Börke, Berke o Berke Khan fou el kan del Kiptxak o l'Horda d'Or que eficaçment va consolidar el poder de l'Horda Blanca i l'Horda Blava de 1257 a 1266.
Biografia Orígens i ascens al poder Börke era fill de Jotxi, príncep governant del què es coneixeria com l'Horda d'Or. Börke ja estava present a la coronació d'Ogodei el 1229.
El 1236, després que Mongke conquerís Bachiman, Börke es va unir als seus germans Orda, Sinkur i Shiban i a un grup de cosins sota el lideratge de Subotai en un vast exèrcit, format per uns 150.000 soldats, que va marxar des de Sibèria cap al territori dels búlgars i kiptxaks musulmans del Volga, que van sotmetre. Batu i Subutai van enviar Börke al país al nord del Caucas per conquerir els kiptxaks. El novembre de 1237, Batu Kan va enviar els seus ambaixadors a la cort de Iuri II Vsevolodovitx de Vladímir a exigir la seva submissió i un mes més tard Subotai va devastar el principat de Riazan i el principat de Súzdal el 1237 i van marxar més endins a la Rus de Kíev. El príncep va creuar el Volga després de reunir un nou exèrcit, que va ser exterminat totalment pels mongols a la batalla del riu Sit el 4 de març mentre la República de Nóvgorod va romandre lliure i il·lesa. Durant l'hivern de 1238-1239, Börke va derrotar els kiptxaks, i 40.000 d'ells van emigrar a Hongria on es van convertir al cristianisme, i els que van quedar serien els ancestres dels kumykhs i foren atacats per Börke, que va sotmetre les terres del Kuma i el Terek i es va establir a Majar. Posteriorment va sotmetre l'estepa regada pel Kuma i el Terek a l'oest de la mar Càspia. Els lesguians en canvi van poder romandre independents.
Va representar al seu germà Batu a la coronació de Guyuk (1246) i a la de Mongke (1251). El seu campament estava situat a Derbent quan Rubruquis hi va passar el 1253, però després (1255) fou canviat cap a l'est del Volga per separar-lo dels musulmans, religió a la qual donava suport i a la que s'hauria convertit vers 1251, sent el primer príncep mongol a fer-ho.
A la mort de Batu (vers 1255), el seu fill Sartak que era de camí a un kuriltay a la cort del gran kan, fou nomenat successor per Mongke, però va morir al cap de poc (vers 1256) es diu que enverinat per orde de Börke; el va succeir el seu fill o germà Ulagchi el Nen, un menor d'edat (10 anys), sota la regència de Borakchin, la vídua. El jove kan va morir el mateix any (o va abdicar) i la successió va passar llavors a Börke, l'hereu legítim. A la mort de Batu hi havia tres fills vius de sang pura i de la mateixa mare anomenada Sultan Khatun: Börke, Berkejar i Böre (Bure, també anomenat Muhammad) i per la llei successòria mongola era a Börke a qui corresponia el tron.
El gran príncep Alexandre Nevski, el seu germà Andrei de Súzdal i Borís de Rostov (fill de Vassilko) van anar a la cort del nou kan a felicitar-lo (1257) i foren rebuts pel seu lloctinent Ulaghji (probablement el seu nebot, fill de Sartak Khan). Després el gran príncep, amb els prínceps de Rostov, Súzdal, i el de Tver, va retornar a l'Horda i es diu que llavors la República de Nóvgorod va pagar tribut però en tot cas la república va romandre independent.
Galítsia i Polònia Daniel de Galítsia va fer diversos intents d'escapar de la influència mongola. Aliat als hongareses va arribar fins a Troppau. Va lluitar també contra els pagans lituans governats per Mindaugas. Daniel estava casat amb una neboda del lituà i els germans d'aquesta, Tortivil i Erdivid, van haver de fugir a Volínia amenaçats per Mindaugas. Daniel va formar una lliga amb alemanys, l'Orde Teutònic, samogitis i yatvigis i va capturar Grodno i altres ciutats a Mindaugas; aquest mentre es va fer cristià i es va posar sota protecció del papa Alexandre IV que el va nomenar rei, i el va incitar contra Daniel que per les seves relacions amb els tàtars era vist com un apòstata. Però no va poder fer res doncs Romà, fill de Daniel, va conquerir Nóvgorodok, Slonin i Volkovisk, i un altre fill, Schvarn, es va casar amb una filla de Mindaugas. Aquest va tornar al paganisme i va devastar les fronteres de Livònia i Mazòvia i els territoris russos de Txernigov, Smolensk i Nóvgorod.
Aquestos èxits i l'encoratjament de polonesos i hongaresos, el va incitar a atacar els mongols; va envair la Baixa Podòlia i junt amb el seu fill leo va capturar alguns generals tàtars i el general principal Khwarezmshah, fou rebutjat en l'atac a Kremenets. Això va encoratjar a Daniel que va ocupar les ciutats entre el Buh Meridional i el Teteref; marxava cap a Kíev quan va haver de retornar per un atac dels lituans; mentre els mongols tenien un nou general en cap, Burundai, que ja havia pres part a les campanyes de Batu Kan a Hongria. Daniel va haver de posar-se al seu servei i enviar un exèrcit que va anar manat pel seu germà Vassilko; Lituània fou devastada; Yatvígia va córrer la mateixa sort.
Complagut amb l'exèrcit de Galítsia, Burundai es va retirar al sud-oest i va acordar la pau. Però quan va saber que Daniel fortificava les ciutats que dominava, va entrar en sospites i va envair Galítzia i el va cridar a anar al seu camp. Daniel va enviar al seu germà Vassilko, al seu fill, i al bisbe Joan de Kholm; Burundai va exigir el desmantellament de les fortaleses; no podia oposar-se i les fortaleses de Danilof; Stoyek, Kremenets, Lutsk i Lviv van quedar sense muralles i després Wladimir de Volínia (en presència del mateix Burundai). El general es va dirigir a Kholm, on Daniel, espantat, va fugir cap a Hongria. Burundai no obstant va eludir assetjar la ciutat de Kholm i es va dirigir a Polònia. El papa Alexandre IV va emetre una orde el 26 de juny de 1258 aixecant una croada contra els tàtars a Bohèmia, Moràvia i Pomerània i el 17 de desembre hi va convocar als cavallers teutònics; però no es va fer res perquè la situació internacional era dolenta.
Fou llavors quan Nogai Noyan i Tulabugha van fer la seva expedició a Polònia. Tulabugha era net de Batu Kan i Nogai Noyan era net de Jotxi. Els dos eren joves i probablement estaven sota l'alta direcció del general Boroldai. Vassilko, el germà, i Romà, el fill de Daniel, estaven a l'exèrcit tàtar. Van passar per Lublin cap al Vistula, van destruir els monestirs de Zavikhost i Lyssen, i es van acostar a Sandomir on molta població civil s'havia refugiat. Aquesta ciutat estava sota govern de Pere de Krempen. Els tàtars van prometre que si es rendien se'ls respectaria la vida, però no ho van complir i van fer una massacre (2 de febrer de 1259). Els morts són coneguts com "els màrtirs de Sandomir". Llavors els tàtars van seguir cap a Cracòvia que van destruir. Boleslau el Gran es va refugiar a Hongria i el país fou assolat fins a Bythom i Oppeln; molts esclaus cristians foren emportats pels mongols. Quan s'apropava un gran exèrcit sota el comandament del general mongol Boroldai el 1260, però, Daniel de Galítsia es va veure obligat a acceptar la seva autoritat i a enderrocar les fortificacions que havia construït contra ells.
El 1259 o 1260 el rei Bela IV d'Hongria va rebre la proposta de Börke d'un tractat en el qual el fill del rei s'havia de casar amb una princesa mongola i una filla del rei s'havia de casar amb un príncep tàtar. El rei hongarès va sotmetre la qüestió al papa Alexandre IV que va considerar aquesta aliança indecorosa.
Imperi Egipci i conflicte amb Hülegü Hülegü va enviar tropes a Síria el 1259 i un contingent de l'Horda d'Or hi va participar amb tropes manades per Kuli (fill d'Orda Khan), Bulghai (fill de Xiban) i Kutar, net de Tevel. En el camí Bulghai va morir en una festa, i Kutar, sospitós d'haver-lo enverinat, fou enviat a Börke per ser jutjat. Fou considerat culpable i enviat a Hülegü per a ser castigat per aquest, i Hülegü el va fer matar. Poc després va morir Kuli, i Börke va sospitar d'un nou enverinament; les famílies dels tres prínceps es van retirar de Pèrsia i van embarcar a Derbent cap al nord. Tot això va agreujar les relacions entre Hülegü i Börke ja complicades després de la destrucció del califat el 1258, al qual Börke, com a musulmà, defensava, i les matances de musulmans a Síria. Posteriorment hi va haver algunes altres causes de conflicte.
Börke reclamava Arran i l'Azerbaidjan com a part del seu ulus, ja que l'exèrcit de Jotxi a vegades passava l'hivern al sud de Derbent i Genguis Kan li havia llegat a Jotxi aquestes regions; però les dues províncies havien estat assignades a Hülegü pel gran kan Mongke. La tensió era alta i els contingents que participaven en la campanya a Síria van veure que era millor abandonar la tasca. Una part va arribar a Derbent i va entrar al territori de Börke; una altra part, sota els generals Nigudar i Ongujia, va anar cap al Khorasan perseguit per forces d'Hülegü ocupant pel camí Gazni i la rodalia; un tercer cos de només 200 soldats, es va refugiar a Síria amb el sultà Baibars I d'Egipte i foren molt ben tractats (es van convertir a l'islam i es van integrar a l'exèrcit mameluc).
Börke residia a Vella Sarai o a Bolghar (només en aquesta consta encunyació de moneda) i obeïa fidelment al gran kan Möngke Temur (Mangu Timur). El gran kan va morir a la primera de 1259. El seu hereu era el seu germà Khublai Khan que al morir el khakan es trobava en expedició a la Xina. Khublai era de la família de Tului el fill petit de Genguis Kan. Es va convocar el corresponen kuriltay per elegir al nou gran kan (khakan), fent els preparatius Arig Boke, el germà de Khublai; però aquest desconfiava i amb l'excusa que els prínceps de les cases de Jotxi i Txagatai Khan estaven massa lluny, va convocar un kuriltay especial a Kai Ping Fu a la Xina, on amb el suport del seu germà Muka, de Kadan, fill d'Ogotai (Ogodei) i de Togachar, fill d'Utsuken Noyan (germà de Genguis Kan)), fou elegit khakan el 4 de juny de 1260. L'elecció era evidentment il·legal i Arig Boke, que era el governador de Karakorum, la capital de l'imperi, no la va acceptar i amb el suport de Kotoktai, la principal vídua de Mongke, dels tres fills d'aquest. Ustai, Yurultash i Siregi (Shireki), d'Alghu (Alku) i altres nets de Txagatai, i per Arkadai Oghul fill de Kulkan, es va proclamar gran kan. Un dels seus suports, Dureji, dominava a Cambaluc així que Arig Boke tenia el control de les dues capitals imperials. Arig Boke fou elegit gran kan i va nomenar al seu cosi Alghu com a kan de Txagatai i al mateix temps Khublai nomenava pel mateix kanat a Apisga, fill de Buri. Hülegü de Pèrsia va donar suport al seu germà Khublai i en canvi Börke va donar suport a Arig Boke.