 3 milions i mig de desplaçats durant aquest període. Aquests inclogueren el trasllat a causa de reurbanització de barris marginals, treballadors en explotacions agrícoles propietat de ciutadans blancs, ciutadans dels anomenats punts negres (zones de propietat de negres rodejades per propietats de blancs), les famílies de treballadors que vivien en municipis a prop dels bantustans o l'excedent d'habitants de les zones urbanes. Entre aquestes destaquen el gran nombre d'habitants de Western Cape que foren traslladades als bantustans de Transkei o Ciskei o els prop de 60.000 habitants de Johannesburg traslladats a Soweto, acrònim de South Western Townships(municipis del Sud-oest).
L'objectiu del Partit Nacional des de la seva arribada al poder fou la d'establir un estat cristià que garantís la supremacia dels ciutadans blancs. Els punts clau que foren implementats per a garantir la segregació racial foren:
Separació de la població en grups racials: africans, coloured, indis i blancs; Segregació racial estricta en les zones urbanes; Restricció de la possibilitat dels africans de viure en zones urbanes; Un sistema molt restrictiu i fortament controlat d'immigració laboral; Posar l'accent al tribalisme i l'ortodòxia en l'administració africana Un reforçament dràstic de la legislació sobre seguretat i control
El reconeixement internacional dels bantustans fou extremadament limitat i generalment es limità al reconeixement mutu entre ells i per part de Sud-àfrica que obrí ambaixades en les capitals d'alguns d'aquests territoris. Només Israel arribà en algun moment a mantenir relacions diplomàtiques amb Ciskei que l'any 1982 obrí una delegació diplomàtica a Tel-Aviv.
Petit apartheid El Partit Nacional va aprovar una sèrie de lleis que es van conèixer amb el nom de Petit apartheid. La primera d'elles va ser la prohibició dels matrimonis mixtos (Llei 55 de 1949), que prohibeix el matrimoni entre blancs i persones d'altres races. L'Esmena d'Immoralitat, Llei 21 de 1950 (modificada el 1957 per la Llei 23) prohibeix "les relacions racials il·legals" i "qualsevol acte immoral o indecent" entre una persona blanca i un africà, indi o persona de color (coloured).
Als negres no se'ls va permetre a la gestió de les empreses o les pràctiques professionals en les àrees designades com "Sud-àfrica blanca", sense un permís. Se suposava havien de passar a les zones designades com a homelands i establir les seves empreses i pràctiques allà. El transport i les instal·lacions civils van ser segregats. Els autobusos negres s'aturaven a les parades d'autobús negre i els blancs a les d'autobús blanc. Trens, hospitals i ambulàncies van ser segregats. Degut a la menor quantitat de pacients blancs el fet que els metges blancs preferien treballar en hospitals blancs, les condicions en aquests van ser molt millors que en els sovint superpoblats hospitals negres.
Es va prohibir als negres viure o treballar en les àrees blanques, a menys que hi tinguessin un passi (amb el malnom de dompas, "passi estúpid" en afrikaans). Només amb els negres inclosos en la "Secció 10" de drets (els que havien emigrat a les ciutats abans de la Segona Guerra Mundial) van ser exclosos d'aquesta disposició. El passi s'expedia únicament a una persona negre amb un treball aprovat. Els cònjuges i els fills havien de ser abandonats en els bantustans. Una passi era expedit per un districte judicial (normalment una ciutat) confinant el titular en l'àrea pel qual aquest tenia validesa. Una persona sense un passi vàlid estava subjecta a detenció a ser jutjat per ser un immigrant il·legal. A això li seguia una deportació sovint al bantustan d'origen i al judici de l'empresa (per donar feina a un immigrant il·legal). Furgonetes de la policia patrullaven les zones "blanques" buscant negres "il·legals" sense passis. Als negres no se'ls permetia donar feina a la gent blanca en la Sud-àfrica blanca.
Malgrat que els sindicats per a negres i gent de color existien des de principis del , no va ser fins a les reformes de la dècada de 1980 que es va formar un autèntic moviment sindical plenament desenvolupat.
A la dècada de 1970 l'educació en el sistema d'educació bantu (el sistema d'ensenyament es practicava a les escoles negres de la Sud-àfrica blanca) costava a l'estat només una desena part que la dels nens blancs. L'ensenyament superior es va impartir en universitats i col·legis segregats després de 1959. Es van crear vuit universitats negres en els territoris patris. La Universitat de Fort Hare en el territori de Ciskei (avui Cap Oriental), va acollir només els estudiants de parla xosa. Els parlants de sesotho, tswana, pedi i venda es van matricular en la recentment fundada Escola Superior del Nord a Turfloop, mentre que la Universitat de Zululandia es va posar en marxa per a acollir als estudiants Zulu. Els coloured i els indis tenien els seus propis establiments a Ciutat del Cap i a Natal, respectivament.
A més, cada bantustan controlava la seva pròpia educació, la salut i el sistema policial. Als negres no se'ls permetia comprar licor. Només se'ls permetia comprar de l'estat la producció de cervesa de mala qualitat (encara que aquesta norma es va relaxar més tard). Es van segregar les platges públiques, així com les piscines públiques, alguns ponts de vianants, els lloc d'aparcament dels cinemes "drive-in", els cementiris, els parcs i els banys públics. No es permetia l'entrada als negres a cinemes i teatres de les "zones blanques" i pràcticament no hi havia sales de cinema a les zones negres. La majoria dels restaurants i hotels en àrees blanques no permetien l'admissió de negres a excepció del personal. Es va prohibir als negres africans d'assistir a les esglésies "blanques" però aquesta norma mai es va aplicar rígidament, i les esglésies van ser un dels pocs llocs on es podien barrejar les races sense la interferència de la llei. Els negres que guanyaven 360 rands a l'any, 30 rands al mes o més, havien de pagar impostos, mentre que el llindar per als blanc era dues vegades més alt, de 750 rands l'any, 62,5 rand per mes. D'altra banda, la taxa d'impostos per als blancs va ser considerablement superior a la dels negres.