LHospital de la Santa Creu i Sant Pau és un conjunt arquitectònic modernista de Barcelona, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1997.
Projectat per l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, va ser construït en dues fases: la primera, duta a terme per ell mateix entre 1902 i 1913, que consta de tretze edificis modernistes; i la segona, realitzada pel seu fill Pere Domènech i Roura a partir del 1920, que inclou sis edificis més d'un modernisme moderat, així com altres construccions posteriors. Compta amb els materials i la decoració propis d'un modernisme amb inspiració neogòtica, en destaca la profusió de ceràmica, amb funcions profilàctiques i decoratives, maó vist i escultures que incorporen una àmplia iconografia on es mostra la visió religiosa i historicista de l'autor. Per la gran quantitat d'edificis, la riquesa ornamental i el nivell de conservació, és el conjunt més gran del modernisme català.
Història miniatura|esquerra|Monument a Pau Gil a l'entrada de l'hospital (Eusebi Arnau) miniatura|Còpia del testament de Pau Gil, on establí la creació d'un hospital|esquerraminiatura|Torre Xifré, adquirida per l'Hospital de la Santa Creu, vista des de la Travessera de Gràcia|esquerra miniatura|Estat de construcció el 1910|esquerra miniatura|Treballs de construcció entre 1902 i 1912|esquerra miniatura|Picapedrers treballant-hi entre 1902 i 1912|esquerra miniatura|Vista del pati que envolten els pavellons modernistes de la primera fase|esquerra
El llegat de Pau Gil Pau Gil i Serra, nascut a Barcelona el 1816 i establert a París des dels 17 anys, era un home de negocis de gran prestigi entre la burgesia parisenca que havia heretat una flota de vaixells de transport del seu pare i la Banca Gil del seu germà Pere, i va fer créixer la seva fortuna amb activitats comercials en mineria i ferrocarrils, moltes de les quals a Espanya. Solter i sense descendència, el 17 de setembre del 1892, als 66 anys, va redactar un testament on fixava una dotació econòmica de 500 francs als pobres de la seva parròquia, 100.000 per a cadascun dels seus nebots, fills del seu germà Leopold, en total 400.000 francs i 25.000 a la Congregació de la Missió dels Frares de Sant Llàtzer, a París. A continuació ordenava la liquidació de la seva banca, retornant els dipòsits rebuts, tant en títols com en efectiu, i nomenà com a executor d'aquesta disposició l'empleat de la mateixa banca, Lucio Suttor, qui, a part del seu sou, va rebre 20.000 francs un cop acabada la feina. La liquidació s'havia de dividir en dues parts: una destinada a la construcció a Barcelona d'un hospital civil sota l'advocació de Sant Pau seguint unes instruccions precises, i l'altra meitat s'havia de distribuir en parts iguals entre els seus quatre nebots. La part destinada a l'hospital varen ser uns quatre milions de pessetes. El testament i les instruccions van ser dipositats dins d'una carpeta signada i tancada al Consolat d'Espanya a París, oberta pel cònsol després de la mort del banquer, el 30 d'abril del 1896, als 79 anys.
Va nomenar marmessors a dos amics i homes de confiança, Josep Ferrer i Vidal i Carles Edmond de Sivatte, o si no hi eren i per ordre d'edat, als fills d'aquests. Sivatte, que era concunyat del seu germà Leopold Gil i Serra, va renunciar al seu càrrec per raons d'edat el 2 de maig del 1896, essent substituït pel seu fill, Manuel Maria de Sivatte i Llopart. Josep Ferrer també va renunciar i va ser substituït pel seu tercer fill, Joan Ferrer-Vidal i Soler. Gil volia que el seu ajut als pobres i a la medicina fos mitjançant un model semblant al de París, on la Beneficència Municipal gestionava els hospitals públics encara que hagin estat donats per benefactors privats, com va ser el cas d'Anselm von Rothschild a Viena o Dion Boucicault a París.
Els marmessors van haver d'afrontar una impugnació del testament per part de Pere Gil, fill del germà gran de Pau Gil, que no havia rebut res a l'herència. Va ser un llarg litigi, en el qual van intervenir els lletrats Manuel Duran i Bas, Manuel Planas i Casals, Joaquim Almeda i Xavier Tort i Martorell. Es va aconseguir arribar a un acord, però tot el procés va suposar un retard d'un any i mig en l'inici del projecte.
Seguint les disposicions testamentàries, varen procedir a la creació d'una comissió assessora per a l'adquisició dels terrenys. El 26 d'agost del 1898, van sol·licitar a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, a l'Ajuntament de Barcelona i a la Junta Administrativa de l'Hospital de la Santa Creu que cadascú nomenés una persona idònia per a decidir sobre les condicions higièniques i sanitàries que havien de reunir els terrenys. Van ser escollits Manuel Salinas y Arrivillaga, metge; Josep Domènech i Estapà, arquitecte i catedràtic de la Facultat de Ciències de Barcelona, i el canonge Valentí Basart i Dalmasas, administrador de l'Hospital de la Santa Creu. Un cop constituït el comitè d'experts, varen procedir a cercar terrenys mitjançant un concurs, i el 31 d'octubre del 1898 varen adquirir dues finques a Sarrià d'uns 30.000 m² per un import aproximat de 500.000 pessetes.
El 14 de desembre del mateix any, els marmessors publicaren un plec per a la licitació del projecte d'hospital amb unes especificacions vagues que esmentaven el nombre de llits, la ubicació en els terrenys comprats i un disseny en harmonia amb els principis de la ciència mèdica del moment, amb un límit pressupostari de dos milions de pessetes. S'hi varen presentar tres projectes, sotmesos a la deliberació d'un tribunal format pels arquitectes Emili Sala i Cortés, Pere Falqués i Urpí i Josep Amargós i Samaranch. L'abril del 1900, aquests van emetre un informe a favor del projecte de Josep Domènech i Estapà i el varen lliurar als marmessors el 22 de maig. Aquests varen voler complementar la decisió amb un dictamen mèdic i tècnic, per la qual cosa la Reial Acadèmia de Medicina va nomenar Emerencià Roig i Bonfill; l'Ajuntament de Barcelona, Bartomeu Robert, i l'Hospital de la Santa Creu, Joaquim Duran i Trinxeria, que el 16 de desembre del 1900 van fer un informe negatiu dels tres projectes. Davant d'aquesta situació, els marmessors varen abonar el premi al projecte guanyador per a evitar problemes que retardessin més el projecte. Es produïren canvis al comitè assessor, ja que Domènech i Estapà, guanyador efímer, va dimitir, i el canonge Basart va morir. S'hi varen incorporar Leopold Gil, nebot del testador i l'arquitecte Enric Sagnier.
Abans d'incórrer en més despeses, decidiren assegurar el futur de l'hospital, identificant a priori la institució que se'n faria càrrec un cop construït. L'oferiren a l'Ajuntament de Barcelona, seguint la voluntat de Pau Gil, i aquest, després de posar certes condicions, hi va renunciar. Aleshores varen fer la proposta a l'Hospital de la Santa Creu, que el 21 de juny del 1901 va acceptar amb la condició que es fes als terrenys que aquesta institució ja tenia a l'antic terme municipal de Sant Martí de Provençals (annexionat a Barcelona el 1897), adquirits entre 1889 i 1890 a Josep Xifré i Hamel (Torre Milans o Xifré) i a Josep Utset i Jonullà.
Nou enfocament del projecte Amb l'acord entre els marmessors i la Molt Il·lustre Administració de la Santa Creu (MIA), es va encarregar a Lluís Domènech i Montaner un avantprojecte dels dos hospitals, el de Sant Pau i el nou de la Santa Creu, i també s'hi va nomenar una comissió tècnica que l'assessorés, formada pels doctors Bartomeu Robert, Emerencià Roig i Joaquim Duran.
Un cop formalitzat aquest compromís, la marmessoria va iniciar les negociacions per a permutar els terrenys de Sarrià amb uns altres contigus als de la MIA, propietat de la societat Coll Germans, i també es va demanar a l'Ajuntament de Barcelona que acabés el carrer del Dos de Maig i desviés la Travessera de Gràcia pel carrer de Claudi Coello (actualment de Sant Antoni Maria Claret). Finalment, el 14 d'agost del 1901, es va signar l'escriptura de permuta, i el novembre, aquests terrenys es van ampliar amb l'adquisició de dues parcel·les més a Montserrat de Casanovas i a Bonaventura Bassegoda, i el gener, una tercera a Carme Fiorns i Parés. Finalment, el 15 de gener del 1902 es va fer l'acte solemne de col·locació de la primera pedra amb la benedicció del canonge Pol, en representació del cardenal Casañas, bisbe de Barcelona.
A principis del mes de juliol, Domènech i Montaner i el seu equip (els arquitectes Francesc Julià, Enric Catà i Catà, Francesc Guàrdia i Vial, Pere Domènech i Roura; els delineants Miquel Salinas i Joan Labarta; l'escrivent Josep Pellicer i l'auxiliar Alfons Vicente) van acabar els plànols i el pressupost del moviment de terres, que després d'un procés de selecció va ser adjudicat al paleta Josep Gabriel, recomanat per Enric Sagnier, i els treballs es van fer entre l'agost del 1903 i el març del 1904.
Tanmateix, la contractació de les obres pròpiament dites es va dilatar durant gairebé un any sencer per les contínues discrepàncies sobre el projecte. Mentre els marmessors volien construir l'edifici central d'administració, vuit pavellons i el d'operacions, els representants de la MIA volien començar per l'edifici dedicat a la comunitat religiosa que s'havia d'encarregar dels malalts, cuina, farmàcia i altres edificis de primera necessitat que permetessin un ràpid trasllat des de l'antic hospital. Finalment, el gener del 1905 es va licitar el plec de condicions, essent adjudicat al contractista Francesc Vilagut i Ester, que va presentar el pressupost més baix: 1.415.713,31 pessetes. El febrer es va signar el contracte a la notaria de Miquel Martí i BeyaAHPB, notari Miquel Martí i Beya, manual 1.411/102, f. 821-914v, 23-02-1905. i es van presentar els plànols a l'Ajuntament de Barcelona per a la concessió del permís d'obres. Vilagut s'encarregà del treball d'obra, carreuat, ferreria d'armar, escultura, rajoleria, terrissa, etc., i també es va ocupar de comprar la pedra de Montjuïc, la de Vilaseca, la calcària blanca, etc., ja que el subministrament dels materials més nobles es feia a través de proveïdors especialitzats. En el curs de les obres se li va haver de cridar l'atenció diverses vegades: per exemple, per utilitzar pedra provinent d'edificis enderrocats per a les parets de les galeries subterrànies; per comprar materials sense autorització; per la forma de col·locar els paviments de mosaic romà, que se li obligaren a desfer i fer-los de nou; o per la mala execució d'alguna peça decorativa en pedra.
La recepció de l'obra es va fer el 31 de maig del 1910, i alguns dels seus antics socis (Vilagut havia dissolt l'empresa poc abans): Josep Serrat, Joaquim Rius i Joan Busquets, van ser contractats per a la realització dels petits detalls que restaven per a l'acabament de la construcció, completada l'octubre del 1912. Altres contractistes foren Joan Ors, Ribas i Pradell i Agustí Segalés.
Hospital de la Santa Creu i Sant Pau El llegat de Pau Gil es va exhaurir quan s'havien fet 9 pavellons: el d'administració, el d'operacions, dos pavellons menors per a reconeixements i 5 d'infermeria. El 12 d'abril del 1913, els seus marmessors van lliurar el nou hospital de Sant Pau, així com els seus drets i obligacions, a l'Hospital de la Santa Creu, produint-se la fusió d'ambdós.
El 1921, l'antic hospital medieval fou venut a l'Ajuntament de Barcelona, i l'11 de març del 1923 es va col·locar la primera pedra de la segona fase de construcció. La reducció pressupostària i el canvi d'estil arquitectònic donà com a resultat uns pavellons més austers i amb una escassetat d'elements decoratius. Amb tot, els dos primers, fets per Pere Domènech i Roura (Sant Manuel i l'Assumpció) són encara bessons dels inicials, la qual cosa denota l'activa participació del seu pare. En aquesta fase també es construïren altres edificis singulars com el pavelló de la Convalescència, l'església, el pavelló de les cuines i la farmàcia que tanca el carrer central del complex.