La vicunya (Vicugna vicugna) és un dels dos camèlids salvatges d'Amèrica de Sud, que viuen als prats alpins dels Andes i que pertany a la tribu dels laminis. L'altre és el guanac, que viu a cotes més baixes. Les vicunyes són parents de la llama, i es creu que ara són l'avantpassat salvatge de les alpaques domesticades, que es crien per la seva llana. Les vicunyes produeixen petites quantitats de llana molt fina, procés que la fa molt costosa perquè l'animal només es pot esquilar cada tres anys i s'ha de capturar quan gaudeix de la vida salvatge. Quan es teixeix, el producte de la llana de la vicunya és molt suau i càlid. Els incas valoraven molt les vicunyes per la seva llana, i anava contra la llei que qualsevol persona, menys la reialesa, portés roba de vicunya. Avui dia, la vicunya és l'animal nacional del Perú i apareix a l'escut peruà.
Tant sota el domini de l'Inca com avui, les vicunyes han estat protegides per la llei, però van ser fortament caçades durant la colonització espanyola. En el moment en què es van declarar en perill el 1974, només quedaven uns 6.000 animals. Avui en dia, la població de la vicunya s'ha recuperat a uns 350.000 i, tot i que les organitzacions de conservació han reduït el seu nivell de classificació de les espècies amenaçades, encara demanen programes de conservació actius per protegir les poblacions de la caça furtiva, la destrucció de l'hàbitat i altres amenaces.
Filogènesi Els camèlids es classifiquen en l'ordre dels artiodàctils, el subordre dels tilòpodes i la família dels camèlids.Wheeler JC. 2006. Capitulo 3: Historia Natural de la Vicuña. En: Investigación, conservación y manejo de las vicuñas – Proyecto MACS. Vila, B. (ed). Proyecto MACS-Argentina-INCO- Unión Europea. Buenos Aires, 208 pp Antigament se'ls va conèixer amb el nom de "auquènids", terme encunyat per Illiger ei 1811. Aquest nom va estat modificat per incorrecte, ja que en 1789 Thunberg l'havia utilitzat per descriure un gènere d'escarabats. La família Camelidae està formada per dues tribus: els Camelini i els Lamini. La tribu Camelini habita en zones desèrtiques d'Àsia i Àfrica i es coneix com camèlids de el Vell Món. La tribu dels Lamini habita Amèrica de Sud al llarg de la serralada dels Andes i es coneix com Camèlids Sud-americans (CSA) o camèlids de el Nou Món. Els CSA, a diferència dels camèlids del Vell Món, no tenen gepa i són de menor grandària.
Les dues espècies silvestres de CSA, guanac i vicunya, es van descriure més tard com Camelus guanicoe (Müller, 1776) i Camelus vicugna (Molina, 1782), respectivament. Al 1800 Cuvier va classificar els CSA en el gènere Lama i el 1924 Frederuc P. Miller va separar la vicunya dels altres CSA creant el gènere Vicugna. Més recentment, les anàlisis de l'ADN de CSA han permès determinar que l'alpaca procedeix de la vicunya i la llama del guanac. Per tant, s'ha reclassificat l'alpaca, abans Lama pacos, com Vicugna pacos.
Descripció La vicunya es considera més delicada i lleugera que el guanac alhora que més petita. Un element distintiu clau de la morfologia són les dents incisives més ben desenvolupades del guanac. El pelatge llarg i llanós de la vicunya és de color marró a l'esquena, mentre que els cabells de la gola i el pit són blancs i força llargs. El cap és lleugerament més curt que el guanac i les orelles són una mica més llargues. La longitud del cap i del cos oscil·la entre 1,45 i 1,60 m; l'alçada de les espatlles és de 75 a 85 cm, i el seu pes oscil·la entre 35 a 65 kg. Els seus depredadors naturals son el puma i el guineu andina.
Per evitar la caça furtiva, cada any es fa un recorregut i totes les vicunyes amb pell de més de 2,5 cm es poden esquilar.
Taxonomia i evolució Hi ha dues subespècies de vicunya:
Vicugna vicugna vicugna Vicugna vicugna mensalis La subespècie Vicugna vicugna és d'un color més fosc, té un pronunciat floc de pèls llargs i blancs al pit, és una mica més grossa i es troba cap al nord del paral·lel 20 ° S. La segona és de pelatge més clar, no presenta el floc de pèls de pit, és més petita i es distribueix cap al sud d'aquest paral·lel.Brenes, E.R., K. Madrigal, F. Pérez & K. Valladares. 2001. El Cluster de los Camélidos en Perú: Diagnóstico Competitivo y Recomendaciones Estratégicas. Instituto Centroamericano de Administración de Empresas. Consulta 24/08/2021
Tot i que les vicunyes es restringeixen a les elevacions més extremes dels Andes a l'època moderna, també poden haver estat presents a les regions baixes de la Patagònia fins a 3500 km per sota d'on es trobarien normalment durant el Plistocè final i l’Holocè inicial. Els fòssils d'aquests camèlids de les planes s'han assignat a una espècie coneguda com a Lama gracilis, però l'anàlisi genètica i morfològica entre ells i la moderna vicunya indica que els dos poden ser els mateixos.
Distribució i hàbitat Les vicunyes són originàries dels Andes centrals a Amèrica del Sud. Es troben al Perú, al nord-oest d'Argentina, a Bolívia i al nord de Xile. Una població més petita i introduïda viu al centre de l’ Equador.
Les vicunyes viuen de 3.200 a 4.800 m.d'alçada. S'alimenten durant el dia de les planes herboses de la serralada dels Andes, però passen les nits a les pistes. En aquestes zones, només creixen herbes de praderies i Festuca, pobres en nutrients però resistents. Els rajos del sol són capaços de penetrar a la tènue atmosfera, produint temperatures relativament càlides durant el dia; tot i que, les temperatures baixen a sota zero a la nit. El pelatge gruixut i suau de la vicunya és una adaptació especial que atrapa capes d'aire càlid properes al seu cos, de manera que pot tolerar temperatures gèlides.
Comportament miniatura|Ramat de vicuñas a prop d'Arequipa, Perú El comportament de les vicunyes és similar al dels guanacs. Són animals molt tímids i són fàcilment irritables pels intrusos, degut, entre altres coses, a la seva extraordinari aparell auditiu. Com els guanacs, llepen freqüentment pedres i roques calcàries riques en sal i també beuen aigua salada. La seva dietes consisteix principalment en herbes baixes que creixen als prats andins.
Les vicunyes viuen en grups familiars formats per un mascle, de cinc a quinze femelles i les seves cries. Cada grup té el seu propi territori d'uns 18 km², que pot fluctuar en funció de la disponibilitat d'aliments.
L'aparellament sol produir-se al març-abril i, després d'un període de gestació d'uns 11 mesos, la femella dona a llum un sol cervatell, que el manté durant uns 10 mesos. Per la seva incapacitat de llepar de la mare, la cria ha d'assecar-se al sol. El cervatell s'independitza als 12 o 18 mesos. Per a contrarrestar els efectes de la baixa pressió parcial d'oxigen donada l'alçada dels territoris d'on viuen la seva sang té una alta concentració de glòbuls vermells, prop de 14 milions/mm3, el que permet una major superfície de captació i transport de l'oxígen.
Els mascles joves formen grups de solters i les femelles joves cerquen un grup de femelles per unir-s'hi. Això dissuadeix la competència intraespecífica i la consanguinitat.
Conservació miniatura|Vicunya a prop de Chimborazo, a l'Equador Des del període de la conquesta espanyola fins al 1964, la caça de la vicunya no va tenir restriccions, cosa que va reduir el seu nombre a només 6.000 als anys seixanta. Com a resultat, l'espècie es va declarar en perill d'extinció el 1974 i el seu estat prohibia el comerç de llana de vicunya. Al Perú, durant el 1964–1966, el US Peace Corps, Nature Conservancy, dels Estats Units, World Wildlife Fund i la Universitat Nacional Agrària de La Molina de Lima, van establir un programa de conservació per a la vicunya anomenat Pampa Galeras - Barbara D'Achille a la província de Lucanas, Ayacucho. Durant aquell temps, es va celebrar a Nazca una acadèmia de guàrdia, on es van formar vuit homes del Perú i sis de Bolívia per protegir la vicunya de la caça furtiva. La població estimada al Perú va augmentar de 6.000 a 75.000 amb la protecció dels guardians de caça. Actualment, la comunitat de Lucanas fa cada any un chaccu (pastura, captura i esquilada) a la reserva per collir la llana, organitzat pel Consell Nacional dels Camèlids Sud-americans (CONACS).
La llana es ven al mercat mundial per més de 300 dòlars per kg, per ajudar a donar suport a la comunitat. A Bolívia, la Reserva Nacional Ulla Ulla es va fundar el 1977 en part com a santuari de l'espècie. El seu nombre va créixer fins als 125.000 al Perú, Xile, Argentina i Bolívia. Atès que es tractava d'un "cultiu efectiu" per als membres de la comunitat, els països van relaxar les regulacions sobre la llana de vicunya el 1993, permetent el seu comerç una vegada més. Tot i que els nivells de població s'han recuperat fins a un nivell saludable, la caça furtiva continua sent una amenaça constant, igual que la pèrdua d'hàbitat i altres amenaces. En conseqüència, la UICN encara dona suport als programes de conservació actius per protegir les vicunyes, tot i que van reduir el seu estat a menys preocupació. El Servei de Pesca i Vida Silvestre dels EUAha reclassificat la majoria de les poblacions com a amenaçades, però encara enumera la població equatoriana com a amenaçada.
Història de la producció de llana La llana és popular a causa de la seva calor i s'utilitza per a peces de vestir com mitjons, jerseis, accessoris, xals, abrics i vestits i mobles per a la llar com mantes i llençols. Les seves propietats provenen de les petites escates de les fibres buides i plenes d'aire. Els fa entrellaçar i atrapar l'aire aïllant del fred i la calor. Les vicunyes tenen algunes de les fibres més fines del món, amb un diàmetre de 12 μm. La fibra de les cabres de caixmir és de 14 a 19 μm, mentre que el conill angora és de 8 a 12 μmRoberson, Mary-Russell (January–February 2008). "Discovering South America's Camels". Smithsonian Zoogoer. National Zoological Park, Smithsonian Institution, Washington, DC, USA: Friends of the National Zoo. Archived from the original on 21 March 2008. Consulta 24/08/2021 i la de shahtoosh de l'antílop tibetà, o chiru, és de 9 a 12 μm. Com que és sensible al tractament químic, la llana sol quedar-se en el seu color natural. La vicunya només en produeix uns 0,5 kg de llana a l'any, i recollir-la requereix un procés determinat.
La recollidad e la llana de vicunya va començar amb la Cultura Huanca (Pedra) fa uns 2500 aC. Es desenvolupara durant la Cultura Paracas i posteriorment arriba a nivells d'excel·lència amb la Cultura Mochica.
Durant l'època dels inques, la llana de la vicunya es recollia mitjançant els esforços comunitaris anomenats chaccu, en què multitud de persones arrossegaven centenars de milers de vicunyes a trampes d'embut prèviament col·locades. Els animals eren esquilats i després alliberats; això només es feia una vegada cada quatre anys. Es creia que la vicunya era la reencarnació d'una bella jove donzella que va rebre una capa d'or pur un cop va consentir l'atenció d'un vell i lleig rei. Per això, era contra la llei inca que qualsevol matés una vicunya o en portés el llana, excepte la reialesa inca.
Les poblacions locals encara segueixen rituals especials amb aquestes criatures, inclosos ritus de fertilitat.
Tipus de maneig Amb la recuperació de les poblacions de vicunya i amb polítiques de control i conservació adequades CITES per traslladar algunes poblacions de vicunyes les seves poblacions poden ser aprofitades comercialment quan compleixen amb sistemes d'aprofitament regulats. En tot cas la fibra ha de ser obtinguda d'animals vius. Existeixen bàsicament tres sistemes de gestió per l'explotació de les vicunyes: