La cabra domèstica (Capra aegagrus hircus) és una subespècie de cabra provinent de la domesticació de la cabra salvatge asiàtica al sud-oest d'Àsia i l'Europa oriental. La cabra pertany a la subfamília Caprinae (com les ovelles), de la família Bovidae. Hi ha més de 300 races diferents de cabres. La cabra va ser una de les espècies que abans es van domesticar, i s'han utilitzat per la seva llet, la seva carn, el pèl i la pell a gairebé arreu del món. El 2011 hi havia més de 924 milions de cabres vives a tot el món, segons la FAO.
Etimologia i terminologia Cabra prové del llatí Capra. El boc és el mascle de la cabra, i també se l'anomena cabró. Les cries de les cabres s'anomenen cabrits i cabrides. Les cabres joves també s'anomenen segalles (fem.) o segalls (masc.). Un crestó o crestat és un boc castrat. Del conjunt de les cabres se'n diu bestiar cabriu, bestiar caprí, o simplement el cabrum.
Història de la domesticació miniatura|Ossos de banya de cabra, al poblat neolític de Atlit Yam, Israel|alt= Ossos de banya de cabra, al poblat neolític de Atlit Yam, Israel|left La cabra fou un dels primers animals domesticats per l'home. Es creu que la domesticació de la cabra tingué lloc per primera vegada a les zones altes de les muntanyes Zagros (entre els actuals Iran i Iraq) fa uns 9.000 anys, i després s'estengué a altres zones. Anàlisis genètiques recents confirmen l'evidència arqueològica que l'íbex o cabra salvatge de les muntanyes Zagros (Iran) és l'origen probable de gairebé totes les cabres domèstiques actuals.
Els agricultors del Neolític van començar a fer pasturar cabres salvatges per tenir més fàcil accés a la llet i la carn, principalment, així com per la seva femta, utilitzada com a combustible, i els seus ossos, pèl, tendons i pell per a roba, construcció i eines. La restes més antigues de cabres domesticades, de fa 10.000 anys, es troben al jaciment neolític de Ganj Dareh, a l'Iran. També s'han trobat restes de cabres a jaciments arqueològics a Jericó, Txoga Mami, el Complex Arqueològic Bactria–Margiana i Çayönü, que permeten datar la domesticació de cabres a l'Àsia occidental entre fa 8.000 i 9.000 anys. Els estudis de les mostres d'ADN suggereixen datar la domesticació a fa uns 10.000 anys
Històricament, la pell de cabra s'ha utilitzat per a fer bots d'aigua i vi, usats tant en viatges com en el transport de vi per a la venda. També s'ha utilitzat per fabricar pergamí.
Anatomia i salut Anatomia Les cabres es consideren petits animals de granja, en comparació amb animals més grossos, com vaques, camells i cavalls, però més grossos que els animals de granja més petits, com ara l'aviram, conills i abelles. Cada raça reconeguda de cabres té intervals de pesos específics, que poden variar des dels més de 140 kg dels bocs de les races més grosses, com la Boer, fins als 20 a 27 kg de les femelles de les races més petites. Dins de cada raça, diferents estirps o línies de sang poden tenir també diferents mides. A la part inferior de la gamma de mides hi ha les anomenades races miniatura, com ara la Pigmea Africana, els adults de la qual mesuren només 41-58 cm a l'espatlla.
La majoria de les cabres tenen, de manera natural, dues banyes, de diverses formes i mides depenent de la raça. Les cabres solen tenir banyes llevat que siguin motxes (és a dir, genèticament sense banyes) o que se'ls hagin eliminat, normalment poc després de néixer. S'han donat casos de cabres policerades (que tenen fins a vuit banyes), encara que això és una raresa genètica probablement heretada. Les banyes se solen eliminar en els ramats de cabres lleteres per a reduir les lesions a les persones i altres cabres. A diferència dels bovins, encara no s'ha pogut obtenir una raça genèticament motxa, ja que els gens que determinen el sexe i els que determinen les banyes estan estretament lligats. L'encreuament de cabres motxes es tradueix en un elevat nombre de cries intersexuals, que solen ser estèrils. Les banyes són d'os viu envoltat de queratina i altres proteïnes, i les utilitzen per a la defensa, el domini jeràrquic i la territorialitat.
Les cabres són remugants. Tenen un estómac amb quatre cambres: el rumen, el reticle, l'omàsum i l'abomàsum. Igual que altres remugants mamífers són artiodàctils (tenen unglots parells). Les femelles tenen un braguer que consta de dues mamelles, en contrast amb els bovins, que en tenen quatre. Una excepció a això és la cabra Boer, que pot arribar a tenir fins a vuit mamelles.
miniatura|Ull amb la pupil·la horitzontal|alt=Ull de cabra amb pupil·la horitzontal|esquerra
Les cabres tenen les pupil·les horitzontals i en forma de fenedura. Com que els iris dels ulls de les cabres solen ser pàl·lids, les seves pupil·les contrasten més clarament que en animals com vaques, cérvols, la majoria dels cavalls i moltes ovelles, en els quals les pupil·les igualment horitzontals queden difuminades en un iris i escleròtica foscos.
Tant les cabres femelles com els mascles (bocs) tenen barba, i molts tipus de cabra (sobretot les races lleteres, les Boer creuades amb lleteres i les cabres pigmees) poden tenir dos barballons, un penjant de cada costat del coll. Algunes races d'ovelles i cabres tenen un aspecte similar, però en general es poden diferenciar perquè les cues de les cabres són curtes i normalment apunten cap amunt, mentre que les cues de les ovelles pengen i són generalment més llargues i més grosses, tot i que en alguns casos, com en les ovelles de cua curta del nord d'Europa, són curtes, o bé han estat escuades.
Reproducció miniatura|Una cabrida de dos mesos en un camp d'Arctotheca calendula|alt= Una cabrida de dos mesos en un camp d'Arctotheca calendula Les cabres arriben a la pubertat entre els tres i quinze mesos d'edat, depenent de la raça i l'estat nutricional. Molts criadors prefereixen ajornar el primer cobriment fins que la femella ha arribat al 70% del pes adult. No obstant això, la separació de les femelles joves que això comporta no sol ser possible en ramats amb gestió extensiva i moviment lliure.
En climes temperats i en races alpines, l'època de cobriments comença quan la longitud del dia s'escurça, i acaba a tot tardar a principis de primavera. A les regions equatorials, les cabres poden cobrir-se durant tot l'any. En aquestes regions l'èxit en els cobriments depèn més del farratge disponible que de la durada del dia. Les cabres adultes de qualsevol raça o regió entren en zel cada vint-i-un dies durant un període de dues a quaranta-vuit hores. Una cabra en zel típicament remena la seva cua vigorosament, es queda a prop del boc si n'hi ha algun de present, bela més, i també pot mostrar una disminució en la gana i en la producció de llet durant el zel.
Els bocs (mascles sencers) de les races alpines i nòrdiques entren en zel a la tardor coincidint amb els cicles estrals de les femelles. Els bocs de races equatorials poden mostrar una disminució estacional de la seva fertilitat però, igual que les femelles, poden aparellar-se tot l'any. Els bocs en zel es caracteritzen per una disminució en la gana i un interès obsessiu en les cabres. Un boc en zel arrufa el llavi superior (Reflex Flehmen) i orina sobre les seves potes davanteres i la cara. Les glàndules sebàcies odoríferes situades a la base de les banyes se sumen a la intensa olor del boc, ajudant a fer-lo més atractiu per a les femelles. Algunes femelles no volen aparellar-se amb un boc que hagi estat "desodorat". A més de la munta natural tradicional, la inseminació artificial ha guanyat popularitat entre els criadors de cabres, ja que fa accessible una àmplia varietat de línies genètiques.
miniatura|Una cabra femella i dos cabrits|alt= Una cabra femella i dos cabrits|left
La durada de la gestació és d'aproximadament 150 dies. Les bessonades són habituals, amb parts simples i triples també comuns. Menys freqüents són els parts amb quadrigèmins, quintigèmins, i fins i tot els sextúplets. El part, resultat de l'acció coneguda com a "cabridar" en general es produeix sense complicacions. Just abans de parir, a la cabra se li pot apreciar una àrea enfonsada al voltant de la cua i el maluc, així com una respiració pesada. També pot mostrar una mirada angoixada, estar inquieta i mostrar gran afecte pel seu cuidador. Un cop ha cabridat, la mare normalment es menja la placenta, la qual li aporta nutrients necessaris, ajuda a tallar la sagnia del part i segueix el comportament ancestral dels herbívors salvatges, com els cérvols, per a reduir l'atracció provocada per l'olor del naixement per als potencials depredadors.
El part provoca també l'inici de la lactació. La producció de llet varia amb la raça, l'edat, la qualitat i la dieta de la cabra. Les cabres lleteres produeixen entre 680 i 1.810 kg de llet en 305 dies de lactació. De mitjana, una cabra lletera de bona qualitat donarà almenys 3 kg de llet cada dia durant la lactació. En la primera lactació poden produir-ne menys; en canvi, en casos excepcionals pot arribar-se a 7 o més kg de llet diaris. Després de la lactància, la cabra "s'eixuga", normalment després del cobriment. De vegades, les cabres que no han estat cobertes i continuen munyint-se poden allargar la lactància més enllà dels típics 305 dies. Les races de carn, fibra i races usades com animals de companyia no se solen munyir, i simplement produeixen la llet suficient per als seus cabrits fins al deslletament. S'han donat casos de «lactància masculina» en cabrum (mascles que donen llet sotmesos a determinats estímuls.
Alimentació miniatura|Una cabra domèstica menjant en un camp d'Arctotheca calendula, una mala herba tòxica per a la majoria d'animals domèstics|alt= Una cabra domèstica menjant en un camp d'Arctotheca calendula, una mala herba tòxica per a la majoria d'animals domèstics Tot i que les cabres tenen fama d'estar disposades a menjar gairebé qualsevol cosa, incloent llaunes i caixes de cartró, les cabres realment no mengen matèries no comestibles. Són animals més brostejadors que no pasturadors com les vaques o les ovelles. Amb la seva naturalesa altament curiosa, masteguen i tasten gairebé qualsevol cosa remotament semblant a la matèria vegetal per decidir si és bo per a menjar, incloent-hi cartró, roba i paper (com ara les etiquetes de les llaunes). Les olors inusuals de les restes de menjar en llaunes o caixes rebutjades poden estimular encara més la seva curiositat.
A part de tastar moltes coses, les cabres són bastant particulars en el que realment consumeixen i prefereixen brostejar (menjar-se brosta, les fulles i part tendra i brots d'un arbre o arbust, les seves darreres ramificacions), així com ocasionalment les plantes de fulla ampla. No obstant això, es pot dir que la seva dieta planta és extremadament variada, i inclou algunes plantes que per a altres espècies serien tòxiques. Gairebé mai mengen aliments bruts o aigua contaminada, si no és que pateixin d'inanició. Aquesta és una de les raons per les quals la cria de cabres se sòl fer de forma extensiva, ja que la cria en estabulació suposa un manteniment més costós i a vegades poc viable comercialment.
Les cabres prefereixen anar brostejant plantes enfiladisses o enredaderes, arbustos i males herbes, a diferència dels cérvols o les ovelles, que prefereixen les pastures. Les solanàcies els són tòxiques, així com fulles marcides d'alguns fruiters. Poden menjar ensitjat (de blat de moro o d'herba) si es consumeix immediatament després d'obrir la sitja, ja que les cabres són particularment sensibles al bacteri Listeria que pot créixer en els aliments fermentats. L'alfals, una planta rica en proteïnes, se'ls dona normalment com a fenc; el fenc de festuca és menys palatable i nutritiu. Les floridures fúngiques en els aliments poden provocar-los malalties i fins i tot la mort.