miniatura | Cristòfor Colom es representa desembarcant a les Índies Occidentals, en una illa que els nadius anomenaven Guanahani i que ell va anomenar San Salvador, el 12 d'octubre de 1492. Oli sobre tela de John Vanderlyn del 1847. El colonialisme és la submissió política, comercial i cultural d'un territori sobre un altre. Es tracta d'una forma de violència i discriminació jeràrquica per un poder privilegiat. Una de les moltes formes en que encara existeix avui dia és la biopirateria.
Els països europeus es van llançar al domini del món, essencialment d'Àsia i d'Àfrica, com a culminació de l'expansionisme iniciat el . Però el seu caràcter va diferir de forma substancial del de l'edat moderna. Mentre les colònies eren de tipus comercial o bé d'establiment, les del van ser bàsicament d'explotació sistemàtica d'amplíssims territoris. El ritme d'ocupació va ser molt ràpid i el nombre de països ocupats molt més elevat. En darrer lloc, l'expansió va presentar un caràcter més bel·licós.
Història miniatura|Territoris colonitzats el 1800miniatura|Territoris colonitzats el 1898 miniatura|Territoris colonitzats el 1914 miniatura|Territoris colonitzats el 1936 miniatura|Territoris colonitzats el 1945
Colònia romana
lang=ca|miniatura|Imperi Romà en el 117 aC
Una colònia romana era una ciutat romana fundada per ciutadans romans en territori de ciutats conquerides. Quan Roma s'anà engrandint i sotmetent ciutats, es reservava una part dels territoris conquistats (Ager publicus), que es repartia entre ciutadans pobres que no podien esperar terres al Laci (on predominava la gran propietat territorial) i es fundaven colònies a les quals s'atribuïa una part de l'ager, que es repartia entre els colons.
Els pobladors de les colònies romanes eren considerats ciutadans romans. En les colònies quedaven incloses els terrenys de propietaris locals, terrenys que formaven part de la colònia, i dels que els titulars pertanyien a ciutats aliades però gaudien del conjunt de drets de colònia.
La ciutadania romana va anar estenent-se als magistrats de les colònies. A les de dret llatí (és a dir sense dret de ciutadania) els magistrats obtenien la plena ciutadania en acabar el seu mandat. Altres ciutats podien negociar el dret de ciutadania per separat.
Les colònies tenien una organització bàsicament igual a la dels municipis romans però formades per ciutadans romans establerts en territori de ciutats dependents de Roma sense dret de ciutadania romana.
La primera colònia esmentada és la de Fidenae, fundada pel rei Ròmul. Les primeres colònies es van establir en ciutats enemigues que havien estat derrotades, Antemnae i Crustumerium,Titus Livi Ab Urbe condita I,11 i a part de Fidenae, l'autenticitat de la qual és dubtosa, les primeres són de finals del sota el rei Tarquini el Superb. Laci estava essent envaït pels pobles muntanyesos dels volscs i els eques i per defensar la regió es van establir les colònies de Sígnia (a l'est), Circeii (al sud-est), Cora (entre Roma i Circeii) i Pomètia (a la plana central).
Conquesta àrab
miniatura|Expansió de l'islam Posada en marxa per Mahoma i els seus successors contra el món no musulmà, sota el nom de Djihad (guerra santa), la conquesta àrab es va desenvolupar amb èxit contra els territoris cristians (Orient Pròxim, Àfrica del nord, Península Ibèrica) i pagans o animistes (Àfrica negra, l'Àsia central i Sud-est asiàtica). Els pobles colonitzats són sotmesos a l'estatut del dhimmi.
La màxima expansió de l'islam s'aconsegueix amb el califat omeia (661 - 750).
Iniciat pel príncep Muawiya, durant aquest període el títol de califa es fa hereditari, i la capital, que era a Medina, es trasllada a Damasc (Síria).
L'expansió segueix dues direccions: Per l'oest els musulmans arriben fins a la península Ibèrica i la conquereixen. Per l'est van arribar fins a l'Índia.
A Occident van ser frenats per Carles Martell en la batalla de Tours (732), mentre que per l'Orient eren els romans d'Orient els que van aturar el seu avanç en la batalla del Gran Zab (749).
Al final de l'etapa, l'Imperi comprenia: el Turquestan, els països caucàsics, Pèrsia, Mesopotàmia, Síria, Palestina, l'Àsia Menor, Aràbia, Egipte, el nord d'Àfrica i la península Ibèrica.
Els Estats llatins del Llevant Els Estats llatins del Llevant són formats al Pròxim Orient, en temps de les croades cristianes, del qual la primera, en resposta a la crida del papa Urbà II, porta a la presa de Jerusalem per l'exèrcit de Jofré de Bouillon en 1099. Al seu apogeu, s'estenen del Sud-est de la Turquia actual fins a Palestina, passant pel litoral de Síria i del Líban, territoris conquerits als turcs de l'Imperi Seljúcida o els Fatimides. Quatre Estats, reproduint el sistema feudal occidental, són constituïts: el Comtat d'Edessa (1098-1144), el Principat d'Antioquia (1098-1258), el Comtat de Trípoli (1102-1289) i el Regne de Jerusalem (1099-1291). Els croats són essencialment catalans, provençals, castellans, francesos, italians, alemanys i anglesos. Alguns d'ells creen ordes de frares-soldats poderosos: Templaris, Hospitalaris, Teutònics.
Els cristians que s'instal·len llavors al Llevant esdevenen numèricament molt febles. Són sobretot nobles sense terra guanyant-se dominis predials, o venedors instal·lats a les ciutats costaneres. Les societats cristianes i musulmanes aconsegueixen cohabitar pacíficament en aquests Estats, i els intercanvis comercials o culturals es desenvolupen. Tanmateix, continuen sent segregades, els mestissatges continuen sent rars i la pressió militar exterior és constant. El capitost kurd Saladí combat els croats de Jerusalem una primera vegada en 1167, i l'última ciutat, Acre, és evacuada en 1291. Entre temps, la Quarta Croada ha estat desviada en 1204 pels Venecians cap a Constantinoble, capital de l'Imperi Romà d'Orient i dels cristians ortodoxos. Els croats funden nous Estats en Grècia i a l'Àsia Menor, així com l'Imperi Llatí, que resisteix a la reconquesta romana d'Orient fins a en 1261.
Els Croats (o la Reconquesta espanyola, igualment dirigida contra el món musulmà i la colonització de les terres conquerides) també han estat una font d'inspiració en el moment dels moviments de colonització europeus ulteriors, sobretot en el Nou Món.
El Drang nach Osten El Drang nach Osten (empenta cap a l'Est en alemany) és un moviment colonial germànic iniciat pel Sacre Imperi Romanogermànic Frederic II Hohenstaufen en la primera meitat del Segle XIII. Es tradueix per un moviment de colons alemanys cap a terres eslaves i sovint paganes. L'orde dels cavallers Teutònics, creat en temps dels Croats, va fundar un Estat en els Països bàltics, és un aspecte d'aquest colonialisme, fins a la seva derrota a Tannenberg, en 1410. Evangelitzant les regions paganes amb una extrema brutalitat, aquests frares-soldats van permetre la instal·lació de colons alemanys en el que es farà més tard la Prússia.
Una altra part de població germànica s'ha manifestat més pacíficament a diverses regions de l'Europa central, per la instal·lació de pagesos, de venedors i d'artesans. Prossegueix més feblement, fins al Segle XVIII, sobretot en el marc de l'Imperi Austrohongarès. Els alemanys es fan majoritaris en regions de Txèquia (Sudets) o de Polònia (Silèsia, Pomerània). En aquestes dues últimes regions, la política de germanització, que es tradueixen per l'ús obligatori de la llengua alemanya i el domini predial dels nobles prussians (junkers), ha estat practicada al pel regne de Prússia, després del Segon Reich. Els alemanys constitueixen igualment comunitats importants en Transsilvània, Hongria, ex-Iugoslàvia o en els Països bàltics.
La quasi totalitat d'aquestes poblacions, de la qual la presència havia servit de pretext a les doctrines pangermanistes, ha estat expulsada a la fi de la Segona Guerra Mundial.
L'Europa dominant L'enorme desenvolupament econòmic europeu a causa de la Revolució Industrial va dividir el món entre països industrialitzats i països no industrialitzats, imposant-se els primers sobre els segons. Així, a principis del el 84,4% del món era dependent d'Europa, que havia imposat els seus ideals econòmics i ideològics gràcies a la seva superioritat tècnica, militar i comercial, i a la seva vitalitat demogràfica.
Causes econòmiques L'imperialisme contemporani va sorgir quan les forces productives, especialment la indústria, van assolir un nivell de desenvolupament que va impulsar la recerca de nous mercats per als productes, primeres matèries més abundoses i barates, i un espai econòmic en què poguessin donar rendiments als capitals excedents. A causa de les rivalitats existents entre les grans potències europees, aquests avantatges tan sols podien trobar-se als països llunyans i endarrerits, sense consciència nacional, sense mitjans tècnics adequats i massa dèbils per resistir l'assalt de l'Europa industrialitzada.Garcia, M. i alt. (1987): Albada. Història de les civilitzacions i de l'art. Ed. Barcanova, Barcelona, pàgina 266. Per tant, el colonialisme va lligat a les necessitats de la indústria dels països desenvolupats a cercar nous mercats per als seus productes. Els països colonitzats havien de rebre productes de la metròpoli i alhora facilitar el proveïment de les matèries primeres que no es podien produir a Europa.
A finals del es va produir una crisi econòmica a Europa. Gràcies als avenços del ferrocarril a Rússia i als EUA, arribaven a Europa grans quantitats de blat i farina que van obligar a abaixar els preus dels cereals europeus. Aquesta crisi va anar acompanyada d'una crisi de sobreproducció en tots els sectors: es van acumular reserves, va augmentar la competència, i moltes empreses van haver de tancar. La indústria va sortir de la crisi innovant els sistemes de producció, duent a terme polítiques de defensa del mercat nacional mitjançant(aranzels) i ampliant els mercats en els països colonitzats i a altres territoris sense explotar, com l'Àsia, l'Àfrica i l'Amèrica Llatina. La permanent necessitat d'ampliar mercats és la raó bàsica de l'entrada d'Europa a altres continents, i l'única forma de fer rendibles les inversions necessàries per al seu control era buscar noves regions on la mà d'obra fos barata i hi hagués abundant matèria primera.
Causes polítiques, ideològiques i demogràfiques Actualment es considera que aquestes causes van ser igual d'importants que la causa econòmica.
A partir de la unificació d'Itàlia i d'Alemanya les fronteres europees van quedar estabilitzades, i els desitjos d'ampliar el poder es van traslladar a altres escenaris d'ultramar. La intenció dels governs era ampliar el poder colonial tant com es pogués, per demostrar la seva capacitat d'influència en el context internacional. És a dir, l'imperialisme reforçava el prestigi de la metròpoli i aquesta va ser la raó per la qual de vegades es va colonitzar sense excessius beneficis econòmics. El fet que la Gran Bretanya fos la primera potència industrial i que posseís l'imperi més gran va ser decisiu en l'actuació de les altres potències que pretenien equiparar-se i van començar una cursa per controlar els nous territoris abans que els rivals. Els polítics van considerar l'expansió colonial com una necessitat estratègica. El desenvolupament tècnic en transport, armes, comunicacions i en les construccions (com el canal de Suez) van permetre estendre el control militar i polític en zones allunyades.