PICAP és una empresa discogràfica fundada el 1984 per Joan-Carles Doval, procedent d'Edigsa, nascuda amb la intenció d'editar l'obra de grups catalans, amb especial interès per la música cantada en català.
La primera oficina de Picap es va obrir el març del 83, de la mà d'en Joan-Carles Doval, professional del món discogràfic català que tenia gran motivació per engendrar un projecte propi. La idea inicial que s'ha mantingut al llarg dels anys és la de donar suport i treballar el més conjuntament possible amb els intèrprets i autors del país respectant la seva expressió lingüística, però donant un suport preferencial a la llengua catalana. A partir dels anys 1990, també va obrir una línia de música llatina, principalment cubana, de molt alta qualitat.
El febrer de 2017 es crea un nou segell anomenat Delirics enfocat a artistes i grups emergents catalans.
Picap ha obtingut el reconeixement de diverses institucions i mitjans públics i sobretot de la societat que a través de la compra dels discos editats ha fet possible aquest projecte. A partir del 2004, i arran del canvi de preferències dels consumidors, part de la producció musical de Picap es pot trobar a les principals botigues de descàrrega electrònica de música enregistrada. Així, es poden trobar els artistes de Picap a iTunes, Spotify, Amazon o similars.
Història Gestació Joan-Carles Doval Garcia (Sabadell, 1953) no va arribar a la indústria discogràfica per casualitat. Aquest apassionat de la cançó d'autor en català es dedicava a organitzar concerts. A la dècada dels setanta, en plena transició havia muntat actuacions de Lluís Llach, Sisa, Raimon, Pau Riba, Maria del Mar Bonet i molts més al Teatre Municipal La Faràndula, al Cinema Imperial i a l'Auditori de Caixa Sabadell. Fins i tot, juntament amb un company radiofonista, va organitzar el "Primer Sabadell a tota música", un festival a l'estil del Canet Rock amb noms de referència com Sisa, Pau Riba, Rocky Muntanyola, Iceberg, Música Urbana i la Companyia Elèctrica Dharma entre d'altres que van tocar a les pistes d'atletisme de la Joventut Atlètica de Sabadell l'any 1977.
L'activitat com a promotor d'actuacions el va fer entrar en contacte amb la ràdio. Un dia mentre li feien una entrevista per parlar d'un dels seus concerts a Ràdio Sabadell li van proposar de fer una prova. La seva veu profunda i segura li va obrir les portes d'aquest mitjà en una època en què es valoraven molt més que ara les bones veus. A Ràdio Sabadell, entre el 76 i el 79, feia de dilluns a divendres un programa nocturn "La cançó avui". També participaria en la FM de l'emissora anomenada Antena de Catalunya (78-79) i col·laboraria amb Ràdio Olot (79-85) i Ràdio Grup de Girona (86-90). Les hores de micròfon les seguia compaginant amb l'organització de concerts i, més endavant, amb la tasca discogràfica. L'any 79 va estar a punt d'entrar a l'Ajuntament de Sabadell. Va ser cap de llista de la coalició formada per Esquerra Republicana de Catalunya amb el Front Nacional de Catalunya i per molt pocs vots es va quedar a les portes del consistori. El 10 de març d'aquell any el Diari de Sabadell feia aquest perfil del candidat "Jove. Nacionalista. Molt de pèl; sense pèls a la llengua. Diuen que anava per periodista i ha quedat en disc-jockey de la música autòctona. Promotor de festivals. Polític novell, encara que en un grup experimentat i pioner de la resistència dels anys de foscor".
El pas pel departament de promoció i artístic de la discogràfica Edigsa entre el 78 i el 83 li va permetre establir contacte amb la realitat del sector. Allà va treballar en la promoció de discos com La màgia de l'estudiant de Sisa i Romesco del Gato Pérez. Després de la desaparició de l'històric segell només va aguantar dos mesos a PDI. Tenia molt clar que volia fer les coses a la seva manera. Així el 1983 comença a maquinar el que serà una de les discogràfiques cabdals de la història musical d'aquest país, Picap. Munta un despatx amb dues taules i un telèfon al carrer Consell de Cent de Barcelona i, amb tota la modèstia del món, es llença a l'aventura. Hi havia una clara declaració d'intencions, editar i promoure la música que es feia a Catalunya, especialment la cantada en català.
Primera etapa. Consell de Cent (1984-87) L'estrena empresarial es produeix l'any 84 amb quatre maxi-singles que apareixen simultàniament i obren quatre vies musicals ben diferents. El grup Programa es trobava en connexió amb l'emergent moguda electrònica que arribava des d'Anglaterra batejada com a techno-pop, Javier Asensi s'encaminava a un potencial públic de fans, Oslo apuntava noves tendències en el pop i Rockson reivindicava el rock dur. Seria aquest darrer grup el que li donaria les primeres alegries i desil·lusions.
Hèctor Vila, Maria-Josep Villarroya, Joan Soler Boronat són dels primers noms propis de Picap que comparteixen oficina amb Josep Tero o el Gato Pérez, un argentí-barceloní amb qui Doval havia entaulat amistat en la seva època a Edigsa. De totes maneres, el primer gran èxit de la nova discogràfica és un home de barba fosca, ulleres fumades i vestit íntegrament de negre. Tot i que havia cantat ja no ho feia, s'havia especialitzat en l'humor. Es deia Eugenio i els seus acudits són un clàssic de la cultura catalana.
El veritable motor de difusió dels primers llançaments de Picap són les emissores municipals que, com qui diu, acabaven de néixer gràcies a l'empenta d'uns locutors amateurs i entusiastes que se sentien identificats amb aquells nous artistes que, principalment, s'expressaven en llengua catalana. La suma d'aquestes ràdios amb algunes delegacions comarcals d'algunes cadenes estatals que operaven amb una independència que no tenen actualment donaven audiències considerables per començar a fer popular un grup o solista. No era gens estrany que els primers artistes de Picap fessin centenars d'entrevistes arreu del territori i es guanyessin la simpatia dels radiofonistes. Aquest serà el motor que també impulsarà el nou rock cantat en català que neix descentralitzat i comarcal. Picap també ha demostrat ser molt poc centralista i, en moltes ocasions, ha realitzat les presentacions dels seus discos en les comarques d'origen dels seus artistes. Sau a Vic i Sangtraït a Figueres en són dos exemples prou clars. Primer a comarca i, després, si cal, a la capital.
Segona etapa. Carrer de Girona (1987-91) En aquests darrers anys de la dècada dels vuitanta entren a l'escuderia de Picap els Grec que s'apunten a l'ona propera al funky que també treballaven altres nous grups que en aquells moments començaven a obrir-se camí com Duble Buble i N'Gai N'Gai. Era una època d'escalfament per allò que no tardaria a arribar, la veritable explosió del nou rock en català. Qualsevol discogràfica rep setmanalment dotzenes de maquetes d'artistes il·lusionats per aconseguir un contracte i veure publicades les seves creacions. Les orelles dels caçadors de talents busquen qualitat i actualitat o, millor, futur immediat. Per Picap la selecció d'artistes sempre ha vingut marcada per aquella primera declaració d'intencions que prioritzava treballar amb artistes catalans que cantin en qualsevol llengua encara que, preferentment, en català. Aquesta premissa ha de venir complementada per la qualitat i, molt important, se li han de veure possibilitats de connexió amb un públic. No existeix cap fórmula magistral i no hi ha normes que marquin les tendències del mercat. Aquí fa falta nas per triar entre la innombrable quantitat de propostes que fan els creadors musicals. A més de nas, o millor dit orella, també fa falta un cop de sort. El món discogràfic està ple d'errors garrafals que costa de reconèixer.
Tercera etapa. Sabadell (1991-2000) L'any 91 Lluís Llach fitxa per Picap. El cantautor de Verges es converteix, en aquell moment, en el gran artista de la companyia, el que li atorgarà un gran prestigi i, a més, representarà una gran satisfacció personal per al seu director que, des de sempre, s'ha declarat un gran admirador de l'obra de Llach. Els Sau, després d'arrasar amb Quina nit agafen el camí de les multinacionals, Sangtraït es mantenen a la casa i preparen el seu quart àlbum Contes i llegendes en un moment en què es constatarà que el mal anomenat rock català ha tocat sostre. Tot i això s'aposta per nous grups i, a més, es publica el primer karaoke domèstic de rock en català. La cinta de vídeo contenia cinc cançons molt populars d'aquell nou moviment. Tres eren de Sangtraït, "El vol de l'home ocell", "No recordo" i "Furtadora d'ànimes", les altres dues de Sau, "No he nascut per militar" i "Només ho faig per tu". La producció en el camp del pop-rock aposta per grups com Tancat per Defunció, Terratrèmol o Parking... Llavors arriba el gran revulsiu Lluís Llach que, per cert, col·laborarà amb els de La Jonquera en una cançó d'homenatge al cantant de Queen titulada "Freddie Memorium". Això demostra l'obertura de mires del baixempordanès. Llach i Sangtraït compartiran escenari el 25 d'abril del 93 al Parc de la Ciutadella de Barcelona. Rock i cançó són els principals arguments comercials de Picap amb artistes punters en cadascun dels gèneres.
Tenir Lluís Llach a la companyia fa replantejar algunes coses a nivell comercial. L'artista té mercat molt més enllà de Catalunya i cal arribar-hi. Les oficines de Picap s'han desplaçat de Barcelona a Sabadell on tenen més espai per emmagatzemar una producció que creix a passes agegantades. A més, l'any 94 s'obrirà una delegació a Madrid amb dues persones, una per promoció i una altra dedicada al departament comercial. També el 94 neix Actual Records en societat amb un exdirector comercial d'Edigsa Santi Desongles. Actual és distribuïdora tot i que publica algun disc amb segell propi. Ofereix un catàleg amb més de tres mil referències que, a més de tot el material de Picap, inclou un ampli apartat de música llatina, world music i àlbums de grans èxits de línia econòmica. El Juny de 2002 Actual Records passarà en un cent per cent a mans de Joan-Carles Doval.
Per qüestions de mimetisme el catàleg de Picap creix considerablement amb noms històrics de l'escena catalana. El fet de tenir a Lluís Llach dona prestigi i confiança a la companyia que en els anys posteriors estableix lligams amb la Companyia Elèctrica Dharma, Tomeu Penya, Raimon, Maria del Mar Bonet i Marina Rossell. L'any 93, a més, la discogràfica havia rebut de mans del que aleshores era Conseller de Cultura de la Generalitat Joan Guitart un dels Premis Nacionals de la Música. Es destacava el conjunt d'enregistraments editats per Picap.
Els anys noranta també representen l'aparició d'un nou gènere musical, la sardanova de l'inquiet Santi Arisa. "Crec que és molt important que en aquest país s'escolti música instrumental i de cobla. Em sento útil a la societat, ja que en un moment de crisi es ven música del país"; així s'expressava Arisa l'abril del 94 a la revista Musica’t i es defensava de les crítiques que patia per part d'alguns sectors sardanistes, "hi ha qui diu que la sardanova ataca la sardana. Aquesta no és, ni de bon tros, la nostra intenció. Volem complementar la sardana, no pas substituir-la". El 93 i el 94 van sortir els dos primers àlbums dedicats a la sardanova, Santi Arisa amb la Cobla Montgrins i els seus Lakatans impulsaven una nova música tradicional que combinava la sonoritat catalana amb la de la resta del món.