El canal de la Mànega (en anglès English Channel; en francès La Manche) forma part de l'oceà Atlàntic i el comunica amb la mar del Nord. Situat a l'oest d'Europa, separa el nord-est de França de l'illa de la Gran Bretanya. És la zona de transport marítim més concorreguda del món.
Té uns 560 km de llarg i varia d'amplada des de 240 km en el seu màxim ample fins a 34 km en la part més estreta a l'Estret de Calais (també anomenat estret de Dover), on només 34 quilòmetres de distància separen Dover del cap francès Gris-Nez."English Channel". The Columbia Encyclopedia, 2004. És el més petit dels mars poc profunds al voltant de la plataforma continental d'Europa, amb una superfície d'uns 75.000 km².
Al sud-oest del canal, prop de la costa francesa de la Normandia, hi ha les illes Anglonormandes, pertanyents al Regne Unit. L'illa francesa d'Ouessant, davant la costa bretona, marca l'extrem occidental del canal. A la zona sud del canal hi destaca la península de Cotentin.
El nom català del canal prové del francès, en què la Manche vol dir "la màniga". Aquest mateix significat és el que s'ha conservat en alemany (Der Ärmelkanal), en italià (la Manica) o en esperanto (Manika Markolo), a diferència de l'anglès, que l'anomena "canal anglès" (English Channel) o el neerlandès, que en diu simplement "el canal" (Het Kanaal); l'espanyol (Canal de la Mancha) i el portuguès (Canal da Mancha), curiosament, adapten la forma francesa tan sols fonèticament però sense conservar-ne el significat originari, ja que Mancha no fa referència a cap màniga. En altres idiomes: normand, la Maunche; jerseiès, lé Ch'na; Guernseiès, lé Ch'nal; bretó, Mor Breizh; gal·lès: Môr Udd; còrnic: Mor Bretannek; neerlandès, Het Kanaal.
El Canal va ser un factor clau perquè la Gran Bretanya es convertís en una superpotència naval i ha estat usat per la Gran Bretanya com un mecanisme de defensa natural pel qual es van produir moltes possibles invasions, com les guerres napoleòniques i les d'Adolf Hitler a la Segona Guerra Mundial aturat.
La població al voltant del canal de la Mànega es troba predominantment a la costa anglesa i les principals llengües que es parlen en aquesta regió són el francès i l'anglès.
Noms esquerra|miniatura|upright=2|Mapa amb la nomenclatura francesa
El nom apareix per primera vegada a les fonts romanes com (o , que significa l'oceà britànic o el mar britànic). Les variacions d'aquest terme van ser utilitzades per escriptors influents com Ptolemeu, i es van mantenir populars entre els autors britànics i continentals fins a l'època moderna. Altres noms llatins per al mar inclouen (l'oceà gal) que va ser usat per Isidor de Sevilla al segle VI. El terme mar britànic encara s'utilitza a Cornualla i Bretanya, amb el mar conegut com a en còrnic i en bretó. Tot i que és probable que aquests noms derivin del terme llatí, és possible que siguin anteriors a l'arribada dels romans a la zona. El gal·lès modern sovint (el Mar del Senyor/del Príncep), però aquest nom va descriure originalment tant el Canal com el Mar del Nord combinats.
Els textos anglosaxons fan referència al mar com a Sūð-sǣ ("Mar del Sud"), però aquest terme va caure en desgràcia, ja que els autors anglesos posteriors van seguir les mateixes convencions que els seus contemporanis llatins i normands. Un nom anglès que va persistir va ser Narrow Seas, un terme col·lectiu per al canal i el Mar del Nord. Quan Anglaterra (seguida per la Gran Bretanya i el Regne Unit) reclamava la sobirania sobre el mar, es va nomenar un almirall de la Royal Navy amb funcions de manteniment en els dos mars. L'oficina es va mantenir fins al 1822, quan diverses nacions europees (inclòs el Regne Unit) van adoptar un límit de tres milles a les aigües territorials.
Canal Anglès 369px|miniatura|Palau d'Osborne, el refugi d'estiu de la reina Victòria a l'illa de Wight. A partir de finals del , els assentaments a la costa del Canal de la Mànega i als voltants d'Anglaterra es van convertir ràpidament en pròspers centres balnearis, reforçats per la seva associació amb la reialesa i les classes mitjanes i altes. La paraula canal es va registrar per primera vegada en anglès mitjà al i es va prendre del francès antic (una forma variant de 'canal'). A mitjan , un mapa italià basat en la descripció de Ptolemeu va anomenar el mar Britanicus Oceanus nunc Canalites Anglie (oceà britànic però ara canal de la Mànega). El mapa és possiblement el primer ús registrat del terme canal de la Mànega i la descripció suggereix que el nom havia estat adoptat recentment.
Al segle XVI els mapes holandesos es referien al mar com l’ (Canal Anglès) i cap a la dècada de 1590, William Shakespeare va utilitzar la paraula Canal a les seves obres de teatre d'Història d'Enric VI, suggerint que en aquella època, el nom era entès popularment pels anglesos.
Al segle XVIII el nom de canal de la Mànega era d'ús comú a Anglaterra. Després de les Actes d'unió de 1707, aquest va ser substituït en els mapes i documents oficials pel Canal Britànic o el Mar Britànic durant gran part del segle següent. No obstant això, el terme canal de la Mànega es va mantenir popular i finalment es va utilitzar oficialment en el .
miniatura|Mapa de la zona del canal amb nomenclatura francesa El nom francès es fa servir almenys des del . Normalment, es diu que el nom fa referència a la forma del canal. L'etimologia popular l'ha derivat d'una paraula celta que significa "canal" que també és la font del nom per al minch a Escòcia,Room A. Placenames of the world: origins and meanings, p. 6. però aquest nom no està documentat abans del , i les fonts franceses i britàniques d'aquella època són clares sobre la seva etimologia.Cotgrave R., A Dictionarie of the French and English Tongues, London, A. Islip, 1611, art. « Manche ». El nom en francès ha estat adaptat directament a altres llengües romàniques (, , , ) així com l'alemany (Ärmelkanal).
Naturalesa Geografia miniatura|Mapa del canal de la Mànega
L'Organització Hidrogràfica Internacional defineix els límits del canal de la Mànega de la següent manera:
L'OHI defineix el límit sud-oest del mar del Nord com "una línia que uneix el far de Walde (França, 1°55'E) i Leathercoat Point (Anglaterra, 51°10'N)". El far de Walde és a 6 km a l'est de Calais (), i Leathercoat Point es troba a l'extrem nord de la badia de St Margaret, Kent, a uns 8 km al Nord-est de Dover ().
esquerra|miniatura|L'estret de Dover vist des de França, mirant cap a Anglaterra. Els penya-segats blancs de Dover a la costa anglesa són visibles des de França en un dia clar.
L'Estret de Calais a l'extrem oriental del Canal, és el seu punt més estret, mentre que el seu punt més ample es troba entre la badia de Lyme i el golf de Sant-Maloù, prop del seu punt mitjà."English Channel". The Columbia Encyclopedia, 2004. És relativament poc profund, amb una profunditat mitjana d'uns 120 m a la seva part més ampla, reduint-se a una profunditat d'uns 45 m entre Dover i Calais. Cap a l'est a partir d'aquí, el mar del Nord contigu es redueix a uns 26 m als Broad Fourteens, on es troba sobre la conca hidrogràfica de l'antic pont continental entre East Anglia i els Països Baixos. Arriba a una profunditat màxima de 180 m a la vall submergida de Hurd's Deep, 48 km l'oest-nord-oest de Guernsey."English Channel" The Hutchinson Unabridged Encyclopedia including Atlas. 2005. La regió oriental al llarg de la costa francesa entre Cherbourg i la desembocadura del riu Sena a Le Havre es coneix sovint com la badia del Sena ().:fitxer:Allied Invasion Force.jpg + Mapa Francès del canal
miniatura|Tres desembocadures franceses. De dalt a baix: la Somme, l'Authie i la Canche
Hi ha diverses illes importants al Canal, les més notables són l'illa de Wight davant de la costa anglesa i les Illes Anglonormandes, dependències de la Corona britànica davant de la costa de França. La línia de costa, particularment a la costa francesa, està profundament sagnada; diverses petites illes properes a la costa, com Chausey i Le Mont-Saint-Michel, es troben sota la jurisdicció francesa. La península de Cotentin a França sobresurt al Canal, mentre que al costat anglès hi ha un petit estret paral·lel conegut com el Solent entre l'illa de Wight i el continent. La Mar Cèltica es troba a l'oest del Canal.
El canal actua com un embut que amplifica el rang de marea des de menys d'un metre com s'observa al mar a més de 6 metres com s'observa a les Illes Anglonormandes, la costa oest de la península de Cotentin i la costa nord de Bretanya. La diferència de temps d'unes sis hores entre les aigües altes als límits oriental i occidental del Canal és indicativa de l'ampliació del rang de marea per la ressonància.
El canal es divideix en les àrees següents, des de l'est: Dover Wight Portland Plymouth
Orígens geològics miniatura|Europa durant l'últim màxim glacial fa 20.000 anys El Canal és d'origen geològicament recent, havent estat terra ferma durant la major part del període del Plistocè. Abans de la glaciació Devensiana (el període glacial més recent, que va acabar fa uns deu mil anys), la Gran Bretanya i Irlanda formaven part de l'Europa continental, enllaçades per un anticlinal Weald-Artois ininterromput, una cresta que actuava com una presa natural que retenia una gran aigua dolça, llac proglacial a la regió de Doggerland, ara submergit sota el mar del Nord. Durant aquest període, el mar del Nord i gairebé totes les illes britàniques estaven cobertes de gel. El llac s'alimentava de l'aigua de desglaç del Bàltic i de les capes de gel de Caledònia i Escandinava que s'unien al nord, bloquejant-ne la sortida. El nivell del mar era d'uns 120 m més baix del que és avui. Després, entre 450.000 i 180.000 anys, almenys dues inundacions catastròfiques dels llacs glacials van trencar l'anticlinal de Weald-Artois.
La primera riuada de fa 450 000 anys hauria durat uns quants mesos, alliberant fins a un milió de metres cúbics d'aigua per segon. La riuada va començar amb grans, però localitzades cascades sobre la carena, que van excavar depressions conegudes ara com a Fosses Dangeard. El flux va erosionar la carena de retenció, fent que la presa de roca fallés i alliberant l'aigua del llac a l'Atlàntic. Després de múltiples episodis de canvi del nivell del mar, durant els quals les Fosses Dangeard es van omplir en gran part per diverses capes de sediments, una altra inundació catastròfica fa uns 180.000 anys va tallar una gran vall amb sòls de roca, el canal de Lobourg, d'uns 500 m d'ample i 25 m de profunditat, des del sud de la conca del mar del Nord a través del centre de l'estret de Dover i cap al canal de la Mànega. Va deixar illes aerodinàmiques, solcs d'erosió longitudinals i altres trets característics dels esdeveniments catastròfics de megainundació, encara presents al fons del mar i ara revelats per un sonar d'alta resolució. A través del canal fregat passava un riu, el riu Channel, que drenava el Rin i el Tàmesi combinats cap a l'oest fins a l'Atlàntic.
Les inundacions van destruir la cresta que connectava la Gran Bretanya amb l'Europa continental, tot i que una connexió terrestre a través del sud del mar del Nord hauria existit de manera intermitent en èpoques posteriors quan els períodes de glaciació van donar lloc a la baixada del nivell del mar. Al final de l'últim període glacial, l'augment del nivell del mar va trencar finalment l'última connexió terrestre.
Ecologia Com a ruta de navegació molt transitada, el Canal experimenta problemes ambientals després d'accidents en què participen vaixells amb càrrega tòxica i vessaments de petroli. De fet, més del 40% dels incidents del Regne Unit que amenacen la contaminació es produeixen al Canal o molt a prop. Un fet va ser el MSC Napoli, que el 18 de gener de 2007 va ser varat amb gairebé 1700 tones de càrrega perillosa a la badia de Lyme, un litoral protegit patrimoni de la humanitat. El vaixell havia estat danyat i es dirigia cap al port de Portland.