La sàtira és definida, amb freqüència de manera estricta, com un gènere o forma literària, encara que en la pràctica sigui també trobada en les arts gràfiques i les arts escèniques. En la sàtira, addiccions, ximpleries, abusos o defectes individuals o humans són exposats a la censura a través del ridícul, derisió, paròdia, ironia o altres mètodes, idealment amb la intenció de produir millorances.Robert C. Elliott, «Satire», a Encyclopaedia Britannica, 2004 Encara que generalment es pensi que tota sàtira ha de ser divertida, l'objectiu principal de la sàtira no és l'humor en si mateix, sinó l'atac a quelcom que l'autor fortament desaprova, usant l'enginy com a arma.
Una característica molt comuna, gairebé específica, de la sàtira és l'èmfasi en l'ús de la ironia o el sarcasme, però la paròdia, l'exageració, la juxtaposició, la comparació, l'analogia i el doble sentit són tot sovint utilitzats en parles i escrits satírics. El punt essencial, no obstant això, és que «en la sàtira, la ironia és militant».Northrop Frye, crític literari, citat dins: Elliott, Sàtira Aquesta «ironia militant» (o sarcasme) sovint afirma que aprova les mateixes coses que el satíric desitja atacar.
El terme La paraula sàtira és originada del llatí «satura» («ofrena de fruits variegades», «safata de les primícies»)Sátira y Epigrama- i va ser considerada per Quintilià com un «fenomen típicament romà» (satura tota nostra est). Aquesta derivació gens té a veure amb la figura del «sàtir» de la mitologia grega.Amb la barreja renaixentista dels dos, la suposada origen grega va tenir alguna influència sobre la sàtira, fent-la més agressiva que la sàtira romana era generalment. (B.L. Ullman, «Satura and Satire» en Classical Philology 8:2) Per a Quintilià, la sàtira era estrictament una forma literària, però el terme immediatament va escapar de la seva definició original restrictiva. Robert Elliott va escriure: «Tan aviat un substantiu entri en el domini de la metàfora, com va destacar un acadèmic modern, ell clama per ampliació; i satura (que no tenia formes verbals, adverbials o adjectivals) va ser immediatament ampliada per l'apropiació de la paraula grega per a «sàtir» (satyros) i les seves derivats. L'estrany resultat és que l'anglès «satire» prové del llatí satura; però «satirize», «satiric» etc., són d'origen grega. Al voltant del AD, l'escriptor de sàtires va passar a ser conegut com satyricus; Sant Jeroni, per exemple, va ser denominat pels seus enemics com un satíric en prosa (satyricus scriptor in prosa). Modificacions ortogràfiques subseqüents van enfosquir l'origen llatina de la paraula sàtira: satura es va fer satyra, i a Anglaterra, al voltant del , va ser escrit satyre.»Robert C. Elliott, The nature of satire, en: «Encyclopaedia Britannica», «Satire», 2004
El terme és també considerat avui aplicable a moltes altres obres a més d'aquelles que serien considerades sàtira per Quintilià, incloent, per exemple, antics autors grecs que precedeixen les primeres sàtires romanes. L'opinió pública en la democràcia atenesa, per exemple, era notablement influïda per la sàtira política escrita per poetes còmics tals com Aristòfanes per al teatre.Henderson, J. (1993) Comic Hero versus Political Elite pp.307-19 in Mastromarco, Giuseppe. (1994) Introduzione a Aristofane (Sesta edizione: Roma-Bari 2004). pp.21-22
Sàtira i humor Les obres satíriques sovint contenen humor «correcte» (no satíric) - generalment per a subministrar algun alleugeriment per a alguna cosa que d'una altra forma podria ser considerat un «sermó» implacable. Això gairebé sempre va ser un estàndard, encara que es pugui destacar més en la sàtira moderna. D'altra banda, algunes sàtires posseeixen poc o cap humor. No eren «divertides» - ni es pretenia que fossin.
L'humor sobre un determinat assumpte (política, religió i art, per exemple) no és necessàriament satíric perquè el mateix assumpte ja és sovint objecte de sàtira. Ni l'humor que usa de les grans eines satíriques (ironia, sarcasme o parodia) posseeix necessàriament un sentit satíric.
Desenvolupament Antic Egipte La «Sàtira dels Negocis»M. Lichtheim, Ancient Egyptian Literature, volum I, 1973, pp.184-193 data de l'inici del segon mil·lenni aC i és un dels exemples més antics. Per a convèncer estudiants cansats d'estudiar que el seu treball com escribes era útil, el text pondera que el paper dels escribes és molt superior al de l'home comú dels carrers. Alguns erudits, com HelckW. Helck, Die Lehre des DwA-xtjj, Wiesbaden, 1970 pensen que el context és argumentatiu en comptes de satíric: les descripcions estaven pensades per ser serioses.
El Papir Anastasi IAlan H. Gardiner, Egyptian Hieratic Texts - Series I: Literary Texts of the New Kingdom, Part I, Leipzig 1911 (finals del segon mil·lenni aC) conté el text d'una carta satírica en la qual l'autor al principi elogia les virtuts, per a de seguida mofar-se del parc coneixement i realitzacions del destinatari.
Món grecoromà Els grecs no van tenir cap paraula pel que més tard seria denominat "sàtira", tot i que hi havia els termes "cinisme" i "paròdia". Retrospectivament, el dramaturg grec Aristòfanes és un dels primers satírics més coneguts; és particularment famós per la seva sàtira política en el qual va criticar el poderós Cleó (en Els cavallers) i la persecució que ha sofrit.Political and social satires of Aristophanes in: Alfred Bates (ed.), The Drama, Its History, Literature and Influence on Civilization, vol. 2.,Londres: Historical Publishing Company, 1906. p. 55-59.J. E. Atkinson Curbing the Comedians: Cleon versus Aristophanes and Syracosius' Decree The Classical Quarterly, New Series, Vol. 42, No. 1 (1992), p. 56-64Aristophanes: the Michael Moore of his Day per John Louis AndersonSutton, D. F., Ancient Comedy: The War of the Generations (Nova York, 1993), p.56.
La forma més antiga de sàtira encara en l'ús és la satura Menippeae per Mènip de Gàdara. Les seves obres s'han perdut, però els seus admiradors i imitadors barregen serietat i burla en els diàlegs, presentant parodies contra un fons de diatribes, significant que algú hauria de començar a qüestionar les veritats aprovades, per a així formar un conjunt didàctic de coneixements.
A Roma, el primer a parlar de "sàtira" críticament va ser Quintilià, qui va inventar el terme per descriure les escriptures de Lucili. Satírics prominents de l'antiguitat romana inclouen Horaci i Juvenal, qui estaven en activitat durant els dies primerencs de l'Imperi Romà i van ser els dos satírics llatins més influents. Altres satírics romans importants són Lucili i Persi.
Més tard, al segle , molts creurien que el terme sàtira venia del grec sàtir; els sàtirs eren acompanyants del déu Dionís i personatges centrals de les obres satíriques del teatre grec antic. Els seus derivats satíric i satiritzar són en efecte sufixos grecs, però l'estil de la sàtira romana està connectat més precisament amb la satira, o satura lanx, un «plat de fruits» assemblant-se al colorit de les burles, o figurativament, un «popurrí». Plini informa que el poeta Hiponax del ha escrivit satirae qui eren tan cruels que els ofesos es van suïcidar penjant-se.Cuddon. Dictionary of Literary Terms. Oxford, 1998, «satire» La confusió amb sàtir ha donat suporti a la comprensió de la sàtira com mordaç, com Juvenal, i no suau, com Horaci, i això es reflecteix en mètode i crítica literària des de l'inici de l'Europa Moderna fins al .
La crítica dels emperadors romans (notablement per Horaci sobre August) havia de presentar-se en termes de velada ironia - però el terme quan aplicat a les obres llatines de fet titulades com «sàtires» és molt més ample que en el sentit modern de la paraula, incloent escriptures fantàstiques i altament humorístiques amb petit o no verdader intent de fer burla.
Món àrab En la poesia àrab medieval, el gènere de la poesia satírica va ser conegut com a hija. La sàtira va ser introduïda a la prosa literària àrab per l'escriptor afroàrab Al-Jahiz al . Mentre tractant de temes seriosos en el que és ara conegut com a antropologia, sociologia i psicologia, va introduir un plantejament satíric, «basat en la premissa que, encara que l'assumpte examinat fos seriós, podria ser fet més interessant i així aconseguir un efecte més gran, només deixant de costat la prosa solemne i inserint algunes anècdotes divertides o observacions gracioses o paradoxals. Era bé conscient que, al tractar de nous temes en les seves obres de prosa, hauria d'emprar un vocabulari d'una naturalesa més familiar en la hija, poesia satírica.» Per exemple, en una de les seves obres zoològiques, va satiritzar la preferència pel penis humà gran, escrivint: «si la grandària del penis va ser un signe d'honor, llavors el mul pertanyeria al (tribu honorable de) Quraix». Una altra història satírica basat en aquesta preferència va ser un conte àrab de Les mil i una nits anomenat «Ali amb el membre gran».
Al , l'escriptor Tha'alibi va enregistrar la poesia satírica escrita pels poetes àrabs As-Salami i Abu Dulaf, amb As-Salami lloant l'ampli coneixement de Abu Dulaf per a de seguida burlar-se de la seva capacitat en tots aquests assumptes, i amb Abu Dulaf recanviant i satiritzant As-Salami a canvi. Un exemple de la sàtira política àrab va incloure un altre poeta del , Jarir, satiritzant Farazdaq com «un transgressor de la Xara» i poetes àrabs posteriors per la seva vegada, utilitzant l'expressió «estil Farazdaq» com una forma de sàtira política.
Pèrsia medieval Ubaid Zakani va introduir la sàtira en la literatura persa durant el . La seva obra satírica es destaca per l'ús de versos obscens i lascius, sovint citats en debats embolicant pràctiques homosexuals. Ell va escriure el «Resaleh-ye Delgosha», així com «Akhlaq al-Ashraf» (Ètica de l'aristocràcia) i la famosa faula humorística «Masnavi Mush-El-Gorbeh» (Ratolí i Gat), la qual és una sàtira política. Els seus versos clàssics no-satírics són considerats com ben escrits, sent equiparats a altres grans obres de la literatura persa.
Europa medieval En l'inici de l'edat mitjana, les sàtires eren exemplificats per les cançons escrits pels goliards o clerici vagantes, avui més coneguts a través d'una antologia anomenat Carmina Burana, i feia famosa al com text d'una composició del compositor Carl Orff. Es considera que la poesia satírica ha estat popular, encara que poc ha sobreviscut. Amb l'adveniment de l'alta edat mitjana i el naixement de la literatura vernacla moderna al , es va començar a utilitzar-se novament, més notablement per Chaucer. La conducta irrespectuosa va ser considerat «no cristiana» i ignorat, menys per la sàtira moral, que es va burlar la mala conducta en termes cristians. Els exemples són el Livre des Manières (al voltant del 1170), i en alguns dels Contes de Canterbury, de Chaucer. Els epos eren burlats, i fins i tot la societat feudal, però difícilment podria ser dit que hi havia un interès general pel gènere.
Durant el Renaixement han viscut els dos principals satírics de l'Europa medieval: Giovanni Boccaccio i François Rabelais. Altres exemples, part de l'interès per les tradicions literàries romanes renovat pel Renaixement van ser les sàtires Till Eulenspiegel i Roman de Renart, i també el Narrenschiff de Sebastian Brant (1494), Elogi de la bogeria d'Erasme (1509) i la Utopia de Thomas More (1516).
Principis de la sàtira moderna anglosaxona Els escriptors elisabetians (és a dir, anglesos del ) pensaven que la sàtira estava relacionat amb les rudes, grosseres i acerbes peces dramàtiques gregues. Per això, la «sàtira» elisabetiana (típicament sota la forma de pamflet) contenia més ofenses que subtil ironia. L'hugonot francès Isaac Casaubon va assenyalar el 1605 què la sàtira a la moda romana era quelcom molt més civilitzat. La sàtira anglesa del va passar novament a tenir com a objectiu la «correcció de vicis» (Dryden).