Vilanova d'Ozcos (Villanueva de Oscos en castellà) és un conceyu de la Comunitat Autònoma del Principat d'Astúries. Limita al nord amb A Veiga i Castropol, al sud amb Samartín d'Ozcos i Santalla d'Ozcos, a l'est amb Eilao i Samartín a l'oest amb Taramundi. És un dels municipis d'Astúries en els quals es parla gallec.El Plurilinguismo en España. María Teresa Turell 2007. p154 Inclou les Parròquies de Xestoso, Martul, San Cristobo i Vilanova.
Geografia És a lazona sud-occidental de la regió dins de la comarca d'Ozcos juntament amb els concejos de Santalla i Samartín. Té una superfície de 72,70 km² i una població de 406 habitants. La principal carretera és la comarcal AS-13, que travessa el concejo des del port de la Gola, segueix la llera del riu i va a donar a Samartín. Des del punt de vista geològic, com la resta de la comarca, el sòl del concejo pertany gairebé completament al silurià i al cambrià, amb una abundància de pissarres, generalment argilenques amb varietats i trànsits a silícea i cloritosa. No hi ha gaire calcàrias excepte una petita porció a la zona de Salgueiras.
La geologia i l'erosió exercida sobre el terreny pels agents atmosfèrics i la xarxa fluvial conformen un relleu amb una orientació dominant nord-sud, de majoria de formes suaus, interrompudes pels crestones cuarcíticos. D'aquesta forma podem afirmar que el concejo de Vilanova és el qual posseïx una major altitud mitjana dels tres que componen la zona dels Ozcos, tenint en més de la meitat de la superfície elevacions superiors als 800 metres. Les altures més pronunciades es donen en la seva part septentrional, sent el pic O Filso en la serra de les Bobias, en el límit amb Castropol, el qual presenta una major altitud amb 1.202 metres. Altres pics importants són la Peña Pumarín i La Peña Grallas, localitzades també en el nord encara que una mica més centrat, i el cordal de Mrias que recorre interiorment el concejo de nord a sud. Ja pel seu extrem nord-occidental la serra de l'Ouroso és la qual divideix els territoris de Vilanova i Taramundi. La xarxa hidrogràfica està composta per nombrosos rierols i rierols que banyen tot el concejo i que aboquen les seves aigües a les conques del Navia i de l'Eo.
Dintre d'aquests accidents n'hi ha dos de particulars: El Vilanova que rep les aigualeixes del Acebeiral, desembocant al Pasaron. I també el rierol de la Bobia, que fluïx les seves aigües en el Soutelo. El seu clima presenta els trets generals de l'oceànic, amb unes precipitacions mitjanes abundants, nul·la presència de aridez en l'època estival i una escassa amplitud tèrmica. En la zona septentrional, concretament en la serra de la Bobia, apareixen fenòmens atmosfèrics destacables, com les boires i les nevades. Quant a la seva vegetació la major part de la superfície del concejo presenta un domini del terreny forestal, on el matoll va guanyant força amb el pas del temps, degut sobretot de l'erosió, els incendis i les tales dels arbres. Tanmateix encara podem observar algunes taques autòctones de roures, castanys i bedolls, barrejades amb prats verds que es troben disseminades per tot el territori.
La capital del concejo correspon a la vila que dona nom al seu torn a tot el municipi. Situada a uns 658 metres d'altitud, la seva vida roman directament lligada a la de l'antic monestir de Santa María, antic centre de poder de tota la zona, i que va perdre tal condició en l'any 1827, en el qual la jurisdicció va passar a ser municipal. Conta un bonic patrimoni etnogràfic amb habitatges perfectament integrats en el paisatge local, on predomina l'ús dels materials trobats en el seu mitjà físic.
Evolució demogràfica L'evolució de Vilanova quant a la seva població ha seguit les mateixes lleres que en la resta de la comarca dels Ozcos, podent apreciar-se un continu decreixement en aquestes últimes dècades, en concret des de meitat de la centúria passada. Fins a aquest moment, la població s'havia mantingut més o menys estable, presentant una xifra que oscil·lava entorn de 1200-1300 habitants. Però és a partir d'aquesta data i a causa dels moviments migratoris cap a les zones centrals de la regió, del país i fins i tot d'Europa, quan la tendència es trenca, produint-se un brusc descens en el nombre de persones que origina que avui dia Vilanova present la xifra de 423 habitants, mostrant-nos una de les densitats de població més baixes de tota la regió asturiana. Tot això genera una alteració significativa en les estructures demogràfiques en el concejo, tenint Vilanova un índex d'envelliment superior a les 170 persones majors de 65 anys per cada 100 menors de 15, i no arribant la representació de les persones menors de 20 anys al 18% de la població total. Actualment el municipi es reparteix en quatre parròquies, Santa Eufemia, Xestoso, Martul i San Cristobo, sent la primera d'elles la més poblada de totes.
Economia La seva activitat econòmica gira principalment entorn del sector primari, gràcies a l'activitat ramadera, que absorbeix al 74,34% de l'ocupació local. Bàsicament només es treballa amb el bestiar boví, presentant la majoria de les explotacions una orientació clarament dirigida cap a la producció càrnia, com així ho demostra el predomini de la raça Asturiana de les valls. El sector secundari tot just si té representació en el concejo, arribant a generar solament un 6,58% de les ocupacions locals. Únicament es comptabilitzen ocupacions en la branca de l'edificació i la construcció, branca aquesta que presenta un continu apogeu dintre de tota la regió. Igual que Samartín i Santalla, Vilanova va tenir en el seu temps, una important presència de ferreries artesanes, que utilitzaven ferro extret en la zona. Finalment, el sector terciari dels serveis ocupa al 19,08% de la població activa, sent l'activitat comercial la qual presenta un major creixement dintre d'aquest, desenvolupant-se gairebé completament en la capital del concejo, Vilanova. La implantació del turisme rural en tota la comarca dels Ozcos, pot ajudar a reactivar tota la zona, convertint-se el concejo en un dels llocs més visitats, ja que reuneix totes les característiques necessàries per a aquest gaudi.
Història La història de Vilanova és semblant a la de les concejos veïns de Samartín i Santalla, durant les etapes prehistòriques, l'edat antiga i l'edat mitjana fins a 1137, data en la qual passa a ser vedat d'abadia. Les primeres restes trobats que demostren la presència humana en el concejo pertanyen a l'etapa neolítica, com així ho demostren els camps tumulars descoberts en les estreps de la serra de Pumarín, sobretot al camp de A Chaira das Grallas. Dintre de la cultura castrenya, també Vilanova oferix diverses mostres d'aquests singulars assentaments, entre altres a La Pena del Castro a Morlongo i El Castelo a Vilanova.
L'etapa colonitzadora romana, també es deixa notar en tot el territori, que forma part del conventus lucenssis. Hi ha nombrosos vestigis d'aquesta època, com els gresols de pedra i cons d'escòries, relacionats amb treballs de fosa. Com és de suposar la presència de minerals com el ferro va atreure als assentaments romans cap a la comarca dels Ozcos. Ja el 1137 la història de Vilanova pren camí diferent a Samartín i Santalla, amb l'establiment d'una orde benedictí a la zona d'As Tremoras gràcies una donació del rei Alfons VII de Castella, que va cedir tot el territori del municipi als monjos. També va rebre moltes donacions de terres de particulars, a tota la comarca occidental, com la de Honega Ramírez en la qual atorga les seves possessions a Gío i Villar de Piantón, o la de Gutierre Alfonso que cedeix propietats de Nonide, Grandas i El Franco.
El 1162 els Cistercienses arriben al monestir i hi reactiven la vida gràcies a la labor agropecuària, al que es va unir el treball del ferro a ferrerías artesanes ja pel . El 1182 el monarca Ferran II de Lleó concedeix un privilegi al vedat que cedeix tota la jurisdicció al monestir, i la població ha de pagar els deutes i fer els deures davant l'abat, sense cap intromissió real. Aquesta exempció va ser confirmada pels successius regnats que van dirigir les regnes de Castella, des d'Alfons IX de Lleó a Felip V d'Espanya. Encara que la major part de la superfície de Vilanova pertanyia al vedat de Santa María, havia una petita porció de terreny exempta dels dominis eclesiàstics, la qual va estar representada en la Junta General del Principat prenent part del partit de Castropol, sent els representants del municipi el 1693 per al repartiment d'alcabales Domingo López Bermúdez i Antonio de Soto.
El poder exercit pels monjos durant segles comença a trencar-se el 1721, data en la qual la gent del concejo expressen el seu descontentament per l'enorme servitud a la qual se'ls sotmetia. Així, l'any 1792 l'abat, volent conservar la integritat del territori i amansar al poble, accepta reduir algunes taxes i impostos, circumstància que no assoleix parar el descontentament. El 1827 el monestir deixa de tenir jurisdicció sobre tota la zona. Una vegada perdut tot el poder, els monjos van ser expulsats el 1836, a causa de la desamortització de Mendizábal, i tots els béns del monestir van ser venuts.
Els temps actuals el continu despoblament de la zona roman problemàtica, encara que s'espera que la situació comenci a invertir-se, donades les condicions naturals que ofereix Vilanova.
Referències
Enllaços externs
Federació Asturiana de Concejos Guía del Occidente. Vilanova d'Ozcos
Categoria:Municipis d'Eo-Navia