Latenció o concentració és la selecció de determinats estímuls de l'exterior en el moment de la percepció, destinant més recursos cognitius a la seva elaboració. Inclou una sèrie de fenòmens que es donen de forma simultània al cervell. Si l'atenció augmenta de forma intensiva la concentració sobre l'estímul s'anomena alerta i sorgeix de forma instintiva davant possibles perills.
L'atenció dona un significat a allò percebut i ordena la informació provinent dels sentits de forma jeràrquica de manera que la ment la pugui elaborar. Es relaciona amb la memòria, ja que aquesta aporta el context per fer significatiu allò percebut i alhora cal atenció per poder retenir una dada. Per aquest motiu el seu estudi és clau per a la pedagogia i la psicologia.
Tipus d'atenció Els tipus d'atenció han sorgit de l'àmbit clínic, ja que enumeren les activitats que pot fer un individu en sortir d'un coma:McKay Moore Sohlberg, Catherine A. Mateer (1989). Introduction to cognitive rehabilitation: theory and practice. New York: Guilford Press Atenció focalitzada: es pot respondre discretament a l'estímul físic extern (ex: girar el cap en sentir un soroll) Atenció sostinguda: es pot mantenir la concentració en una activitat perllongada (ex: escoltar una classe) Atenció selectiva: es pot seleccionar un element de la resta i ignorar les distraccions (ex: memoritzar) Atenció alternant: es pot canviar la focalització segons els requeriments d'una tasca (ex: endreçar una habitació) Atenció dividida: es pot respondre de manera adequada a diverses tasques simultànies (ex: atendre diversos alumnes per part del professor)
Factors que condicionen l'atenció Factors externs Potència de l'estímul (ex: un soroll fort atreu l'atenció de forma més immediata que un de molt fluix) canvi (ex: una interferència a la ràdio atreu l'atenció perquè canvia l'estímul) repetició (ex: una tornada d'una cançó s'acaba fixant a la memòria) estructura (ex: és més senzill buscar una informació en un esquema que en una llista caòtica)
Factors interns motivació (ex: es llegeix amb més atenció una novel·la que un fulletó comercial) necessitats del moment (ex: la persona que té set, és més sensible als estímuls relacionats amb la beguda) connexió (ex: es copsa millor allò que té a veure amb el que s'estava pensant que el desconnectat, en relació amb l'aprenentatge significatiu)
Història
John B. Watson va anomenar Joan Lluís Vives i March el pare de la psicologia moderna. En el seu llibre De Anima et Vita, Vives va argumentar que com més atentament es presta hom als estímuls, millor es retenen a la memòria.
Daniel E. Berlyne va atribuir el primer tractament ampliat de l'atenció a Nicolas Malebranche, per a qui l'atenció és necessària per evitar que les nostres percepcions siguin confuses i imperfectes.
Gottfried Wilhelm Leibniz va introduir el concepte d'apercepció, referint-se al procés pel qual una nova experiència s'assimila i es transforma mitjançant el residu de l'experiència passada d'un individu per formar un nou tot. L'apercepció és necessària perquè un esdeveniment percebut esdevingui un esdeveniment conscient. Leibniz va emfatitzar una visió reflexiva i involuntària de l'atenció (orientació exògena), alhora que va reconèixer l'atenció voluntària i dirigida (orientació endògena).
Johann Friedrich Herbart estava d'acord amb la visió de Leibniz sobre l'apercepció, però emfatitzava que les noves experiències han d'estar lligades a les que ja existeixen a la ment. Herbart també va ser un dels primers a emfatitzar la importància d'aplicar la modelització matemàtica a l'estudi de la psicologia.
A principis del , alguns teòrics argumentaven que les persones no podien atendre més d'un estímul alhora. Més tard, William Hamilton va comparar la capacitat d'atenció amb la de sostenir bales: només se'n pot retenir un nombre limitat alhora abans que es desbordin. Va proposar que es pot atendre més d'un estímul simultàniament. William Stanley Jevons va ampliar aquest punt de vista, suggerint que les persones poden atendre fins a quatre elements alhora.
Wilhelm Wundt va introduir l'estudi sistemàtic de l'atenció en psicologia. Va examinar la velocitat de processament mental per analogia amb les diferències en les mesures astronòmiques: els astrònoms diferien en els temps que registraven per als trànsits estel·lars, cosa que va conduir a la idea d'una equació personal. Wundt va argumentar que aquestes diferències reflecteixen el temps necessari per canviar l'atenció voluntària d'un estímul a un altre, en lloc d'un mer error d'observació.
Franciscus Donders va utilitzar la cronometria mental per estudiar l'atenció, convertint-la en un tema important d'investigació. Donders i els seus estudiants van mesurar el temps necessari per identificar un estímul i seleccionar una resposta, desenvolupant el mètode subtractiu per estimar la durada de processos mentals específics. Va distingir entre temps de reacció simple, d'elecció i d'anar/no anar.
Hermann von Helmholtz també va contribuir a la investigació de l'atenció, demostrant que és possible centrar-se en un estímul mentre es continuen percebent els altres. Per exemple, es pot fixar en la lletra u de la paraula casa mentre es continuen percebent les h, o, s i e.
Un debat important d'aquest període va girar al voltant de si era possible atendre dues coses alhora (atenció dividida). William James, a The Principles of Psychology, va proporcionar una definició influent:
James va distingir entre l'atenció sensorial (a estímuls físicament presents) i l'atenció intel·lectual (a objectes imaginats o recordats). També va diferenciar l'atenció immediata de l'atenció derivada i va identificar cinc efectes principals de l'atenció: influeix en la percepció, la concepció, la discriminació, la memòria i el temps de reacció.
Segle XX 1910–1949 Durant la primera meitat del segle XX, la recerca explícita sobre l'atenció va disminuir a mesura que el conductisme es va convertir en dominant, cosa que va portar alguns, com Ulric Neisser, a afirmar que no hi havia recerca sobre l'atenció. No obstant això, es va dur a terme una tasca important. El 1927, AT Jersild va publicar una recerca sobre la configuració mental i el canvi, argumentant que el fet de la configuració mental és primordial en tota activitat conscient. Va demostrar que es trigava més a completar una llista mixta (per exemple, animals, llibres, models de cotxes, fruites) que una llista pura (per exemple, només animals), destacant els costos del canvi de tasques.
El 1931, CW Telford va identificar el període refractari psicològic, el retard en respondre a un segon estímul quan segueix de prop un primer, reflectint una fase refractària en el sistema nerviós.
El 1935, John Ridley Stroop va desenvolupar el que es va conèixer com a efecte Stroop, demostrant que la informació d'estímuls irrellevant per a la tasca (com ara el significat de les paraules) pot interferir fortament amb el rendiment.
1950–1999 A la dècada del 1950, la investigació sobre l'atenció es va revitalitzar a mesura que la psicologia va experimentar la revolució cognitiva, allunyant-se del positivisme i el conductisme estrictes per incloure processos mentals no observables com a objectes d'estudi legítims.
El treball experimental modern va començar amb investigacions del problema de les festes de còctel per part de Colin Cherry el 1953. Cherry es va preguntar com la gent en una festa sorollosa pot atendre una conversa mentre ignora les altres. Ho va estudiar mitjançant tasques d'escolta dicòtica, en què els participants escoltaven dos fluxos de parla simultanis a través d'auriculars i se'ls demanava que ombregessin (repetissin) un flux mentre ignoraven l'altre. Aquests paradigmes van ser ampliats per Donald Broadbent i altres.
A la dècada del 1990, els psicòlegs van utilitzar cada cop més la tomografia per emissió de positrons (PET) i la ressonància magnètica funcional (fMRI) per estudiar l'atenció al cervell. Com que aquest equip es trobava normalment als hospitals, els psicòlegs van col·laborar amb els neuròlegs. El psicòleg Michael Posner i el neuròleg Marcus Raichle van ser pioners en estudis d'imatge sobre l'atenció selectiva.
L'adopció de la neuroimatge, juntament amb tècniques de llarga durada com l'electroencefalografia (EEG), va conduir a una extensa investigació sobre la base neuronal de l'atenció. Un nombre creixent de treballs va identificar una xarxa d'atenció frontoparietal implicada en el control de l'atenció.
Models Clínic En psicologia cognitiva hi ha múltiples models que descriuen com funciona l'atenció, particularment en el domini visual. Aquests models sovint es tracten com a metàfores que guien la generació d'hipòtesis i les proves empíriques. Una suposició comuna és que l'atenció visual implica almenys dues etapes. En una etapa paral·lela inicial, la informació a través del camp visual es processa de manera aproximada. En una etapa posterior enfocada, l'atenció es concentra en un subconjunt d'elements, que es processen amb més detall, sovint de manera serial.
Al segle XX, el treball de Lev Vimgotski i Alexander Luria va contribuir a models neuropsicològics en què l'atenció, la memòria i l'activació formen tres components coactius del cervell en funcionament. A The Working Brain (1973) i Higher Cortical Functions in Man (1962), A. R. Luria va presentar un model en tres parts que comprenia (1) un sistema d'atenció, (2) un sistema mnèsic (de memòria) i (3) un sistema d'activació cortical. Homskaya va descriure aquests treballs com una de les principals contribucions de Luria a la neuropsicologia, integrant perspectives teòriques, clíniques i experimentals.
Clínicament, l'atenció sovint es tracta com un requisit bàsic per a altres funcions cognitives. Un model clínic àmpliament utilitzat és el de Sohlberg i Mateer. Desenvolupat a partir del treball amb pacients que es recuperen de dany cerebral i coma, aquest model jeràrquic descriu cinc nivells de funcionament atencional: Atenció focalitzada: respondre discretament a estímuls sensorials específics. Atenció sostinguda (vigilància i concentració): mantenir respostes consistents durant l'activitat contínua i repetitiva. Atenció selectiva: mantenir un conjunt conductual o cognitiu en presència d'estímuls que distreuen o competeixen (llibertat de distracció). Atenció alternada: canviar el focus i el conjunt mental entre tasques amb diferents demandes cognitives. Atenció dividida: respondre simultàniament a múltiples tasques o demandes de tasques.
Aquest model ha estat útil per avaluar l'atenció en diverses patologies, es correlaciona bé amb el funcionament quotidià i informa programes de rehabilitació com ara l'entrenament del procés d'atenció.
Filtre El model de filtre d'atenció de Broadbent va proposar que la informació sensorial es manté breument en un magatzem preatent, i un filtre selecciona l'entrada en funció de característiques físiques simples (per exemple, ubicació, to). La informació seleccionada passa a un sistema de processament de capacitat limitada, mentre que les entrades no ateses es bloquegen i no es processen semànticament. Això implica que la informació del canal no atesa no arriba a l'anàlisi a nivell de significat, i que canviar el filtre entre canals requereix temps.
Els experiments de Gray i Wedderburn i el treball posterior d'Anne Treisman van desafiar aquest model de filtre estricte i primerenc, donant lloc a refinaments. En el model d'atenuació de Treisman, les entrades no ateses no es bloquegen completament; en canvi, s'atenuen i es poden processar fins a cert punt, especialment si són molt destacades (per exemple, el nom propi d'una persona).