miniatura|La corona és un dels símbols de la monarquia. La imatge correspon a la corona del rei Cristià IV de Dinamarca, avui dia és al Palau de Rosenborg de Copenhaguen. La monarquia és la forma d'estat en què una persona té dret, generalment per via hereditària, a regnar com a cap d'estat. El títol amb què regnen els monarques varia segons les zones i l'estructura jurídica del seu estat. Es poden dir: reis, emperadors, tsars, kàisers, etc. A través de la història molts monarques han tingut poder absolut, de vegades sobre la base de la seva pretesa divinitat.
A l'edat mitjana la monarquia s'havia estès per tot Europa, fonamentada moltes vegades per la necessitat que un dirigent autoritari pogués convocar i dirigir les tropes necessàries per a la defensa del territori.
Així, Rei és un títol habitualment vitalici i hereditari del dirigent investit d'autoritat sobre un sol estat, nació o tribu. Els primers reis germànics eren escollits, però aquesta pràctica es va acabar amb la institució del dret de primogenitura. La primogenitura és el dret del fill més gran a heretar la propietat d'un antecessor mort, generalment el pare, i prioritzant la línia masculina. Per això, és també el dret de successió al tron del fill més gran en una monarquia.
Sota la influència del cristianisme, els monarques van començar a ser coronats i ungits per les autoritats eclesiàstiques sota la justificació del dret diví dels reis.
Actualment la majoria de monarquies són constitucionals (amb poder limitat), bàsicament com a símbols de la unitat nacional. A Europa estan vigents, en aquests moments, deu monarquies, que són les del Regne Unit (el rei del qual és també el cap d'estat del Canadà, Austràlia i Nova Zelanda), Espanya, els Països Baixos, Noruega, Suècia, Dinamarca, Bèlgica, Luxemburg, Mònaco i Liechtenstein.
El dret de primogenitura en la successió al tron d'una monarquia sol establir la preferència del fill sobre la filla. Per això en la corona espanyola l'hereu de Joan Carles I fou el Príncep Felip i no pas la Infanta Helena, que és la germana gran. Això està legislat per la Constitució Espanyola aprovada el 6 de desembre de 1978, en el seu Article 57 núm. 1.
Etimologia La paraula monarca (del llatí monarcha) ve del grec μονάρχης (de μόνος, ‘un’/‘singular’, i ἀρχων, ‘líder’/‘governant’) referit (almenys pel nom) a un únic governant absolut. Amb el temps la paraula ha estat emprada per l'ús d'altres governants autocràtics o dictadors. Els usos moderns de la paraula generalment porten implícit un sistema de successions hereditari.
Evolució històrica La monarquia en diferents civilitzacions miniatura|El penúltim emperador xinès, Guangxu, exhibia les gales intemporals de la monarquia més perdurable que hi ha hagut en la història, en aquells moments (a començaments del ) en una decadència que, vista en la seva mil·lenària perspectiva, es pot considerar un parèntesi o canvi de cicle, en què la Xina comunista tindria certs trets de continuïtat. A través de la història molts monarques han ostentat poder absolut, de vegades sobre la base de la suposada divinitat. A l'antic Egipte, per exemple, el faraó era una divinitat, igual que alguns governants orientals (despotisme oriental). En altres civilitzacions, la dualitat de poders (poder temporal i poder espiritual), feia sorgir un rei civil, com l'en sumeri, mentre que els temples eren controlats per una casta sacerdotal. La incorporació de funcions religioses a aquest dirigent temporal va acabar produint la figura de l'ensi.
A Egipte i Mesopotàmia apareixen els primers registres de noms de reis que constitueixen alguns dels primers documents històrics: Menes o Narmer, que va unificar l'Alt i el Baix Egipte al voltant del segle XXXI aC, i encapçala les llistes reials d'Egipte (tot i que hi ha un període protodinàstic o dinastia 0 anterior a la unificació, en la qual s'han conservat noms de reis i regnes de menor escala des del segle XXXII aC; i els mítics Alulim de Eridu i els reis de Kiš, Uruk i Ur, encara que no és fins Mebaragesi, el 22è de Kiš, que utilitza el títol real de lugal o home gran, entorn del ), quan es té més constància històrica, encara que fos considerat contemporani del mític Gilgamesh. Un altre dels primers noms de la llista de reis sumeris els quals se sol donar crèdit és Lugalzagesi d'Uruk segle XXIV aC.
El sistema imperial a la Xina, des de la dinastia Xia segle XXI aC que va seguir als mítics Tres augustos i cinc emperadors primigenis, atorgava a l'emperador el poder suprem sota el Mandat del Cel. Molt més tard, els kans mongols, successors de Genguis Kan, van estendre aquest concepte de poder universal per tota Àsia.
Després de la inicial cultura de la vall de l'Indus, les invasions indoeuropees o àries (un concepte filològic de debatudes implicacions històriques), van imposar la civilització Vèdica i formes d'organització política i social de trets comparables a les seves corresponents entre els pobles indoeuropeus d'Europa (grecs, llatins, celtes, alemanys). La majoria dels estats de l'antiga Índia que es repartien el nord del subcontinent cap al eren monarquies hereditàries (Magadha, Kosala, Kuru, Gandhara i altres, fins a un nombre de setze), encara que el dret al tron, sense importar la forma d'accés, era legitimat per genealogies fictícies d'orígens divins, compostes convenientment per la casta sacerdotal (bramans). El rei havia de pertànyer a la casta chatrian (dels guerrers).
L'Amèrica precolombina va comptar amb institucions similars a la monarquia, que segons els diferents graus de desenvolupament cultural, consistia en prefactures com els cacics antillans, o en veritables imperis de rang continental, com el tahuantinsuyo dels inques o l'Imperi Asteca, passant per entitats mitjanes com els regnes maies.
La monarquia en la civilització occidental Edat antiga L'Antiguitat clàssica, posterior als reis mítics (Minos, Agamèmnon, Príam) que podien correspondre al wànax micènic (o lAnaxos homèric), va desenvolupar la figura del basileus grec: primer un arconte amb funcions limitades a la polis, a què es van afegir en els regnes hel·lenístics sorgits, després de la divisió de l'imperi d'Alexandre Magne els trets simbòlics i efectius del poder asiàtic de l'Imperi Persa.
Els rituals orientals, com la proskinesis o inclinació davant del rei, eren estranys tant a l'esperit democràtic com a l'aristocràtic de les polis gregues, on només la llei era el rei (nomos basileus)Montesquieu cita Plutarc, que afirma que “la llei és reina de tots, mortals i immortals”, o dit de manera semblant que “la llei és una relació universal” o que “la llei és el comú”. És un antic concepte, apareix als orígens de la civilització. Plató ho recorda en el Gòrgies, citant a Píndar .[ http://www.monografias.com/trabajos/espirituleyes/espirituleyes.shtmlAssaig sobre "L'esperit de les lleis"], José Edgar Morales Chávez però van ser adoptats.
La concepció de la ciutat com espai públic i de la política com la ciència del govern, subjecta a escrutini i debat públic (l'àgora), encara que fos el basileus qui l'exercís, sí que es va mantenir. La clau era la consideració del ciutadà com home lliure, mantingut per la reducció de gran part de la població a l'esclavitud (mode de producció esclavista). Per la seva banda, el rex romà, profundament desprestigiat per la República, va ser tingut com a referència, per evitar, per l'emperador romà, servir d'estirp republicana durant el principat d'August, i ja amb menys complexos amb el dominat de Dioclecià i amb la conversió al cristianisme.Perry Anderson Transiciones de la Antigüedad al Feudalismo
A la península Ibèrica, l'anomenat regne dels Tartessos va conservar noms de reis recolzats per fonts gregues, uns de mítics (Gàrgoris i Habis) i altres més versemblants (Argantoni), encara que el primer nom identificable amb un ric i poderós personatge, situat a les terres de l'occident mediterrani, seria el gegant Gerió, vinculat als treballs d'Hèrcules.
Edat mitjana A l'Edat Mitjana europea, la descomposició de l'Imperi Romà va comportar l'establiment de les monarquies germàniques, fonamentades en la necessitat d'un dirigent militar amb autoritat en una època d'invasions, mentre la civilització urbana clàssica es veia sotmesa a un fort procés de ruralització i descentralització, i el mode de producció esclavista se substituïa pel mode de producció feudal.
La posterior descomposició de l'Imperi Carolingi va propiciar, en bona part de l'Europa occidental, diferents formes de monarquia feudal, mentre que en altres zones sorgien repúbliques, ciutats lliures o estats eclesiàstics. A l'Europa Central, una sèrie de dinasties germàniques recreava successives versions de l'imperi, alhora que a l'Europa Oriental pervivia l'Imperi Romà d'Orient, ambdós oscil·lant entre la teocràcia i el cesarpapisme, mentre que l'assentament dels pobles eslaus va concloure en la formació d'altres regnes.Perry Anderson Transicions de l'Antiguitat al Feudalisme
La civilització islàmica va començar amb un poder polític i religiós concentrat en el califat que, després de la unitat inicial mantinguda fins al califat omeia, es disgrega originant una pluralitat d'estats que van buscar la seva legitimació en diferents formes de monarquia, amb estructures, segons la seva amplitud, més o menys tribals, nacionals o imperials, lligades o no, pel que fa a la successió, a una teòrica vinculació familiar amb el profeta Mahoma.
Aquestes monarquies islàmiques de vegades van aspirar a la denominació de califat, d'implicació religiosa (califa significa successor de Mahoma), consideració que fins al va mantenir com exclusiva el califat omeia de Damasc, i fins al el Califat Abbàssida de Bagdad, essent després desafiat pel califat de Còrdova (d'ascendència Omeia) i el Califat Fatimita a Egipte, i més tard per altres, com els almohades i l'Imperi Otomà. Tot això era quan no es conformaven amb el títol més civil d'emirat.
La successió d'aquestes monarquies, ja fossin califats, emirats o altres denominacions, no es va codificar amb línies successòries estrictes de primogenitura (la successió femenina, per exemple, no es considerava), i se solia complicar en diversos casos per les intrigues dels nombrosos pretendents al tron que la poligàmia proporcionava. El sistema va demostrar ser prou flexible com per permetre l'ascensió als més alts càrrecs de personatges sense origen social nobiliari, fins i tot exesclaus (en algunes taifes andalusines), així com sostenir, sobretot en el cas del califat otomà, el govern sobre una població pluricultural i plurireligiosa.
miniatura|Toc reial d'Enric IV de França a malalts d'escròfula (1609).