Els antòfils (Anthophila, gr. ‘amants de les flors’) són un clade d'himenòpters dins la superfamília dels apoïdeus. Viuen en ruscs i s'alimenten del nèctar de les flors, a partir del qual elaboren la mel. També recol·lecten pol·len, destinat a la producció d'aliment per a les larves. Tenen un paper molt important en la pol·linització de les plantes amb flors. Són anomenats de forma genèrica abelles, però també inclou borinots i vespes.
Els antòfils tenen una llengua llarga, o glosa, que fan servir per a obtenir el nèctar de les flors. Posseeixen també petites antenes, formades per tretze segments en els mascles i dotze en les femelles. Tenen dos parells d'ales, el de darrere més petit. El segon parell de potes està adaptat per a la recol·lecció de pol·len, i l'apèndix de l'abdomen és un fibló que usa per a defensar-se.
Existeixen prop de 20.000 espècies conegudes d'antòfils, repartides en nou famílies,Danforth, B.N., Sipes, S., Fang, J., Brady, S.G. (2006) The history of early bee diversification based on five genes plus morphology. Proceedings of the National Academy of Sciences 103: 15118-15123. i s'estima que n'existeixen al voltant de 30.000 espècies en total. Els antòfils poden ser solitaris o viure en grans comunitats de diversos tipus. Les més avançades d'aquest tipus són les colònies, o ruscs eusocials, que es poden trobar entre les abelles de mel i les abelles sense fibló.
L'apicultura és la cria d'abelles, generalment per a l'obtenció de mel i d'altres productes apícoles, encara que de vegades l'objectiu pot ser la fecundació de conreus. Al llarg dels últims anys, tant les poblacions d'abelles salvatges com les domesticades estan patint greus pèrdues per un motiu (o una sèrie de motiu) que encara no acaba d'estar clar."Honey bees in US facing extinction", Telegraph 14 de març del 2007German Consumer Protection Agency Bulletin 9 de juny del 2008Mason bee from Everything.About . Retrieved 10 de març del 2009.
Es creu que la socialitat ha evolucionat de manera separada en els diferents grups d'abelles.
Introducció miniatura|Morfologia d'una abella de la mel femella. Els antòfils estan adaptats per alimentar-se de nèctar i pol·len; el nèctar és principalment una font d'energia, i el pol·len és principalment una font de proteïna i altres nutrients. La majoria de pol·len és utilitzat com a aliment per les larves.
Els antòfils tenen una llarga probòscide (una "llengua" complexa) que els permet obtenir el nèctar de les flors. Tenen antenes que gairebé universalment estan compostes de tretze segments en els mascles i dotze en les femelles, com és típic en la superfamília dels apoïdeus. Tots els antòfils tenen dos parells d'ales, dels quals el posterior és el més petit. En molt poques espècies, un sexe o casta té ales relativament petites que fan que el vol sigui difícil o impossible, però cap espècie no manca d'ales.
L'antòfil més petit és Trigona minima, una abella sense fibló, en què les obreres només mesuren 2,1 mm de llarg. L'antòfil més gran és Megachile pluto, un megaquílid, en què les femelles poden assolir una mida de 39 mm. Els membres de la família dels halíctids són el tipus d'antòfil més comú de l'hemisferi nord, tot i que són bastant petites i sovint se les confon amb les vespes o les mosques.
L'espècie més coneguda d'antòfil és l'abella de la mel, que, com ho suggereix el seu nom, produeix mel, igual que algunes altres espècies d'abella. La gestió d'aquesta espècie pels humans rep el nom d'apicultura.
Les abelles són el menjar preferit de l'ocell Merops apiaster, conegut vulgarment com a abellerol. Altres depredadors comuns són els tirans, els mímids, les vespes Philanthus i les libel·lules.
Abelles eusocials miniatura|esquerra|Abella libant
Les abelles eusocials viuen en grans ruscs, cadascuna de les quals posseeix una sola reina junt amb les obreres i els abellots.
El cicle de vida dels abellots comença a la primavera, quan la reina desperta de la seva hibernació. En aquest moment l'abella reina és la que fa tota la feina perquè encara no existeixen abelles obreres. Aleshores, cerca un lloc on construir el niu, i construeix les bresques de mel. És també la que s'encarrega de la recol·lecció de nèctar i el pol·len. Les colònies d'abellots moren a la tardor, després de criar una nova generació d'abellots reina, els quals sobreviuen individualment en punts amagats. Curiosament, algunes abelles reina busquen refugi a l'hivern en arnes o ruscs d'abelles de mel, on sovint són localitzades mortes durant la primavera per l'apicultor, presumiblement mortes per les abelles de mel.
Amb les abelles de mel, supervivents de l'hivern com a colònia, la reina comença a desovar a l'hivern, preparant-se per a la primavera. Aquest procés és activat probablement per la duració del dia i la temperatura. La reina és l'única femella fèrtil, i la que diposita els ous d'on naixeran totes les altres abelles. Amb excepcions, com el seu vol d'aparellament o l'establiment d'una nova colònia, la reina mai més no tornarà a abandonar el rusc després de ser fecundada. La reina diposita un ou a cada cel·la preparada per les abelles obreres. L'ou desclou i es transforma en una petita larva que és alimentada per les abelles “infermeres” (abelles obreres que mantenen l'interior de la colònia). Passada aproximadament una setmana (depenent de l'espècie), s'omple la cel·la d'aliment (una barreja de nèctar i pol·len) i la larva és segellada dins. En aproximadament una altra setmana (novament depenent de l'especie), la larva emergeix ja com una abella adulta.
Tant les obreres com les reines s'alimenten de gelea reial durant els primers tres dies de l'estat larvari. Després, les obreres canvien per una dieta de pol·len i nèctar o mel diluïda, mentre que aquelles larves elegides per ser reines continuen rebent gelea reial. Això causa que la larva es converteixi en pupa més ràpidament, a més d'augmentar la mida i desenvolupar-se sexualment. Els apicultors que es dediquen a la cria de reines consideren que una bona nutrició durant l'estat larvari és importantíssim per a la qualitat de les reines criades, essent altres factors importants una bona genètica i un nombre suficient d'aparellaments. Durant els estats larval i pupal, diversos paràsits, com la Varroa (Varroa destructor), poden atacar la pupa o la larva dins les cel·les, destruint-la o atrofiant-la.
Les reines no són criades en les típiques cel·les d'empollament horitzontals de la bresca, sinó que les seves cel·les són construïdes especialment, en ser aquestes molt més grans i estar en posició vertical. Quan la reina acaba la seva etapa d'alimentació larval i es converteix en pupa, es desplaça a una posició de cap per avall, des de la qual després es menja la seva cel·la per sortir. Durant l'etapa de pupa, les abelles obreres tapen o segellen la cel·la. Just després d'emergir de les seves cel·les, sovint les abelles reines produeixen un so reptant les altres reines acabades de néixer dins la mateixa colònia, a les quals busquen i intenten matar, ja sigui lluitant directament amb elles o clavant l'agulló dins la cel·la, si encara no han nascut.
Les abelles obreres són femelles infèrtils. Tenen unes glàndules per on segreguen la cera utilitzada per a construir el rusc, i són les encarregades de netejar i mantenir-lo net, criar les joves, protegir la colònia i recol·lectar el nèctar, el pol·len i el pròpolis.
Antòfils cleptoparàsits Els antòfils cleptoparàsits, anomenats comunament "abelles cucut" perquè el seu comportament és similar al dels cucuts, existeixen en diverses famílies d'antòfils, tot i que tècnicament el nom és més apte per la subfamília d'àpids dels nomadins. Les femelles d'aquestes espècies manquen d'estructures per recollir pol·len (l'escopa) i no construeixen nius propis. Generalment entren als nius d'espècies recol·lectores de pol·len i ponen els ous en cèl·les aprovisionades per l'antòfil hoste. Quan la larva d'abellau cucut surt de l'ou, consumeix la bola de pol·len de la larva hoste, i si encara no ho ha fet la cleptoparàsita femella, també mata i es menja la larva hoste. En alguns casos en què els hostes són espècies socials, el cleptoparàsit roman al niu de l'hoste i hi pon molts ous, i a vegades mata la reina hoste i n'ocupa el lloc.
Molts antòfils cleptoparàsits estan estretament relacionats amb, i s'assemblen a, els seus hostes tant en aparença com en mida, (ex., el subgènere de Bombus Psithyrus, que són borinots paràsits que s'infiltren als nius d'altres espècies de subgèneres de Bombus). Aquest patró comú dona peu al principi ecològic conegut com a "regla d'Emery". D'altres parasiten antòfils de famílies diferents, com ara Townsendiella, un àpid nomadí, una espècie del qual és cleptoparàsita del gènere de dasipodaid Hesperapis, mentre que d'altres espècies del mateix gènere ataquen antòfils halíctids.
Antòfils nocturns Quatre famílies d'antòfils (els andrènids, col·lètids, halíctids i àpids) contenen algunes espècies que són crepusculars (poden ser o bé de tipus vespertí o matinal). Aquests antòfils tenen ocels molt engrandits que són extremament sensibles a la llum i la foscor, però incapaços de formar imatges. Molts d'ells són pol·linitzadors de flors que també són crepusculars, com ara onagres, i alguns viuen en hàbitats desèrtics on les temperatures diürnes són extremament elevades.
Vol dels antòfils miniatura|Una abella vola portant pol·len a la seva corbícula. Al seu llibre del 1934 en francès Le vol des insectes, M. Magnan escrigué que ell i un cert Sr. Saint-Lague havien aplicat les equacions de la resistència aerodinàmica als borinots, i havien descobert que el seu vol no es podia explicar per càlculs d'ala fixa, però que "no calia sorprendre's perquè els resultats dels càlculs no es corresponguin amb la realitat".Ingram, Jay The Barmaid's Brain, Aurum Press, 2001, pàg. 91-92. Això ha conduït a la creença equivocada, ben estesa, que els antòfils "violen la teoria aerodinàmica", quan en realitat només confirma que els antòfils no tenen un vol d'ala fixa, sinó que el seu vol es pot explicar per una altra mecànica, com la que utilitzen els helicòpters.
El 1996, Charlie Ellington, de la Universitat de Cambridge mostrà que els vortexs creats per les ales de molts insectes i els efectes no lineals eren una font vital de sustentació;Secrets of bee flight revealed, Phillips, Helen. 28 de novembre del 2005. Consultat el 27 desembre 2007. els vortexs i els fenòmens no lineals són àrees notòriament difícils de la hidrodinàmica, cosa que ha alentit el progrés en la comprensió teòrica del vol dels insectes.
El 2005, Michael Dickinson i els seus col·legues a Caltech estudiaren el vol de les abelles de la mel amb l'ajut de cinematografia d'alta velocitat i un model robòtic gegant de l'ala d'una abella.Deciphering the Mystery of Bee Flight Caltech Media Relations. 29 de novembre del 2005. Consultat el 7 d'abril del 2004. La seva anàlisi revelà que es generava una sustentació suficient mitjançant la "combinació no convencional de batudes d'ala curtes i entretallada, una rotació ràpida de l'ala quan es gira i inverteix la seva direcció, i una freqüència de batuda d'ales molt elevada". La freqüència de batuda d'ales normalment augmenta a mesura que es redueix la mida, però com que la batuda d'ales de les abelles cobreix un arc tan petit, les baten aproximadament 230 vegades per segon, més ràpid que la mosca de la fruita (200 vegades per segon), que és unes 80 vegades més petita.
Pol·linització