miniatura|Aragó miniatura|Primer testimoni de l'escut d'Aragó. Fabricio Vagad, imprès a Saragossa el 1499 per Pablo Hurus. El territori d'Aragó ha tingut una presència històrica humana que data des de fa molts mil·lennis, tot i que, com la majoria de regions europees històriques, sorgeix a l'edat mitjana. El territori que actualment comprèn la Comunitat Autònoma d'Aragó històricament s'ha caracteritzat per la seva condició de cruïlla, ocupant un solar del nord-est de la península Ibèrica que ha servit de pont entre la costa mediterrània, el centre peninsular i les costes del mar cantàbric, a més de ser un dels passos històrics entre el sud i el nord dels Pirineus.
En el comença la història d'Aragó amb la invasió musulmana de la Hispània visigoda i el consegüent enfonsament de l'Estat visigot. Després d'aquesta invasió, sorgeixen al territori diversos reductes cristians de resistència a l'islam, entre ells l'embrió del futur Aragó. En el un reduït territori situat entre les valls de Canfranc i d'Echo tutelat pel Regne de Pamplona (supeditat per l'Imperi Carolingi) prendria el nom del riu Aragó, denominació que està documentada per primera vegada l'any 828, i donant començament per tant a la història d'Aragó.
Amb el pas del temps, Aragó va ampliar fronteres i va evolucionar políticament i institucional passant a ser comtat, i després Regne, definint uns límits territorials que es conserven en l'actualitat; més tard passà a ser Consell i Audiència Reials, en esdevenir un regne confederat dins la Corona d'Aragó al . Fou al principi el territori que va encapçalar la confederació dels regnes que la componien però va perdre el seu poder i influència de mica en mica sobretot a l'edat moderna.
Aquesta època de decadència comença amb el compromís de Casp, pel qual comença a Regnar la dinastia castellana dels Trastàmara. Després l'Aragó passa a ser un dels Regnes que integraren l'Espanya imperial dels Àustries. En aquest període trobem un procés de debilitament dels Drets forals propis i del respecte institucional del rei al territori i costums d'Aragó. Un dels fets més destacats en aquest camí fou el 1591 quan Felip II va acabar amb la màxima institució del territori: el Justícia Major d'Aragó.
Amb la guerra de successió, Aragó va apostar pel candidat austriacista esdevenint un camp de conflicte i perdent el seu estatus de Regne el 1707 quan, després d'una gran ofensiva borbònica, van ser conquerits els seus territoris i van ser proclamats els Decrets de Nova Planta que aboliren els drets propis, passant així a ser uns territoris de l'Espanya borbònica centralitzada.
Al , Aragó és un dels territoris que més pateix la Guerra del Francès, i més endavant, un dels que més va patir els enfrontaments de les guerres carlistes, amb enormes partides guerrilleres rurals, amb projectes propis absolutistes i de recuperació dels drets forals.
Al Aragó va viure moltes convulsions polítiques i socials que varen esclatar, sobretot, duran l'etapa republicana i la guerra civil, revivint antigues aspiracions regionalistes i esdevenint, altre cop, camp de batalla entre republicans i nacionals. El règim franquista va propiciar una dura repressió social i l'adormiment contra qualsevol consciència col·lectiva pròpia.
En l'actualitat, Aragó s'ha constituït com una Comunitat Autònoma i ha iniciat un procés de recuperació lingüística, d'integració social i geogràfica i desenvolupament econòmic.
Prehistòria
miniatura|El Paleolític a l'Aragó. Els més antics testimoniatges de vida humana a les terres que avui componen Aragó, es remunten a l'època de les glaciacions, en el Plistocè, fa uns 600.000 anys. Aquesta població va deixar la indústria Achelense que va trobar les seves millors armes en els bifaces de sílex o els hendedors de quarsita. En el Paleolític Superior van aparèixer dues noves cultures: Solutrense i Magdaleniense. L'Epipaleolític es va centrar en el Baix Aragó, ocupant l'època entre el setè i el cinquè mil·lenni. A la primera meitat del cinquè mil·lenni abans de Crist es troben restes neolítiques a les Serres Exteriors d'Osca i en el Baix Aragó. L'eneolític es va caracteritzar a la província d'Osca presentant dos nuclis megalítics importants: el Prepirineu de les Serres Exteriors i les altes valls pirinenques.
L'edat del bronze Final comença a l'Aragó entorn del 1100 aC amb l'arribada de la cultura dels camps d'urnes. Es tracta de persones indoeuropees, amb un suposat origen al Centre d'Europa, que incineren als seus morts col·locant les cendres a una urna funerària. Existeixen exemples a la Cova del Moro d'Olvena, la Masada del Ratolí de Fraga, Palerm i el Cabezo de Monleón a Casp. Des del punt de vista metal·lúrgic sembla existir un auge donat l'augment de motlles de fosa que es localitzen en els poblats.
L'Edat del Ferro és la més important, ja que al llarg dels segles que dura es constitueix el veritable substrat de la població històrica aragonesa. L'arribada de centreeuropeus durant l'edat del bronze pels Pirineus fins a aconseguir arribar a la zona baix-aragonesa, va suposar una important aportació ètnica que va preparar el camí a les invasions de l'Edat del Ferro.
Edat antiga
miniatura|August de Prima Porta juntament amb restes de la muralla romana de Saragossa. Les aportacions mediterrànies van suposar una activitat comercial que va constituir un poderós estímul per a la metal·lúrgia del ferro, fomentant la modernització de l'utillatge i de l'armament indígena, substituint l'antic bronze pel ferro. Hi ha presència de productes fenicis, grecs i etruscs.
En el existien sis grups amb diferent organització social: vascons, suessetans, sedetans, iacetans, ilergetes i celtibers citeriors. Són grups iberitzats amb tendència a l'estabilitat, fixant el seu hàbitat en poblats duradors, amb habitatges que evolucionen cap a models més perdurables i estables. Hi ha a Aragó molts exemples, entre els quals destaquen Cabezo de Monleón a Casp, Puntal de Fraga, Roquizal del Rullo o Loma de los Brunos. El tipus d'organització social va estar basat en el grup familiar, constituït per quatre generacions. Societats autosuficients en les quals la major part de la població es va dedicar a activitats agrícoles i ramaderes. En l'àmbit ibèric el poder va ser monàrquic, exercit per un rei; existia una assemblea democràtica amb participació de la població masculina. Van existir diferenciacions socials visibles i estatuts jurídico-polítics establerts.
Els romans van arribar i van progressar amb facilitat cap a l'interior. En el repartiment territorial que va fer Roma d'Hispània, l'actual Aragó va quedar inclosa a la Hispània Citerior. L'any 197 aC, Semproni Tudità és el pretor de la Citerior i va haver de fer front a un aixecament general als seus territoris que va acabar amb la derrota romana i la mateixa mort de Tudità. Davant d'aquests fets el Senat va enviar al cònsol Cató el Vell amb un exèrcit de 60.000 homes. Els pobles indígenes de la zona estaven revoltats, menys els ilergetes que van negociar la pau amb Cató. Va haver-hi diferents aixecaments dels pobles ibèrics contra els romans, el 194 aC hi va haver un aixecament general amb eliminació de la meitat de l'exèrcit romà, el 188 aC. Manli Acidin, pretor de la Citerior, va haver d'enfrontar-se a Calagurris amb els celtibers, el 184 aC. Terenci Varró ho va fer amb els suessetans, als quals va prendre la capital, Corbius. En el segle I a.C. Aragó va ser escenari de la guerra civil per prendre el poder de Roma, on el governador Quint Sertori va fer d'Osca la capital de tots els territoris controlats per ell.
miniatura|Denari de plata d'Osca. Ja en el , l'avui territori aragonès va passar a formar part de la província Tarraconensis i es va produir la definitiva romanització del mateix creant-se calçades i refundant-se antigues ciutats celtiberes i iberes com Caesaraugusta (Saragossa), Osca, (Osca) o Bilbilis (Calataiud).
A mitjan va començar la decadència de l'Imperi Romà. Entre els anys 264 i 266 els francs i els alamans, dos pobles germànics que van passar pels Pirineus i van arribar fins a Tarassona, a la qual van saquejar. En plena agonia de l'Imperi van sorgir grups de bandits que es van dedicar al pillatge. La vall de l'Ebre va ser assolada en el per diverses bandes de malfactors anomenats bagaudes.
Edat mitjana
miniatura|El "Palacio de la Aljafería", del , va ser residència dels reis húdides de la Taifa de Saragossa. Després de la desintegració de l'Imperi Romà d'Occident, la zona actual d'Aragó va ser ocupada pels visigots, formant el Regne visigot. L'any 714 els àrabs van arribar a la zona central d'Aragó, convertint a l'islam les antigues urbs romanes com Saraqusta (Saragossa) o Wasqa (Osca). Va ser en aquesta època quan es va formar una important família muladí, els Banu Qasi (بنو قاسي), els seus dominis es van situar a la vall de l'Ebre entre els segles VIII i X. Després de la desaparició del califat de Còrdova a principis del , va sorgir la Taifa de Saragossa, una de les Taifes més importants d'Al-àndalus, deixant un gran llegat artístic, cultural i filosòfic.
El nom d'Aragó està documentat per primera vegada durant l'alta edat mitjana l'any 828, quan un petit comtat d'origen franc, sorgiria entre els rius que porten el seu nom, el riu Aragó, i el seu germà el riu Aragó Subordan.
Aquell Comtat d'Aragó es veuria unit al Regne de Pamplona fins al 1035, i sota la seva ala creixeria fins a formar dot de Garcia Sanxes III de Pamplona a la mort del rei Sanç III de Navarra de Pamplona, en un període caracteritzat per l'hegemonia musulmana en gairebé tota la península Ibèrica. Sota el regnat de Ramir I d'Aragó s'ampliarien les fronteres amb l'annexió dels comtats de Sobrarb i Ribagorça (any 1044), després d'haver incorporat poblacions de la comarca històrica de les Cinco Villas. miniatura|San Pedro de Siresa, focus monàstic, polític i cultural del comtat aragonès, on va ser educat Alfons I d'Aragó. El 1076, a la mort de Sanç Garcés IV de Pamplona, Aragó incorpora als seus territoris a partir del regne navarrès mentre que Castella fa el mateix amb la zona occidental dels antics dominis de Sanç. A través dels regnats de Sanç Ramires i Pere I d'Aragó, el regne amplia les seves fronteres al sud, estableix fortaleses amenaçadores sobre la capital de Saragossa i conquereix Osca, que passa a ser la nova capital. miniatura|La Corona d'Aragó a mitjan .
Així s'arriba al regnat d'Alfons I "El Batallador" que conqueriria les terres planes de la vall mitjana de l'Ebre per a Aragó: Ejea, Valtierra, Calataiud, Tudela i Saragossa, la capital de la Taifa de Saragossa. A la seva mort els nobles triarien al seu germà Ramir II "El Monjo", que va deixar la seva vida religiosa per assumir el ceptre real i perpetuar la dinastia, la qual cosa va aconseguir amb la unió dinàstica de la Casa d'Aragó amb la posseïdora del Comtat de Barcelona el 1137, any en què la unió de tots dos patrimonis donaria lloc a la Corona d'Aragó i agregaria les forces que al seu torn farien possible les conquestes del Regne de Mallorca i el Regne de València. La Corona d'Aragó arribaria a ser la potència hegemònica del Mediterrani, controlant territoris tan importants com Sicília o Nàpols.
La llegenda posterior feia a la monarquia aragonesa elegible i va crear una frase de coronació del rei que es perpetuaria durant segles: