Rachel Louise Carson (Springdale, Pennsilvània, 27 de maig de 1907 - Silver Spring, Maryland, 14 d'abril de 1964) va ser una biòloga marina i escriptora estatunidenca, que amb el seu llibre Primavera silenciosa va denunciar el perill de l'ús indiscriminat dels plaguicides organoclorats i va despertar la consciència ecologista als països occidentals.
Biografia Nascuda a Springdale (Pennsilvània) el 27 de maig de 1907, Rachel Carson era la petita dels tres fills que van tenir Robert Warden Carson i Maria McLean Carson. El pare era venedor d'assegurances i la mare, que abans de casar-se s'havia dedicat a l'ensenyament en una escola i també impartia classes particulars de piano, va haver de renunciar a la seva professió perquè aleshores no estava permès a les dones casades treballar en una escola.
La seva mare li va inculcar l'amor per la natura. Alhora que passava gran part del temps explorant en l'extensió de la granja, Carson era una bona lectora i, des de petita, una escriptora talentosa. Va començar a escriure històries sobre animals als vuit anys, el tema principal de la seva lectura. Tant a l'escola secundària com a la universitat, Carson va ser una ànima solitària, encara que no deixava de contribuir amb les seves publicacions. El 1929 es va graduar amb honors al Pennsilvània College for Women (avui dia, Chatham College) i li van concedir una beca per assistir a un curs d'estiu al Laboratori de Biologia Marina de Woods Hole (Massachusetts), un centre de formmació i recerca en biologia marina que des de la seva fundació va acceptar dones com alumnes i com docents.
Carson va continuar estudiant, després de la seva graduació, mentre treballava com a assistent al laboratori de Raymond Pearl, per pagar-se els estudis. Va obtenir el mestratge en zoologia el 1932. Encara que va continuar estudiant per a un doctorat, el 1934 es va veure forçada a deixar la universitat per fer de mestra i poder mantenir la família. El 1935, el pare va morir sobtadament i des d'aleshores Carson va haver de tenir cura de la mare anciana, cosa que va empitjorar la seva situació econòmica. A petició de la seva mentora en biologia, Mary Scott Skinker, va acceptar un lloc temporal al Departament de Servei de Pesca i Vida Silvestre per escriure una sèrie de programes radiofònics de set minuts sobre la vida aquàtica. Va obtenir un gran èxit de la sèrie, per això li van encomanar escriure la introducció per a un fullet sobre el treball del departament, amb la qual cosa es va assegurar un lloc permanent. Després de reeixir l'examen per ingressar en l'administració pública amb la puntuació màxima i va esdevenir la segona dona contractada pel departament, com a biòloga aquàtica. Hi tenia la tasca d'analitzar i escriure informes sobre les poblacions de peixos. A partir de la seva investigació i la d'altres biòlegs, també va escriure una sèrie d'articles per al Baltimore Sun i altres periòdics.
El 1937, amb la mort de la germana gran, les responsabilitats familiars li van augmentar i es va convertir en el principal suport alhora de la mare i de dues nebodes. A mitjans dels anys 40, Carson va començar a preocupar-se per l'ús de pesticides elaborats amb finançament militar científic des de la Segona Guerra Mundial. El 1945, Carson va intentar deixar el departament, però no hi havia gaire llocs de treball per a naturalistes. A mitjans d'aquest any Carson va descobrir el tema del DDT, però cap publicació s'hi va interessar fins al 1962. Ja com a cap de redacció el 1949, Carson va decidir intentar a poc a poc dedicar-se únicament a escriure i per a això va aconseguir una agent literària amb la qual va mantenir una estreta relació professional fins a la seva mort.
El seu llibre El mar que ens envolta (1951), a més de convertir-se en best-seller i adaptar-se a un documental, li va donar el reconeixement com a escriptora. Els seus dos llibres següents van formar una trilogia que explora la vida marina en tota la seva extensió. L'èxit li va donar seguretat econòmica, amb què finalment va poder deixar el seu treball el 1952. D'aleshores ençà, va començar a rebre una allau d'invitacions com a conferenciant, i centenars de cartes d'admiradors
El 1953, Carson es va mudar a Maine amb la seva mare i va conèixer Dorothy Freeman. Va ser el començament d'una relació amorosa que duraria tota la vida. Poc abans de morir, Carson va destruir centenars de cartes que s'havien escrit durant la seva relació, conscient de l'escrutini que en faria la societat. La resta de cartes van ser publicades per la neta de Freeman.
El 1953, Carson va començar a investigar sobre la ecologia i els organismes de la costa Atlàntica. El 1955 va completar el tercer volum de la seva trilogia marina, La vora del mar, sobre ecosistemes costaners. La crítica va rebre el llibre amb grans elogis. A partir d'allí es va involucrar amb diverses organitzacions conservacionistes. El 1957, la va colpejar la tràgica mort d'una de les nebodes que havia cuidat durant anys, deixant als trenta-un anys un nen orfe de cinc anys. Carson el va adoptar i va continuar cuidant de la seva mare anciana. Es van mudar a Maryland, des d'on Carson es va dedicar a les amenaces ambientals específiques relacionades amb els programes federals de ruixat amb pesticides.
El seu llibre següent el va dedicar als pesticides com a verí ambiental i als programes de ruixat que abastaven la propietat privada. Malgrat que uns quants terratinents havien perdut judicis contra el govern, el Tribunal Suprem els va concedir el dret a obtenir ordres contra futurs danys al medi ambient, cosa que va ser el precedent de posteriors causes ambientals.
Carson va començar un projecte de quatre anys, demanant exemples de danys ambientals arran del DDT, l'insecticida que s'havia emprat amb profusió arreu per controlar insectes com el mosquit de la malària, els uns quants insectes del tifus o les puces de la pesta, i havia esdevingut un insecticida d'ús domèstic i agrícola i sense cap regulació. Malgrat el gran escàndol del nabiu en el qual es van trobar alts nivells d'aminotriazol, causant de càncer en ratolins, el govern va criticar els procediments de Carson per arribar a la conclusió sobre l'abús de pesticides. Carson va anomenar els pesticides biocides, ja que els seus efectes rarament es limiten als insectes que intenten erradicar. Carson va predir l'augment de conseqüències futures, especialment quan els insectes en qüestió desenvolupen resistència als pesticides, mentre que els ecosistemes es debiliten cada vegada més i es converteixen en víctimes d'altres espècies invasores.
Per a Carson era summament descoratjador patir en carn pròpia les tàctiques agressives dels representants de la indústria química, que usaven testimonis experts per contradir la majoria dels estudis científics sobre aquest tema. Amb això va concloure que hi havia «incentius financers darrere de certs programes de pesticides». Carson va acusar la indústria de desinformar intencionadament i els oficials de govern d'acceptar aquesta informació sense qüestionament.
El 1960, Carson, juntament amb la seva assistent de recerca Jeanne Davis, van trobar prou evidència que recolzava la connexió entre el càncer i els pesticides, una conclusió controvertida fora de la comunitat científica. Les seves conclusions van ser plasmades a Primavera silenciosa, el seu llibre més important. Al mateix temps que acabava els capítols sobre càncer, Carson va descobrir que tenia un tumor de mama que requeria una mastectomia. Tot i l'operació i el tractament, el càncer havia resultat en metàstasi.
Amb la preocupació que fos demandada per les companyies i que no tingués la força de defensar el seu llibre mentre que rebia radioteràpia, Carson va enviar els capítols científics als més famosos experts, dels quals va obtenir total suport. El 1962 Carson va distribuir còpies del llibre durant la Conferència ambiental a la Casa Blanca.
La revista The New Yorker va publicar una sèrie de llargs extrets que no sols van atreure l'atenció del públic en general sinó també de la indústria química, que va pressionar per a la cancel·lar la publicació del llibre, establerta per al 27 de setembre. Els atacs van ser nombrosos i de tota classe. Entre d'altres, el ministre d'Agricultura va escriure una carta al president Eisenhower al·legant que si Carson no estava casada, tot i ser atractiva, probablement era per ser comunista. La unitat i la força que va suscitar Primavera silenciosa va ajudar a cristal·litzar el moviment ecologista i es va aconseguir la prohibició nacional del DDT i altres pesticides. Va testimoniar davant diverses comissions del Senat dels Estats Units i contribuí així a la creació de l’Agència per a la Protecció Ambiental, que malauradament no arribà a veure creada en vida.
La campanya de difamació va fracassar davant l'extensa conscienciació del públic. El 1963, el Comitè Científic del president Kennedy va donar suport a les seves conclusions i va començar tasques per crear polítiques ambientals.
Encara que Carson va rebre innombrables invitacions, gairebé no va poder acceptar-les, ja que la seva salut es va deteriorar cada vegada més, fins que el 1964 va començar amb problemes respiratoris. Va morir de càncer aquest mateix any, un mes i mig abans de complir 57 anys.
Origen del moviment ecologista Primavera silenciosa va ser molt important per a fer prendre consciència del perill dels plaguicides i de la importància de la conservació del medi. Amb les seves observacions i constatacions, reflectides en el llibre, Carson es va posar en contra la indústria dels pesticides però va aconseguir la prohibició del DDT als Estats Units el 1972 i establia les bases perquè ningú pogués vendre contaminació sota el pretext de progrés, a més de tenir una forta influència en l'origen de l'ecofeminisme.
Carson va rebre diverses distincions en vida. A la seva mort va ser guardonada per Jimmy Carter amb la Medalla presidencial de la Llibertat, el més alt honor als Estats Units. El seu nom està associat a un gran nombre de premis d'institucions filantròpiques i educatives.
Llegat miniatura|267x267px| Estàtua de Carson al Museu Rocsen, Nono, Argentina
Col·leccions de documents i publicacions pòstumes Carson va llegar els seus manuscrits i documents a la Universitat Yale per aprofitar les noves instal·lacions de conservació d'última generació de la Biblioteca de llibres i manuscrits de Beinecke. La des de sempre agent i marmessora literària Marie Rodell va passar gairebé dos anys organitzant i catalogant els papers i la correspondència de Carson, distribuint totes les cartes als seus remitents perquè només el que cada corresponsal aprovava s'enviés a l'arxiu. Vegeu Beinecke finding aid for the Rachel Carson Papers.
El 1965, Rodell va organitzar la publicació d'un assaig que Carson havia volgut ampliar en un llibre: The Sense of Wonder. L'assaig, que es va combinar amb fotografies de Charles Pratt i d'altres, exhorta als pares a ajudar els seus fills a experimentar els «...plaers duradors del contacte amb el món natural... a l'abast de qualsevol persona que es col·loqui sota la influència de la terra, el mar i el cel i la seva vida sorprenent».Murphy, 25; quotations from The Sense of Wonder, 95. The essay was originally published in 1956 in Woman's Home Companion.
A més de les cartes d'Always Rachel, el 1998, es va publicar un volum de l'obra inèdita de Carson com Lost Woods: The Discovered Writing of Rachel Carson, editat per Linda Lear. Tots els llibres de Carson romanen impresos.
Ambientalisme de base i l'EPA