Sevilla-Santa Justa és la principal estació ferroviària de la ciutat andalusa de Sevilla. Va ser inaugurada el 2 de maig de 1991 després d'unes obres que es van iniciar el 1987. La seva obertura va suposar el tancament de les històriques estacions de Plaza de Armas i de San Bernardo, que fins llavors havien concentrat la major part del trànsit ferroviari a la capital hispalenca. Constitueix la tercera estació d'Espanya, darrere de la de Madrid-Atocha i Barcelona-Sants, amb un volum de viatgers que va superar els 10 milions anuals l'any 2023, dels quals al voltant de 7 milions corresponen al tràfic de rodalies.

És a l'avinguda de Kansas City, que té el nom de la ciutat agermanada, i és un dels principals accessos a Sevilla, continuació natural cap al centre de la N-4 i molt a prop del nucli històric. Els trajectes de llarga i mitjana distància, per la xarxa ibèrica com la xarxa d'alta velocitat, connecten Sevilla amb destinacions nacionals (especialment Madrid i Barcelona) i la resta d'Andalusia. Des del juny de 2012 té destinacions directes a València-Joaquín Sorolla. És el nus principal de rodalies de la ciutat.

Situació ferroviària L'estació, que es troba a nou metres d'altitud, forma part dels traçats de les següents línies fèrries: Línia fèrria d'ample normal Madrid-Sevilla, punt quilomètric 470,2. Línia fèrria d'ample ibèric Alcázar de San Juan-Cadis, punt quilomètric 571,1.

Història A la dècada de 1970 a la zona de Santa Justa es va establir una central logística i de mercaderies, a l'est de Sevilla. Aleshores el creixement de la ciutat es veia greument compromès per la xarxa de vies que existia al voltant del centre urbà. El Pla d'Enllaços Ferroviaris de Sevilla, de 1971, preveia la reorganització de la xarxa fèrria i la supressió de diverses estacions —Plaza de Armas, San Bernardo i San Jerónimo—. Això no es va materialitzar fins a la dècada de 1990, amb les obres que es van realitzar de cara a l'Exposició Universal de 1992.

Paral·lelament, la idea de facilitar l'accés a Andalusia amb un tren d'alta velocitat es va començar a forjar pel govern espanyol el 1986 quan van decidir construir el Nuevo Acceso Ferroviario a Andalucía (NAFA) en ample normal per circular a alta velocitat. Sorgeix així la necessitat d'una nova estació per dotar la ciutat d'un accés ràpid des de l'eix central amb motiu de les visites i moviments en massa que s'esperava que ocasionaria el futur esdeveniment que s'havia de celebrar, l'Expo'92.

Es va decidir la construcció d'una única estació de passatgers a la zona de Santa Justa. Aquesta va ser projectada per l'estudi d'arquitectura sevilla Cruz y Ortiz, i va ser construïda entre els anys 1987 i 1991. La nova estació va ser inaugurada el 2 de maig de 1991. Aquesta data coincideix amb la inauguració del Nuevo Acceso Ferroviario a Andalucía. Santa Justa va absorbir els serveis ferroviaris que anteriorment oferien les antigues estacions de Plaza de Armas i de San Bernardo. Els serveis logístics i de mercaderies van ser portats als afores de la ciutat, a les noves estacions de Majarabique i La Negrilla, respectivament.

Fins a 1992, el ferrocarril travessava la ciutat per llocs com el marge del riu Guadalquivir i en superfície creuant l'eix format pels carrers Luis Montoto i Eduardo Dato, amb l'estació de Cadis com a pas fonamental. Amb la construcció de la nova infraestructura, les vies al Guadalquivir van desaparèixer fins a la estació meridional de San Bernardo, el pont de Luis Montoto va ser desmantellat i es va facilitar l'accés a la circulació de vehicles amb tres noves avingudes. La vora del riu es va desfogar i es van construir la llarguíssima avinguda de Torneo i una gran zona enjardinada.

Des de gener de 2005 la societat Adif és el titular de les instal·lacions ferroviàries, mentre l'explotació corre a càrrec de Renfe Operadora.

L'estació Santa Justa és una estació de grans dimensions atès que abasta una superfície total de 80.000 metres quadrats (incloent-hi tots els annexos), que és a cavall sobre el nou feix de vies del traçat d'alta velocitat. L'accés principal al recinte es fa a través d'una façana el·líptica de planta baixa que va unida a una estructura transversal on hi ha, a manera de plaça, l'ampli vestíbul de l'estació. S'hi concentren la gran part dels serveis oferts pel recinte. A continuació es troben dotze vies (sis d'ample ibèric i sis d'ample normal) i set andanes de 525 metres de longitud, cobertes per sis llargues naus semitransparents que en total abasten més de 30.000 metres quadrats.

Tot el conjunt combina maó, acer i vidre. L'estació, pel fet que només té, per a les vies d'ample ibèric, un únic accés nord i un altre sud amb cantons mínims de 3-4 minuts entre tren i tren, no és rar veure que hi hagi hores en les quals estiguin totes les sis vies ocupades i que a altres hores estiguin totes lliures. L'estació tècnicament té un volum molt més reduït per via (uns 270 trens per sis vies d'ample ibèric) comparat amb altres com Atocha-Rodalies (més de mil trens en nou vies) i l'estació Central de Colònia (amb més de 1.230 trens en onze vies). De fet, les vies d'ample normal solen tenir sobretot trens com a dipòsit, encara que el tràfic és aproximadament de seixanta trens al dia tot i que l'accés d'alta velocitat té una capacitat de vint-i-quatre trens per hora, dotze per sentit.

L'estació té com a serveix un punt d'informació, taquilles, consigna, lavabos, serveis adaptats a les persones amb discapacitat, cafeteria, restaurant, informació hotelera i turística, lloguer de cotxes, caixer i quiosc de premsa. El 2005 tots els locals comercials es van agrupar sota la marca Las tiendas de la Estación.

A l'exterior hi ha tres zones d'aparcament, dues als laterals i una frontal, diverses parades de taxis i altres d'autobusos urbans.

Referències

Bibliografia

Sevilla Santa Justa Sevilla Santa Justa Categoria:Edificis de Sevilla