miniatura|450px|<center>Estructura d'una cèl·lula vegetal La cèl·lula vegetal és la unitat elemental que constitueix qualsevol organisme vegetal, i comprèn generalment un nucli cel·lular envoltat d'un citoplasma, diversos orgànuls o plasts, i tot protegit per una membrana cel·lular.
Les cèl·lules adultes de les plantes terrestres presenten trets comuns, convergents amb les d'altres organismes sèssilés, fixos al substrat, o passius, propis del plàncton, d'alimentació osmòtrofa, per absorció, com és el cas dels fongs, pseudofongs i de moltes algues. Aquests trets comuns s'han desenvolupat independentment a partir de protistes unicel·lulars fagòtrofs nus (sense paret cel·lular). Tots els eucariotes osmòtrofs tendeixen a basar la seva solidesa, sobretot quan aconsegueixen la pluricel·lularitat, en la turgència, que aconsegueixen gràcies al desenvolupament de parets cel·lulars resistents a la tensió, en combinació amb la pressió osmòtica del protoplasma, la cèl·lula viva. Així, les parets cel·lulars són comunes als fongs i protistos de mode de vida equivalent, que s'alimenten per absorció osmòtica de substàncies orgàniques, i a les plantes i algues, que prenen dissoltes sals minerals del mitjà i realitzen la fotosíntesi.
Característiques distintives Les cèl·lules vegetals són molt diferents de les cèl·lules dels organismes que pertanyen als altres eucariotes. Els principals caràcters distintius són: Un gran vacúol central, envoltat d'una membrana (el tonoplast), que manté la turgència de la cèl·lula i controla els intercanvis de molècules entre el citosol i la saba. Aquests vacúols serveixen de galledes de les escombraries a les cèl·lules vegetals, al final de la vida de la cèl·lula, aquests vacúols ocupen el 90% de l'espai cel·lular. Una paret pectocel·lulosica feta de cel·lulosa i de proteïnes i, en molts casos, de lignina dipositada pel protoplast fora de la membrana cel·lular. Es diferencia clarament de la paret cel·lular dels bolets, feta de quitina, i dels procariotes, feta de peptidoglicans. Els plasmodesmes, als porus de la paret cel·lular, que permet a cada cèl·lula vegetal comunicar amb les cèl·lules adjacents. Aquest sistema és diferent de la xarxa d'hifes present en els bolets. Els plastidis, en particular els cloroplasts que contenen la clorofil·la, aquest pigment que dona a les plantes el seu color verd i que intervé en el procés de la fotosíntesi. L'absència de centríols que són presents a les cèl·lules animals.
Com les altres cèl·lules eucariotes, les cèl·lules vegetals posseeixen típicament un nucli, que conté l'essència de l'ADN cel·lular, i dels mitocondris, les «fàbriques» de la cèl·lula. Tanmateix, certes parts dels teixits d'una planta viva moren de manera selectiva per ser útils a la planta i no consumir nodriments.
Tipus de cèl·lules Cèl·lules del parènquima són cèl·lules mortes que tenen funcions que van des de l'emmagatzematge i el suport fins a la fotosíntesi i el transport de nutrients en el floema (cèl·lules de transferència). A part del xilema i el floema en els seus feixos vasculars, les fulles es componen principalment de cèl·lules del parènquima. Algunes cèl·lules del py estan especialitzades en la penetració de la llum i en la regulació de l'intercanvi gasós, com en l'epidermis, però altres estan entre les menys especialitzades del teixit vegetal i poden romandre totipotents, capaços de dividir-se per a produir noves poblacions de cèl·lules indiferenciades al llarg de les seves vides. Les cèl·lules parenquimàtiques tenen parets primàries primes i permeables que permeten el transport de petites molècules entre elles, i la seva citoplasma és responsable d'una àmplia gamma de funcions bioquímiques com la secreció de nèctar o la fabricació de productes secundaris que descoratgen als herbívors. Les cèl·lules del parènquima que contenen molts cloroplasts i participen principalment en la fotosíntesi es diuen cèl·lules del clorènquima. Unes altres, com la majoria de les cèl·lules del parènquima en els tubercles de patata i els cotilèdons de les llavors de les lleguminoses, tenen una funció de emmagatzematge. 400px|miniatura|Tall transversal d'una fulla que mostra diversos tipus de cèl·lules vegetals Cèl·lules del col·lènquima: les cèl·lules del col·lènquima estan vives en la maduresa i només tenen una paret primària. Aquestes cèl·lules maduren a partir de derivats del meristema que inicialment s'assemblen al parènquima, però la de l'engruiximent de la paret. La pectina i la hemicel·lulosa són els constituents dominants de les parets cel·lulars del col·lènquima de les dicotiledònies angiospermes, i poden contenir només el 15% de cel·lulosa en les Petasites. Les cèl·lules del col·lènquima són típicament bastant allargades, i poden dividir-se transversalment per a donar un aspecte septat. El paper d'aquesta mena de cèl·lules és fer costat a la planta en eixos que continuen creixent en longitud i conferir flexibilitat i resistència a la tracció en els teixits. La paret primària manca de lignina que la fa resistent i rígida, per la qual cosa aquest tipus de cèl·lula proporciona el que podria dir-se un suport plàstic. Proporciona flexibilitat als tiges joves, als pecíols i als nervis de les fulles. Els fils en l'api són col·lènquima. Cèl·lules de l'esclerènquima: les cèl·lules d'esclerènquima (del grec «skleros», dur) són cèl·lules dures amb una funció de suport mecànic. Són de dos tipus amplis: esclereides o cèl·lules dures i fibres. Les cèl·lules desenvolupen una paret cel·lular secundària extensa que es diposita a l'interior de la paret cel·lular primària. La paret secundària està impregnada amb lignina, fent-la dura i impermeable a l'aigua. Per tant, aquestes cèl·lules no poden sobreviure per molt de temps ja que no poden intercanviar suficient material per a mantenir el metabolisme actiu. Les cèl·lules d'esclerènquima estan típicament mortes en la maduresa funcional i els falta el citoplasma, deixant una cavitat central buida. Les funcions de les cèl·lules escleròtiques (cèl·lules dures que donen a les fulles o fruits una textura arenosa) inclouen la de descoratjar als herbívors, en danyar els conductes digestius en les primeres etapes de les larves dels insectes i la protecció física (un teixit sòlid de cèl·lules escleròtiques dures forma la paret de l'os d'un préssec i de moltes altres fruites). Les funcions de les fibres inclouen el subministrament de suport de càrrega i la resistència a la tracció de les fulles i tiges de les plantes herbàcies. Les fibres de l'esclerènquima no estan implicades en la conducció, ja sigui d'aigua i nutrients (com en el xilema) o de compostos de carboni (com en el floema), però és probable que hagin evolucionat com a modificacions de les cèl·lules inicials del xilema i del floema en les primeres plantes.
Tipus de teixit Les tres principals classes de cèl·lules vegetals es poden diferenciar d'acord amb l'estructura histològica que formen: les arrels, les tiges i les fulles. Totes les plantes tenen aquests tipus de teixits.
Aquests tipus de cèl·lules vegetals són classificats segons l'estructura de la seva paret cel·lular i les característiques dels seus protoplasts. Les plantes tenen una paret cel·lular primària, i de vegades una paret secundària igualment. Aquests dos elements determinen la funció de cada cèl·lula individual. Epidermis, l'embolcall extern de la planta. Teixit vascular, que assegura el transport dels elements en tota la planta. Teixit assimilador, que assegura la fotosíntesi i l'emmagatzematge del midó. El parènquima, parets primàries primes, poden no tenir paret secundària i es poden desenvolupar en els teixits més especialitzats de la planta. Teixits de suport: Col·lènquima. Són parets primàries desigualment espesses, reagrupades per assegurar el suport de les parts de la planta en creixement. Esclerènquima. Són parets secundàries espesses, que serveixen de suport a les parts de la planta que no creixen.
Estructura Paret cel·lular Es distingeixen una paret cel·lular, que es desenvolupen en forma propagada a les microsporofil·la de cel·lulosa disposades de manera ordenada, amb una estructura més densa que la paret primària. No permet el creixement de la cèl·lula; solament augmenta el seu gruix per aposició, és a dir, per dipòsit de microfibril·la de cel·lulosa. Generalment presenta tres capes, encara que poden ser més.
La seva funció, consisteix a protegir la cèl·lula fent que la rigidesa d'aquesta sigui major, com a mitjà de comunicació entre molècules i cèl·lules del mateix tipus i de distint. També gràcies a aquesta paret les molècules són transportades a altres cèl·lules tant les que són a prop com les que estan lluny. Tan importants són aquestes parets en la cèl·lula que es poden qualificar en diferents tipus de cèl·lules segons el tipus de paret.
Citoplasma
El citoplasma està compost pel hialoplasma o citosol, dissolució aquosa de molècules orgàniques i ions, i els orgànuls citoplasmàtics, com els plastidis, mitocondris, ribosomes, aparell de Golgi. Les membranes del reticle endoplàsmic són relativament escasses i estan emmascarades per nombrosos ribosomes que omplen el citosol. El gran desenvolupament del reticle endoplàsmic durant la diferenciació cel·lular es relaciona amb la intensa hidratació que experimenta el cloroplast. Aquest procés dona lloc a enormes vacúols que s'omplen de líquid que se solen unir entre si, com paret cel·lular. Si bé la importància del citoesquelet és molt de menor que en les cèl·lules animals, estudis fets en Arabidopsis revelen una diversitat d'actines, miosines i altres components del citoesquelet necessaris, entre altres coses per a crear corrents citoplasmàtics. També s'han detectat proteïnes similars a les queratines dels filaments intermedis, però la seva funció és encara desconeguda.
El citoplasma, té diferents funcions: Fer una barrera contra les molècules d'H2O solubles convertint-se així més efectiva que la paret cel·lular. Produir energia cel·lular i la síntesi de la paret cel·lular gràcies als enzims biosintètics. El citoplasma, conté els mesosomes citoplasmàtics que copien el DNA. També actuen com a centres amb activitat respiratòria o fotosintètica
Plasmodesma
Els plasmodesmes són cadascuna de les unitats contínues de citoplasma que poden travessar les parets cel·lulars, mantenint interconnectades les cèl·lules contínues en organismes pluricel·lulars en els quals existeix paret cel·lular, com les plantes o els fongs. Permeten la circulació directa de les substàncies del citoplasma entre cèl·lula i cèl·lula comunicant-les, travessant les dues parets adjacents a través de perforacions acoblades, que es denominen puntejadores quan només hi ha paret primària. Cada plasmodesma és recorregut al llarg del seu eix per un desmotúbul, una estructura cilíndrica especialitzada del reticle endoplasmàtic. Transporten les molècules a altres cèl·lules.
Vacúol
Un vacúol és un orgànul cel·lular present en totes les cèl·lules de plantes. Són compartiments tancats o limitats per una membrana plasmàtica anomenada tonoplast, contenen diferents fluids com a aigua o enzims, encara que en alguns casos pot contenir sòlids, per exemple sucres, sals, proteïnes i altres nutrients. La majoria dels vacúols es formen per la fusió de múltiples vesícules membranoses. L'orgànul no posseeix una forma definida, la seva estructura varia segons les necessitats de la cèl·lula en particular.
Plastidis