miniatura|Ananke de Gilbert Bayes. AnanceDe vegades s'ha transcrit erròniament com a "Ananke" o "Ananké", però en català el so de la lletra [κ] es transcriu sempre com a [c] i sona conforme a les normes de pronúncia catalanes (/k/ davant a,o,u; i /s/ davant e, i); i l'accentuació dislocada en la [e] és impossible. D'altres, però, alguns autors han preferit de fer servir la forma llatina "Necessitat" o transliterar del grec, la qual cosa sí que dona lloc a la forma Ananke.Transcripció del nom en català d'acord amb els criteris dels hel·lenistes catalans, establits al Diccionari Grec-Català. (en grec antic ἀνάγκη), era, en mitologia grega, la Necessitat, la personificació de l'obligació absoluta, i de la força inevitable del destí. Era una divinitat al·legòrica imperant sobre l'univers i mare dels déus primordials. També va ser coneguda com a Hermíone o Adrastea. A la mitologia romana pren el nom de Necessitat (Necessitas). Plató la va considerar mare de les moires, els tres destins, que van ser engendrades per Zeus. És filla de Cronos, igual que Dice, la Justícia. De vegades no n'és filla sinó que se l'aparella amb l'altre Cronos, el déu del temps. El seu culte va ser escàs fins a l'auge de l'orfisme, religió de l'ocult, on, amb la seva filla Adrastea, és la dida del petit Zeus. En les tradicions populars, Anance va esdevenir una divinitat de la mort, de la Necessitat de morir. En els poetes tràgics segueix encarnant la força suprema que han d'obeir fins i tot els déus.
Segons el viatger grec antic Pausànias, hi havia un temple a Corint, on les deesses Anance i Bia (que representaven la violència o el sentit de pressa violenta) eren adorades juntes en el mateix santuari.
Va inspirar una novel·la de Victor Hugo.
Referències
Categoria:Déus primigenis de la mitologia grega Categoria:Orfisme