Eunice Kathleen Waymon, més coneguda com a Nina Simone (Tryon, Carolina del Nord, 21 de febrer de 1933 - Carri lo Roet, França, 21 d'abril de 2003), va ser una cantant, compositora, pianista, arranjadora i activista estatunidenca del moviment afroamericà pels drets civils. Va utilitzar una àmplia gamma d'estils musicals, incloent-hi clàssics com el jazz, el blues, el folk, el Rhythm and blues, el gospel i el pop.
Nascuda a Carolina del Nord, aspirava a ser una pianista de concert. Amb l'ajuda d'uns amics de la seva ciutat natal de Tryon, Carolina del Nord, es va inscriure a la Juilliard School of Music de Nova York.
La Waymon llavors va sol·licitar una beca per estudiar al prestigiós Curtis Institute of Music de Filadèlfia, però li van denegar malgrat haver fet una bona audició com a prova d'ingrés. La Waymon es va convèncer plenament que aquest rebuig havia estat degut exclusivament a la discriminació racial, tot i que ha estat una qüestió controvertida. Anys més tard, dos dies abans de la seva mort, el Curtis Institute of Music li va atorgar un grau honorífic.
Per guanyar-se la vida, l'Eunice Waymon va canviar el seu nom a "Nina Simone". El canvi es va relacionar amb la seva necessitat d'amagar-se de membres de la seva família, a l'haver optat per tocar "la música del diable" o "piano còctel" en una discoteca d'Atlantic City (Nova Jersey). La discoteca li va dir que hauria de cantar amb el seu propi acompanyament, i això va ser l'origen de la seva carrera com a vocalista de jazz.
Simone va gravar més de 40 àlbums, principalment entre 1958, quan va debutar amb Little Girl Blue i el 1974. Va tenir un gran èxit als Estats Units el 1958 amb I Loves You, Porgy.
L'estil musical de la Simone va fusionar la música gospel amb el pop i amb la música clàssica, en particular Johann Sebastian Bach, i va crear un cant expressiu de jazz caracteritzat per la seva veu en contralt.
Biografia 1933-1954: els primers anys Simone va néixer com a Eunice Kathleen Waymon a Carolina del Nord i va créixer a Tryon, Carolina del Nord. Era la sisena de vuit fills d'una família pobra i va començar a tocar el piano als tres anys; la primera cançó que va aprendre va ser God Be With You, Till We Meet Again. Demostrant un talent amb l'instrument, va actuar a la seva església local. Però el seu debut en un concert, un recital clàssic, el va fer quan tenia 12 anys. La Simone va dir més tard que durant aquesta actuació, els seus pares, que estaven a la primera fila, es van veure obligats a traslladar-se al fons de la sala per donar pas a gent blanca. Ella es va negar a tocar fins que els seus pares es van traslladar de nou al capdavant. L'incident va contribuir a la seva posterior participació en el moviment afroamericà pels drets civils.
La mare de la Simone, Mary Kate Waymon (1902 - 30 d'abril de 2001), era una ministre metodista i treballava com a criada. El seu pare, en John Divine Waymon (1898 - 24 d'octubre de 1972), era un manetes que, alhora, tenia un negoci de neteja en sec, però també va sofrir episodis de malaltia. El professor de música de Simone va ajudar a establir un fons especial per pagar la seva educació. Amb l'ajuda d'aquests diners de la beca va poder assistir a l'Allen High School for Girls a Asheville, Carolina del Nord.
Després de la seva graduació, Simone va passar l'estiu de 1950 a la Juilliard School, com a estudiant del professor Carl Friedberg, preparant-se per una audició en el Curtis Institute of Music de Filadelfia. No obstant això, la seva sol·licitud va ser denegada. Com que la seva família s'havia traslladat a Filadèlfia a l'espera de la seva entrada a Curtis, el cop a les seves aspiracions va ser particularment dur i va sospitar que la seva sol·licitud havia estat denegada a causa de prejudicis racials. Desanimada, va prendre classes de piano privades amb Vladimir Sokoloff, professor de Curtis, però mai va tornar a presentar-se a la institució. Va treballar com a assistent de fotògraf i com a acompanyant a l'estudi vocal d'Arlene Smith i va ensenyar piano des de casa seva a Filadèlfia.
1954-1959: primer èxit Per finançar les seves lliçons particulars, la Nina Simone va actuar al Midtown Bar & Grill de Pacific Avenue, a Atlantic City. El propietari va insistir que cantés i toqués el piano alhora, i això li va suposar augmentar els seus ingressos a 90 dòlars per setmana. L'any 1954 va adoptar el nom artístic "Nina Simone". "Nina" era de niña, un sobrenom que li donava un xicot anomenat Chico, i "Simone" el va agafar de l'actriu francesa Simone Signoret, a la qual havia vist a la pel·lícula de 1952, Casque d'or. Sabent que la seva mare no aprovaria que toqués la "música del diable", ella va utilitzar el seu nou nom artístic per no ser descoberta. La barreja de jazz, blues i música clàssica en les seves actuacions al bar li van valer per crear una base de fans petita però lleial.
El 1958 es va fer amiga i es va casar amb Don Ross, un beatnik que treballava com a venedor d'un recinte firal, però ràpidament es va penedir del seu matrimoni. Tocant a petits clubs, en el mateix any va gravar I Loves You, Porgy de George Gershwin (de Porgy and Bess), que va aprendre d'un àlbum de Billie Holiday i el va interpretar com a favor a un amic. Es va convertir en el seu únic èxit de Billboard als Estats Units. I va aparèixer el seu primer àlbum Little Girl Blue a Bethlehem Records. Simone va perdre més de 1 milió de dòlars en drets d'autor (principalment per a la reedició de la seva cançó My Baby Just Cares for Me el 1980) i mai es va beneficiar econòmicament de les vendes de l'àlbum, ja que havia venut els seus drets de forma directa per tan sols 3.000 dòlars.
1959-1964: la popularitat Després de l'èxit de Little Girl Blue, Simone va signar un contracte amb Colpix Records i va gravar molts àlbums en estudi i en directe. Colpix va renunciar a tot el seu control creatiu, incloent la tria del material que es gravaria, a canvi de la signatura del contracte. Després del llançament del seu àlbum en viu Nina Simone at Town Hall, Simone es va convertir en una artista coneguda a Greenwich Village. Per aquesta època, Simone només va fer música popular per guanyar diners per continuar els seus estudis de música clàssica i li era indiferent tenir un contracte de gravació. Va mantenir aquesta actitud cap a la indústria discogràfica durant la major part de la seva carrera professional.
Simone es va casar amb un detectiu de la policia de Nova York, Andrew Stroud, el 1961. Més tard es va convertir en el seu gerent i el pare de la seva filla Lisa, però ell va abusar de Simone psicològicament i físicament.
1964-1974: l'era dels drets civils El 1964, Simone va canviar la seva companyia discogràfica: de l'americana Colpix a l'holandesa Philips, que també va suposar un canvi en el contingut dels seus enregistraments. Sempre havia inclòs en el seu repertori cançons que es basaven en els seus orígens afroamericans (com Brown Baby d'Oscar Brown i Zungo de Michael Olatunji en el seu àlbum Nina at the Village Gate l'any 1962). En el seu àlbum de debut per Philips, Nina Simone in Concert (enregistrament en directe, 1964), per primera vegada va abordar obertament la desigualtat racial que prevalia als Estats Units amb la cançó Mississippi Goddam, la seva resposta a l'assassinat de Medgar Evers el 12 de juny de 1963 i a l'atemptat contra l'Església Baptista del 16th Street (carrer 16) el 15 de setembre de 1963 a Birmingham, Alabama, que va matar a quatre joves noies negres. Va remarcar que el títol i la cançó en si eren "com llançar-los-hi 10 bales", convertint-se en una de moltes altres cançons de protesta escrita per Simone. La cançó va aparèixer en un disc single, i va ser boicotejada en certs estats del sud. En concret, les còpies promocionals van ser destruïdes per una emissora de ràdio de Carolina i retornades a la discogràfica. Simone més tard va recordar com Mississippi Goddam era la seva "primera cançó de drets civils" i que la cançó va venir a ella "en una tempesta de fúria, odi i determinació". La cançó va ser un desafiament directe a les creences àmpliament sostingudes que les relacions racials podrien canviar gradualment i va demanar canvis més immediats, "jo i la meva gent no ens rendirem".Old Jim Crow, en el mateix disc, va dedicar-la a les Lleis de Jim Crow .
A partir d'aquest moment, un missatge de drets civils era habitual en el repertori de Simone, convertint-se en part de les seves actuacions en directe. Durant l'augment del seu activisme polític, el llançament de nous discos va disminuir. Simone va actuar i parlar en moltes reunions de drets civils, com en les Marxes de Selma a Montgomery. Simone va defensar la revolució violenta durant el període de drets civils, en lloc de l'enfocament no-violent de Martin Luther King i esperava que els afroamericans podrien formar un estat separat mitjançant la lluita armada. El seu missatge al públic va significar la transició de l'enfocament no-violent del canvi social que va ser defensat per Martin Luther King a l'estat més militant que va implementar Malcolm X i els associats del Moviment Nacionalista Negre. No obstant això, va escriure en la seva autobiografia que ella i la seva família consideraven que totes les races eren iguals.
Simone va tornar a canviar de discogràfica i va passar de Philips a RCA Victor l'any 1967. Va cantar Backlash Blues, escrita per la seva amiga i líder de Renaixement Harlem, Langston Hughes, en el seu primer àlbum RCA, Nina Simone Sings the Blues (1967). A Silk & Soul (1967), va gravar I Wish I Knowed How It Would Feel Be Free i Turning Point de Billy Taylor. L'àlbum 'Nuff Said!(1968) conté enregistraments en directe de la Westbury Music Fair, el 7 d'abril de 1968, tres dies després de l'assassinat de Martin Luther King. Ella li va dedicar tota la seva actuació i va cantar Why? (The King Of Love Is Dead), una cançó escrita pel seu baixista, Gene Taylor, immediatament després que les notícies de la mort del rei els hagués arribat. L'estiu de 1969 va actuar al Festival Cultural de Harlem, al parc de Mount Morris de Harlem.
Juntament amb Weldon Irvine, Simone va convertir l'obra inacabada de Lorraine Hansberry To Be Young, Gifted and Black en una cançó de drets civils. Hansberry havia estat un amic personal que havia ajudat Simone a promoure la seva consciència social i política. Va tocar la cançó en directe a l'àlbum Black Gold (1970). Una gravació d'estudi va ser llançada com a disc senzill, i les interpretacions de la cançó van ser gravades per Aretha Franklin en el seu àlbum Young, Gifted and Black, de 1972 i també per Donny Hathaway.
1974-1993: vida posterior En una entrevista per a la revista Jet, Simone va declarar que la seva polèmica cançó Mississippi Goddam va perjudicar la seva carrera. Va afirmar que la indústria musical va boicotejar els seus discos. Ferida i decebuda, Simone va abandonar els EUA el setembre de 1970, volant a Barbados i esperant que el seu marit es comuniqués amb ella quan hagués de tornar a actuar. No obstant això, Stroud va interpretar la sobtada desaparició de Simone, i el fet que havia deixat el seu anell de noces, com a indicació del desig d'un divorci. Com a representant, Stroud estava a càrrec dels ingressos de Simone.
Simone va gravar el seu darrer àlbum per a RCA, It Is Finished, el 1974, i no va fer un altre disc fins 1978, quan va ser persuadida d'entrar a l'estudi de gravació per Creed Taylor, propietari de CTI Records. El resultat va ser l'àlbum Baltimore, que tot i que no va ser un èxit comercial, va ser bastant ben rebut per la crítica i va marcar un renaixement artístic a la carrera discogràfica de Simone. La tria de material va mantenir el seu eclecticisme, que va des de cançons espirituals fins a Rich Girl de Hall & Oates. Quatre anys més tard, Simone va gravar Fodder on My Wings en un segell francès.