La Blancaneu i els set nans (títol original en anglès: Snow White and the Seven Dwarfs) és una pel·lícula musical animada estatunidenca de 1937, dirigida per David Hand i produïda per Walt Disney. Es tracta del primer llargmetratge sonor i en colors de dibuixos animats de la història del cinema. Si bé no va ser el primer llargmetratge de la història de l'animació, sí que va ser el primer a assolir un ampli èxit internacional, i també el primer de dibuixos animats rodat en Technicolor. Es basa en el conte homònim dels germans Grimm.
La Blancaneu va ser nominada a l'Oscar a la millor banda sonora als Premis de l'Acadèmia de 1938, i l'any següent, el productor Walt Disney va rebre un Oscar honorífic per la pel·lícula. El premi va ser únic, consistent d'una de mida normal, més set estatuetes Oscar en miniatura que van ser entregades a Disney per Shirley Temple.
El 1989, la Biblioteca del Congrés dels Estats Units va considerar la pel·lícula "culturalment, històricament o estèticament significativa" i la va seleccionar com una de les 25 primeres pel·lícules per a la seva conservació al National Film Registry. L'American Film Institute la va classificar entre les 100 millors pel·lícules estatunidenques, i també la va considerar la millor pel·lícula d'animació de tots els temps el 2008. La interpretació de Disney del conte de fades ha tingut un efecte cultural important, donant lloc a atraccions populars de parc temàtic, un videojoc i un musical de Broadway.
Argument Tracta d'una bella princesa anomenada Blancaneu, que la seva malvada madrastra, la Reina Malvada, vol matar perquè la Blancaneu la supera en bellesa. Després de fugir arriba a la cabana dels set nans per a amagar-se de la seva fúria. És també el primer llargmetratge de dibuixos animats filmat en Technicolor el 1938.
Quan la Reina Malvada, la malvada madrastra i bruixa de la Blancaneu, s'assabenta que la seva fillastra Blancaneu s'amaga a la caseta dels set nans del bosc, decideix de disfressar-se de bruixa lletja i vella i anar-la a matar amb una poma enverinada. Els set nans decideixen de venjar-la i van a cercar la Reina Malvada, la malvada madrastra i bruixa de la Blancaneu, fins que aquesta cau daltabaix per un barranc.
Els set nans fiquen la princesa Blancaneu adormida en un taüt de vidre, perquè no tenen cor per a enterrar-la. Un dia apareix el Príncep i desperta la princesa Blancaneu amb un petó d'amor veritable trencant el terrible encanteri del somni de mort de la malvada madrastra, la Reina Malvada. La Blancaneu i el Príncep se'n van a viure al castell del Príncep, es casen i viuen feliços durant la resta de les seves dues vides.
Diferències amb el conte
La mare de la Blancaneu, la Reina Bona, apareix al principi del conte del Germans Grimm, en contrast amb la malvada madrastra i bruixa dolenta de la Blancaneu, la Reina Malvada, mentre que aquesta figura de la Reina Bona, la bona mare de la Blancaneu, no hi és a la pel·lícula. Al conte original la Reina Malvada, la malvada madrastra i bruixa de la Blancaneu, fa tres presents (unes cintes i uns llaços, una pinta i una poma enverinada) a la seva fillastra, la princesa Blancaneu (els tres regals i la repetició de l'escena són propis del gènere de conte de fades) mentre que la pel·lícula se centra en la poma enverinada i no es posa tant d'èmfasi en l'engany (ella accepta l'oferiment per bondat, sense desconfiar-hi). Els set nans guanyen protagonisme a la pantalla, essent els actors de la venjança i protagonitzant escenes còmiques que no provenen en la rondalla original dels Germans Grimm. En aquest punt, per contra, la Reina Malvada, la malvada madrastra i bruixa de la Blancaneu, no mor d'una caiguda mortal com en el film, mentre que en el conte original del Germans Grimm la malvada madrastra i bruixa de la Blancaneu, la Reina Malvada, acaba morint de cansament per haver ballat amb unes sabates de ferro roents escalfades al foc.
Orígens i producció Primeres adaptacions Cal destacar que la primera producció cinematogràfica de la Blancaneu no va ser l'any 1937, sinó que molt abans ja s'havien fet altres versions d'aquesta pel·lícula.
Ens remuntem a l'1 de maig de l'any 1903, on es va fer la primera adaptació cinematogràfica muda produïda per Siegmund Lubin als Estats Units, fet que va desencadenar posteriorment una sèrie d'altres adaptacions de la mateixa pel·lícula. Així doncs, set anys més tard l'any 1910, apareix una nova versió francesa anomenada Le Petit Flocon de Neige, seguida per una versió de 1913 d'Educational Films on els personatges infants feien el paper dels set nans. És en aquest moment que apareix una nova idea de la pel·lícula Blancaneu, despertada per un petó del príncep, canviant el relat original dels Germans Grimm on la protagonista és aixecada per alliberar-la del tros de poma enverinat situat i atrapat a la seva boca.
El 21 de desembre de 1916 es va estrenar una nova adaptació, una pel·lícula muda de J. Searle Dawley i produïda per Paramount Pictures. Aquesta pel·lícula s'estrena el febrer de 1917 al Saló de Convencions de la Ciutat de Kansas City, amb quatre projectors en quatre pantalles. Walt Disney, que aleshores tenia 15 anys i vivia en aquesta ciutat, va assistir per primera vegada a la projecció d'un llargmetratge. Va veure la pel·lícula en dues de les quatre pantalles i va quedar molt impressionat, però va assenyalar que no estaven sincronitzades. Aquesta pel·lícula seria l'origen de la idea d'un llargmetratge d'animació.
Després de diverses versions del clàssic dels germans Grimm realitzades per diferents estudis, Paramount va fer el mateix el 30 de març de 1933 amb un curtmetratge animat i sonor dirigit per Dave Fleischer, amb Betty Boop com Blancaneu.
Necessitat de fer un llargmetratge Contràriament a la creença popular, el primer llargmetratge d'animació de la història del cinema no és La Blancaneus i els set nans sinó El apóstol, pel·lícula muda argentina de 60 minuts dirigida per Quirino Cristiani i produïda per Federico Valle el 1917. Cristiani també va dirigir el 1931 Peludópolis, el primer llargmetratge sonor de dibuixos animats. Aquestes dues pel·lícules argentines van ser fetes amb cartrons retallats. Amb la producció italiana de 1936, Le Avventure di Pinocchio, tot i romandre inacabada, hi ha almenys tres llargmetratges d'animació que precedeixen el clàssic de Disney. La Blancaneus i els set nans és, en canvi, el primer llargmetratge d'animació del món amb so i color. Disney utilitza el procés Technicolor que havia utilitzat per al curtmetratge Flowers and Trees (1932) de la série Silly Symphonies llavors amb l'exclusiva fins al 1934, així com altres tecnologies com la càmera multiplà i el rotoscopi.
Anys enrere a partir de l'any 1924, la productora de Walt Disney havia començar-se a fer-se conèixer en el món de l'animació amb sèries de curts com Alice Comedies (1923-1927), Mickey Mouse (des de 1928) o Silly Symphonies (1929-1939). Però a mesura que anaven passant els anys, la necessitat de la productora per fer llargmetratges i diversificar el seu negoci més enllà de l'èxit dels dibuixos animats creixia exponencialment. Les motivacions d'aquesta necessitat es basaven en motius financers, ja que la producció de curtmetratges permetria obtenir tot just els diners suficients com per produir altres curtmetratges nous. A diferència de les produccions amb famosos de Hollywood com Charles Chaplin o Greta Garbo, els curtmetratges d'animació només rebien una petita part de la recaudació de diners de les sales de cinema, cosa que provocava que els costos de producció augmentessin, però no els seus ingressos. Així doncs, l'estudi Walt Disney va decidir de passar-se a la producció de llargmetratges per a poder sobreviure. També hi havia una motivació artística, ja que els curtmetratges no permetien enriquir als personatges a causa de la seva curta duració, per tant la trama i el realisme quedaven pobres als ulls dels espectadors i impedia la possibilitat d'escapar-se de la realitat veient els dibuixos animats. Tot seguit, en finalitzar la producció de The Pied Piper l'any 1934, segons l'animador estatunidenc Ted Sears, contractat per Walt Disney, la creació d'aquesta producció va permetre arribar a «la conclusió que els millors valors de la productora es veien reflectits a la pantalla gran a través dels animals animats i que no hem anat prou lluny per entendre correctament els humans».
En conseqüència, el mateix any, Walt Disney va invertir tota la seva fortuna per a la creació de la producció de La Blancaneu i els set nans que s'estrenaria tres anys més tard al 21 de desembre de 1937 als Estats Units, sent el seu primer llargmetratge hollywoodià d'animació en color de la història a nivell cinematogràfic.Harry Arends, Making of de «La Blancaneu i els set nans», disponible en el primer DVD de l'edició de col·leccionista de la pel·lícula.
Desenvolupament miniatura|Càmera Technicolor dels anys 30 amb tres cintes. Màquina utilitzada per a la producció de La Blancaneu i els set nans, primer llargmetratge d'animació en color de la història cinematogràfica. Walt Disney va concebre la idea de fer el seu primer llargmetratge l'any 1933, quan el seu estudi d'animació estava centrat en la producció de curtmetratges d'animació, com ara la sèrie Silly Symphonies.Disney's 'Snow White and the Seven Dwarfs': Still the Fairest of Them All (Documental) (Snow White and the Seven Dwarfs Platinum DVD ed.). Buena Vista Home Entertainment. 2001. Tot i que eren populars entre el públic, Disney creia que els curts no aportaven prou beneficis per al creixement de l'estudi;John Canemaker (2001). Comentaris d'àudio (Bonus feature) (Snow White and the Seven Dwarfs Platinum DVD ed.). Buena Vista Home Entertainment. també va veure el llargmetratge com una manera d'expandir les seves "possibilitats de narració", permetent trames elaborades i el desenvolupament de personatges. A finals de març de 1933, va ser abordat per Mary Pickford (cofundadora de United Artists que distribuïa les produccions de Disney en aquell moment) amb una proposta per a una versió en llargmetratge d'animació/o imatge real de la novel·la de Lewis Carroll Alícia en terra de meravelles (1865); però, el projecte va ser abandonat aviat quan Paramount Pictures va començar la producció de la seva versió pròpia en pel·lícula. Disney va considerar llavors utilitzar el mateix concepte per a una adaptació cinematogràfica del conte de Washington Irving "Rip Van Winkle" (1819) protagonitzat per Will Rogers, però tampoc no va funcionar a causa de Paramount, que tenia els drets de la història, i es va negar a donar permís.
Després de l'exitós llançament del curtmetratge de Silly Symphony Three Little Pigs el maig de 1933, Disney es va veure reforçat en la seva decisió de fer un llargmetratge i va començar a presentar el idea al seu personal mitjançant una "infiltració lenta"compartint-la amb tothom individualment durant converses casuals. Va entrar en negociacions amb Merian C. Cooper per produir una versió animada de llarga durada de l'opereta de Victor Herbert de 1903 Babes in Toyland en Technicolor; el projecte es va oferir a RKO Radio Pictures, que posseïa els drets de l'obra, però els executius d'RKO ho van rebutjar. El juliol de 1933, Disney va revelar per primera vegada els seus plans per fer un llargmetratge a The Film Daily (tot i que encara no havia aconseguit trobar una resposta del executius de United Artists), i més o menys al mateix temps, se li va acostar amb una oferta per a una versió animada de la novel·la de Felix Salten de 1923 Bambi: Eine Lebensgeschichte aus dem Walde (Bambi, una vida als boscos) en aliança amb el director Sidney Franklin. Disney finalment va rebutjar la idea, sentint que el seu estudi no estava preparat per als reptes tècnics que Bambi hauria presentat. En aquella època també es van suggerir els poemes d'Homer la Ilíada i lOdissea, així com el llibre de Jonathan Swift de 1726 Els viatges de Gulliver.