miniatura|Leica II del 1932. Una càmera fotogràfica és un dispositiu emprat per a prendre fotografies, sigui individualment o en seqüència. Antigament, una habitació sencera feia la funció que realitza actualment una càmera, amb la diferència que resultava impossible impressionar la imatge en algun lloc tret que es fes manualment. Avui dia, les càmeres es combinen amb elements sensibles (pel·lícules o sensors) per tal de capturar la imatge que es troba al camp visual.
Les càmeres fotogràfiques consten d'una càmera fosca tancada amb una obertura en un dels extrems perquè la llum pugui entrar-hi i una superfície plana per a capturar la llum a l'altre extrem. Acostumen a tenir un objectiu format per lents, ubicat davant l'obertura per tal de controlar la llum entrant i per enfocar la imatge. El diàmetre de l'obertura es pot modificar amb el diafragma o número f (contra el número f sigui més baix, més oberta serà l'obertura i viceversa).
L'obertura controla la quantitat de llum que entra per unitat de temps, però a més durant el procés fotogràfic la càmera té una part que controla el temps en què la llum incideix a la superfície de gravació: l'obturador. Per exemple, en situacions amb poca llum, la velocitat d'obturació serà menor (major temps obert) per permetre que la pel·lícula rebi la quantitat de llum necessària per assegurar una exposició correcta.
Origen del nom El nom de la càmera fotogràfica prové del llatí camera obscura, que significa 'cambra fosca', un invent atribuït a Leonardo da Vinci que servia únicament per a visualitzar o dibuixar objectes. Aquest mecanisme antic servia per projectar imatges, i consistia en una habitació (o cambra), completament fosca, però on hi havia un petit orifici, funcionava de manera similar a com ho fan les càmeres actuals.
Història La primera càmera va ser feta de fusta i fabricada per Charles i Jacques Vicent Louis Chevalier a París. No obstant això, encara que es considera "oficialment" que aquest va ser el naixement de la fotografia, la invenció de la cambra obscura és anterior. Però no va ser fins a la invenció de la fotografia que es van poder fixar permanentment les imatges; mentrestant s'havien de dibuixar manualment les imatges. miniatura|Càmera Zeiss Ikon Box Tengor, cap a 1951. La cambra fosca era una habitació la qual només tenia una petita font de llum que era un forat mínim en una de les parets. La llum entrava per aquell orifici i projectava la imatge de fora de la cambra a la paret oposada al forat, però de manera invertida i borrosa. Leonardo da Vinci va definir una cambra obscura. Deia que si es col·loqués un full de paper en blanc verticalment en una habitació fosca, l'observador veurà projectada en ella els objectes de l'exterior, amb les seves formes i colors. "Semblarà com si estiguessin pintats en el paper", va escriure. Després es va descobrir que la llum causava un ennegriment. Els científics britànics Thomas Wedgwood i sir Humphry Davy van començar els seus experiments per obtenir imatges fotogràfiques. Aquestes fotos no eren permanents ja que després d'exposar-les a la llum, tota la superfície del paper s'ennegria. El 1827, el francès Nicéphore Niépce obtingué la primera imatge fotogràfica de la història utilitzant una càmera feta de fusta fabricada per els germans francesos, Charles i Vincent Chevalier. Per bé que es considera que aquí neix la fotografia, la invenció de la cambra fosca és anterior. Aquesta, però, no permetia fixar les imatges llevat que es dibuixessin manualment, i no va ser fins anys més tard que les fotografies pogueren mantenir-se fixes. Després dos científics britànics, Thomas Wedwood i Sir Humphry Davy van començar els seus experiments per a obtenir imatges fotogràfiques, però aquestes no eren permanents, ja que després d'exposar-les a la llum tota la superfície del paper s'ennegria.miniatura|Projecció de la imatge exterior invertida a la paret contrària a l'orifici pel qual entra la llumLa primera càmera que fou prou petita com per considerar-se portàtil va ser dissenyada per Johann Zahn en 1685. Les primeres càmeres fotogràfiques eren similars en essència al model de Zahn, encara que generalment amb una millora en l'enfocament. Abans de cada exposició una placa sensibilitzada era inserida. El popular daguerrotip de Louis Daguerre, donat a conèixer l'any 1839, utilitzava plaques de coure platejat, sensibilitzades amb vapors de iode; mentre que en el procediment del calotip inventat per William Fox Talbot es formaven les imatges negatives sobre suport de paper.
La invenció del procés de placa humida amb col·lodió humit inventat per Frederick Scott Archer en 1850 va reduir molt el temps d'exposició, però sempre requeria que el fotògraf preparés artesanalment les plaques, a la cambra fosca dels estudis fotogràfics, o bé en laboratoris portàtils de campanya, en la fotografia exterior de viatges. Al es van dissenyar molts tipus de càmeres fotogràfiques. Per exemple, les càmeres aptes per obtenir fotografies estereoscòpiques; que els seus parells estereoscòpics finalment s'havien de mirar amb un visor apropiat, per poder visualitzar el seu efecte tridimensional o de relleu. Una típica càmera estereoscòpica tenia dos objectius, per obtenir simultàniament dues imatges molt semblants, però no iguals, des de dos punts de vista molt propers. En realitat s'inspirava en la visió binocular humana.
Altres càmeres diferents eren algunes càmeres d'estudi de l'època en què es van popularitzar els retrats en format de targeta de visita (entre els anys 1860 i 1880). Aquestes càmeres podien tenir quatre o més objectius, per obtenir diversos retrats en un mateix negatiu de vidre. D'aquesta manera el positivat (per contacte) era més ràpid, doncs en un sol full de paper s'obtenien els retrats realitzats; que solament havien de ser tallats i muntats en diferents targetes individuals.
Funcionament Les càmeres poden treballar amb l'espectre visual o qualsevol rang de l'espectre electromagnètic.
Tota càmera és una mena de cambra tancada amb una obertura en un dels extrems perquè la llum hi entri i un gravador o superfície de visualització per a capturar la llum a l'altre extrem. El diàmetre d'aquesta obertura és controlat habitualment per un mecanisme d'iris, tot i que hi ha càmeres amb mida fixa.
miniatura|Càmera Pentax Auto 110 Mentre que l'obertura i la lluminositat de l'escena controlen la quantitat de llum que entra a la càmera durant la fotografia, el disparador controla la duració del temps en què la llum incideix en la superfície enregistradora. Per exemple, en situacions de baixa lluminositat, la velocitat d'obturació hauria de ser menor (més temps obert), per a permetre a la pel·lícula capturar la poca llum present.
Hi ha diverses maneres d'enfocar acuradament una càmera. Les càmeres més simples tenen lents fixes i utilitzen una petita obertura i unes lents de gran angular per a assegurar que tot allò que és a una distància de les lents (normalment, des dels tres metres fins a l'infinit) està enfocat raonablement. Aquest tipus és el que es troba a les càmeres d'un sol ús i en altres càmeres barates. La càmera també té força limitat el rang d'enfocament, indicat en el cos de la càmera. L'usuari haurà d'endevinar o calcular la distància a la qual es troba el subjecte i ajustar el focus en conseqüència. En algunes càmeres, això és indicat mitjançant símbols (tors; dues persones dempeus; un arbre; muntanyes).
Les càmeres amb telèmetre enfoquen gràcies a una unitat acoblada de paral·lelatge en la part superior de la càmera. Les càmeres rèflex de lents simples permeten al fotògraf determinar l'enfocament i la composició visualment utilitzant les lents de l'objectiu i movent un mirall per projectar la imatge en un microprisma de plàstic o vidre inferior. Les càmeres rèflex de lents bessones empren les lents de l'objectiu i una unitat de lents d'enfocament (habitualment, idèntiques a les lents de l'objectiu) en un cos paral·lel per a la composició i l'enfocament. Les càmeres de visió empren una pantalla inferior de vidre que es retira i reemplaça per una placa fotogràfica abans de l'exposició.
Les càmeres tradicionals capturen la llum en una pel·lícula fotogràfica o placa fotogràfica. Les càmeres de vídeo o digitals usen components electrònics; habitualment, aquests són charge coupled device ('dispositiu de càrrega acoblada', CCD) o fins i tot sensors basats en CMOS per a capturar imatges que poden ser transmeses en una cinta o memòria de l'ordinador (Random Access Memory) a l'interior de l'aparell i que permet la reproducció o processament a posteriori.
Les càmeres que prenen diverses imatges en seqüència són conegudes com a càmeres de moviment o cinecàmeres a Europa; aquelles que són dissenyades per prendre imatges separades són conegudes com a càmeres estàtiques (still cameras). Tot i això, aquestes categories se superposen, ja que les càmeres estàtiques són utilitzades habitualment per a capturar moviments amb efectes especials i les modernes càmeres digitals fàcilment poden treballar com a càmeres estàtiques o de moviment. Una videocàmera és una categoria de càmeres de moviment que emmagatzema les imatges en una cinta magnètica (utilitzant tecnologia analògica o digital).
Les càmeres que prenen fotografies en tres dimensions són conegudes com a estereocàmeres. Per a fer aquest tipus de fotografies, les càmeres disposen de dues lents, l'una al costat de l'altra. Per a fer fotografies lenticulars, disposen de 3, 4, 5 lents, o fins i tot més.
Algunes càmeres tenen la capacitat d'imprimir la data en el negatiu.
Components bàsics d'una càmera fotogràfica
Objectiu: sistema òptic convergents constituït per associacions de lents de diversos tipus. Les lents simples poden tenir diversos defectes o aberracions òptiques com ara l'aberració esfèrica, l'astigmatisme, el coma, la curvatura de camp, la distorsió o l'aberració cromàtica, que causen deformacions geomètriques o de color en les imatges. Associant diversos tipus de lents es pot aconseguir fer aquests defectes gairebé imperceptibles. L'objectiu modifica la distància focal de la càmera, fet que permet diferenciar entre tres tipus d'òptiques o objectius principals: l'angular, la normal i la teleobjectiu. Diafragma: permet graduar la quantitat de llum que entra a la càmera. En alguns tipus de càmeres és un element apart, deslligat de l'objectiu. Es mesura mitjançant la divisió entre la distància focal i l'obertura efectiva i a les càmeres està indicat pel nombre f. El diafragma afecta sobretot a la nitidesa i la profunditat de camp de la imatge i sol modificar-se tenint en compte la velocitat d'obturació. Cos de la càmera: correspon a la cambra fosca però varia depenent del tipus de càmera. Amb les reflex consisteix en la cambra que queda si treus l'objectiu i, per tant, cos i objectiu han de ser compatibles ja que són peces independents. En canvi, si es tracta d'una càmera compacte el mateix cos ja inclou l'objectiu. Actualment a través d'un seguit de baionetes que es troben dins del cos aquest controla l'obertura de l'objectiu. També, gràcies a un sistema de segellat el cos protegeix la pel·lícula fotogràfica i l'obturador de possibles adversitats ambientals com la pluja, la llum massa intensa...