El guanac (Lama guanicoe) és un mamífer remugant, de l'ordre dels artiodàctils i de la família dels camèlids, propi de les regions andines meridionals, amb una estructura òssia més esvelta i elegant que el llama. Com aquest, el guanac té una doble capa de pèl: més forta pel damunt i suau a la part dessota. Aquest pèl suau és fins i tot més fi, curt i apreciat que el de l'alpaca, però més llarg que el de la vicunya.
El seu nom prové del quítxua wanaku. És un dels pocs mamífers que poden beure aigua salada sense cap problema.
Taxonomia Segons la Llista Vermella de la UICN es classifica com una espècie diferent, Lama guanicoe, amb dues subespècies: Lama guanicoe cacsilensis o «guanac peruà» i Lama guanicoe guanicoe o «guanac meridional». Mammals Species of the World les categoritza de manera provisional com dues subespècies de Lama glama: L. g. cacsilensis i L. g. guanicoe.
Característiques Morfologia i hàbitat El color del seu pelatge varia molt poc i sol ser vermellós, amb el cap més fosc i la panxa i cames blanquinoses. El diàmetre de la fibra oscil·la entre 16 i 18 micròmetres. La seva alçada en la creu fa aproximadament de 1,10 m i prop de 90 quilograms de pes. Viu als Andes xilens, des d'on s'estén fins a la Patagònia i la Terra del Foc, baixant de les altures a mesura que s'apropa a l'extrem meridional del continent. En els Andes del Perú s'hi troba una raça més petita (A. guanicoe cacsilensis). El guanac viu en ramats no gaire nombrosos, que generalment es componen d'un mascle adult amb diverses femelles, acomboiades d'individus joves d'un i altre sexe i de diverses edats. S'alimenta d'herbes de distintes classes.
Comportament El guanac té un caràcter esquívol i és fàcilment irritable; com fa el llama, procura foragitar els seus enemics llençant-los salivades d'herba mig digerida. Dotat de gran curiositat, s'apropa a guaitar tot el que li sembla nou o sospitós en comptes de fugir. Li agrada rebolcar-se en la sorra i encara més en l'argila, i com que amb freqüència ho fa al mateix lloc, arriba a excavar un clot en el sòl. Per aquesta raó els indis Selknam de la Terra del Foc anomenen els guanacs «fills de l'argila rogenca», i creuen que el color del seu pelatge es deu a aquest costum. Un altre costum curiós d'aquest remugants consisteix en dipositar sempre els excrements en un mateix lloc, fins a formar un munt força crescut. La seva veu és una espècie de renill tremolós.
Alimentació S'alimenta d'herbes, molsa i tubercles.Boitani, Luigi y Stefania Bartoli (1985) Guía de Mamíferos: 358. Barcelona: Grijalbo. Els guanacs són coneguts per la seva gran habilitat per a escopir, tant saliva com herbes que puguin estar mastegant. El seu llavi superior partit actua com a dits per a ajudar el procés de menjar. El guanac té un sistema digestiu especialitzat i per això pot menjar molts tipus de menjar i absorbir la major quantitat de nutrients de plantes. No ha de beure aigua perquè rep suficient aigua dels seus aliments.
Reproducció L'època de zel ocorre entre novembre i febrer. Els mascles es tornen llavors agressius i lluiten entre si per les femelles. Després d'onze mesos de gestació neix una sola cria. El seu sistema d'aparellament és poligínico.
El guanac viu en un grup familiar que té un mascle adult, diverses femelles adultes, i bebès de menys d'un any. alt=Guanacs al Parc Eduardo Abaroa|miniatura|Guanacs al Parc Eduardo Abaroa Les femelles esperen a quedar embarassades fins que estan en bones condicions ambientals. Donen a llum cada dos anys a un chulengo durant els mesos d'estiu. La gestació és d'onze mesos. Només el 30% dels chulengos nascuts en la naturalesa sobreviuen fins a edat adulta.
Comunicació El guanac té diverses maneres de comunicació. Fa servir les posicions de les orelles, el cos, i la cua. També usa la seva veu i sons que van des de trinats aguts fins a bufits i xiscles. El seu fem és un altre mètode de comunicació i el fem marca territori.
Adaptacions Per a sobreviure en el clima dur i variable, els guanacs han desenvolupat adaptacions fisiològiques que els permeten respondre als canvis d'ambient. En ajustar la posició del seu cos, el guanac pot “obrir” i “tancar” finestres termals—àrees de llana prima—per a regular la quantitat de pell exposada i reduir la pèrdua de calor ràpidament.
Nivells d'hemoglobina Els guanacs es troben sovint en grans altituds, fins a 4.000 m s. n. m. Perquè els guanacs sobrevisquin en els baixos nivells d'oxigen d'aquestes grans altituds, la seva sang és rica en glòbuls vermells. Una cullereta de sang de guanac conté al voltant de 68.000 milions de glòbuls vermells, quatre vegades més que un humà.
Llana de guanac La llana de guanac està molt valorada en el mercat internacional i és apreciada per la seva suavitat i calidesa. Encara que alguns guanacs viuen en captivitat amb la finalitat de produir llana, els esforços per capturar, xollar, i alliberar guanacs silvestres han augmentat ràpidament des que van començar aquestes iniciatives a fins de la dècada de 1990. La demanda de xolla del guanac està creixent i l'Argentina produeix ara 150 kg de llana de guanac a l'any. La llana de guanac es considera més fina que la de alpaca però més tosca que vicunya.
Domesticació En general, es creu que el guanac va ser domesticat ja en el tercer mil·lenni abans de Crist i que la flama descendeix d'ell. Recents estudis d'ADN han demostrat que, contràriament al que se suposava, la alpaca probablement no descendeix directament del guanac, sinó de la vicunya. No obstant això, atès que els camèlids sud-americans poden creuar-se i donar a llum híbrids fèrtils, no es poden descartar diversos creus entre les dues formes salvatges de la flama i la alpaca.
Els grans danys ocasionats per la sobrepastura dels ramats d'ovelles i bestiar boví a la Patagònia han portat al fet que en algunes estades es mantinguin guanacs adaptats per a la producció de carn. Actualment, a l'Argentina i Xile el seu consum es troba acceptat pels seus valors nutricionals. La seva carn és molt similar a la vacuna quant a aspecte, amb un sabor particularment suau fins i tot tractant-se d'un animal silvestre, i el seu principal característica és que és molt magra i amb menys colesterol. A causa d'això ha augmentat la seva comercialització i ja compta amb exportacions mundials. A la província de Santa Cruz existeix un frigorífic especialitzat en la carn de guanac amb projeccions d'exportar a la Xina pel potencial nutricional de la carn.
Segons testimoniatges de pobladors que van domesticar una cria de guanac, l'animal va resultar molt dòcil i afectuós i buscava la companyia humana i d'altres animals domèstics. No obstant això, es mostrava agressiu quan es trobava d'improvís amb persones desconegudes i, una vegada que va aconseguir l'edat adulta, es va allunyar pels seus propis mitjans i es va unir a les tropillas de guanacs veïnes.
Distribució geogràfica miniatura|Un chulengo, exemplar juvenil de guanac. miniatura|Guanac al parc nacional Fra Jorge, Coquimbo. Habita només a l'Amèrica del Sud, amb poblacions en tot l'oest de l'Argentina i de Bolívia, gran part de Xile i, en menor proporció, en l'oest de Paraguai i el Perú.
Per efecte de la cacera descontrolada i la deterioració del seu hàbitat hi ha zones en les quals el guanac és considerat una espècie en perill, ja que són caçats per la seva carn, cuir i llana. A la regió alt andina i puneña les poblacions són petites, trobant-se en molts casos en una disminució progressiva dels seus números.
Argentina Posseeix el 95% de la població mundial d'aquesta espècie; es distribueix des de la Puna fins al canal Beagle en l'extrem sud de la Patagònia argentina. En aquest país gaudeix d'una certa protecció; la província de Mendoza l'ha declarat monument natural provincial per la llei núm. 6599 sancionada el 12 de maig de 1998 i la seva caça està estrictament prohibida. Això ha derivat en una notòria recuperació de la població de l'espècie; sobretot, a Paramillos de Uspallata. En altres províncies es permet la xolla visqui del guanac, per a aprofitar la seva fibra. En general, les majors densitats de guanacs s'associen a aquells espais que presenten una major cobertura vegetal, com a matolls alts, terrenys irregulars, existència de refugis, pendents abruptes i vies de fuita enfront de depredadors: En la Província del Neuquén, existeix una reserva natural anomenada Auca Mahuida on entre altres espècies animals es protegeix els guanacs i existeix una important població d'ells. A la Província de Terra del Foc es va contemplar la seva importància i rellevància a la província, per la qual cosa és una espècie protegida. Xile La seva distribució s'estén al llarg de la Serralada dels Andes, encara que és més abundant a la regió de Magallanes i de l'Antàrtica Xilena i a la província de Terra del Foc. Gaudeix de protecció en diverses reserves naturals, com per exemple, en el parc nacional Torres del Paine. Perú És una espècie seriosament amenaçada d'extinció, malgrat la qual cosa se li caça per «esport», pel fet que aquest estatus de perill no és conegut per l'opinió pública. En aquest país la seva distribució va sofrir una retracció del 75%; antigament la seva geonomia s'estenia també pels deserts costaners. Avui gaudeix de protecció en diverses reserves naturals altoandines com per exemple a Salines i Aigualida Blanca.
Bolívia El 2024 la seva població aconseguia a penes els 260 exemplars, distribuïts en àrees protegides. A causa d'això, en aquest país se'l considera una espècie "críticament amenaçada".
Paraguai Queden a penes alguns grups al parc nacional Médanos del Chaco, Departament Aladroc, en ple Chaco Paraguaià.
Conservació Quan els espanyols van arribar a Sud-amèrica, es calcula que hi havia uns 50 milions d'exemplars de guanacs salvatges. Des de llavors han estat caçats per la seva pell, però sobretot per a guanyar terreny de pasturatge per als ramats d'ovelles. A causa de l'extinció massiva de guanacs, en l'actualitat queda una població d'1.500.000 guanacs, només una mica més de l'u per cent del número original. La UICN els cataloga com «no amenaçats».
Al febrer de 2024 el guanac, va ser afegit a la llista de la Convenció sobre la Conservació de les Espècies Migratòries d'Animals Silvestres (CMS), durant una reunió de la Convenció a Uzbekistan, gràcies a una iniciativa regional que va involucrar a científics i organitzacions de diversos països sud-americans. Les principals amenaces per a aquesta espècie inclouen la sobrepastura ramadera, l'aridesa creixent a causa del canvi climàtic i la caça. La presència de filats en els camps també obstaculitza la seva capacitat de migració i accés a aliments. La inclusió del guanac en la llista de la CMS podria enfortir iniciatives de conservació i promoure pautes de maneig sustentable en el seu hàbitat al llarg de la Serralada dels Andes, des de l'altiplà fins a la Terra del Foc.
Aprofitament humà Els patagons i els indis de la Terra del Foc cacen el guanac per aprofitar la seva carn, els seus tendons i sobretot la seva pell que usen per a fer les seves capes i els seus tendals i barraques; es pot dir que aquest remugant representa per a aquests pobles el mateix paper que la foca per als esquimals o el bisó, en altre temps per als indis pellroja. Els patagons els cacen a cavall, amb les boles, mentre a la Terra del Foc se'ls mata amb batudes, de gossos, empenyent el ramat vers un lloc on esperen, amagats, els tiradors proveïts d'arcs.
El guanac pot domesticar-se sense dificultat. En els jardins zoològics es conserva molt bé, però sempre sol donar proves del seu caràcter irritable, escopint als visitants que cometen la imprudència de molestar-lo.
Galeria
Referències
Bibliografia
Enciclopèdia Espasa Volum núm. 26, pàg. 1552. ()
Categoria:Mamífers del Perú Categoria:Mamífers de Xile Categoria:Mamífers de Bolívia Categoria:Mamífers de l'Argentina Categoria:Andes Categoria:Camèlids