En l'art de la pintura, el disseny gràfic, la fotografia, la impremta i en la televisió, la teoria del color és un grup de regles bàsiques en la mescla de colors per aconseguir l'efecte desitjat combinant colors de llum o pigment. La llum blanca es pot produir combinant el vermell, el verd i el blau, mentre que combinant pigments cian, magenta i groc es produeix un color negre.
Principals teòrics La teoria del color ha sigut estudiada per diferents científics, físics, matemàtics, pintors, filòsofs, i poetes al llarg de la història. Les seves aportacions han servit per consolidar una teoria que és aplicada a tots els àmbits. Entre els principals teòrics, destaquen el matemàtic, físic i filòsof anglès Isaac Newton i el poeta i dramaturg alemany Johann Wolfgang von Goethe.
Newton estableix les bases científiques de la teoria del color, la qual mancava de bases quantitatives i experimentals, a través de la teoria sobre la divisió de la llum blanca en rajos inalterables corresponents a colors simples. Goethe crea les bases i condicions per obrir la subjectivitat del color i estableix les dimensions psicològiques, sensibles i morals del color.
Newton miniatura|Experiment dels prismes triangulars d'Isaac Newton que estudia la refracció de la llum realitzat l'any 1666. La teoria de la llum del matemàtic, físic i filòsof anglès Isaac Newton es remunta al segle XVII amb el desenvolupament del telescopi, el qual necessitava incrementar la seva potència sense haver d'augmentar la distància focal i evitar la producció d'aberracions cromàtiques de les pròpies lents. L'any 1671 Newton crea el seu telescopi de reflexió, establint així l'únic model que evitava l'aberració cromàtica abans de la posterior invenció de les lents acromàtiques. Aquest aparell l'havia estat confeccionant durant les seves investigacions que mantenia des de mitjans de la dècada de 1660 sobre la refracció de la llum i la llum blanca com a resultat de la suma dels colors primaris.
L'any 1666 va concentrar grans avanços en les lleis del moviment i càlcul i va ser llavors quan va realitzar el famós experiment dels prismes. Un experiment per poder estudiar la refracció de la llum que consistia en deixar entrar una quantitat convenient de llum en una habitació fosca per tal que aquests rajos de sol passessin per un prisma triangular i que es refractés els colors en la paret oposada. Aquests prismes eren uns instruments que s'utilitzaven fins llavors per crear il·lusions òptiques i com a forma d'entreteniment, Newton va aconseguir-los a la fira de Sturbridge. Les seves nombroses proves i assajos d'aquest experiment queden recollides en un primer manuscrit titulat Of Colours (1666) i que també inclouria, posteriorment, a la reconeguda carta a Oldenburg amb el títol A new theory about light and colours (1672) on desenvoluparia el seu descobriment en la forma de l'espectre que es generava a partir de la refracció de la llum a través del prisma triangular. Les teories existents d'aquell moment il·lustraven que la forma d'aquest espectre era circular, mentre que l'espectre observat per Newton era oblong. miniatura|Roda cromàtica de lespectre de l'obscuritat de Newton amb els tres colors que el formen: vermell, blau i verd. En un d'aquests experiments, va afegir un segon prisma sometent als rajos una segona refracció amb la qual va demostrar la inalterabilitat dels colors bàsics o primaris, un experiment que agafaria molta importància en el text de 1672 i posteriorment al seu extens tractat de 1704 amb el títol Opticks, assentant així la teoria sobre la divisió de la llum blanca en rajos inalterables corresponents a colors simples i, per tant, la teoria del color, la qual mancava de bases quantitatives i experimentals fins llavors.
Newton troba en el raig de llum, la representació geomètrica de la línia recta com una forma de representar aquest fenomen. I defensa que els colors són propietats originals i connaturals de la llum. L'experiment de la divisió de llum blanca al passar pel prisma descobreix la seva verdadera naturalesa: la llum del sol és una mescla de rajos de diferent color. Per tant, el concepte «color» correspon al grau de refracció o refrangibilitat diferent dels rajos de llum quan es desvien al passar pel prisma.
Tot i semblar assentar aquesta teoria del color i la llum, Isaac Newton va rebre nombroses crítiques on posaven en dubte els seus experiments. Entre els seus nombrosos opositors van destacar: Robert Hokke, tot i reconèixer algunes de les seves investigacions va contradir-lo defensant la difracció de colors sense la necessitat de fer ús de la refracció; Francis Line, Josh Gascoine i Anthony Lucas pels seus resultats diferents al replicar l'experiment; Edme Mariotte que va publicar De la Nature des couleurs com oposició directa als pensaments del físic anglès; Christiaan Huygens, el qual va refusar l'explicació per la formació dels colors, etc. Isaac Newton publica com a resposta a aquest debat, el seu notable tractat Òptica o Tractat de les reflexions, refraccions, inflexions i colors de la llum.
Goethe, l'opositor de Newton A Isaac Newton no li van faltar crítics a la seva teoria de la llum i composició dels colors: el poeta i dramaturg alemany Johann Wolfgang von Goethe va ser un dels seus màxims opositors posant en dubte la seva òptica i la seva manera de concebre la ciència. miniatura|Animació dels espectres dels colors fronterers que estudia Goethe i la formació de l'espectre del color verd. Tot i ser reconegut per la seva obra artística va desenvolupar una activitat científica molt notable. Entre 1790 i 1810 Goethe va treballar intensament amb la seva teoria dels colors que quedaria recollida en el llibre Zur Farbenlehre. Aquest estudi està dividit en tres parts: la part didàctica, en la qual exposa la major part de les seves idees; la part polèmica, en la qual s'oposa i desmunta la teoria newtoniana i la seva òptica; i la part històrica, un recorregut per diferents escrits i documents sobre la llum i els colors.
Goethe classifica els colors en fisiològics, físics i químics per tal de dividir-los d'una òptica fruit d'una disciplina de fenòmens objectius reduïts a principis matemàtics centrada en només els colors físics. Goethe investigava els colors i volia descriure les seves qualitats i la seva essència, quan i en quines condicions sorgien, com els veiem i com ens afecten.
miniatura|Il·lustració de lespectre de l'obscuritat que descobreix Newton amb l'espectre de la llum que afegeix Goethe. Focalitza la importància en els colors fisiològics, els quals els genera l'ull humà a través de la retina que produeix efectes cromàtics i al tancar els ulls distingim flaixos de colors recent vistos. Per tant, considera l'ull com «fill de la llum afí al sol» i associa l'òrgan amb la principal font de lluminositat com a possibilitat de coneixement, idea que ens recorda a Plató. Plató reflexiona que els colors són pures sensacions subjectives, impossibles d'accedir mitjançant l'intel·lecte. Segons Goethe, l'ésser humà és l'instrument més precís i manifesta el seu desacord en observar els objectes des d'un punt de vista científic i, per tant, s'oposava al què Newton entenia com a experiment. El poeta alemany va basar tota la seva teoria en l'home com a observador, fent-lo partícip de l'experiment. Tot acte d'observació és en sí un acte de teoria. Goethe creia que la percepció sensorial era important i que ens servia d'enllaç amb el món i ens aporta coneixement sobre aquest. Les seves investigacions es limitaven a la realitat que podem veure i sentir. Segons el mètode científic de Goethe: els colors s'han de descriure allí on els observem, per això insisteix que nosaltres mateixos som part de l'experiment.
Després es troben els colors físics, que són aquells generats per la llum quan travessa un mitjà de diferent densitat: l'aigua, el vidre o els propis prismes. La constant observació de Goethe es tradueix en els colors diòptrics, els quals apareixen en determinats fenòmens atmosfèrics com el cel en les primeres i últimes hores del dia.
Finalment, exposa els colors químics que també anomena corporals, materials o permanents perquè es poden originar, fixar i comunicar a altres objectes de manera persistent.
Newton havia deduït que els colors estaven continguts només en la llum. Però Goethe va veure a través del prisma que els colors només sorgien entre el límit entre llum i obscuritat. És el conjunt de la llum i la foscor, el què crea els colors. La llum és invisible i només es fa visible quan xoca amb la matèria. En la percepció de la realitat, espai i matèria són inseparables. El mateix passa amb la llum i la foscor, les quals formen una parella d'oposats. Goethe la va anomenar la polaritat de la llum i l'obscuritat. Aquest contrast va fascinar a Goethe i el va portar a l'estudi exhaustiu de la trobada entre llum i obscuritat i el naixement dels colors. miniatura|Il·lustració de l'espectre de l'obscuritat que descobreix Newton amb l'espectre de la llum que afegeix Goethe representats en la roda cromàtica. Veiem que la polaritat de la llum i la foscor es transforma en la polaritat del color amb el blau i el groc. La llum és el punt de partida del groc i la foscor ho és del blau. Blau i groc formen la base de tots els altres colors del cercle cromàtic. Per tant, si els colors són gradacions del contacte de la llum amb la foscor: el groc és la primera variació i el blau és la darrera, la més propera a l'ombra. La intensificació del groc i el brau genera els seus derivats i, per tant, la resta de colors en la roda cromàtica.
Newton va presentar una interpretació teòrica de l'experiment del prisma però Goethe va decidir explorar la imatge de l'espectre de colors col·locant un quadrat blanc sobre un fons negre en el lloc del sol rodó per tal que es projectés dos espectres de colors: un vermell i groc a un extrem i un de blau pastel i violeta a l'altre. Va observar que en la frontera horitzontal entre la llum i la foscor, naixien els colors i va anomenar a aquests dos espectres: colors fronterers. No obstant, el verd de l'espectre de Newton no apareixia. No obstant, si el quadrat era substituït per una barra, reduint així la distància entre llum i foscor, la franja que separa els colors fronterers era més petita, el groc i el blau es mesclaven i apareixia el color verd.
Newton va descobrir l'espectre de l'obscuritat i Goethe va afegir l'espectre de la llum, el qual està estructurat pels tres colors clars: cian, groc i magenta. L'espectre de la obscuritat és compon dels tres colors foscos: blau, verd i vermell. Goethe va incorporar tant l'espectre de la llum com el de la obscuritat a la seva roda de colors o cercle cromàtic. Com que el poeta associava coneixement amb harmonia la va anomenar roda de colors harmònica.
Johann Wolfgang von Goethe crea les bases i condicions per obrir la subjectivitat del color i estableix les dimensions psicològiques, sembles i morals del color. I per tant, la seva empremta s'ha vist reflectida en la pròpia psicologia de l'escola de la psicologia de la Gestalt o en la història de la pintura en autors com Delacroix, Robert Delaunay o Kandinski, el qual exposarà la seva teoria dels colors en el llibre De l'espiritual en l'art. A més, pensadors com el filòsof austríac Rudolf Steiner seran influïts per Goethe i quedarà reflectit en obres com La naturalesa dels colors o Goethe i la visió del mon.
Model de color RYB miniatura|145px|Cercle cromàtic RYB En el model de color RYB, el vermell, el groc i el blau són els colors primaris, i en teoria, la resta de colors purs (color matèria) poden crear-se barrejant pintura vermella, groga i blava. Molta gent aprèn nocions sobre el color en los estudis d'educació primària, barrejant pintura o llapis de colors amb aquests colors primaris.