La música medieval és la música escrita durant l'edat mitjana. Aquesta era comença amb la caiguda de l'Imperi Romà, (amb la deposició l'any 476 de l'últim emperador de l'Imperi Romà d'Occident) i acaba aproximadament a mitjans del .Pirrotta, Nino: «Medieval». New Grove Dictionary of Music and Musicians, ed. Stanley Sadie. Macmillan, 2001 . A nivell musical, establir el final de l'era medieval i el començament del Renaixement és indubtablement arbitrari, però s'acostuma a posar la frontera al voltant de l'any 1400.
Per tant, el terme música medieval és un terme general que designa un període que abasta gairebé 900 anys de la història de la música occidental tant religiosa com profana. Es caracteritza per l'aparició de la notació musical, el naixement de la polifonia, la música cortesana i el cant cortès. Serà també el període en què sorgiran les primeres formes vocals i instrumentals, algunes de les quals seran el germen de les grans formes de la música occidental.
Historiografia És vers el que es comença a historiar sobre música i la primera consideració aleshores és que la música occidental és l'única que es pot historiar perquè l'oriental no ha mutat de formes durant molt de temps i per això no hi ha molta cosa a explicar. Es treu la conclusió que la música produïda a Occident és culta. Però, tot això és la mirada etnocèntrica que els europeus feien aleshores de la història de la música. Historiadors d'època són John Hawkins, Friedrich Wilhelm Marpurg, etc. Alguns donaren treballs amb inexactituds i altres es col·locaren al capdavant per haver-se atrevit a historiar sobre música com ara Giovanni Battista Martini.
En efecte, la historiografia comença entre europeus i amb una perspectiva eurocèntrica. Es classifica la música oriental com a exòtica, primitiva o en tardança, mentre que l'europea era per excel·lència, superior, culta. Quelcom que no s'abandona fins ben entrat el . Es cultiva a causa d'un context marcat per l'aparició de l'Origen de les Espècies de Charles Darwin. A còpia de l'evolucionisme, els estudis sobre música medieval a Europa volien veure una etapa de naixement, evolució i mort. La música seguiria un patró de progrés constant. Però s'ha remarcat que no és ben bé així. La música canvia de forma a cada societat, per a millor, o per a pitjor. Pot haver millorat, tornat pitjor i continuat a més bé. La música no evoluciona en un progrés constant, és subjectiu veure-ho així.
Així la història de la música medieval és el punt de partida d'una lectura que vol posar èmfasi en uns genis europeus i que menysté moltes vegades la música popular produïda a partir del jazz i el rock. És a dir, abans del rock o el jazz, tot és música culta, després la producció només hauria caigut en decadència. Avui aquest tipus de relat ha quedat aparcat i per això la música medieval inclou l'oriental com l'occidental.
En aquest àmbit també cal afegir-hi la suposada inutilitat que durant molt de temps divulga entre historiadores. Els historiadors no veuen cap utilitat en historiar música, fet que canvia considerablement al . Avui historiar sobre música permet entendre les cosmovisions d'una societat, amb la fi de trobar explicacions sobre fenòmens recents. I, aquesta nova manera de veure les coses, canvi considerablement a tots els àmbits de la història ja que havia quedat sotragada durant molt de temps a l'événementiel, tal com es teoritzà a França. El nacionalisme particularment al , troba l'interès d'estudiar música ja passada perquè en una òptica de reconstrucció d'uns passats heroics per a la nació, vol poder lluir de caràcter particular que justifiqui l'existència d'aquesta i d'una altra comunitat imaginada.
A banda, la historiografia musical de l'Edat mitjana ha tingut sempre el gran llast que no trobar escrits que donin informació sobre què es tocava, s'escoltava o es cantava. L'Edat mitjana és una societat principalment de la transmissió oral. De cops la informació s'obté gràcies a les il·lustracions minades dels manuscrits.
Occident Balanç La música de l'Edat mitjana a Occident prové en primer lloc dels rituals religiosos i a mesura que avança el període, es diversifica, és a dir, apareix música profana, però de forma general, tot és música religiosa (sacra).
L'Església catòlica és aleshores la socialitzadora de la població. Tot comença i tot acaba amb la religió. S'escolta a les esglésies, als monestirs, als convents i a les catedrals. A mesura que s'estableixen diversos regnes, la música es trasllada a la Cort. És la Cort qui la torna profana, principalment instrumental, però també vocal. Fora d'aquests dos grans espais, religiós i monàrquic, el gros de la població no escolta música.
La música està lligada al poder i per això no es troben compositores femenines. Són abats, monjos, sacerdots, etc, gent d'església que s'ha format als monestirs i que ha rebut una educació musical per tal de poder compondre per la missa i els oficis. És doncs música funcional. D'una banda, està pensada per als rituals, quan es troba a l'Església, d'altra banda, està pensada per al divertiment dels nobles, quan es troba a la Cort.
Església i Cort, són poder. Per tant, la música expressa les característiques del poder de l'època:
és propaganda per la Cort és propaganda per a l'Església és divertiment per la Cort és patriarcal
D’aquesta manera la música religiosa és a tot arreu perquè l'Església catòlica és la superpotència d'aquella època. Es torna una manera de fer propaganda i de transmetre els valors que vehicula l'Església catòlica. Són valors patriarcals i per això no hi ha compositores, amb alguna excepció. A mans de la Cort, serveix per exaltar la ideologia de les classes superiors, que es materialitza en l'amor cortès. És un tipus de divertiment que ens parla de l'alta societat, però també del tipus de sistema polític establert, el feudalisme i la cavalleria.
Els grans períodes Els grans períodes de la música Occidental medieval són:
La monodia medieval Monodia sacra: el cant gregorià i altres cants litúrgics monòdics: cant ambrosià, cant visigoticomossàrab, etc. Monodia profana: el moviment trobadoresc, els trouvères, etc. Ars antiqua Escola de Saint-Martial Escola de Notre-Dame Ars nova i la música italiana trescentista Ars subtilior
Transició de l'Edat antiga a l'Edat mitjana (500-600) Des de ben inicialment, la litúrgia cristiana i la seva música, varen estar lligades a la tradició dels cants parlats jueus (cant de sinagoga), amb l'afegit de la influència que exercia aleshores el llegat grec i romà, el qual s'aprecia a la teoria musical i la filosofia d'època.
El cristianisme s'expandeix progressivament fins que és adoptat oficialment per l'Imperi Romà. Abans de la seva oficialització els cants primitius cristians són recitacions de la Bíblia en grec amb l'objectiu de no ser descoberts per les autoritats romanes. L'oficialització torna els cants primitius cristians en un element més de la vida pública i per això es canten en llatí.
La religió és en aquella època la institució que socialitza la població. És un element primordial de totes les cosmovisions i per això la música hi és religiosa. El cant sacre es feia servir com a instrument d'edificació i educació religiosa, així com assumia una funció auxiliar en l'oració.
Les celebracions religioses dels primers cristians foren conformant de mica en mica un nou tipus d'expressió musical, de caràcter austera, purament vocal. Aquí el llegat grec porta l'Església catòlica a prohibir els instruments musicals als serveis religiosos. Degut a això apareix la primera forma de música, els cants monòdics. És a dir, cants de la Bíblia amb una única veu, per bé que podia interpretar-se amb un cor.
Els primers cants litúrgics tenien principalment dos estils:
la salmòdia, que consisteix en el recitatiu de versicles de salms, amb què es feien servir fórmules melòdiques fixes variades (origen dels modes medievals). Abans i deprés, fins i tot entre, els versicles del salm, es feia cantar una antífona, amb una melodia més elaborada, a mode de tornada lhimnodia, que consisteix en melodies i textos de creació nova i caire més proper a la comunitat. Sant Ambrosià de Milià en fa fer gran ús per als himnes
S'aprecia aviat en aquests primers cants litúrgics formes d'execució que més endavant esdevenen habituals als cants gregorians, com ara la responsorial (el cor respon a un solista) o antifonal (dos cors separats s'alternen el cant).
Cada regió europea desenvolupa en aquesta època de forma separada el seu propi cant, text i norma de celebració, com a forma de suport a la litúrgia regional. Es feia servir per a la missa o l'ofici. Les litúrgies regionals occidentals més importants eren la romana, l'ambrosiana (milanesa), la beneventana, la hispànica (moçàrab), la gal·licana i la celta. L'existència de totes aquestes variants regionals s'explica principalment per la separació entre l'Imperi Romà d'Occident i d'Orient durant el segle IVè. La tradició gal·licana s'estén gràcies als monestirs que constitueixen els principals centres d'educació musical d'Europa.
Alta edat mitjana (600-1000) Els cants gregorians Quan s'estableix l'Imperi carolingi, hi ha una dinàmica conjunta entre Església catòlica i poder franc que mira d'unificar totes les litúrgies regionals. L'encarregat d'això va ser Sant Gregori Magne (560-640). La seva tasca va ser de proposar un model uniforme, compilar tot allò que s'havia fet i difondre-ho. S'acaba anomenant aquest repertori unificat «cant gregorià», però Gregori mai va compondre’l. Era de família benestant i inicialment volia dedicar-se a fer política. Primer exerceix d'ambaixador a Constantinoble fins que és nomenat papa. Som davant el Renaixement carolingi.
El cant gregorià era:
responsorial o antifonal sil·làbic, neumàtic o melismàtic
Es torna un tipus de salm cantat però en forma monòdica i sense instrument. És melòdica, però no hi ha ritme, ni harmonia. S'acaba anomenant aquest tipus de composició musical, «cant pla». S'utilitza per a les misses i els oficis. La més cèlebre és la missa del sopar.
És en aquest període de Renaixement carolingi que s'incorpora el llegat teòric grec a Europa. L'instrument és prohibit dels espais eclesiàstics en acord amb allò que propugna Boeci. La seva teoria musical prové de Grècia: l'harmonia de les esferes i l'ethos grec. Hi hauria tres tipus de música: mundana, humana i instrumental. Marcià Fèlix Capel·la és l'encarregat de tornar la música una assignatura del currículum educatiu (trívium i quadrívium) d'època. Roma obre les seves pròpies escoles d'aprenentatge musical: les schola cantorum.
Calia tenir molta memòria i per ajudar els cantants a memoritzar les lletres s'inventa el neume. Tot seguit sorgeix el tetragrama ( quatre línies) que és l'anterior al pentagrama actual. Sant Agustí teoritza el ritme i la mètrica.
En resum, el Renaixement carolingi és una eina de propaganda. És música de poder. Per això comença a utilitzar la música. S'unifica les litúrgies regionals, s'estudia i es fa avançar la teoria musical, per tal de donar lluentor del poder tou eclesiàstic i franc.
Trops i seqüències A partir dels cants gregorians apareixen els primers gèneres o subgèneres de música monòdica sacra. Un cop es va establir un repertori fix, la creativitat musical queda aleshores circumscrita a l'ornament de determinats cants, particularment alguns de la missa i en festes solemnes únicament. Aquesta era fonamentalment insercions de nous melismes i fins i tot nous textos en antigues melodies del repertori. Pràctica que rep el nom de trop i deriva en un subgèneres més, les seqüències.
Existeixen així doncs tres tipus de trops:
aquells en què s'intercala fragments melòdics inventats, aliens al repertori original gregorià, com ara melismes dins una peça anterior. El material melòdic que s'introduïa era probablement en certes ocasions d'origen popular.