Manuel Brunet i Solà (Vic, Osona, 10 de juny de 1889 - Figueres, Alt Empordà, 5 de gener de 1956) fou un periodista i escriptor català.
Biografia Infància i adolescència Va néixer el 10 de juny de 1889 a les Voltes de Dalt de la plaça del Mercadal de Vic. El seu pare, Eudald Brunet, era pintor-daurador i escultor d'imatges del taller d'escultura d'Agustí Potellas. A més, Eudald Brunet va ocupar el càrrec de director de l'Escola de Dibuix de la capital osonenca. La seva mare, Dolors Solà, va morir l'any 1905 amb tan sols trenta-vuit anys, amb la qual cosa Eudald Brunet i els seus cinc fillsPel que hem pogut saber, Dolors Solà va arribar a tenir deu fills, dels quals tan sols en van sobreviure cinc. Amb tot, Joan Brunet, el més petit dels germans, va morir també jove, als 24 anys. (Manuel, Eudald, Concepció, Josepa i Joan) es van traslladar al carrer de la Ramada, un pis propietat del mestre Potellas. Segons sembla, la seva infantesa va transcórrer «entre el taller de sants del pare i la llar fondament cristiana, i les trapaceries dels escolans de l'Oratori de Sant Felip».M. Mercè Miró, Manuel Brunet, notes per a una biografia. Vic, 1988, s. p.
Sabem que va ingressar molt jove al Seminari, per tal de rebre una bona formació humanística, perquè era de ben jove que es va poder observar que la seva veritable vocació no seria l'eclesiàstica, sinó la literària. Amb tot, aquests anys de formació al Seminari, afegits a les hores passades al taller del seu pare i les nocions artístiques apreses al costat de Mossèn Josep Gudiol i Cunill al Museu Episcopal de Vic, van servir perquè adquirís una sòlida formació humanística i teològica, que va constituir «la base de la sòlida cultura que sempre fou reconeguda a Brunet».Eduard Junyent, Ausa II, (1955-1957), p. 267-268. Recollit per M. Mercè Miró, Manuel Brunet, notes per a una biografia, op. cit., s. p. La seva inquietud intel·lectual era tan acusada que fins i tot va obtenir un permís papal -a petició dels seus mestres del Seminari- que li va permetre durant tota la seva vida llegir tant els llibres prohibits de l'Índex com la premsa prohibida pel Vaticà.Manuel Brunet, El libro-film de Carlos Sentís. Destino, núm. 265, 15.08.1942.
No va voler, però, continuar la carrera ordenant-se sacerdot. De molt jove, amb tan sols 16 anys, va demostrar interès per l'escriptura i va començar a col·laborar en la revista Gazeta vigatana, sota la direcció del canonge Jaume Collell, «amic de Mossèn Cinto i destacat polígraf de la Renaixença»,Jordi Pla, Manuel Brunet, l'empordanès de Vic. Revista de Girona, núm. 138, gener-febrer 1990, p. 51. i també un dels més destacats opositors a la reforma lingüística duta a terme per Pompeu Fabra i el grup de L'Avenç. Potser va ser a causa d'aquest mestratge que va adquirir el seu caràcter de periodista polèmic i combatiu, perquè alguns testimonis de l'època assenyalen que un dels consells del canonge al jove Brunet era «fins al Codi Penal, Manel!».M. Mercè Miró, Manuel Brunet, notes per a una biografia, op. cit., s. p.
Joventut miniatura|Manel Brunet en un retrat de joventut dins l'Antologia de les Lletres Catalanes Garba de l'any 1923 A banda d'aquesta col·laboració, no va trigar a buscar camins per donar sortida a les seves vel·leïtats literàries. El seu trasllat a Barcelona, en aquest sentit, va ser molt fructífer. De totes les composicions d'aquella època, tan sols s'han pogut recollir aquelles que van guanyar algun premi. Va ser guardonat als Jocs Florals d'Olot de 1911 amb l'assaig Perspectiva general de l'art cristià, als de Girona també l'any 1911 amb l'obra de caràcter noucentista Transformacions, la qual va haver de signar amb el pseudònim Hermes perquè als alumnes del Seminari no se'ls deixava publicar composicions profanes; i va obtenir també la Copa Artística dels Jocs Florals de Barcelona l'any 1913 amb el Poema de la pedra, sobre la catedral gòtica de la capital. No s'ha pogut esbrinar en quin moment es va produir el seu trasllat a Barcelona, perquè les dades de què es disposa són molt confuses, però s'ha pogut constatar, a través d'un fragment d'una carta de Josep Maria Capdevila a Josep Maria de Garganta, que el trasllat devia ser anterior a 1912, tot i que a Barcelona primer va continuar al Seminari: «sembla que està més content de Barcelona que no ho estava de Vic».Carta de Josep M. Capdevila a Josep M. de Garganta, 02.02.1912. Recollida per Joan Carreras, L'ideari i poetica de Josep M Capdevila. Tesi doctoral, UAB, Barcelona, 2001. Part VI, p. 49. Més endavant, a l'agost de 1913, se sap que se'n va anar a Reus per examinar-se de tretze assignatures, de les quals va treure una mitjana d'aprovat, tot i que la relació detallada de les notes mostra com va obtenir algun excel·lent i més d'un notable.Les qualificacions d'aquestes assignatures es troben a l'arxiu familiar Sanllehí-Brunet.
Inicis en el món del periodisme Ja a Barcelona, va decidir-se definitivament a abandonar la disciplina religiosa i dedicar-se plenament a les lletres. Després de viure un temps indefinit amb uns amics, Miquel Soldevila i Maria Pecanins, amb els diners que podia recollir dels premis literaris com a única font d'ingressos, es va aconseguir col·locar l'any 1917 a la redacció del diari Las Noticias, fundat per Rafael Roldós. Van ser uns anys foscos, dels quals ni tan sols resta informació. Les mencions a aquesta època es refereixen al fet que, quan era guardonat en uns Jocs Florals locals, demanava que li canviessin el premi per diners per tal de poder comprar menjar. D'altra banda, se sap que va mantenir un record feliç d'aquells anys immediatament anteriors a l'inici de la seva carrera periodística, tot i haver hagut de superar notables penúries econòmiques. miniatura|esquerra|Ex-libris de Manuel Brunet.
A la redacció de Las Noticias, va començar la seva especialització com a redactor de la secció de política internacional. En aquest diari va compartir la secció amb el líder anarquista Andreu Nin, amb qui va travar una forta amistat. La doctrina marxista i anarquista revolucionària el va influir molt, fins al punt que va arribar a identificar-se amb alguna de les seves teories més radicals, sobretot pel que fa a la visió crítica sobre el món clerical, una opinió que el va acompanyar tota la vida, fins i tot en els anys en què demostrava una fe catòlica més accentuada. Durant aquesta època, a més, solia freqüentar la tertúlia de Joaquim Borralleras a l'Ateneu Barcelonès, una reunió molt famosa perquè hi acudien intel·lectuals com Josep Pla, Joan Estelrich, Josep Maria Junoy, Josep Maria de Sagarra, Eugeni Xammar.Josep Pla, Homenots. Primera sèrie, O. C. XI, Destino, Barcelona, 1969, p. 581-582 i Notes disperses, O. C. XII, Destino, Barcelona, 1969, p. 99-100.
L'any següent, al març de 1918, va passar al diari La Publicidad amb una secció fixa de comentari de les evolucions del final de la Primera Guerra Mundial. Quan aquesta va finalitzar, la seva col·laboració també es va acabar, amb la qual cosa va retornar l'any 1919 a la redacció de Las Noticias, segons sembla per tal d'ocupar-se de nou de la secció d'estranger, però aquesta vegada signant les cròniques amb el pseudònim d'Omar.Aquesta dada apareix en la nota biogràfica de l'edició de Quaderns literaris d'El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries, de 1934, però s'ha rastrejat el diari Las Noticias del període 1917-1922 i no s'hi ha pogut trobar cap article signat amb aquest pseudònim. Com que la nota no precisa la temporalitat d'aquestes cròniques, es pot suposar que van ser posteriors a 1922. Al mateix 1919 va entrar a treballar també a l'agència de notícies Havas -que després es convertiria en Agència Fabra-, dirigida per Claudi Ametlla, compartint de nou secció amb Andreu Nin. En aquests moments es trobava en un període d'exaltació anarquista, i la seva intransigència el va portar fins i tot a abandonar la tertúlia de la penya de l'Ateneu, o bé «Dit amb més exactitud: la penya trencà les seves relacions amb ells [Brunet i Nin]».Josep Pla, Homenots. Segona sèrie. O. C. XVI. Destino, Barcelona, 1970, p. 527-529. Va ser en aquesta mateixa època, l'any 1922, que Joan Baptista Solervicens i ell van decidir tirar endavant una publicació satírica titulada El Considerat, en la qual va col·laborar també Josep Pla i de la qual tan sols en van aparèixer deu números, amb tots els articles sense signar.Josep Pla, Notes disperses. op. cit., p. 155.
La dictadura de Primo de Rivera A partir d'aquest moment la informació és molt confosa. Es dedueix que va continuar treballant a Las Noticias com a mínim fins a 1923, moment en el qual se suposa que devia passar de Las Noticias a la renovada i catalanitzada redacció de La Publicitat, tot i que potser aquest canvi de redacció es va produir més tard. No se sap el moment en el qual es va produir aquest traspàs, perquè a La Publicitat va entrar-hi per encarregar-se de la secció d'estranger, sense signar les informacions perquè tan sols eren extractes de les agències de notícies EFE i Havas-Fabra. Els primers exemples amb el seu nom es troben en unes cròniques de política internacional de l'any 1928, i la seva relació laboral amb el diari d'Amadeu Hurtado va continuar fins a principis de 1933. Sabem que durant aquest període va anar agafant pes dins la redacció fins a esdevenir redactor en cap i a signar molts articles dins la secció «Comentaris» que apareixia a primera pàgina, una tribuna en la qual escrivien, entre d'altres, Tomàs Garcés, Josep Carner o Josep Vicenç Foix.
Hi ha una anècdota que denota el seu olfacte periodístic. Quan l'any 1923 Primo de Rivera va convocar a Barcelona els periodistes, ell ja va imaginar-se que faria pública una notícia important, i per això va decidir acudir a la reunió en taxi, encarregant al taxista d'esperar-lo l'estona que fes falta. Miguel Primo de Rivera va anunciar el seu cop d'estat i la instauració d'una dictadura militar, i tots els periodistes van afanyar-se a arribar a les redaccions per difondre la notícia. Segons sembla, va aprofitar que tenia el taxi esperant-lo a la porta per arribar ràpidament a la redacció. Des d'allà va escriure la notícia, i la va enviar a un diari argentí, de manera que, a causa de la diferència horària, es va publicar primer allà que a Catalunya, convertint-se en el primer periodista a anunciar en la premsa mundial el cop d'estat de Primo de Rivera.Josep M. Bernils i Mach, Manuel Brunet i Solà, dins Gent de Castelló, a cura de Roser Julià i Marisa Roig. Ajuntament de Castelló d'Empúries, 2002, p. 157. miniatura|Manuel Brunet i la seva dona, Maria Teresa Mayor.
Durant aquells anys, a més, va formar una família. L'any 1924 es va casar amb Maria Teresa Mayor, una pubilla de Castelló d'Empúries amb la qual havia entaulat relació gràcies a la seva amistat amb Claudi Ametlla, que també era castelloní. La parella va instal·lar-se al carrer Muntaner de Barcelona, i el 1926 van tenir el primer fill, Eudald. L'any abans, havia publicat la seva primera i única novel·la a Edicions Diana, El meravellós desembarc dels grecs a Empúries. Poc temps després, l'any 1928, el seu pare va morir i, un any més tard, al novembre de 1929, ell i Maria Teresa Mayor van tenir una filla, Maria Teresa Brunet. A finals dels anys vint, la família va traslladar el seu domicili a un pis més gran, al barri barceloní de Vallcarca, on van instal·lar-se en un pis al carrer Mare de Déu del Coll. El 1931, també, va ser guardonat amb un premi als Jocs Florals de Girona.
D'altra banda, el periodista estava en una època de febril activitat periodística. D'aquell temps se sap que l'any 1926 va escriure algun article per al diari Heraldo de Madrid, i a més va col·laborar en catorze números de La Nau, dirigit per Antoni Rovira i Virgili, des de l'octubre de 1927 fins al 18 de gener de 1928. A més, va escriure una composició dramàtica titulada Diàleg per al segon número de L'Opinió.