, nom artístic de la ballarina Margaretha Geertruida Zelle, coneguda per les seves tasques d'espionatge durant la Primera Guerra Mundial.
Infantesa Margaretha Geertruida Zelle era filla d'Adam Zelle, un comerciant neerlandès de barrets, i d'Antje van der Meulen, ambdós nascuts i residents a Frísia. Els pares de la mare eren originaris de la població de Franeker. Adam Zelle es va arruïnar el 1891, any en què també morí la seva muller. Deixà la ciutat de Ljouwert per anar a Amsterdam, on es casà una altra vegada amb una dona, vivint un temps dels seus diners, i continuà treballant viatjant, però perdé la tutela dels seus quatre fills. Margaretha entrà poc temps després a l'Escola Normal de mestres de Leiden, el director de la qual no tardà a enamorar-se'n, motiu pel qual ella abandonà la institució i anà a viure a casa d'un oncle a La Haia.
Matrimoni Un dia llegí en el diari Hel Nieuws van den Dag un anunci matrimonial, raó per la qual es casà el 30 de març de 1895 amb el capità de l'exèrcit holandès de les Índies, Rudolf MacLeod. Era nascut el 1856 a Heukelom, de la branca dels MacLeod, d'Escòcia, que s'havia establert als Països Baixos a principis del , mentre que la branca catòlica que havia emigrat a Irlanda s'establí a França. L'almirall Dupetit-Thouars, exagregat naval de França a Espanya durant la guerra, fou un dels actuals descendents, mentre que un altre es casà amb la germana de l'escriptor dramàtic Robert de Flers. El capità MacLeod era un oficial d'aspecte enèrgic i maneres virils, home culte i militar de soca-rel. El casament fou civil i tingué lloc a Amsterdam l'11 de juliol de 1895. El 23 d'abril de 1896 fou presentada la jove esposa a la reina regent i a la futura reina Wilhelmina al palau Reial d'Amsterdam.
Viatge a les Índies Després que el 30 de gener de 1896 hagués nascut el seu fill, Norman-John, l'1 de maig de 1897 MacLeod i Margaretha viatgen a les Índies. La vida de Margaretha a l'illa de Java no fou feliç. MacLeod havia ascendit a comandant a finals de desembre de 1897 i manava el primer batalló d'infanteria de reserva a Malang. El 2 de maig de 1898 nasqué una filla, a qui anomenaren Louise Jeanne, com la germana de MacLeod, vídua d'un notari anomenat Wolsinki. El març de 1899, el comandant MacLeod fou traslladat a Medan, a l'illa de Sumatra, la més europea de les ciutats de les Índies holandeses, però Mata Hari romangué a casa d'uns amics a Toempang, a prop de Malang, fins al 26 de maig de 1899, que arribà a Medan. Fou aleshores que es feu evident la total desunió entre ambdós cònjuges. En les cartes a la seva germana, MacLeod no amaga els seus sentiments, i si bé parla moltes vegades de la seva fe en Déu, no deixa de tractar amb paraules desfavorables la dona que, dos anys abans, adorava incondicionalment.
Mort del fill per enverinament El 28 de juny de 1899 moria Norman-John de resultes d'un enverinament per culpa d'un soldat indígena, el qual per venjar-se de la rudesa del seu cap havia instat a la seva dona, criada de servei a casa del comandant, que vessés en l'arròs dels dos fills un grapat dels seus cabells, prèviament preparats a l'efecte. Si la filla no morí fou perquè encara s'alletava del pit de la mare i no havia pres més que una minsa quantitat del verí fatal. Aquesta tragèdia acabà amb les forces morals de Margaretha i no trobà en un canvi de residència (el seu marit fou traslladat a Banjoe Biroe) alleujament mental al naufragi de les seves energies. La vida matrimonial s'havia convertit en un infern, i MacLeod arribà al punt d'invocar Déu perquè l'alliberés de la seva consort, que es distreia en la societat amb oficials menys desagradables que el seu marit. Aquest, sense diners sempre, tractà llavors d'escriure per a diaris per poder guanyar diners que li permetessin tornar als Països Baixos i viure dels fruits de la seva ploma a casa de la seva germana. El divorci era la solució natural d'aquesta situació.
Tornada a Holanda Llicenciat al setembre de 1900, MacLeod tornà als Països Baixos a la primavera de 1902 i s'instal·là, després de dues setmanes a casa de sa germana, en un dels més bells pisos d'Amsterdam, Van Breerstraat, número 188. El 27 d'agost del mateix any Margaretha registrava una petició oficial de divorci al Tribunal de districte d'Amsterdam, al·legant com a motiu de la instància els maltractes, les injúries greus i l'adulteri del seu marit. Per veredicte del 30 d'agost de 1902, i de resultes de la no-reconciliació de la parella, els jutges d'Amsterdam condemnaren MacLeod a pagar una pensió alimentària de 100 florins mensuals a la seva esposa, a qui s'autoritzà a intentar la sol·licitada instància de divorci amb separació de cossos i béns i permís d'anar a residir fora del domicili conjugal. Louise Jeanne restava en custòdia de la mare.
Divorci i començament de la pobresa La pensió que devia pagar l'oficial jubilat no s'efectuà i hi hagué un intent de reconciliació, de resultes del qual la separada parella tornà a unir-se el novembre de 1902 per desunir-se definitivament el següent mes, restant ara la nena en custòdia del seu pare. Poc de temps va viure l'abandonada esposa a casa de la seva cunyada, la vídua Wolsing. Al cap de dos mesos, i sense recursos, car ni tan sols MacLeod li pagava els promesos 100 florins al mes, es veié obligada a residir alternativament a Amsterdam i a la Haia, i s'hagué de guanyar la vida fins que, a finals d'octubre de 1903, anà a cercar fortuna a París. Tenia 26 anys.
Els primers temps en la capital francesa foren molt durs i aspres. Es va vendre de moltes formes, com a model per a pintors i com a cortesana, sense poder reeixir com havia esperat. Una feliç casualitat li va permetre tornar, després de tres mesos de vida miserable, a Holanda, on l'hostatjaren el general Edward MacLeod i la seva esposa, cosins del comandant. De nou, li fou impossible romandre en companyia dels seus parents, i per la primavera de 1904 estava de retorn a París.
A París comença a triomfar Aquesta vegada havia trobat una manera de sortir del terrible anonimat de la gran urbs: es feu ballarina. Mercès al seu cutis mat i la seva fisonomia exòtica, pogué fer-se passar per hindú, i ben aviat es va difondre la llegenda del seu origen indostànic, iniciada en l'art de les danses sagrades bramàniques.
Rival de la Bella Otero, de la Loie Fuller, i d'Isadora Duncan, anomenada per Rubén Darío bailadora de los pies desnudos, inaugurà Mata Hari la triomfal carrera de Salomé III ballant davant d'Herodes el Gran, primer en uns aristocràtics salons, on la coneixien sota el títol de lady Grasha Mac Leod. Adoptà el misteriós nom de Mata Hari (que en malai, vol dir 'el sol', pròpiament: 'l'ull del dia'), i es presentà davant d'un estupefacte i entusiasmat públic selecte en el mateix Musée Guimet el dilluns 13 de març de 1905, acollida com una dea i celebrada com a excelsa per tota la premsa.
A partir d'aquesta data, l'existència de Margaretha a París és una sèrie ininterrompuda de triomfs mundans, i se la disputen els aristòcrates: la comtessa Graffulhe, la comtessa Edmond Blanc, el príncep Del Drago, la princesa Murad, l'ambaixador de Xile, Henri Houssaye, Emma Calvé, el Cercle Royal, etc., i els ministres la conviden perquè els encanti amb les seves prodigioses evocacions d'Orient.
El 14 d'abril de 1905, després d'una sessió a casa del famós director del realista Gaulois, el jueu Arthur Meyer, l'acull l'aventurera Jeanne Destourbay o Detourbet, convertida en madame de Loynes i ídol dels reaccionaris de La Patrie Française, en el seu hotel, i allí coneix l'advocat Clunet, que serà el seu amant i el seu futur defensor davant el Consell de guerra francès el 1917. El novembre de 1905, després d'una temporada a l'Olympia de París, anà a Montecarlo a ballar. I el 1906 triomfà a Viena, capital d'Àustria.
Aquell any, el 26 d'abril de 1906, el seu espòs assolí que els jutges d'Arnhem pronunciessin el divorci a favor seu, al·legant la infamant conducta de la seva muller, que "es produeix a París en uns cafè concerts i circs, executant danses "bramàniques" en estat de completa nuesa o quasi". Però aquest veredicte arribava tard i no influí per a res en els destins de Mata Hari. A Viena l'havien acollida, segons testimoni dels crítics del moment, de manera triomfal. En la casa dels pintors vienesos Die Sezession, celebrà Mata Hari un dels més aplaudits triomfs el desembre de 1906. Tres mesos més tard marxava a Egipte, i d'aquest viatge res no se sap. El maig de 1908, tanmateix, reapareix la dona fatal a París.
Les seves danses ja no exercien la força de seducció d'abans. La revista L'Intermédiaire des Chercheurs et Curieux, poc sospitosa de cercar l'escàndol, les anomenà danses castes. Hi hagué en l'interval molts i dolents imitadors, i per això, al seu retorn del misteriós viatge, Mata Hari determinà abandonar el nu i ballar vestida. No portà, però, aquest propòsit a terme, i continuà ballant com abans en el Trocadero, en les Folies Bergeres, a Marigny, en el Théatre des Champs Elysées, etc. A prec de la directora de l'Université des Annales, madame Brisson-Sarcey, s'exhibeix davant el públic especial de la casa el 14 de desembre de 1912 i recull abundosos aplaudiments.
Principis de la decadència Però París es cansa aviat de les seves glòries, i el 1913 havia acabat pràcticament la carrera artística de Mata Hari en la capital francesa. En canvi, a Berlín, on debutà en el Wintergarten, continuaven admirant-la, i fins i tot a Holanda la pogueren admirar, el 14 de desembre de 1914, en el gran Teatre Municipal de La Haia. Els seus admiradors no artístics formen un altre capítol de la seva existència prebèl·lica. A Neuilly, organitzava grans festes, i un dels seus amants, el banquer Rousseau, s'arruïnà per ella: va cometre falsificacions i fou condemnat a 10 anys de presidi. L'historiador i acadèmic Henri Houssaye, l'advocat Clunet, ja citat, també foren les seves víctimes, així com, en grau diferent, el diplomàtic Margerie i l'exministre de Guerra Messimy.
Primers dubtes d'espionatge A l'estat espanyol va tenir un tossut defensor en la persona del polític català Emili Junoy, un dels seus nombrosos testimonis al seu favor. Però no hi ha cap dubte que l'holandesa formava part ja abans de la guerra europea dels serveis de l'espionatge alemany. El juliol del 1914, en previsió del que anava a passar, abandonà la casa de Neuilly amb el seu misteriós amic alemany, i se n'anà a Alemanya, no sense abans haver-se venut els vestits i les joies. El que va fer a Berlín durant els primers mesos de guerra resta desconegut. Amiga del prefecte de la policia de Berlín i del cap d'espionatge, degué posar-se d'acord amb ells i rebre missions secretes, per les quals marxà cap a Holanda.
Hostatjada a l'hotel Victòria d'Amsterdam, en companyia dels caps dels serveis d'espionatge alemanys a Holanda, el 31 d'octubre de 1914, llogà a la Haia un hotelet particular, situat en el número 16 de Nieuwe Uitleg, per un termini de tres anys, amb uns altres tres d'eventual prolongament i a raó de 750 florins anuals. Efectivament, se la troba a La Haia ballant en el transcurs del mes de desembre següent.
Declaradament treballa com a espia Però ja a principis de 1915 se la troba de nou a París, d'on anà al front per cercar informacions militars que transmetrà als seus serveis d'informació, els quals li havien donat grans quantitats de marcs a aquest efecte. Segons el capità anglès F. Tuchy en la seva obra sobre els misteris de l'espionatge, durant la guerra se la va veure, el 1915, durant alguns mesos, a Madrid, on feu amistat amb el ja esmentat Junoy, i ballà en públic. Els anglesos tingueren, ocasió de vigilar-la i gràcies a ells els serveis francesos de contraespionatge foren informats.