Marion Anne Perrine Le Pen, coneguda com a Marine Le Pen (Neuilly-sur-Seine, 5 d'agost de 1968) és una política francesa, líder des de 2011 del partit d'extrema dreta Reagrupament Nacional (abans Front Nacional), anteriorment encapçalat pel seu pare, Jean-Marie Le Pen.
Abans de ser candidata a la presidència de França pel seu partit a les eleccions de 2012, 2017 i 2022, havia estat consellera regional d'Illa de França i de Nord-Pas de Calais, i consellera municipal d'Hénin-Beaumont. A més, entre 2004 i 2017 fou eurodiputada. Des de les eleccions legislatives de 2017, exerceix de diputada a l'Assemblea Nacional per l'onzena circumscripció de Pas de Calais.
Vida privada Marion Anne Perrine Le Pen va néixer l'any 1968 a Neuilly-sur-Seine, sent la més jove de les tres filles de Jean-Marie Le Pen i de la seva primera dona, Pierrette Lalanne. Va ser batejada el 25 d'abril de 1969 sota el nom de Marine a l'ésglésia de la Madeleine de París. La seva neboda és la política Marion Maréchal.
El 2 de novembre de 1976, un atac amb bomba va destruir la casa parisenca del seu pare. Els vint quilos d'explosius, una de les càrregues més grans que París va presenciar des de la Segona Guerra Mundial, van destrossar tota una part de l'edifici de cinc pisos. A part d'algunes esgarrapades a causa de fragments de vidre, Marine va resultar-ne il·lesa, així com les seves dues germanes Marie-Caroline i Yann, que dormien amb ella.
Els seus pares es van separar el 1984, quan ella tenia 17 anys, la qual cosa va viure un gran interès mediàtic i Marine ho va viure molt malament. Després de la marxa de la seva mare, que es va enamorar d'un periodista que l'havia entrevistat, també el 1984, Marine va iniciar una relació amb l'encarregat de comunicació del seu pare, Lorrain de Saint Affrique.
El juny de 1997, es va casar amb Franck Chauffroy, un director d'empresa que havia treballat per al Front Nacional. D'aquest matrimoni van néixer tres fills: Jehanne, nascuda el 1998, i els bessons Louis i Mathilde, nascuts el 1999, batejats a l'església catòlica tradicionalista de Saint-Nicolas-du-Chardonnet. El matrimoni es va divorciar l'abril de l'any 2000 i, al desembre de 2002, Marine es va tornar a casar amb Éric Iorio, exsecretari nacional de l'FN a les eleccions i exconseller regional de Nord-Pas de Calais. Aquest matrimoni també es va trencar amb el divorci de juny de 2006. Des de 2009 fins al 2019, el seu company sentimental va ser el també divorciat Louis Aliot, secretari general de l'FN entre 2005 i 2010 i des de 2020 alcalde de Perpinyà.
Va viure, fins al 2014, en una dependència de la propietat de Montretout a Saint-Cloud, on la família Le Pen es va establir a finals dels anys setanta. Després es va traslladar a una residència que va adquirir a La Celle-Saint-Cloud.
S'autodefineix com a «catòlica no practicant».
Formació Marine Le Pen va estudiar a l'institut Florent-Schmitt de Saint-Cloud. A causa d'una nota de 4/20 en la prova de filosofia, no va aprovar l'examen d'accés a la universitat fins a la recuperació l'any 1986. Més tard, va estudiar dret a la Universitat de Panteó-Assas, on va obtenir un màster en dret (menció en carreres judicials) el 1990 i després un Diploma d'Estudis Avançats en dret penal el 1991. Un professor seu, Jean-Claude Martinez, la va descriure com a una estudiant «mediocre i festera». Un dia, va veure molt malament que un professor fes treballar a classe amb una sentència del 1973 dictada contra el seu pare per «apologia de crims de guerra».
L'any 1992, després d'haver assistit a l'École de formation professionnelle des barreaux de la cour d'appel de Paris (EFB), obté el certificat d'aptitud a l'advocacia (CAPA) i esdevé advocada al barreau de París. A la seva autobiografia À contre flots (Éditions Grancher, 2006), indica que va voler entrar a la vida activa mentre que el seu pare hauria preferit que fes el doctorat.
Carrera professional S'inscrigué al barreau (col·legi d'advocats) de París l'any 1992. Entrà llavors al gabinet de Georges-Paul Wagner, íntim de la família Le Pen. L'any 1994 s'instal·là pel seu compte en un despatx del carrer de Logelbach que llogà a Sylvain Garant, un advocat pròxim de la dreta del RPR.
Va portar alguns casos durant la dècada del 1990, majoritàriament sense gaire rellevància. La seva carrera com a advocada, però, va ser molt curta. Abandonà l'advocacia per entrar l'1 de gener 1998 al servei jurídic del Front Nacional. Renaud Dély atribuí aquest canvi al fracàs de la seva activitat d'advocada independent: manca de clients, manca de casos i manca d'ingressos.
Carrera política Inicis L'any 1983, va acompanyar Jean-Marie Le Pen durant uns quants dies a la campanya que es va dur a terme per a les eleccions municipals al 20è districte de París, per tal d'acostar-se al seu pare, que sovint vivia alluyat de les seves filles. Ella mateixa va descriure aquest episodi com «un xoc».
L'any 1986, als 18 anys, Marine Le Pen es va afiliar al Front Nacional, el partit liderat pel seu pare. Segons ella, l'estigma que va viure a l'escola per la seva ascendència «va generar un fort suport en la família» i el concepte d'unió davant l'adversitat contribuí plenament en el seu compromís amb la política. Durant els seus anys a la universitat, va participar al Cercle Nacional d'Estudiants de París (CNEP), un moviment estudiantil proper al Front Nacional, del qual va ser durant un temps la presidenta d'honor. No obstant això, entre les seves grans amistats d'aleshores hi havia membres del Grup Unió Defensa, un petit grup radical d'extrema dreta, en particular Frédéric Chatillon, que continuarà sent dels més propers quan es converteixi en presidenta de l'FN.
Figurava en l'última posició a la llista de l'FN de les eleccions municipals franceses de 1989 a Saint-Cloud. Més endavant, Carl Lang li va oferir el segon lloc de la llista de l'FN a Nord - Pas de Calais per a les eleccions regionals de 1992, però com que acabava de prestar el jurament com a advocada, va decidir declinar la proposta. Es presentà per primera vegada a les eleccions legislatives de 1993. Amb 24 anys, fou la candidata del Front Nacional a la 16a circumscripció de París, part del 17è districte. Va aconseguir-hi l'11,1% dels vots i va quedar per darrere del diputat conservador sortint, Bernard Pons, que va ser reelegit en primera volta amb el 63,1% dels vots, i del candidat socialista, Jean-Luc Gonneau (11,8%).
El setembre del 1996, al costat de Bruno Gollnisch, va assistir al judici contra Éric Delcroix, conegut com a advocat de negacionistes francesos, al final del qual va ser condemnat per objecció contra crims contra la humanitat.
miniatura|Marine Le Pen començà a involucrar-se a l'FN provant d'oposar-se a Bruno Mégret (aquí l'any 2004) abans de l'escissió del partit. Va ser a les eleccions regionals franceses de 1998 que va obtenir el seu primer mandat polític com a consellera regional per Nord-Pas-de-Calais, elegida al departament de Nord dins de la llista liderada per Carl Lang. El 1998 també va liderar la creació del servei jurídic del Front Nacional, que va dirigir fins al 2003. Aquest servei va ser creat per Jean-Marie Le Pen, després que la seva filla li suggerís a la tardor de 1997. Al principi poc assídua com a responsable del servei jurídic, s'hi involucrà més quan s'anuncià l'escissió del partit. En particular, el seu pare va ser l'encarregat de dur a terme una auditoria de les diverses associacions creades per Bruno Mégret per tal de reduir la seva influència. Des del 2000, va seure a la mesa política, l'òrgan de govern del partit.
Durant la crisi que travessà el partit a finals de la dècada del 1990, va adoptar la línia defensada per Jean-Claude Martinez, Roger Holeindre i Bruno Gollnisch. El 1997, per consell del seu cunyat Samuel Maréchal, es presentà a les eleccions al comitè central de l'FN per contrarestar Bruno Mégret (l'esposa del qual, Catherine Mégret, acabava de ser escollida alcaldessa de Vitròla), però no va ser elegida a causa de la pluja de megretistes, que veien en la candidatura de Marine Le Pen un intent de Jean-Marie Le Pen per controlar el partit. Tot i que aquest incident augmentà les tensions entre Jean-Marie Le Pen i Bruno Mégret, Marine Le Pen fou finalment inclosa a la llista complementària de vint membres. Al mateix temps, es va fer càrrec de la secció de llibertats del «pregovern» format per l'FN, descrit per Valérie Igounet com «una mena de cabinet fantasma que treballa per la desmegretització». Marine Le Pen va mostrar repetidament l'oposició entre la visió política de Bruno Mégret, que volia aliar-se amb el Reagrupament per la República (RPR), i la línia «ni dreta ni esquerra», impulsada per Samuel Maréchal i de la qual ella era partidària per tal de «desdimonitzar el Front Nacional».
En paral·lel, participà a les sessions de formació de l'FN per als militants en cas de detenció preventiva i sobre el dret de no declarar, entre d'altres.
Ascensió dins del Front nacional Emergència electoral i mediàtica de l'any 2002 miniatura|Marine Le Pen al maig de 2005. Durant la campanya presidencial del 2002, va unir-se a l'equip del seu pare el corrent «Idees-Imatges», liderat per Jean-François Touzé i que incloia també Olivier Martinelli, Eric Iorio i Louis Aliot, que buscava millorar la imatge de Jean-Marie Le Pen i els representants locals del partit de cara a la ciutadania. Durant els dies entre la primera i la segona volta de les eleccions, Marine va suggerir al seu pare, que havia d'enfrontar-se a Jacques Chirac, que canviés el nom de l'FN.Un changement de nom en 2015? - Bruno Jeudy, Le Journal du dimanche, 19 octobre 2014 El diari Libération en va destacar «la influència i l'omnipresència dins de l'aparell del Front».
El 5 de maig de 2002, al vespre de la segona ronda, va aparèixer per primera vegada a l'escena mediàtica. Alain Vizier, el director de comunicació del Front Nacional, era llavors l'encarregat d'enviar els líders del partit als diversos platós de televisió i, com que el que havia de representar l'FN a France 3 s'havia retirat en el darrer moment, va trucar a Marine Le Pen. Després de fer una actuació notable en aquesta ocasió, va continuar apareixent regularment als mitjans de comunicació durant els mesos següents i va guanyar notorietat ràpidament, fins i tot als mitjans europeus. Jean-Marie Le Pen, que li va demanar a finals dels noranta que «anés a tots als programes», va declarar el 2004 que els mitjans havien fet de Marine un personatge polític més fort.
Després de l'elecció presidencial, Marine va reactivar l'associació Génération Le Pen, fundada després de les eleccions regionals franceses de 1998 per Samuel Maréchal per tal de reagrupar els nous electes de l'FN, i la va rebatejar com Generacions Le Pen, amb l'objectiu de «desdimonitzar la imatge del president de l'FN», segons Louis Aliot, al qual se li va adjudicar el secretariat general. Mentre que Marine assegurà que volia transformar l'associació «en una eina de promoció personal», Louis Aliot afirmà que ella no era la candidata a la successió del seu pare, perquè ell mateix havia designat diverses vegades Bruno Gollnisch com el seu futur successor. La iniciativa va molestar sobretot Carl Lang, que creia que posava el partit en risc d'implosió. Joseph Beauregard i Nicolas Lebourg indicaren: «L'objectiu és de fer transicionar el partit d'un Le Pen a l'altra».